To piss off the left

Un dels elements més importants de l'actual confrontació política entre esquerra i dreta és la guerra cultural. Hi hagué un temps en que existien molts consensos entre la dreta conservadora i l'esquerra, tant comunista com socialista. A partir de Margaret Thatcher i Ronald Reagan, però, l'avinença sobre certs temes saltà pels aires. I des de llavors, la clivella entre uns i altres ha anat eixamplant-se cada vegada més. S'han trencat els ponts polítics. La dreta reaccionària pretén fer una esmena a la totalitat del sistema; voldria exterminar l'esquerra —acabar con los zurdos, en paraules de Milei— i, de pas, enderrocar un dels pilars de la democràcia liberal, l'alternança de partits en el poder. En matèria econòmica, es va imposant a poc a poc un neoliberalisme d'origen anglosaxó el qual, com diu el sociòleg francès Emmanuel Todd, no és cap innovació, sinó un nou sistema moral. «Els anglosaxons ja no tenen un model racional, sinó nihilista, propi del protestantisme zero.» I el nihilisme, la manca de moral, duu inexorablement a la destrucció de la societat civilitzada. Al capitalisme especulatiu ja no li interessa ni mantenir l'estat del benestar.

En altres èpoques, els conservadors —els demòcrates cristians sobretot— volien llevar-li validesa al concepte de lluita de classes. (Advocaven per l'enteniment i l'harmonia entre tots els estrats socials.) Ara, però, la dreta ha decretat la guerra contra els treballadors i els exclosos socials. És ella mateixa qui ha desfermat la lluita de classes. Trump, Bolsonaro o Milei són alguns dels portaestendards d'un nou capitalisme anàrquic i salvatge. ¿Té representants a Espanya? ¡I tant! La principal representant és Isabel Díaz Ayuso. A Madrid, els està arrabassant terreny inclús als feixistes de Vox. Insulta sense complexos el líder dels socialistes. Fins a la darreria dels setanta, aquest comportament era impensable. Díaz Ayuso diu fill de puta a Pedro Sánchez sense tallar-se un pèl. L'últim episodi, la visita del president argentí Javier Milei, a qui Díaz Ayuso ha imposat la Medalla Internacional de la Comunitat de Madrid, és l'enèsima mostra del combat acarnissat contra l'esquerra. Díaz Ayuso, que actua com una cap d'estat, ja ni respecta les convencions. Es capté així simplement per a cabrejar l'esquerra —to piss off the left, fa l'expressió anglosaxona.

L'humor de Sampé

Futur ple d'incògnites

Excepte en Ontinyent, on el PSOE torna a ser el partit més votat, el PP ha guanyat les eleccions europees a la Vall. Compromís-Sumar ha perdut 483 vots, però conserva la tercera posició. A la Costera i la Canal de Navarrés, tot i perdre vora 4.000 paperetes, el PSOE manté l'hegemonia. Els comicis europeus conviden a la reflexió. Ja s'han establert paral·lelismes amb les eleccions generals, autonòmiques i municipals. Amb una distribució de vot com la de diumenge, les Corts Valencianes tindrien majoria aclaparadora de dreta i extrema dreta. Ara bé, totes les eleccions no són iguals. La gent no vota el mateix en unes i en altres. Per tant, fer extrapolacions és un exercici inútil que només serveix per a prendre-li el pols a la situació política, per a detectar per on van les coses. També s'ha de tenir present l'abstenció. El dia 9, fou superior al 40% en les tres comarques. Fixem-nos a Xàtiva. Hi han guanyat els socialistes, però han quedat a molt poca distància del PP, que s'ha cruspit els vots de C's. Vox ha millorat una miqueta els seus resultats, però la gran sorpresa són els 603 vots obtinguts per Se Acabó la Fiesta, grup a la dreta de Vox.

Les paperetes aconseguides pel PSOE, Sumar-Compromís i Podemos (5.703) superen les de PP, Vox i SALF (5.600). L'esquerra ha aconseguit el 48'08% dels vots. La dreta i l'extrema dreta, el 47'21. ¡Diferència inferior a una dècima! Però això no és el més rellevant. En unes eleccions locals, els grups polítics que hi concorren han de superar la barrera del 5% dels vots per a entrar a l'escrutini. Podemos, amb el 3,40%, s'hauria quedat fora, però SALF, amb el 5'08, hauria entrat. ¡Uf! En fi, ja s'ha dit que totes les eleccions no són iguals. A més, caldrà aïllar incògnites. En els pròxims comicis locals, ¿existirà encara Sumar? ¿Compromís es presentarà sol o en coalició? ¿I què faran EUPV i Podem? Sumar, Izquierda Unida i Compromís han concorregut ensems a les recents europees. Podemos, que anava al seu aire, se n'ha sortit prou bé; Irene Montero serà europarlamentària. A Xàtiva, però, els seus resultats han estat desastrosos. Resulta molt cridaner un detall: es critica que l'exconseller Vicent Marzà, de Compromís, estigués en tercera posició a la llista de Sumar; Izquierda Unida, que ocupava el quart lloc, s'ha quedat fora de l'Europarlament.

