Els gitanos xativins

Com que el 8 d'abril se celebrà la Diada International del Poble Romaní, l'entresòl de la Casa de Cultura alberga l'exposició titulada "El pas del poble gitano per Xàtiva". Els gitanos autòctons pertanyen sobretot a dos clans familiars, els Escudero (el grup més veterà i el primer a integrar-se en la ciutat) i els Moreno, però hi ha altres famílies, com els Ruano, els Diego... Uns i altres estan sedentaritzats des de fa temps. De fet, a penes queden gitanos nòmades al nostre país. Hi ha un gran desconeixement sobre els orígens d'aquesta ètnia ―denominada internacionalment poble romaní. (En la seua llengua, rom significa home.) Els gitanos podrien haver arribat des del Panjab o la regió de Sind, situada a la vall del riu Indus, un vast territori de l'actual Pakistan on s'havia alçat Mohenjo-daro, capital d'una antiga cultura. Potser la invasió musulmana provocà l'abandonament de la contrada pels volts del segle IX. Els romanís marxaren cap a l'oest i s'establiren en diferents llocs (Pèrsia, Àsia Menor, nord d'Àfrica i, finalment, Europa). El primer document que cita la seua presència en terres ibèriques data de principis del segle XV.

Es pensà que venien d'Egipte. Per això, se'ls anomenà egipcians (gitano seria una deformació del mot llatí aegyptanus). Ben aviat serien objecte de discriminació. En 1499, una pragmàtica dels Reis Catòlics enumerava els càstigs a què serien sotmesos els gitanos que transgrediren els preceptes dels monarques: el desterrament temporal de qui no esdevingués sedentari, cent assots i desterrament perpetu per a qui incomplís l'ordre i no tingués ofici, tall d'orelles per a qui tornés al país d'amagatotis i captiveri perpetu per a qui fos descobert una tercera vegada. Fins al segle XVIII, els intents d'assimilació foren creixents, bé que els llocs on podien assentar-se i els oficis que podien exercir estaven molt restringits. De manera paradoxal, els gitanos aveïnats legalment eren expulsats a tothora dels seus llocs de residència. És a dir, s'exercia més pressió sobre els sedentaris que sobre els nòmades, la qual cosa feia poc atractiu l'assentament estable. Per altra banda, la prohibició d'exercir oficis empentà molts cap a les activitats itinerants i estacionals. Treballaven com a quincallers ambulants, temporers agrícoles, ferrers, tractants, esquiladors...

En conseqüència, fins a principis del segle XX, el nomadisme estava molt generalitzat entre la població romaní. Aquest nomadisme explica molts trets culturals dels gitanos. És proverbial la seua desconfiança cap al paio, de qui provenen les dissorts. Tot el patrimoni del grup ambulant era moble: carro, animals, atuells, roba i joies. (Alguns dels gitanos que encara practiquen el nomadisme han substituït carro i animals per cotxe potent i caravana.) El gust per les joies sempre ha estat mal interpretat pels paios. Com que el nòmada no tenia compte corrent, invertia en or, que podia ser bescanviat per diners en metàl·lic en cas de necessitat. Altres trets culturals ―la guarda de les púbers, l'endogàmia o el culte als avantpassats― són petjades de creences ancestrals. (Que els gitanos traguen les xiquetes d'escola quan arriben a la pubertat causa molta estranyesa als paios.) Naturalment, la cultura gitana no està lliure de contradiccions. Avui, els col·lectius més joves lluiten per preservar els valors culturals positius i desterrar els negatius.

Entre els membres d'ètnia gitana, observar els costums, respectar els majors i tenir paraula són valors bàsics que estan en perill d'extinció. En canvi, el patriarcat i el masclisme, més accentuats que en el món paio, són una rèmora per a la promoció de la dona gitana. En fi, la marginació secular mena alguns grups a la delinqüència o la drogoaddicció. El solapament de trets culturals i activitats esgarriades mostra, però, una imatge distorsionada del poble romaní. Molta gent encara sucumbeix a la temptació de tallar pel mateix patró tots el gitanos de casa nostra. (El Reglament de la Guàrdia Civil de 1943 especificava que havien de ser especialment vigilats.) Solem oblidar que el delicte i la marginació també esdevenen peix que es menja la cua al món dels paios. Tornem al principi. L'exposició de la Casa de Cultura mostra personatges (homes, dones i criatures) que són veïns nostres des de temps immemorial ―tots perfectament integrats en la nostra societat. ¡Amb trets distintius propis, però xativins al cap i a la fi!

(publicat a Levante-EMV, el 14/04/2018)