Temps aquells

El cap de setmana anterior, l'Ajuntament i diverses entitats ciutadanes van celebrar el quaranta aniversari de l'erecció del monument als maulets —denominat popularment Pedra dels Maulets. Xàtiva constitueix un símbol històric de l’enfrontament entre Felip V de Borbó i l’arxiduc Carles d’Àustria durant la guerra de Successió. La contesa fou un conflicte dinàstic i una guerra social. Els botiflers —la noblesa i l’alta jerarquia eclesiàstica— foren partidaris del Borbó. En canvi, l'arxiduc tingué el suport del bàndol maulet, format per les classes populars —jornalers i camperols—, l’estament burgès, el baix clergat i els professionals liberals. Aquestes capes socials creien que Carles d’Àustria anava a suprimir les càrregues feudals. El 25 d’abril de 1707, Felip V guanyà la batalla d’Almansa. Dies més tard, les tropes borbòniques assetjaren Xàtiva. El 24 de maig de 1707, els assaltants penetraren en la ciutat a mata-degolla. Felip V, instigat pel duc de Berwick, ordenà d’incendiar-la. A partir de llavors, els seus habitants som coneguts com socarrats. Imagine que tots els lectors coneixen de memòria aquesta història.

Tanmateix, algunes persones no sabran que la pedra commemorativa fou col·locada a la plaça Porta de Sant Francesc el 1978, quan encara governava en la nostra ciutat l’última corporació franquista. ¡Quines coses! (Les primeres eleccions municipals democràtiques, després de la dictadura, se celebrarien l'any següent, 1979.) El monument s'inaugurà el 18 de juny de 1978, dia en què es commemorava l'incendi de la ciutat. Assistí a l'acte Josep Lluís Albinyana, primer president del Consell Preautonòmic (1978 - 1979). Dissabte passat, l'antic president tornà a Xàtiva. Vam recordar, per tant, un capítol oblidat de la nostra història recent. En 1978, el senyor Albinyana posà en marxa el mecanisme establert a l’article 143.2 de la Constitució: «La iniciativa del procés autonòmic correspon a les Diputacions interessades i a les dues terceres parts dels municipis la població dels quals represente, almenys, la majoria del cens electoral de cada província. Aquests requisits hauran de ser acomplerts en el termini de sis mesos des del primer acord adoptat al respecte per alguna de les corporacions locals interessades.»

Albinyana va recórrer el país de nord a sud i obtingué el pronunciament de suficients municipis. Això hauria d’haver permès transitar la via de l’article 151.1, com Andalusia: «No serà precís deixar transcórrer el termini de cinc anys, quan la iniciativa del procés autonòmic siga acordada dins del termini de l’article 143.2 per les tres quartes parts dels municipis de cadascuna de les províncies afectades que representen, almenys, la majoria del cens electoral de cadascuna d’elles i dita iniciativa siga ratificada mitjançant referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província.» Però els valencians mai no vam poder pronunciar-nos en cap referèndum. Després dels pactes de 1981, haguérem de conformar-nos amb l’autonomia de segona que estableix l’article 143. En la idea d’Estat d'Adolfo Suárez només cabien dues autonomies de primera: la catalana i la basca. Les altres “regions” havien de conformar-se amb estatuts descafeïnats. L’enorme manifestació celebrada a València el 9 d’octubre de 1977 (un milió de valencians demanà al carrer l’estatut d’autonomia) havia esglaiat la cúpula d’UCD.

El passat dia 21 surava a l'ambient la convicció que els valencians encara patim els efectes de la desfeta d'Almansa. L'última part del discurs d'Albinyana fou vibrant: «En aquests moments de crisi hi ha una Espanya vella, centralista, borbònica, corrupta, militarista, eclesial i masclista que es resisteix a desaparèixer, i una Espanya nova, jove, decent, republicana, feminista, igualitària, animalista i plurinacional que malda per reeixir.» L'aplaudiment fou ensordidor. Per altra banda, l'acte concità tota classe d'emocions: l'alegria per les presències, la nostàlgia per les absències... (Alguns dels presents a la foto de 1978, com Manolo Casesnoves, Ramiro Pla o Adolf Garcia, ja no són entre nosaltres.) Acabaré amb una anècdota. Pel matí, quan passava per Porta de Sant Francesc, un treballador municipal ja jubilat, el senyor Andrés, em féu amb posat murri: Ximo, ¿se acuerda de 1978? Aquí estaban aguantando marea el comisario, la policía nacional, los guardias civiles... Efectivament. Tots quadrats davant la senyera. Temps aquells.

(publicat a Levante-EMV, el 28/04/2018)