En repassar els percentatges de vot obtinguts per la coalició en les comunitats autònomes (2'1% a Galícia, 2'5% a Extremadura, 4,3% a Catalunya...), descobrim que Sumar n'ha tret el més alt, un 7'6%, al País Valencià. És a dir, sense el concurs de Compromís, la trompada de Sumar encara podria haver estat més severa. Però la dada de país no es deu extrapolar sense més a Xàtiva, on Compromís no té representació municipal des de fa sis anys. Els grups espanyols de l'esquerra alternativa s'ho han de fer mirar. (Podrien prendre exemple del front popular creat a França, de cara a les eleccions que acaba de convocar Macron.) Per la seua banda, a Compromís li urgeix decidir què vol ser de major. I el PSOE ha d'anar alerta; si es queda sense socis, ¡adéu a futurs governs d'esquerres! ¿La davallada de l'esquerra xativina és conseqüència de l'abstenció? Podria ser. En 2019 s'abstingué el 34'2% dels xativins. Diumenge passat, el 46'8%. Això explicaria que el conjunt de la dreta haja tret pràcticament els mateixos vots i l'esquerra n'haja perdut 2.680.

Els partits més perjudicats han estat Podemos i el PSOE, dianes principals de la màquina del fang engegada per la dreta. De fet, CpE (Compromís per Europa), coalició en què participava Compromís, obtingué a Xàtiva en 2019 els mateixos vots que Sumar enguany. Però els morats, que es presentaren en 2019 amb la marca Unidas Podemos (Podemos-IU), han patit una enorme sagnia de vots. (IU tampoc no sembla haver aportat gran cosa a Sumar.) Parlar d'abstenció és parlar de desencant. Molta gent d'esquerres ha optat, decebuda, per quedar-se a casa o marxar a la platja. Posat a fer d'endevinaire, jo imagine que l'abstenció no serà tan elevada en unes futures eleccions locals. D'altra banda, Xàtiva Unida sol traure bons resultats. Però no sabem com es reorganitzarà l'esquerra alternativa, ni si Compromís de Xàtiva aconseguirà reeixir. Són moltes incògnites. Queda temps per als pròxims comicis. Mentre arriben, no guanyarem per a ensurts: guerra bruta judicial, boicot a l'amnistia, intents d'enderrocar el govern, cul-de-sac a Catalunya...

(publicat a Levante-EMV, el 15/06/2024)

Nou grup d'ultradreta

Fa poc, llegia una entrevista a Emmanuel Todd publicada en un número d'El viejo topo. Todd és antropòleg, historiador, sociòleg, assagista, politòleg i autor de nombrosos llibres. Alguns d'ells, com La caiguda final, La il·lusió econòmica o Després de l'imperi, han esdevingut clàssics de les ciències socials. Explicava una teoria que jo ja havia sentit altres vegades: el PIB dels països occidentals està molt unflat. Resultaria ser una mesura fictícia de la producció. Si restamos del PIB estadounidense la mitad de sus gastos sanitarios sobrefacturados, luego la "riqueza producida" por las actividades de sus abogados y por las cárceles más abarrotadas del mundo, y luego por toda una economía de servicios mal definidos que incluye la "producción" de sus 15.000 o 20.000 economistas con un salario medio anual de 120.000 dólares, nos damos cuenta de que una gran parte de este PIB no es más que vapor de agua. Açò ve al cas de l'economia espanyola. Segons diferents informes, el PIB espanyol creix molt més que el de països com Alemanya. Sembla que la macroeconomia funciona bé. ¿Es trasllada això a la microeconomia? ¡No, evidentment!

Heus ací altra reflexió de Todd: Para que una economía sea flexible [...], se necesita población activa que pueda hacer cosas. Estados Unidos tiene ahora más del doble de población que Rusia (2,2 veces en grupos de edad de estudiantes). El hecho es que con cohortes comparables de jóvenes que cursan estudios superiores, en Estados Unidos el 7% estudia ingeniería, mientras que en Rusia lo hace el 25%. Esto significa que con 2,2 veces menos personas estudiando, los rusos forman un 30% más de ingenieros. El problema fonamental dels països occidentals és que han transferit una proporció enorme de les seues activitats industrials a països asiàtics. Per això, les perspectives laborals dels nostres joves són tan ombrívoles. I connecte açò amb els resultats de les recents eleccions europees, que han deparat una sorpresa: tenim al panorama polític un nou grup d'ultradreta populista, Se acabó la fiesta, que ha estat capaç d'obtenir tres actes d'eurodiputat. El seu major viver de vots està entre els joves, homes, menors de 40 anys (el nombre de vots masculins a SALF triplica el de femenins.) ¿Com pot ser, si l'economia espanyola va tan bé?

¡La macro sí, però la micro no! El salari mínim interprofessional i les pensions han pujat, però la inflació s'ha menjat gran part de la pujada. I no se soluciona l'enorme problema d'accés jove a l'habitatge. La ràbia i la desesperança de molts joves augmenten; no poden independitzar-se, ni plantejar-se un projecte de vida. La ultradreta capta molt bé el seu estat d'ànim. SALF difon un missatge —bàsicament a través de xarxes socials— que és ben acollit pels irats: tots els polítics són corruptes; l'estat està sobredimensionat; els immigrants són culpables de tots els problemes (atur, inseguretat...); els imposts són excessius... ¡Un cúmul de mentides i cap alternativa sòlida! Les crítiques als partits i a la monarquia recorden molt el vell falangisme. En realitat, les dues formacions ultradretanes autòctones, Vox i SALF, només ofereixen identitat, patriotisme i les mateixes receptes neoliberals de la dreta conservadora. Però capten el vot d'una part important de l'electorat. Potser, les dones —sobretot joves— fugen perquè s'oloren l'antifeminisme radical dels populistes de dreta. (Vox i SALF tenen lligams amb el grup catòlic ultramuntà Hazte Oír.)

