La pesta dels rendistes

Durant els últims dies s'han produït diverses notícies relacionades amb el conjunt immobiliari de Xàtiva. La primeres feien referència a l'enderroc o l'estat de ruïna imminent d'algunes peces d'interès històric i artístic. Tot seguit, vam saber que Diputació busca un nou local per a emplaçar les seues oficines. Al procediment administratiu obert, s'han presentat diverses ofertes. L'organisme provincial n'ha acceptat vuit. En la selecció definitiva no figura, però, cap immoble emplaçat al nucli històric de la ciutat. Finalment, altres notícies fan referència als comerços que baixen les persianes. L'oposició diu que la ciutat perd teixit comercial. Amb dades en la mà, el govern municipal contesta que les llicències per obertura de nous negocis han augmentat progressivament durant tres anys consecutius. En fi, en tot aquest assumpte hi ha un gran cúmul de coincidències. Servirien de rerefons a una relat com els de Ferran Torrent, amb propietaris immobiliaris d'arrels familiars franquistes, maletins plens de bitllets que no deixen rastre...

Per a explicar la crisi que pateix el sector terciari de la nostra ciutat, es recorre a un argumentari incomplet: la crisi econòmica amb el subsegüent descens del consum, la competència d'altres ciutats veïnes, els canvis produïts al sector. Tot açò és cert. L'atur i la pobresa repercuteixen negativament en el consum. La irrupció dels grans centres comercials i les franquícies han desplaçat el comerç tradicional. També són certes —no cap dubte— explicacions més "agudes". «La gent tanca el seu negoci quan s'acaben les rebaixes de gener», s'ha dit. Home, clar. Però el moment més idoni per a tancar la porta no explica per què s'ha tancat aquesta. El comerç xativí s'ha de reinventar. Sense innovació i valor afegit, les botigues de tota la vida estan condemnades al fracàs. Ara bé, les anàlisis de la situació solen oblidar altra causa de la crisi comercial: l'estructura de la propietat immobiliària a la nostra ciutat. Tradicionalment, els entresòls i els baixos de l'Albereda i l'eixampla xativina han estat monopolitzats per unes poques mans.

Posaré un exemple. Els locals comercials d'un edifici amb façana redona que envolten el primer tram de República Argentina, l'Albereda i la cruïlla d'aquestes vies amb Reina i Baixada de l'Estació, inclosos els espais del passatge que travessa l'immoble, són propietat d'unes mateixes persones. Idèntica titularitat tenia l'immoble desaparegut en República Argentina ocupat un temps per Telefònica. Els entresòls i els baixos pertanyen —ves per on— a les mateixes ames del palau Sanç d'Alboi (antiga seu del Círculo Mercantil), l'escala del qual es va esfondrar dies enrere. Van heretar la fortuna del besavi, propietari d'un hort al final del carrer la Reina (l'Hort de Requena) i terres a l'indret on ara s'alça l'illa que s'acaba d'esmentar. El pare, que obtingué el monopoli del tabac durant el franquisme, també deixà una bona herència a les dues filles. La família vivia en un casal del carrer Pintor Rusiñol els jardins del qual donen a la plaça de Santa Anna. (En dècades passades, aquests jardins acolliren festes magnífiques. Sembla que Bruno Lomas hi arribà a actuar.) En fi, gràcies a l'herència, les senyores han pogut viure de la renda.

Negocis molt coneguts que han tancat les seues portes —com El Sótano, sala d'exposicions i tenda d'utensilis per a pintors— o s'han instal·lat en altres llocs —com Perfumeria Maribel— pagaven lloguer a aquestes rendistes. (Durant els vuitanta, el PSPV també tingué la seu en un entresòl del número 15 de l'Albereda Jaume I.) Ara està a punt de plegar una botiga d'articles per a nadons situada en República Argentina, junt al passatge (ahir s'informava des d'aquestes planes). ¿La crisi? ¿El descens de vendes? ¿El final de les rebaixes? No. L'augment del lloguer. No estic particularment en contra de l'herència. És just que un treballador puga llegar als fills l'habitatge adquirit gràcies a un préstec hipotecari ja saldat, la caseta de Bixquert i els estalvis de tota una vida de suor. Però la pesta de grans fortunes que no es basen en l'activitat productiva sinó en la possessió d'immobles heretats dóna molt de fàstic. A Xàtiva sempre han proliferat els rendistes. Esperem que Diputació no acabe pagant lloguer a un d'aquests espècimens. De fet, estaria bé que l'oficina de l'ens provincial s'instal·lés al nucli històric, per a impulsar la seua revitalització.

(publicat a Levante-EMV, el 17/02/2018)