Temps aquells

El cap de setmana anterior, l'Ajuntament i diverses entitats ciutadanes van celebrar el quaranta aniversari de l'erecció del monument als maulets —denominat popularment Pedra dels Maulets. Xàtiva constitueix un símbol històric de l’enfrontament entre Felip V de Borbó i l’arxiduc Carles d’Àustria durant la guerra de Successió. La contesa fou un conflicte dinàstic i una guerra social. Els botiflers —la noblesa i l’alta jerarquia eclesiàstica— foren partidaris del Borbó. En canvi, l'arxiduc tingué el suport del bàndol maulet, format per les classes populars —jornalers i camperols—, l’estament burgès, el baix clergat i els professionals liberals. Aquestes capes socials creien que Carles d’Àustria anava a suprimir les càrregues feudals. El 25 d’abril de 1707, Felip V guanyà la batalla d’Almansa. Dies més tard, les tropes borbòniques assetjaren Xàtiva. El 24 de maig de 1707, els assaltants penetraren en la ciutat a mata-degolla. Felip V, instigat pel duc de Berwick, ordenà d’incendiar-la. A partir de llavors, els seus habitants som coneguts com socarrats. Imagine que tots els lectors coneixen de memòria aquesta història.

Tanmateix, algunes persones no sabran que la pedra commemorativa fou col·locada a la plaça Porta de Sant Francesc el 1978, quan encara governava en la nostra ciutat l’última corporació franquista. ¡Quines coses! (Les primeres eleccions municipals democràtiques, després de la dictadura, se celebrarien l'any següent, 1979.) El monument s'inaugurà el 18 de juny de 1978, dia en què es commemorava l'incendi de la ciutat. Assistí a l'acte Josep Lluís Albinyana, primer president del Consell Preautonòmic (1978 - 1979). Dissabte passat, l'antic president tornà a Xàtiva. Vam recordar, per tant, un capítol oblidat de la nostra història recent. En 1978, el senyor Albinyana posà en marxa el mecanisme establert a l’article 143.2 de la Constitució: «La iniciativa del procés autonòmic correspon a les Diputacions interessades i a les dues terceres parts dels municipis la població dels quals represente, almenys, la majoria del cens electoral de cada província. Aquests requisits hauran de ser acomplerts en el termini de sis mesos des del primer acord adoptat al respecte per alguna de les corporacions locals interessades.»

Albinyana va recórrer el país de nord a sud i obtingué el pronunciament de suficients municipis. Això hauria d’haver permès transitar la via de l’article 151.1, com Andalusia: «No serà precís deixar transcórrer el termini de cinc anys, quan la iniciativa del procés autonòmic siga acordada dins del termini de l’article 143.2 per les tres quartes parts dels municipis de cadascuna de les províncies afectades que representen, almenys, la majoria del cens electoral de cadascuna d’elles i dita iniciativa siga ratificada mitjançant referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província.» Però els valencians mai no vam poder pronunciar-nos en cap referèndum. Després dels pactes de 1981, haguérem de conformar-nos amb l’autonomia de segona que estableix l’article 143. En la idea d’Estat d'Adolfo Suárez només cabien dues autonomies de primera: la catalana i la basca. Les altres “regions” havien de conformar-se amb estatuts descafeïnats. L’enorme manifestació celebrada a València el 9 d’octubre de 1977 (un milió de valencians demanà al carrer l’estatut d’autonomia) havia esglaiat la cúpula d’UCD.

El passat dia 21 surava a l'ambient la convicció que els valencians encara patim els efectes de la desfeta d'Almansa. L'última part del discurs d'Albinyana fou vibrant: «En aquests moments de crisi hi ha una Espanya vella, centralista, borbònica, corrupta, militarista, eclesial i masclista que es resisteix a desaparèixer, i una Espanya nova, jove, decent, republicana, feminista, igualitària, animalista i plurinacional que malda per reeixir.» L'aplaudiment fou ensordidor. Per altra banda, l'acte concità tota classe d'emocions: l'alegria per les presències, la nostàlgia per les absències... (Alguns dels presents a la foto de 1978, com Manolo Casesnoves, Ramiro Pla o Adolf Garcia, ja no són entre nosaltres.) Acabaré amb una anècdota. Pel matí, quan passava per Porta de Sant Francesc, un treballador municipal ja jubilat, el senyor Andrés, em féu amb posat murri: Ximo, ¿se acuerda de 1978? Aquí estaban aguantando marea el comisario, la policía nacional, los guardias civiles... Efectivament. Tots quadrats davant la senyera. Temps aquells.

(publicat a Levante-EMV, el 28/04/2018)

Quaranta aniversari

Una proposta interessant d'Amics de la Costera

Fa poc, la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, preocupada per l'estat de diversos palaus de Xàtiva, demanava a l'Ajuntament que els declarés béns de rellevància local. Entre aquests palaus, es troba el dels Sanç de Sorió, situat al carrer Montcada. De fet, la corporació municipal xativina ja ha iniciat els tràmits per a la declaració. D'altra banda, Amics de la Costera té constància de contactes entre consistori i propietat del palau Sanç de Sorió. Els propietaris han mostrat la seua predisposició per arribar a algun tipus d'acord amb les autoritats municipals (venda de l'edifici, cessió d'ús ...). L'immoble conserva un interior gòtic magnífic, encara que molt deteriorat. Per les seues característiques, emplaçament i dimensions, l'edifici podria ser un magnífic contenidor per a usos culturals.