¿Tindrà molta trajectòria la plataforma sorgida al caliu de les eleccions europees? A hores d'ara, aquesta pregunta és de difícil resposta. Això sí, em sembla molt perillós el joc de Pedro Sánchez. Durant l'última sessió de control al govern i una entrevista posterior en TVE, esmentà el cap de SALF nou vegades. Cap suposar que vol fer la guitza a Núñez Feijóo. Sánchez pensarà que dividir els votants de dretes és una bona idea, perquè impedirà el creixement dels peperos —sobretot ara que ell s'està quedant sense socis per la seua esquerra. Però la jugada podria sortir malament. Recordem la frase de Dalí: Que hablen bien o mal, lo importante es que hablen de mí. Es comença a fer molta propaganda innecessària a Alvise Pérez, un presumpte delinqüent que té casos pendents amb la justícia, dels quals es lliurarà de moment gràcies a la seua immunitat com parlamentari europeu. Si extrapolàrem els resultats dels comicis europeus a unes generals, la dreta tindria majoria absoluta parlamentària. Per això, Núñez Feijó demana amb insistència la convocatòria anticipada. Si la reacció guanya les legislatives franceses, la insistència atabalarà.

Sentències estrambòtiques

Francisco Camps ha estat declarat innocent, angelet. Com som demòcrates, hem d'acceptar les sentències dels tribunals, encara que semblen estrambòtiques. Jo trobe que algunes sessions del judici contra Camps superaren les escenes de moltes comèdies judicials. Em ve al cap Mi primo Vinny, amb Joe Pesci en el paper estel·lar. Camps hagué d'escoltar enregistraments de converses en què es deia tot allò d'amiguito del alma, te quiero un huevo... Impagables els considerants del ponent de la sentència que semblen paràgrafs d'un tractat filosòfic sobre l'amistat: No es dable aquí enjuiciar algo tan ajeno a este tribunal como la investigación del alma humana en orden a cuantificar una relación de amistad y, sobre todo, cómo es sentida por ambas partes. Porque sucede que lo que para uno puede tratarse de una amistad íntima, para el otro puede ser del tipo profesional, o incluso superficial. ¡Veges! Han estat condemnats sis membres de la trama Gürtel. Se salva el cap i es mengen el marró els subordinats —Francisco Correa, Álvaro Pérez el Bigotes o Ricardo Costa havien declarat que l'expresident valencià estava al corrent de tot.

A Camps no li ha caigut ni inhabilitació per a exercir càrrec públic. Ja ha sortit indemne de cinc causes. Ara només se'l jutjava pels contractes de l'estand de Fitur 2009; els d'altres anys havien prescrit. ¡Miracle! Certament, l'exoneració era previsible. Els indicis tenien una base probatòria molt dèbil. No hi havia elements materials —documents, correus o registres— que sustentaren les afirmacions de Correa i Pérez. Alguns testimonis els van contradir. Les declaracions d'altres acusats no solen ser suficient prova de càrrec en un procés penal garantista com el nostre. De fet, el fiscal havia rebaixat molt la seua petició de pena. També cap la possibilitat que el tribunal no haja estat imparcial; sovintegen actuacions judicials d'autèntica conya. Les causes contra Rus o Zaplana podrien tenir un resultat semblant. Açò em recorda una obvietat: per a bé o per a mal, la veritat judicial i la veritat fàctica no sempre coincideixen. Quan es pregunta als polítics per qualsevol cas de corrupció que els afecte directa o indirectament, contesten coses com aquestes: «Ningú no ho podrà demostrar.» «A mi sols m’interessa la veritat judicial, que ja resplendirà.»

La vista oral té molt de representació teatral; s’hi escenifica la comissió d’un presumpte delicte. L'escenificació només s’ajustarà a la veritat fàctica si durant la instrucció s’han pogut recollir totes les proves necessàries. En delictes de corrupció, no sempre és fàcil obtenir-les. Els acusats tenen dret a no declarar contra si mateixos i a guardar silenci. Inclús poden mentir. En realitat, cap norma no proclama formalment l’existència d’un dret a mentir, però els nostres tribunals semblen reconèixer aqueixa facultat de l’acusat; consideren que tant el silenci com la mentida formen el contingut essencial del dret fonamental a no declarar contra si mateix. Sovint, els jutges han d’arxivar una causa per manca de proves vàlides. L'arxiu no significa que no s'haja comès el delicte. Per això em sorprèn que l'Audiència Nacional haja dictat l'absolució «amb tots els pronunciaments favorables» per a l'expresident. Camps s'ha afanyat a dir que vol tornar a la primera línia política. ¡Horror i polseguera! ¿Elimina dubtes la seua "innocència"? ¡Cap ni un!

