¿Ciutat burgesa?

Chavs: the demonization of the working class ('Chavs': la demonització de la classe obrera, 2011), una magnífica obra d'Owen Jones, escriptor i columnista del diari The Guardian, desfà nombrosos tòpics sobre els britànics. ¡Quanta gent pensa encara que el Regne Unit només està habitat per ladies and gentlemen! La imatge de l'anglès que passeja entre la boira amb tern elegant, bombí i paraigües ha fet mola fortuna. Dir que no hi ha proletariat a Gran Bretanya, terra d'aristòcrates, milionaris i burgesos de classe mitjana, ha esdevingut un lloc comú. Owen nega aquestes suposicions. La meitat dels britànics és classe treballadora pura i dura, bé que Margaret Thatcher intentés invisibilitzar-la. El nou laborisme també volgué fer creure que la totalitat dels britànics pertany a la classe mitjana. Tony Blair afirmava que la classe treballadora blanca, formada pels grups en risc d'exclusió social —els denominats chavs— era residual. Les dades desmenteixen, però, aquestes afirmacions optimistes. L'ingrés mitjà dels britànics és de 12.000 £ anuals. La pobresa de les Espanyes i la del Regne Unit són, per tant, equiparables.

Parlem de Xàtiva. Hi ha poblacions amb reputació de "roges". Un extens parc industrial i obrers proporcionen aquesta aurèola. Però la nostra ciutat té fama de senyorial i burgesa. ¿S'ajusta a la realitat aquest clixé? Sí i no. Efectivament, sempre havien existit a casa nostra poderoses elits extractives: la noblesa i el clergat. Després de la Guerra de Successió, aparegué un patriciat burgés que s'emparà dels béns dels vençuts. Uns i altres percebien les rendes de l'horta xativina, però solien residir lluny del país, a la Cort. En la dècada dels seixanta del segle passat, els grups terratinents encara eren un obstacle per a la nostra industrialització. Tanmateix, la suposició d'una absència total de manufactures és infundada. Encara que no comptés, durant la Revolució Industrial, amb fonts d'energia i matèries primes pròximes, la ciutat sempre albergà activitat fabril. En l'obra La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià, Vicent Ribes enumera els productes que s'elaboraven a casa nostra durant els segles XVIII i XIX.

A Xàtiva hi havia indústria alimentària (molins, almàsseres, destil·leries), fàbriques de midó i sabó, de ceràmica i materials de construcció, tallers de confecció de barrets, impremtes... Encara queden alguns vestigis d'aquella activitat (nombrosos fumerals, posem per cas). Durant el segle XX, la construcció, el paper i la fusta eren els sectors capdavanters de l'economia local. Avui, malgrat la gran crisi econòmica i la deslocalització de moltes empreses, continuen existint manufactures a Xàtiva (destaquen sobretot les fàbriques de cartró, arques fúnebres i components electrònics). Tornem, però, a Owen Jones. L'assagista britànic explica com la nova classe treballadora, en desaparèixer gran part del sector industrial, sols troba feina en els serveis (negocis minoristes, hostaleria, supermercats i cadenes de distribució, establiments franquiciats de marques tèxtils, sector d'atenció a persones dependents, serveis de neteja), amb contractes temporals, jornades de treball parcials i salaris molt baixos. La precarietat i la rotació són les característiques més habituals en l'actual oferta de treball.

¿Creiem que aquests fenòmens són estranys a Xàtiva? La percepció de pertinença a una classe social és subjectiva. Hi intervenen factors psicològics. Avui, tothom vol pertànyer a la classe mitjana. Des l'òptica marxista, el proletariat és, però, nombrós a la nostra ciutat. Segons Karl Marx, pertanyen a la classe treballadora els qui venen llur treball a canvi d'un salari. Algú dirà: «Caldria descomptar-ne el personal de la sanitat i l'ensenyament públics, els empleats de banca i els funcionaris de les administracions públiques.» No sé per quina raó hem de considerar que aquestes persones no formen part de la classe obrera; zeladors, auxiliars d'infermeria, personal de neteja, empleats de banca i certes categories de funcionaris —fins i tot metges, infermers i professors— estan sotmesos a les mateixes precarietat i rotació que els empleats del sector privat. Molts petits empresaris i autònoms tampoc no es poden incloure sense més en la classe mitjana. La meitat almenys dels xativins —aturats inclosos— deu ser classe treballadora. ¿Amb consciència de ser-ho? No. Per això, Xàtiva no es treu del damunt la fama de ciutat burgesa.

(publicat a Levante-EMV, el 03/03/2018)