Amics de la Costera proposa la seua adquisició (mitjançant compravenda o qualsevol altra modalitat de cessió) per al seu ús com a Museu del Gravat i la Impremta. Es donen diverses circumstàncies que propicien aquest projecte. El Museu de la Impremta que albergava fins ara el monestir de Santa Maria del Puig es vol traslladar a un altre lloc. Sembla que les autoritats municipals ja han ofert la nostra ciutat com a nou destí. Estaria bé que Xàtiva, bressol del primer paper europeu, allotgés un futur museu com el proposat per Amics de la Costera. Les arts gràfiques tenen molta tradició entre nosaltres. A més, els actuals propietaris de l'antiga impremta de Blai Bellver (la Biblioteca Municipal preveu commemorar enguany el bicentenari del naixement de l'impressor) conserven estris, màquines i elements diversos —com els materials xilogràfics del segle XIX— que enriquirien les col·leccions del museu.

Per la seua banda, el Museu de Belles Arts de Xàtiva, instal·lat a la Casa de l'Ensenyança, custòdia la sèrie de gravats Desastres de la Guerra, de Goya, un gravat de Josep de Ribera i una excel·lent col·lecció de gravats formada per les obres guanyadores en les diverses convocatòries de la Biennal de Gravat 'Josep de Ribera', de la qual s'acaba de celebrar la XIV edició. Aquestes obres, i algunes altres, haurien de guardar-se o exposar-se en condicions adequades; els gravats exposats massa temps a una llum inadequada o a unes condicions de temperatura i humitat desfavorables es deterioren ràpidament. Tanmateix, alguns dels gravats de les biennals podrien no estar conservats adientment.

Finalment, Amics de la Costera coneix l'oferta feta per un important col·leccionista privat que estaria disposat a cedir en dipòsit la seua col·lecció de gravats antics si la nostra ciutat aporta instal·lacions dignes que servisquen de seu permanent a la cessió. Els responsables d'Amics de la Costera saben que l'oferta es va fer abans de les passades festes de Nadal. Fins al moment, l'Ajuntament de Xàtiva no ha donat una resposta definitiva. El col·leccionista ha fet idèntic oferiment a altres poblacions. La Direcció General de Cultura i Patrimoni de la Generalitat Valenciana també coneix l'assumpte i estaria disposada a oferir un immoble situat a València capital. Per tant, la nostra ciutat podria fer tard. Perdria una col·lecció de gravat antic centrada principalment en el gravat sobre metall del segle XVI.

El propietari ha manifestat en diverses ocasions que el seu principal propòsit és la difusió d'una de les disciplines menys conegudes de l'art, fent accessibles unes obres que, per la seua excepcionalitat i les estrictes mesures que exigeix llur conservació, s'exhibeixen poques vegades en públic. La singularitat i la importància de les obres que conformen el conjunt el converteixen en una de les col·leccions de gravat antic més destacades de l'Estat espanyol, ja que atresora entre els seus fons un gran nombre d'estampes d'extraordinària raresa corresponents a artistes eminents que no es troben representats en cap altra col·lecció espanyola.

Els seus fons de gravat renaixentista alemany i flamenc-holandès són tan sols comparables als de les col·leccions de la Biblioteca Nacional d'Espanya. El conjunt privat d'estampes que s'ha ofert a la nostra ciutat ha esdevingut col·lecció de referència a nivell estatal per a estudiar l'obra d'alguns artistes essencials de la història del gravat, com Lucas van Leyden, els Petits Mestres i els gravadors de Nuremberg de la generació posterior a Durero, així com els Hopfer d'Augsburg, inventors de la tècnica de l'aiguafort. Parts de la col·lecció ja han estat exposades en els museus de belles arts de Bilbao i Sevilla, i a Santander. Properament, s'exposaran en els espais de la Nau de la Universitat de València.

En vista del silenci municipal, l'Associació d'Amics de la Costera decidí sol·licitar al consistori xativí que s'inicien converses amb els propietaris per tal d'arribar a un acord d'adquisició del palau dels Sanç de Sorió. També ha sol·licitat que s'encarregue el projecte tècnic de rehabilitació que permeta convertir el palau en seu d'un museu valencià del gravat, que podria denominar-se 'Josep de Ribera', que albergue també els fons de l'antiga impremta de Blai Bellver. L'edifici hauria de comptar amb una sala d'exposició permanent, sales per a exposicions temporals, magatzem on es conserven en condicions adequades els gravats (la col·lecció completa no pot estar permanentment exposada; les obres que la componen s'han d'exposar per parts i de forma rotativa), espais didàctics, en què puguen treballar alumnes de centres acadèmics, biblioteca, saló d'actes i dependències administratives i de serveis.

Associació d'Amics de la Costera és conscient de les dificultats financeres que implica un projecte d'aquesta envergadura. Per això, suggereix que l'Ajuntament inicie converses amb responsables de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, la Diputació de València i la Fundació Hortensia Herrero (que ja ha col·laborat en la recuperació de edificis històrics valuosos, com ara el Col·legi de l'Art Major de la Seda de València). Amics de la Costera decidí d'incloure la seua iniciativa al programa DecideiXàtiva'18 dels pressupostos participatius. S'ha d'advertir, però, que els responsables del procés van titular la proposta 'Adquisició del Palau dels Sanç de Sorió', sense més. S'ha omès fins ara explicar que la proposta no consisteix només en l'adquisició d'un immoble. En realitat, es tracta de crear un museu molt interessant per a la ciutat, el Museu Valencià del Gravat i la Impremta.