La poquedat de proves incriminatòries contra qui donava les ordres no esborra per art de màgia la corrupció rampant que existí durant la seua etapa de desgovern. (La prescripció d'alguns fets tampoc no equival a la seua inexistència.) Inclús diversos consellers de Camps han entrat en presó, o podrien entrar. Mal si autoritzava verbalment operacions corruptes, per a no deixar rastre, i mal si no tenia ni idea del que es coïa al seu voltant. La ignorància implicaria ineptitud. Jo m'amagaria si estigués en el seu cas. A més, la presumpció d’innocència només s'aplica als tribunals. En l’arena política regeix el principi de responsabilitat. Però Camps té la cara de dir que vol tornar a primera línia. Sols faltaria, per a completar la comèdia, que Alfonso Rus fos exonerat de tots els càrrecs i també volgués tornar a la política. Molts electors de Xàtiva ho trobarien tan natural. De més grosses se n'han vistes —en Argentina, posem per cas. No, la veritat judicial no coincideix sempre amb la fàctica. I podria ser que la distància entre una i altra esdevinga sideral, com a conseqüència lògica de l'enorme fangar en què s'ha convertit l'activitat judicial.

Presentació del monogràfic dedicat a Ibn Hazm

Els miracles i el Corpus

Mentre escric aquest article se celebra la diada del Corpus Christi. Bé que molta gent ho ignora, els orígens de la festivitat estan relacionats amb el Miracle dels Corporals, esdevingut a prop de Llutxent. Sol datar-se en 1239, però podria haver succeït en 1247, durant la segona revolta d’al-Azraq. Com diu la llegenda, els sarraïns van sorprendre els cristians que assetjaven el castell de Xiu. Un rector de Daroca, que deia missa, va amagar sota una pedra sis hòsties consagrades. En ésser recuperades després de la lluita, desfavorable per als cristians, el drap que les embolicava tenia taques de sang. Això hauria enardit els cristians, que recuperaren Xiu. En finir el combat, els capitans presents es disputaren el reliquiari. Van decidir carregar-lo en una burreta cega que aniria on volgués. L'animal començà a camejar i acabà el seu trajecte a Daroca. Des de llavors, els Corporals hi son venerats. En 1261 —van tardar a reaccionar—, consell i capítol de la vila aragonesa enviaren síndics a Roma i comunicaren el miracle a Urbà IV. Sant Tomàs d’Aquino i Sant Bonaventura foren valedors de la comitiva i van convèncer el papa de la veracitat dels fets.

En 1263, la butlla d'Urbà IV Transiturus de hoc mundo declarà la festivitat del Corpus Christi. Un any després s’esdevingué en Bolsena (Itàlia) un prodigi semblant al de Llutxent. Un sacerdot de Praga, turmentat pels dubtes sobre l'eucaristia, veié, mentre celebrava missa i dividia l’hòstia, que brollava sang de la sagrada forma i els corporals quedaven tacats de roig. Per tal d’ocultar els fets als presents, resolgué suspendre la missa i comunicar a l’autoritat religiosa el que havia passat. Recollí les formes i els draps sagrats, i va córrer cap a la sagristia sense advertir que, durant el trajecte, havien caigut sobre el paviment de marbre de la basílica de Santa Cristina unes gotetes. El fet miraculós arribà a oïdes de Tomàs i Bonaventura. Urbà IV ordenà d’investigar-lo. Confirmada l’autenticitat del miracle, ordenà al bisbe de Bolsena que portàs els llins tacats de sang a Orvieto, ciutat de sojorn papal. El temple de Bolsena conservà una relíquia menor: una llosa en què eren visibles les gotes roges. La festivitat del Corpus, que havia demanat amb molta insistència Santa Juliana de Lieja (1193-1255), s’estengué ràpidament per tota la cristiandat.

Avui, la ciència ja sap que aquests "miracles" poden ser causats pel bacteri serratia marcescens, conegut des del segle XIX. Es troba en ambients naturals (sòls, aigües, superfícies de plantes...). Prolifera sobre substrats rics en midó i en condicions de calidesa i humitat. Algunes varietats produeixen un pigment roig intens, anomenat prodigiosina pels "miracles", que sembla veritable sang. S'han fet experiments cultivant serratia sobre pa, pa àzim d'hòsties i polenta. Les colònies que forma es confonen amb gotes de sang. A més, quan s'asseca, el pigment no s'altera. I s'ha vist —prodigis de la ciència— que la prodigiosina i altres substàncies conegudes genèricament com a prodiginines poden causar la mort de cèl·lules canceroses, ço és, poden curar el càncer. Però tornem al Corpus. Acabà assolint una ostentació més pròpia de festes paganes que d'una solemnitat cristiana. Serví a l'Església per a venerar públicament l'eucaristia, exaltant la doctrina del cos de Crist enfront dels qui la negaven. Els aspectes festius han arribat fins als nostres dies.

A València es conserven molts dels elements profans que s'han anat introduint en la celebració: enramades, música, dansa, entremesos, bestiaris... El Corpus és, des de la darreria del segle XIV, festa grossa. El bisbe Hug de Fenollet va establir que una processó recorregués els carrers de la ciutat —anteriorment, era claustral; se celebrava a l’interior de la Seu. Tenen renom les roques, carros monumentals que participen a la gran desfilada. Amb la proclamació de la II República, la festa tornà a l’interior dels temples. Després de la Guerra Civil, es van recuperar la processó religiosa i només alguns elements profans: les banderes, els gegants i els nans, els cirialots, els apòstols i els evangelistes. A partir dels anys seixanta, però, algunes entitats cíviques rescataren l’antiga esplendor del Corpus Christi. Una evolució molt semblant experimentà la processó de Xàtiva, que consta d'una part cívica i altra religiosa. En fi, diumenge, xativins i forans tindran ocasió de contemplar novament una manifestació etnològica i religiosa d'orígens "miraculosos".

(publicat a Levante-EMV, l'01/06/2024)

Record dels camps de concentració

Llibertat d'elecció per als de sempre

La dreta torna a parlar de llibertat educativa, però elegir plaça escolar només està a l'abast teòric dels urbanites. I no sempre, si implica capacitat d'elecció entre centres de la mateixa o de distinta titularitat. A l'interior de la ciutat, sol haver-hi diferències entre uns barris i altres; tots no estan igualment dotats. A Xàtiva tenim un exemple: el barri nord-oest, el més poblat de la ciutat, no compta amb col·legi públic d'infantil i primària. I els xativins de confessió evangèlica, ¿poden triar un centre de primària que s'adapte totalment a les seues preferències? Ja es veu que la llibertat teòrica d'elecció de centre escolar troba molts obstacles per a la seua materialització plena; a tot estirar, només conflueixen les premisses per a la diversitat d'opcions en espais urbans habitats per classe mitjana i gent de casa bona.

Contrareforma educativa

Amb el suport dels dos partits, PP i Vox, que formen majoria parlamentària a les Corts, ha estat admesa a tràmit la proposició de llei de llibertat educativa. Portaveus de la dreta han manifestat que cal recuperar la llibertat d'elecció dels pares, menyscabada per l'anterior govern d'esquerres. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens normatiu oficial segons l'Estatut d’Autonomia, ja ha expressat la seua gran preocupació per la situació d'inferioritat en què quedarà el valencià si la proposició de llei supera el tràmit. Un informe de la Universitat de València, que ha aprovat per unanimitat el seu Consell de Govern, també critica durament la proposició de llei. «Invocant el valor suprem de la llibertat d'elecció lingüística, arracona en la pràctica els valencianoparlants, que no podran fer valdre els seus drets.» Convé recordar que les llibertats no són absolutes. La d'instrucció està molt limitada; les matèries del currículum les decideix el legislador. Per tant, una família amb fills en primària no té llibertat per a modificar el programa de matèries establert per llei. Els xiquets han d'aprendre totes les assignatures reglades; no hi ha currículum a la carta.

Ningú no pot elegir llengua i rebutjar matemàtiques, per exemple. Només a partir de secundària hi ha cert marge per a l'elecció; hom pot triar optatives, modalitats de batxillerat... Però tampoc no existeix possibilitat de rebutjar matèries troncals o específiques de modalitat. Els impulsors de la norma que es debat a les Corts parteixen d'una premissa falsa. Segons ells, el valencià està plenament normalitzat. Però això no és cert. La nostra llengua necessita una especial protecció. Això sembla importar un rave a la dreta, que vol convertir el valencià en una relíquia folklòrica, com també pretén reduir a la mínima expressió l'ensenyament públic. Perquè hi ha altre aspecte de la norma del que es parla poc: la implantació del districte únic apel·lant a la llibertat d'elecció de centre. Aquesta pretesa llibertat no figura a la Constitució —entre altres raons, perquè seria impracticable en molts indrets. Les famílies de pobles com ara Bolbait, la Font de la Figuera o Llutxent mancarien d'aqueixa llibertat. Moltíssimes localitats només tenen una escola pública.

Com que la facultat d'elecció d'una plaça escolar sostinguda amb fons públics no és il·limitada, cal establir criteris de prioritat quan totes les peticions no poden ser ateses. Un d'ells ha de ser el d'equitat. La perversió freqüent de convertir la llibertat d'elecció per part de l'alumne en llibertat d'elecció d'alumnes per part d'un centre pagat pel contribuent fa feredat. ¡Ni a restaurants, bars o sales de festa pot exercir-se sense més el dret d'admissió! Tots els barris d'una ciutat no són iguals. Uns estan poblats per immigrants o persones d'extracció social baixa. Altres, per classes altes o mitjanes. Es pot veure a Xàtiva. No habita el mateix estrat de gent a l'Hort de Mora que a l'Albereda de Jaume I. Si la llibertat d'elecció és absoluta, és a dir, si tots els centres privats tenen concertada la totalitat de cicles, etapes i unitats, i si hi ha un districte escolar únic i tots els centres elegits per ordre de preferència es prenen en consideració al baremar les sol·licituds de matrícula, pares de zones deprimides no voldran que llurs fills vagen al centre públic del barri, ple d'immigrants. La demanda dels centres concertats d'altres zones creixerà exponencialment.

¿Els titulars sentiran la temptació d'ampliar indefinidament les seues instal·lacions? Que tots els centres públics es buiden i tanquen és un escenari poc probable; els privats haurien d'acollir sí o sí immigrants i xiquets amb problemes de comportament i aprenentatge. Es més factible que els concertats, en tenir una demanada que excedisca la seua capacitat, trien els millors alumnes. Llavors, la xarxa pública, marginal, haurà de carregar amb els rebutjats. L’abisme entre centres concertats i públics serà irreductible. Els primers, sense necessitat d'innovar, sempre obtindran millors resultats. En canvi, aquells centres que hagen de lidiar amb alumnes problemàtics mai no aconseguiran reeixir. ¿Tindran llibertat d'elecció, les famílies? ¡No! Els centres concertats elegiran els "millors" alumnes i rebutjaran els "pitjors". L'escola ja no servirà per a compensar desigualtats. Augmentarà encara més la injustícia social. És evident que els poders públics no haurien de permetre aquest horitzó. Però estan clares les pretensions del govern de dretes, ¿no?