Els gitanos xativins

Com que el 8 d'abril se celebrà la Diada International del Poble Romaní, l'entresòl de la Casa de Cultura alberga l'exposició titulada "El pas del poble gitano per Xàtiva". Els gitanos autòctons pertanyen sobretot a dos clans familiars, els Escudero (el grup més veterà i el primer a integrar-se en la ciutat) i els Moreno, però hi ha altres famílies, com els Ruano, els Diego... Uns i altres estan sedentaritzats des de fa temps. De fet, a penes queden gitanos nòmades al nostre país. Hi ha un gran desconeixement sobre els orígens d'aquesta ètnia ―denominada internacionalment poble romaní. (En la seua llengua, rom significa home.) Els gitanos podrien haver arribat des del Panjab o la regió de Sind, situada a la vall del riu Indus, un vast territori de l'actual Pakistan on s'havia alçat Mohenjo-daro, capital d'una antiga cultura. Potser la invasió musulmana provocà l'abandonament de la contrada pels volts del segle IX. Els romanís marxaren cap a l'oest i s'establiren en diferents llocs (Pèrsia, Àsia Menor, nord d'Àfrica i, finalment, Europa). El primer document que cita la seua presència en terres ibèriques data de principis del segle XV.

Es pensà que venien d'Egipte. Per això, se'ls anomenà egipcians (gitano seria una deformació del mot llatí aegyptanus). Ben aviat serien objecte de discriminació. En 1499, una pragmàtica dels Reis Catòlics enumerava els càstigs a què serien sotmesos els gitanos que transgrediren els preceptes dels monarques: el desterrament temporal de qui no esdevingués sedentari, cent assots i desterrament perpetu per a qui incomplís l'ordre i no tingués ofici, tall d'orelles per a qui tornés al país d'amagatotis i captiveri perpetu per a qui fos descobert una tercera vegada. Fins al segle XVIII, els intents d'assimilació foren creixents, bé que els llocs on podien assentar-se i els oficis que podien exercir estaven molt restringits. De manera paradoxal, els gitanos aveïnats legalment eren expulsats a tothora dels seus llocs de residència. És a dir, s'exercia més pressió sobre els sedentaris que sobre els nòmades, la qual cosa feia poc atractiu l'assentament estable. Per altra banda, la prohibició d'exercir oficis empentà molts cap a les activitats itinerants i estacionals. Treballaven com a quincallers ambulants, temporers agrícoles, ferrers, tractants, esquiladors...

En conseqüència, fins a principis del segle XX, el nomadisme estava molt generalitzat entre la població romaní. Aquest nomadisme explica molts trets culturals dels gitanos. És proverbial la seua desconfiança cap al paio, de qui provenen les dissorts. Tot el patrimoni del grup ambulant era moble: carro, animals, atuells, roba i joies. (Alguns dels gitanos que encara practiquen el nomadisme han substituït carro i animals per cotxe potent i caravana.) El gust per les joies sempre ha estat mal interpretat pels paios. Com que el nòmada no tenia compte corrent, invertia en or, que podia ser bescanviat per diners en metàl·lic en cas de necessitat. Altres trets culturals ―la guarda de les púbers, l'endogàmia o el culte als avantpassats― són petjades de creences ancestrals. (Que els gitanos traguen les xiquetes d'escola quan arriben a la pubertat causa molta estranyesa als paios.) Naturalment, la cultura gitana no està lliure de contradiccions. Avui, els col·lectius més joves lluiten per preservar els valors culturals positius i desterrar els negatius.

Entre els membres d'ètnia gitana, observar els costums, respectar els majors i tenir paraula són valors bàsics que estan en perill d'extinció. En canvi, el patriarcat i el masclisme, més accentuats que en el món paio, són una rèmora per a la promoció de la dona gitana. En fi, la marginació secular mena alguns grups a la delinqüència o la drogoaddicció. El solapament de trets culturals i activitats esgarriades mostra, però, una imatge distorsionada del poble romaní. Molta gent encara sucumbeix a la temptació de tallar pel mateix patró tots el gitanos de casa nostra. (El Reglament de la Guàrdia Civil de 1943 especificava que havien de ser especialment vigilats.) Solem oblidar que el delicte i la marginació també esdevenen peix que es menja la cua al món dels paios. Tornem al principi. L'exposició de la Casa de Cultura mostra personatges (homes, dones i criatures) que són veïns nostres des de temps immemorial ―tots perfectament integrats en la nostra societat. ¡Amb trets distintius propis, però xativins al cap i a la fi!

(publicat a Levante-EMV, el 14/04/2018)

Educació durant la II República

Una de romans

Per primera vegada des de fa molt de temps, m'he quedat a casa aquests dies de Setmana Santa i Pasqua. Enguany, certes circumstàncies familiars no m'han permès d’emprendre cap viatge. Per tant, he tingut temps d'evocar episodis quasi oblidats de la meua joventut. Durant les festes més sagrades del calendari litúrgic cristià, el desfici s’emparava dels adolescents en acostar-se la fita més important per a llur educació sentimental, la Pasqua Florida. Sales de festes —antecessores de les actuals discoteques— i salons recreatius romanien tancats des de Diumenge de Rams fins a Dissabte de Glòria. Alguns amics meus es posaven la vesta —de la confraria del Natzarè o la Dolorosa— per a desfilar en els trasllats dels passos o la processó de Divendres Sant. Mentre, altres miràvem la televisió en blanc i negre. Tots i totes esperàvem ansiosos l'arribada del Diumenge de Resurrecció. Estàvem pendents d’anar a Bixquert a regolar la mona, dels primers frecs amb la xica o el xic que ens agradava, dels balls i les corrandes al baixar a l’Albereda...