(publicat a Levante-EMV, el 18/05/2024)

Darrera novel·la de Xavier Aliaga

La màquina del fang

Aquests dies es parla molt de la màquina del fang. Sovint, a còpia de repetir un concepte, aquest acaba perdent el sentit originari. Fou Umberto Eco qui encunyà l'expressió macchina del fango a la seua novel·la Numero zero. En diverses entrevistes, definí el concepte que hi ha darrere l'expressió avviare (posar en marxa) la macchina del fango: la deslegitimació de l'adversari polític fent servir informació espúria a través dels mitjans de comunicació. En realitat, això ja estava inventat feia temps. A la primeria del segle XX, Walter Lippmann, filòsof i periodista nord-americà, utilitzava el mot muckrackers per a referir-se a col·legues gens respectuosos amb la deontologia professional. Muckracker es pot traduir de distintes maneres: "el qui remou el fem", "traficant d'escombraries", "el qui furga les vides alienes"... No totes les maniobres que ordeixen els polítics contra els seus adversaris poden ser encabides, per tant, en el concepte de màquina del fang. L'expressió es refereix únicament a falsedats o informacions irrellevants que puguen, tanmateix, menyscabar l'honorabilitat de l'adversari i arruïnar la seua carrera política.

La màquina del fang sent predilecció per la vida privada dels polítics. Les peces essencials de la màquina són l'elaboració de dossiers, la difusió de boles o sospites i el xantatge. Sovint, només l'amenaça de publicar un dossier —bé que la seua carpeta puga estar buida o contenir només invencions, ¡tant se val!— ja és prou perquè la persona assenyalada llance la tovallola, dimitisca del seu càrrec. És precisa, no caldria dir-ho, la connivència de polítics i periodistes, i de jutges prevaricadors, perquè el dossier acaba sovint convertit en denúncia davant un jutjat, sobretot si la diana del fang no es deixa intimidar. La perspectiva d'un calvari judicial resulta quasi sempre més acoquinant que les badomeries. Als periòdics que utilitzen la màquina del fang se'ls fa costera amunt rectificar, si els jutges sentencien que la informació propagada era falsa. De tota manera, les rectificacions solen arribar massa tard, perquè la carrera política i el prestigi de la víctima ja estan destrossats quan els tribunals dicten sentència. En altres paraules: els objectius que perseguia la màquina del fang estan aconseguits. Traficar amb escombraries surt molt barat.

Habitualment, el fang és més efectiu contra els polítics d'esquerres que contra els de dretes. A la dreta se li sol perdonar tot. Veges tu. I no s'ha de confondre la màquina del fang amb el lawfare, bé que molt sovint una i altre confluïsquen en un mateix objectiu. Vegem. Iniciar investigacions prospectives policials o judicials contra un polític, acusar-lo d'un delicte sense base indiciària per a fer-ho, dictar sentències injustes sabent que ho són, admetre a tràmit denúncies infundades que haurien de ser rebutjades o retorçar la interpretació de la llei penal per tal de perjudicar un polític investigat són exemples de lawfare. En canvi, escampar boles o informacions irrellevants sobre els adversaris ideològics o llurs familiars, furgar en les seues vides privades o deixar caure sospites sobre les seues orientacions —sexuals, posem per cas— són clàssics de la màquina del fang. (De Begoña Gómez s'arribà a dir en una tertúlia televisiva que era una dona transsexual.) Que el damnificat no acudisca als tribunals, a demandar els propagadors del fang és vist com la confirmació de la veracitat d'allò que han difós alguns mitjans. «¿Veus? ¡Qui calla consent!»

S'exigeix a la víctima de les badomeries que done explicacions, quan tothom sap que és el mitjà difusor qui hauria de provar allò que difon. Sovint, la situació pot arribar a ser surrealista; els polítics beneficiats per l'escampada de fang demanen explicacions sobre fets inexistents. La temptació de respondre el fang amb el fang és molt forta. Els iniciadors de l'estratègia estaran encantats, perquè podran recórrer a una escapatòria molt gastada: «¡I tu més!» En qualsevol cas, per a evitar la banalització de conceptes, convé remarcar que les fal·làcies, xifres falses i altres recursos retòrics avariats que utilitzen sovint els polítics en seu parlamentària o rodes de premsa («Vostè pacta amb ETA. ¡Govern il·legítim! ¡Autòcrata! ¡Espanya es trenca! Volen perpetrar un cop d'estat. Tenen vostès un passat criminal. El seu partit és una banda terrorista...») no tenen res a veure amb la màquina del fang tal com la va definir Umberto Eco. Són més bé mostres del nivell a què ha baixat el parlamentarisme. Això no lleva que el periodisme groc, les clavegueres de l'Estat i la mala qualitat del sistema judicial siguen un veritable perill per a la democràcia.

¿Situació de desànim o teatre?