¿Quines pel·lícules programava TVE? Ben-Hur, del director William Wyler, en què intervenien els actors Charlton Heston, Stephen Boyd i Haya Harareet, Quo Vadis, dirigida per Mervyn LeRoy i protagonitzada per Robert Taylor i Deborah Kerr... En fi, veure pel·lícules de romans era una de les distraccions possibles mentre esperàvem el Diumenge de Pasqua. Això mateix he fet aquests dies, llegir una novel·la de romans. Es titula Principes Mundi i és obra d'un amic meu, Tadeus Calinca. (Moltes persones saben que el xativí Jesús Sanchis, professor de l'Escola Oficial d'Idiomes de València, és qui s'amaga darrere d'aquest pseudònim literari.) Principes Mundi és la seua segona novel·la. La primera, Monte Alma, també narra una història d'època romana. Abans de dedicar-se a la narrativa històrica, "Tadeus" havia escrit diverses obres de teatre: El Gran Paulo, Phoëbon, Hipnosi, El genet blau i Sarcasme. Resulta una mica complicat parlar de Pincipes Mundi per dos motius: és obra d'un amic —se'm pot acusar de parcialitat— i cal evitar qualsevol filtració (l'spoiler anglès) que desvetlle l'argument de la novel·la, especialment el desenllaç.

Els protagonistes principals són els emperadors Dioclecià i Maximià. El relat està ambientat, per tant, en el segle III dC. Dioclecià (Gaius Aurelius Valerius Diocletianus Augustus) havia nascut a Salona, en Il·líria, prop de l'actual Split, ciutat de Croàcia. Fou el creador de la tetrarquia (dos augusts i dos cèsars) que s'havien de dividir el govern de l'imperi. Nomenà el seu amic Maximià august associat, bé que Dioclecià es reservà la preeminència. Tadeus, gran viatger, ha recorregut personalment els escenaris dels seus relats: els Balcans (Sèrbia i Croàcia), Itàlia, les terres del Rin. És admirador de Dioclecià. Totes les obres de ficció —fins i tot les de gènere fantàstic— han de tenir versemblança. Principes Mundi en té. Tots els elements de la narració (els espais i els topònims, les referències cronològiques, el vestuari —dels soldats romans, posem per cas—, les descripcions d'escenes domèstiques o públiques, els episodis bèl·lics, els antropònims, els càrrecs, dignitats i ocupacions dels diferents actants...) estan perfectament documentats.

La narració consta de diversos relats que avancen paral·lelament. Hi apareixen l'amor i l'odi, la classe patrícia i la gent humil, la guerra i la pau, la religió. També hi ha lloc per a les atmosferes poètiques, com escau en una bona novel·la. La relació entre els dos protagonistes sorprendrà els lectors. Ha estat imaginada per Jesús, però els fets històrics coneguts no contradiuen la hipòtesi. La lectura d'aquest llibre m'ha fet recordar molts dels meus viatges. Durant l'estiu de 2003, vaig visitar Split. El nucli històric d'aquesta ciutat croata està encabit dins l'antic palau de Dioclecià. (Amb l'eclosió del cristianisme, el mausoleu de l'emperador fou transformat en catedral.) He recordat també els meus periples per Iran —perquè els primers episodis de la novel·la s'esdevenen en l'antic Imperi Persa—, Turquia, Itàlia, França, Anglaterra. En fi, molts xativins dedicaran aquests dies de Pasqua a sojornar en Bixquert o la platja, a viatjar. Jo passe moltes hores en una habitació de l'hospital Lluís Alcanyís, fent companyia a un familiar. Estic absort, per tant, en lectures inconcluses o llibres que esperaven torn. ¡Una Pasqua alternativa! Uei...

(publicat a Levante-EMV, el 31/03/2018)

Últim número de Papers

Ambient fester

Dies enrere, algú m'envià per WhatsApp un vídeo nostàlgic. Era un NO-DO antic dedicat a les falles. Contava l'arribada al port de València de 528 expedicionaris valencians o descendents de valencians que residien en països sud-americans (Argentina, Xile, Uruguai i Brasil). Havien travessat l'Atlàntic en el vaixell Cabo San Roque. Durant la travessia, el capità de l'embarcació havia organitzat unes festes a bord per a imposar les bandes de falleres majors i falleres majors infantils a joves i xiquetes de cada país de procedència. En el Grau de València esperaven les autoritats municipals, presidides per l'alcalde Adolfo Rincón de Arellano. Com que aquest personatge fou primer edil del cap i casal entre 1958 i 1969, supose que l'arribada del vaixell faller es produiria a mitjan dècada dels seixanta del segle passat, en plena època franquista. ¡Mare meua! Rincón de Arellano, metge cardiòleg, fou també president de la Diputació (entre 1943 i 1949) i procurador en les Corts franquistes (entre 1943 i 1949, 1958 i 1969, i 1973 i 1977). Ja es veu que no tindria massa temps per a dedicar-se a la seua professió mèdica.