Els esdeveniments polítics se succeeixen a una velocitat tan vertiginosa que no hi ha temps de digerir-los. Fa no res, les eleccions autonòmiques basques i els resultats d'EAJ-PNV, EH Bildu i PSE-EE (PSOE) atreien totes les anàlisis. L'assumpte fou immediatament tapat per la denúncia del grup ultradretà Manos Limpias contra Begoña Gómez, esposa de Pedro Sánchez, i la decisió d'aquest, comunicada als ciutadans per carta sense capçalera, de prendre's un estrany període de reflexió de cinc dies que podia acabar en dimissió. Aquest capítol també quedarà ràpidament sepultat per la campanya electoral catalana. Per tant, pot resultar anacrònic reflexionar sobre un episodi que ja sabem com ha acabat. Tanmateix, l'esvaniment presidencial de cinc dies és un fet tan insòlit que no puc resistir la temptació de dedicar-li un examen. Primerament cal dir que l'episodi està ple d'elements que ens són absolutament desconeguts. Només el president, la seua esposa i potser algun col·laborador pròxim deuen tenir-ne les claus. Se sol dir que les opinions han d'estar informades, però també és cert que tenim dret a opinar inclús sobre allò que roman fosc.

Em sembla que la pausa de Sánchez i la manera de comunicar-la no tenien precedents al nostre entorn democràtic. Si un president o un primer ministre, després d'haver-ho rumiat amb el coixí o amb els seus col·laboradors, vol dimitir pel motiu que siga, ho anuncia en una compareixença pública, o convoca una roda de premsa i comunica la decisió. Això de dir a través de canals no institucionals que s'ho està pensant i que necessita uns quants dies per a veure quin camí pren no recorde haver-ho vist mai. Un dels ingredients més ocults de tot l'afer és l'estat de la relació sentimental entre el president i la seua cònjuge. Un clàssic de l'estratègia per a desestabilitzar un polític és atacar la seua família més íntima. Sánchez es declarava en la seua carta profundament enamorat de la dona. Podem creure-ho en el sentit religiós del mot "creure" (tenir fe en allò que diu el president). Però també podem fer-nos unes preguntes. ¿Necessitava uns dies per a tractar de convèncer Begoña d'alguna cosa? ¿Li hauria donat ella un ultimàtum? «¡O la presidència del govern o el nostre matrimoni!» Considere que aquest aspecte pot haver estat molt determinant.

Igualment podem pensar que Sánchez va estar sondejant, a través de contactes amb sectors de la judicatura, el recorregut judicial de la denúncia contra la seua esposa. Atès que el lawfare està a l'ordre del dia —hi ha hagut nombroses víctimes anteriors, com ara els presos polítics catalans, diversa gent de Podemos o Mónica Oltra—, comprovar el dany que puga causar-li a Begoña la prevaricació judicial no està de més, sempre des de la premissa que no hi haja res irregular en l'activitat empresarial de la consort del president, cosa que s'ha de pressuposar necessàriament. La denúncia contra ella s'ha fet en base a meres notícies falses. Amb alguns jutges, però, ¡mai no se sap! Evidentment, molt del que s'acaba de dir és pura elucubració, per bé que conèixer la realitat ajudaria a esclarir si Sánchez es trobava en una veritable situació personal de desànim o feia teatre. Molts l'han acusat de realitzar un dels seus cops d'efecte per pura estratègia política. Si tot ha estat una jugada astuta, s'han de prendre en consideració altres ingredients de què no és parla, que podrien explicar també l'episodi. A Sánchez ja li va quedant molt poc combustible.

El govern de coalició afrontava una legislatura molt complicada, amb prou dificultats per a tirar endavant els pressuposts i els projectes legislatius, que seran escassos; li cal el vot de Junts, que mai no està assegurat. (Ara, les coses encara seran més difícils, perquè el PP es negarà a donar suport a projectes de llei transversals.) Alguns analistes opinen que el president, amb la seua jugada, pretenia amarrar l'adhesió dels socis d'investidura. En efecte, durant els cinc dies de retir espiritual, hem vist com tots, amb més o menys convenciment, proclamaven llur lleialtat a Sánchez; tenien por al buit que s'hagués produït si el president hagués dimitit. ¿El cap de govern també volia concitar l'adhesió dels seus, els socialistes, i dels intel·lectuals orgànics muts davant múltiples injustícies anteriors? La jugada tàctica pot haver-li eixit mitjanament bé; ¡Pedro, no te vayas!, cridava la seua gent davant les seus socialistes. Tampoc no es pot descartar el desig de llevar-li espai polític a Sumar, al qual no li van bé les coses. (De fet, un sondeig posterior al retir presidencial mostrava un augment d'intenció de vot al PSOE.) És palesa la incomoditat de Yolanda Díaz.