Els lectors més majors recordaran que el NO-DO (Noticiarios y Documentales) es projectava obligatòriament en tots els cines, entre 1942 i 1976, abans de passar les pel·lícules. (Continuaria projectant-se de forma voluntària fins a 1981.) Veure la barreja de falles en blanc i negre i bigotis falangistes em portà records de la meua joventut. La biografia de Rincón de Arellano és peculiar. Durant els seus estudis a la Universitat de València, fou membre de les Joventuts Socialistes. Després, militaria a la Joventut Monàrquica —es va casar amb una aristòcrata, Isabel María de Castellví Trénor, comtessa de Villanueva. Finalment, acabaria allistant-se en les JONS d'Onésimo Redondo, que s'integrarien en la Falange Española. En canvi, el pare del futur alcalde havia col·laborat amb la República —fou condemnat a mort, bé que li fou commutada la pena capital per presó, que complí al penal de Montolivet. Rincón de Arellano ha passat a la posteritat per la destrucció de múltiples edificis de València durant el seu mandat: el Mercat de les Flors de Goerlich, la Facultat de Medicina, el Palau de Ripalda, l'antiga Fira de Mostres...

La seua esposa tenia avantpassats irlandesos. Curiosament, avui, 17 de març, és la diada de Sant Patrici. A causa de la diàspora irlandesa, aquesta festa ha acabat celebrant-se en molts països: Estats Units (on viuen trenta milions de descendents d'irlandesos), Argentina, Mèxic, Espanya... Durant la diada del sant patró d'Irlanda, és costum vestir-se de verd i organitzar desfilades. Les més importants es fan a Dublín i Nova York. El Saint Patrick's Day té gran importància en la República Argentina (l'almirall Guillermo Brown, fundador de l'armada d'aquest país tenia orígens irlandesos). Sant Patrici també és el patró de Múrcia; el seu regne fou conquerit pel rei Joan II de Castella després de derrotar els musulmans en la batalla de Los Alporchones el dia 17 de març de 1452. En fi, tant se val Sant Josep com Sant Patrici. Està clar que els valencians no tenim l'exclusiva de l'ambient fester. En aquests dies de febrer i març proliferen les diades que celebren l'arribada de la primavera. En realitat, són celebracions paganes cristianitzades.

Conserven ecos de les antigues lupercals i bacanals. A Grècia i Roma, les bacanals es dedicaven a Bacus o Dionís (déu del vi). Durant les celebracions es bevia sense mesura. Les sacerdotesses organitzaven la cerimònia de les bacants, de caràcter orgiàstic. El culte primitiu era femení. Quant a les lupercals, el papa Gelasi I les prohibí al segle V. Les carnestoltes i altres festivitats actuals, que marquen el final de l'hivern, tenen origen en aquells ritus pagans. Però tornem al vaixell faller del NO-DO. Avui, les falles són Patrimoni Immaterial de la Humanitat i conviuen amb governs d'esquerres. Tanmateix, certa crosta reaccionària no acaba de desaparèixer. Fills d'alcaldes franquistes coetanis de Rincón de Arellano, exdiputats del PP i d'Unió Valenciana, grups d'ultradreta i membres d'entitats blaveres planten batalla a la mentalitat progressista que tracta d'introduir al món faller del cap i casal el regidor nacionalista Pere Fuset. Sortosament, a Xàtiva sembla regnar la pau i la concòrdia entre fallers i autoritats municipals. Sembla.

(publicat a Levante-EMV, el 17/03/2018)

Exemplar nº 16

¿Ciutat burgesa?

Chavs: the demonization of the working class ('Chavs': la demonització de la classe obrera, 2011), una magnífica obra d'Owen Jones, escriptor i columnista del diari The Guardian, desfà nombrosos tòpics sobre els britànics. ¡Quanta gent pensa encara que el Regne Unit només està habitat per ladies and gentlemen! La imatge de l'anglès que passeja entre la boira amb tern elegant, bombí i paraigües ha fet mola fortuna. Dir que no hi ha proletariat a Gran Bretanya, terra d'aristòcrates, milionaris i burgesos de classe mitjana, ha esdevingut un lloc comú. Owen nega aquestes suposicions. La meitat dels britànics és classe treballadora pura i dura, bé que Margaret Thatcher intentés invisibilitzar-la. El nou laborisme també volgué fer creure que la totalitat dels britànics pertany a la classe mitjana. Tony Blair afirmava que la classe treballadora blanca, formada pels grups en risc d'exclusió social —els denominats chavs— era residual. Les dades desmenteixen, però, aquestes afirmacions optimistes. L'ingrés mitjà dels britànics és de 12.000 £ anuals. La pobresa de les Espanyes i la del Regne Unit són, per tant, equiparables.

Parlem de Xàtiva. Hi ha poblacions amb reputació de "roges". Un extens parc industrial i obrers proporcionen aquesta aurèola. Però la nostra ciutat té fama de senyorial i burgesa. ¿S'ajusta a la realitat aquest clixé? Sí i no. Efectivament, sempre havien existit a casa nostra poderoses elits extractives: la noblesa i el clergat. Després de la Guerra de Successió, aparegué un patriciat burgés que s'emparà dels béns dels vençuts. Uns i altres percebien les rendes de l'horta xativina, però solien residir lluny del país, a la Cort. En la dècada dels seixanta del segle passat, els grups terratinents encara eren un obstacle per a la nostra industrialització. Tanmateix, la suposició d'una absència total de manufactures és infundada. Encara que no comptés, durant la Revolució Industrial, amb fonts d'energia i matèries primes pròximes, la ciutat sempre albergà activitat fabril. En l'obra La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià, Vicent Ribes enumera els productes que s'elaboraven a casa nostra durant els segles XVIII i XIX.