En fi, el dia 29, Sánchez anuncià que no dimitia. Afirmà que la seua voluntat de continuar no significava punt i seguit, sinó punt i a part i compromís ferm amb la regeneració democràtica. Però no precisà gens. (Per això, ha hagut d'anar donant explicacions a posteriori.) Encara més, apel·là a la mobilització de la majoria social i demanà als ciutadans que reflexionem. ¿Com? Molts ja ho havíem fet i esperàvem que ell ens explicara les mesures concretes que pensa enllestir per a regenerar la política, aturar la màquina del fang i combatre el lawfare. Està clar que li escasseja la gasolina. I l'efecte de la solidaritat amb l'agredit no serà durador. Dependrà, en bona mesura, del resultat dels comicis catalans. L'ensorrament de Sumar podria deixar-lo sense futurs socis de govern. No es llevarà de damunt ni la persecució a la seua dona ni les complicacions del cas Koldo. La dreta redoblarà la seua agressivitat. L'episodi també podria haver creat preocupació en sectors del PSOE, que albiren un futur negre a causa del cesarisme de Sánchez. El president tampoc no ha projectat una imatge tranquil·litzadora en Europa. ¿Era precís muntar el canyaret?

L'humor de Barbe

Als bons relats els cal un desenllaç

L'estructura típica d'un relat consta de tres parts: plantejament, nus i desenllaç. Al plantejament ens són presentats els personatges i el seu context espaciotemporal. El nus engloba un problema o embolic i les accions que desenvolupen els personatges per tal de descabdellar-lo. El desenllaç és, com el mateix nom indica, la conclusió final, positiva o negativa, a què s'arriba. Encara que els polítics tracten d'emular la narrativa, construint relats i maldant perquè prevalguen sobre els dels adversaris, és difícil d'establir paral·lelismes estructurals entre relat literari i relat polític; aquest és un contínuum que cal seqüenciar per a poder traure-li l'entrellat. Vegem, per exemple, la intriga política viscuda recentment. Tenim dos protagonistes, Pedro Sánchez i la seua esposa, Begoña Gómez, i alguns secundaris de la pell de Judes: grups d'ultradreta, un jutge que accepta denúncies sense cap fonament, el cap de l'oposició... Sorgeix l'embolic. ¿Planeja un cop d'estat tou, l'oposició? ¿Creu que Pedro Sánchez dimitirà en veure ultratjada la seua estimada consort? El seguit d'hipotètiques accions desenvolupades pel protagonista durant cinc dies és un misteri.

Quant al final del conte, defrauda. Requisit bàsic dels bons relats és que les coses canvien entre la situació inicial i el desenllaç. Si tot queda com estava al principi, les crítiques dolentes estan assegurades. En fi, la casualitat volgué que jo llegís, durant l'estrany esvaniment presidencial, dos llibres: Això no és un western, de Xavier Aliaga, i Qui de casa se'n va, de Toni Cucarella. Ambdues novel·les són d'autor xativí. La primera està a cavall del thriller i el gènere negre. Xavier Aliaga ha assolit gran virtuositat i ens regala la tercera aventura protagonitzada per l'inspector Feliu Oyono, aparegut per primera vegada en Els neons de Sodoma (Tres i Quatre, 2008). La novel·la negra té els seus propis codis. El relat sol començar pel final, és a dir, per una situació límit, preliminar al desenllaç. (Una narració per ordre cronològic no atraparia els lectors; la identitat dels assassins es desvelaria massa aviat.) A partir de l'inici colpidor, un narrador (omniscient, protagonista o testimoni) va acoblant peces. Sovintegen anacronies com les anticipacions i, sobretot, els salts enrere (flashbacks, en anglès). Normalment, el ritme del relat és trepidant.

No poden faltar al gènere la crítica social i els diàlegs "bruts" en estil directe —però sense guionets, ja sobrers a l'actual narrativa. Tot això i més coses conté la novel·la de Xavier Aliaga, que també aborda el tema de la violència contra les dones. Cucarella conta una història, amb ingredients psicològics, realistes i màgics, protagonitzada per perdedors de la guerra que miren de trobar la identitat i les arrels perdudes, de resistir la solitud i el pas del temps. Tot comença en una atziaga Xàtiva de postguerra que oculta pobresa, violència de gènere, crims d'autoria incògnita i secrets familiars inconfessables. Les hipòtesis sobre qui és qui —un clàssic de la bona literatura— suren pel relat. Això manté el lector en tensió fins al final. Qui de casa se'n va significa el regrés de Toni (Lluís Antoni per als seus amics) a l'activitat literària, mai no abandonada del tot. La seua mestria en l'ús del llenguatge roman intacta. (Un text literari és, al cap i a la fi, pur joc verbal.) Rescata vocables, girs i parèmies que van caure en desús fa temps.

Fa servir registres, parlars i combinacions idiomàtiques en perfecta harmonia amb el fil narratiu. A partir del sojorn a París de Miquel, protagonista de la història, la mixtió de valencià i francès (útil per a subratllar l'afany d'integració de l'exiliat) remet a figures literàries com Julio Cortázar (Rayuela està ambientada a la ciutat del Sena) o Jaume Cabré. L'última part del relat de Toni, dedicada al retorn —qui de casa se’n va a casa tornarà—, aborda la improbabilitat de retrobar una llar que s'assemble a la recordada. «El llibre és inalterable. Amb les ciutats, en canvi, no passa igual, saps? Quan hi tornem, nosaltres hem canviat, però la ciutat també», diu Tarek, el llibreter que Miquel coneix a París. Som davant d'un dels millors llibres de l'autor de Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts. Toni Cucarella ens depara un final estrany i sorprenent, un desenllaç, cosa que li ha faltat al tediós relat polític de les últimes dues setmanes. I és que la narrativa literària —de dos autors xativins en aquest cas— és infinitament millor que la política.

(publicat a Levante-EMV, el 04/05/2024)