A Xàtiva hi havia indústria alimentària (molins, almàsseres, destil·leries), fàbriques de midó i sabó, de ceràmica i materials de construcció, tallers de confecció de barrets, impremtes... Encara queden alguns vestigis d'aquella activitat (nombrosos fumerals, posem per cas). Durant el segle XX, la construcció, el paper i la fusta eren els sectors capdavanters de l'economia local. Avui, malgrat la gran crisi econòmica i la deslocalització de moltes empreses, continuen existint manufactures a Xàtiva (destaquen sobretot les fàbriques de cartró, arques fúnebres i components electrònics). Tornem, però, a Owen Jones. L'assagista britànic explica com la nova classe treballadora, en desaparèixer gran part del sector industrial, sols troba feina en els serveis (negocis minoristes, hostaleria, supermercats i cadenes de distribució, establiments franquiciats de marques tèxtils, sector d'atenció a persones dependents, serveis de neteja), amb contractes temporals, jornades de treball parcials i salaris molt baixos. La precarietat i la rotació són les característiques més habituals en l'actual oferta de treball.

¿Creiem que aquests fenòmens són estranys a Xàtiva? La percepció de pertinença a una classe social és subjectiva. Hi intervenen factors psicològics. Avui, tothom vol pertànyer a la classe mitjana. Des l'òptica marxista, el proletariat és, però, nombrós a la nostra ciutat. Segons Karl Marx, pertanyen a la classe treballadora els qui venen llur treball a canvi d'un salari. Algú dirà: «Caldria descomptar-ne el personal de la sanitat i l'ensenyament públics, els empleats de banca i els funcionaris de les administracions públiques.» No sé per quina raó hem de considerar que aquestes persones no formen part de la classe obrera; zeladors, auxiliars d'infermeria, personal de neteja, empleats de banca i certes categories de funcionaris —fins i tot metges, infermers i professors— estan sotmesos a les mateixes precarietat i rotació que els empleats del sector privat. Molts petits empresaris i autònoms tampoc no es poden incloure sense més en la classe mitjana. La meitat almenys dels xativins —aturats inclosos— deu ser classe treballadora. ¿Amb consciència de ser-ho? No. Per això, Xàtiva no es treu del damunt la fama de ciutat burgesa.

(publicat a Levante-EMV, el 03/03/2018)

La pesta dels rendistes

Durant els últims dies s'han produït diverses notícies relacionades amb el conjunt immobiliari de Xàtiva. La primeres feien referència a l'enderroc o l'estat de ruïna imminent d'algunes peces d'interès històric i artístic. Tot seguit, vam saber que Diputació busca un nou local per a emplaçar les seues oficines. Al procediment administratiu obert, s'han presentat diverses ofertes. L'organisme provincial n'ha acceptat vuit. En la selecció definitiva no figura, però, cap immoble emplaçat al nucli històric de la ciutat. Finalment, altres notícies fan referència als comerços que baixen les persianes. L'oposició diu que la ciutat perd teixit comercial. Amb dades en la mà, el govern municipal contesta que les llicències per obertura de nous negocis han augmentat progressivament durant tres anys consecutius. En fi, en tot aquest assumpte hi ha un gran cúmul de coincidències. Servirien de rerefons a una relat com els de Ferran Torrent, amb propietaris immobiliaris d'arrels familiars franquistes, maletins plens de bitllets que no deixen rastre...

Per a explicar la crisi que pateix el sector terciari de la nostra ciutat, es recorre a un argumentari incomplet: la crisi econòmica amb el subsegüent descens del consum, la competència d'altres ciutats veïnes, els canvis produïts al sector. Tot açò és cert. L'atur i la pobresa repercuteixen negativament en el consum. La irrupció dels grans centres comercials i les franquícies han desplaçat el comerç tradicional. També són certes —no cap dubte— explicacions més "agudes". «La gent tanca el seu negoci quan s'acaben les rebaixes de gener», s'ha dit. Home, clar. Però el moment més idoni per a tancar la porta no explica per què s'ha tancat aquesta. El comerç xativí s'ha de reinventar. Sense innovació i valor afegit, les botigues de tota la vida estan condemnades al fracàs. Ara bé, les anàlisis de la situació solen oblidar altra causa de la crisi comercial: l'estructura de la propietat immobiliària a la nostra ciutat. Tradicionalment, els entresòls i els baixos de l'Albereda i l'eixampla xativina han estat monopolitzats per unes poques mans.

Posaré un exemple. Els locals comercials d'un edifici amb façana redona que envolten el primer tram de República Argentina, l'Albereda i la cruïlla d'aquestes vies amb Reina i Baixada de l'Estació, inclosos els espais del passatge que travessa l'immoble, són propietat d'unes mateixes persones. Idèntica titularitat tenia l'immoble desaparegut en República Argentina ocupat un temps per Telefònica. Els entresòls i els baixos pertanyen —ves per on— a les mateixes ames del palau Sanç d'Alboi (antiga seu del Círculo Mercantil), l'escala del qual es va esfondrar dies enrere. Van heretar la fortuna del besavi, propietari d'un hort al final del carrer la Reina (l'Hort de Requena) i terres a l'indret on ara s'alça l'illa que s'acaba d'esmentar. El pare, que obtingué el monopoli del tabac durant el franquisme, també deixà una bona herència a les dues filles. La família vivia en un casal del carrer Pintor Rusiñol els jardins del qual donen a la plaça de Santa Anna. (En dècades passades, aquests jardins acolliren festes magnífiques. Sembla que Bruno Lomas hi arribà a actuar.) En fi, gràcies a l'herència, les senyores han pogut viure de la renda.

Negocis molt coneguts que han tancat les seues portes —com El Sótano, sala d'exposicions i tenda d'utensilis per a pintors— o s'han instal·lat en altres llocs —com Perfumeria Maribel— pagaven lloguer a aquestes rendistes. (Durant els vuitanta, el PSPV també tingué la seu en un entresòl del número 15 de l'Albereda Jaume I.) Ara està a punt de plegar una botiga d'articles per a nadons situada en República Argentina, junt al passatge (ahir s'informava des d'aquestes planes). ¿La crisi? ¿El descens de vendes? ¿El final de les rebaixes? No. L'augment del lloguer. No estic particularment en contra de l'herència. És just que un treballador puga llegar als fills l'habitatge adquirit gràcies a un préstec hipotecari ja saldat, la caseta de Bixquert i els estalvis de tota una vida de suor. Però la pesta de grans fortunes que no es basen en l'activitat productiva sinó en la possessió d'immobles heretats dóna molt de fàstic. A Xàtiva sempre han proliferat els rendistes. Esperem que Diputació no acabe pagant lloguer a un d'aquests espècimens. De fet, estaria bé que l'oficina de l'ens provincial s'instal·lés al nucli històric, per a impulsar la seua revitalització.

(publicat a Levante-EMV, el 17/02/2018)

El carrer de Montcada

En la seua obra Els carrers i les partides de Xàtiva, el cronista local Agustí Ventura Conejero dóna moltes notícies sobre el carrer de Montcada de Xàtiva. És possible que la via ja existís en època musulmana amb el nom de carrer major d'Azīz, per estar dedicada a Abd al-'Azīz al-Mansūr, rei de Balànsiya (València) de 1021 a 1061. (El personatge, fill d'Abd al-Raḥmān Sançol i nét d’Almansor, fou coronat a la nostra ciutat després de l'esfondrament del califat de Còrdova.) Segons el Llibre del Repartiment, el cavaller Guillem de Montcada, senyor de Tortosa i Fraga, que havia participat al setge de la ciutat, va rebre possessions al carrer major d'Aziz. A partir de llavors, la via acabaria adoptant el nom del cavaller i esdevindria l'espai més emblemàtic de la ciutat. Hi tingueren casa moltes famílies nobiliàries. Al llarg dels segles, el carrer s'omplí d'edificis imponents. Alguns han desaparegut. Altres encara es conserven. Pablo Camarasa Balaguer n'enumera uns quants en l'obra, publicada recentment, Arquitectura civil en Xàtiva. La casa Mompó i els palaus dels Sanç de Sorió i els Sanç d'Alboi són actualitat aquests dies.

Al carrer de Montcada també s’instal·laren els franciscans i les clarisses. Els trinitaris tingueren casa a la plaça en què desemboca la via. Les fonts de Sant Francesc i la plaça de la Trinitat marquen l'inici i el final. La font primigènia del Lleó també estigué emplaçada al carrer de Montcada, en la cantonada del convent de Santa Clara. En fi, tot allò que encara es conserva d'aquest enorme conjunt de palaus, convents i fonts públiques figura entre el bo i millor del nostre patrimoni històric i artístic. Dies enrere, l'escala gòtica del palau dels Sanç d'Alboi (edifici que albergà el Círculo Mercantil fins a finals del segle passat) es va esfondrar. Altres elements ben valuosos d'aquest palau del segle XIV corren perill: una finestra gòtica amb l'escut del llinatge, els sostres originals dels entresòls, el teginat gòtic de la planta noble (els cassetons del qual recolzen sobre permòdols amb figures policromades que sostenen els escuts dels Sanç). Algunes d'aquestes peces estan declarades BIC. És evident que l'edifici corre perill d'esfondrament. Però existeix altre perill: els elements que s'acaben d'enumerar podrien ser venuts d'amagatotis.

Urgeix inspeccionar l'interior de l'immoble. Pel que sembla, però, les germanes propietàries han prohibit l'entrada a les autoritats municipals. D'altra banda, l'historial de requeriments oficials desatesos és inabastable. És més: temps enrere, les arques municipals, de manera subsidiària, ja hagueren d'invertir diners a l'immoble, atesa la passivitat de les hereves del palau. Aquestes han dit, amb tota la cara, que l'Ajuntament els compre l'edifici, si vol salvar-lo. Imagine que el preu demanat no serà barat. Tampoc no sé si hauran pagat les despeses que costà al municipi reparar un bé privat. Malauradament, els paral·lelismes de l'antic Comerç amb altres edificacions veïnes són evidents. Podríem esmentar tres casos concrets: la casa Mompó, el palau dels Sanç de Sorió i el convent de Santa Clara. Tots aquests immobles estan deshabitats. Les cobertes del primer i la façana del segon han estat restaurades a instàncies de les autoritats municipals. Ara bé, l'interior dels dos edificis es deteriora inexorablement per falta d'ús i manteniment.

La casa Mompó, que dóna a Montcada, Peris i Farjas, és immensa. Fou remodelada en el segle XVIII. El semisoterrani del palau dels Sanç de Sorió albergà una coneguda botiga, Casa Llopis, on venien vi, olives i salmorra. L'edifici, del segle XV, conserva, ocult per modificacions posteriors, un pati gòtic preciós, però molt deteriorat. Quant a Santa Clara, el banc posseïdor es nega a realitzar tasques de manteniment. Sembla que els propietaris del convent i l'antic palau volen negociar una sortida airosa amb l'Ajuntament. Aquest, evidentment, no pot comprar tots els edificis en ruïna. Ha d'acudir a la via judicial, si cal, quan els titulars dels immobles no complisquen les seues obligacions. Però no estaria mal buscar altres alternatives públiques o privades. Recordem que una empresa estava disposada a cedir una col·lecció d'art contemporani a la ciutat. A finals de novembre, jo dedicava la meua columna quinzenal a un hipotètic museu de la impremta i el gravat. En qualsevol cas, urgeix salvar la integritat del carrer de Montcada.

(publicat a Levante-EMV, el 03/02/2018)

Nit de Cap d’Any a Malta

Del passat 29 de desembre al 3 de gener, vaig sojornar en un dels estats més minúsculs de la Unió Europea, la República de Malta. El país és un arxipèlag format per tres illes grans, Malta, Comino i Gozo, i diversos illots deshabitats. Això d'illes grans i menudes és un dir; Malta té 28 km de llargària (pràcticament la distància que separa Xàtiva de Moixent) i 14 d'amplària. Tota la petita república cabria, per tant, dins la comarca de la Costera. Els maltesos, de possibles orígens fenicis, han tingut molts amos; les seues illes han estat possessió de grecs, cartaginesos, romans i bizantins, de vàndals, àrabs i normands, de la Corona d'Aragó, dels cavallers de Sant Joan de Jerusalem, de la República Francesa i del Regne Unit. Les illes malteses foren domini de la Corona d'Aragó entre 1282 i 1530, any en què foren lliurades per Carles V a l'orde dels cavallers hospitalers, que adoptà un nom llarguíssim: Sobirà Orde Militar i Hospitaler de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta. El domini dels cavallers acabà en 1798. De 1800 a 1979, Malta fou colònia britànica. L'arxipèlag és, per tant, un estat europeu molt jove.

La presència de tantes potències colonials ha creat un país peculiar. Quasi tots els seus habitants són catòlics, apostòlics i romans. Parlen maltés —varietat molt romanitzada de l'àrab— i anglès. (El vocabulari del maltés compta amb múltiples paraules d'origen català o valencià, com ara abbokkament, abbraċċ, aġitat, andana, anell, armirall, benestant, brun, dwana, fanal, gelat, grat, kanzunetta, kap, kastig, kostum, moll, moviment, muntanja, nom, nord, novell, parla, porpra, rużinjol, safra, salut, tramuntana, xropp, żaffran o żahar.) Els militars i els policies maltesos vesteixen uniformes anglesos. Els cotxes circulen per l'esquerra. Pel que fa als tresors històrics i artístics, Malta i Gozo conserven peces d'un valor excepcional, algunes declarades patrimoni mundial per la UNESCO. Destaquen sobretot els monuments megalítics, els palaus, les esglésies —unes 365— i l'arquitectura militar. El viatger també podrà visitar nuclis urbans antics magníficament conservats (la Valletta, il-Birgu, Mdina o la ciutadella d'ir-Rabat, localitat que també s'anomena Victoria), paisatges litorals admirables i pobles de pescadors ben bonics.

Entre els segles XVIII i XIX, molts maltesos emigraren a terres valencianes. El xativí que visita Malta se sorprèn en descobrir els cognoms de certs personatges. Girolamo Cassar, posem per cas, és l'arquitecte que dissenyà l'Alberg de Castella, actual seu del primer ministre maltés, el Palau del Gran Mestre, la cocatedral de Sant Joan, que alberga la Decapitació del Baptista de Caravaggio, i les muralles, els bastions i els forts que protegeixen el Gran Port de la Valletta. Charles Jude Scicluna és l'actual arquebisbe de Malta. En Naxxar, al nord de l'illa, hi ha el Palazzo Parisio —o Scicluna Palace—, propietat d'una família aristocràtica, els Scicluna. Cal recordar que José Ignacio Casar Pinazo, besnét del pintor Ignacio Pinazo Camarlench i nét de l'escultor Ignacio Pinazo Martínez, és l'actual director del Museu de Belles Arts de València. A Xàtiva, la família Sicluna és ben coneguda. Ricard Sicluna, arquitecte i funcionari emèrit de la Generalitat, és president de l'Associació Amics de Malta. Els seus avantpassats emigraren des del petit país mediterrani. És nebot del beat Vicent Sicluna Hernández, assassinat en 1936.

Guido di Marco, president de Malta entre 1999 i 2004, sojornà a terres valencianes en 2000 i 2004. Durant la segona estada, visità Xàtiva i Navarrés. A la nostra ciutat, s'interessà pel palau dels Mahiques Sanç, actual Casa de Cultura; el xativí Hipòlit Sanç, cavaller santjoanista, és autor del poema èpic La Maltea, editat a València el 1582. L'obra descriu el setge turc de 1565 a Malta (sembla que Hipòlit participà als combats). En Navarrés, Di Marco venerà les restes de Vicent Sicluna, nét de José Sicluna Gatt, immigrant maltés, de qui també descendeixen els Sicluna xativins. En fi, cognoms com Mifsud, Attard, Abela, Caruana, Rizzo o Galea provenen de Malta. Altre xativí il·lustre, el missioner Saturnino Urios Cutajar, mort a les Filipines, també descendia d'una família maltesa, els Cutajar Bezzina. Totes aquestes circumstàncies donaren un al·licient especial als meus dies de sojorn en l'arxipèlag. La Valletta organitzà una fantàstica nit de Cap d'Any. Durant 2018, la ciutat serà capital cultural europea. En Malta i Gozo, tot —la pirotècnia, els cognoms, la rivalitat de les bandes de música— remet a la nostra terra.

(publicat a Levante-EMV, el 20/01/2018)