Quin és el nombre real d’aturats?

Des que va començar l’actual crisi econòmica, les xifres que recullen el número de parats són força contradictòries. Cada tres mesos s’observa una enorme disparitat entre l’atur registrat a les oficines de l’INEM i les dades de l’Enquesta de Població Activa. Quin és, doncs, el nombre exacte de parats que hi ha al país? Amb pocs dies de diferència, s’han conegut la xifra de l’EPA corresponent al tercer trimestre de 2011, 4.978.300 aturats, i les dades d’octubre proporcionades per l’INEM, 4.360.926. Ambdues dades estan recollides i elaborades de manera distinta. Les diferències de metodologia, criteris de medició, objectius i continguts d’aquests sistemes de calcular l’atur determinen la desviació entre l’un i l’altre. Ara bé, durant els darrers anys, la seua amplitud ha crescut desmesuradament. Així, l’atur registrat a les oficines públiques d’ocupació era de 3.128.963 persones en desembre de 2008, mentre que la xifra de l’EPA era lleugerament major, 3.207.900 desocupats. En 2010, la xifra de l’EPA del quart trimestre pujà, però, fins a 4.696.600, mentre que l’atur registrat en desembre era només de 4.100.073 persones.

Aquestes diferències reflecteixen les limitacions de la ciència estadística: qualsevol variació al maneig de les dades influeix sobre el resultat de manera significativa. La medició de l’atur, per exemple, és prou complexa, per la quantitat de situacions individuals, amb freqüència canviants, que es presenten. Per a començar, hi ha dues institucions distintes encarregades de mesurar l’atur. L’atur registrat és calculat per l’INEM, a partir de les demandes d’ocupació registrades a les seues oficines. Per tant, la seua informació és mensual i es refereix a tot el territori estatal i a totes les activitats econòmiques. L’EPA, en canvi, és una enquesta trimestral realitzada per l’Institut Nacional d’Estadística. Enquestadors especialitzats criden per telèfon a unes 65.000 llars —la qual cosa equival a enquestar unes 200.000 persones— per a conèixer l’estructura i l’evolució del mercat de treball estatal. Per les seues característiques, els resultats de l’EPA són més complets que els de l’INEM; permeten d’establir sèries homogènies en el temps, disgregar les dades per comunitats autònomes, facilitar informació no sols sobre persones desocupades, sinó també sobre les ocupades, les inactives...

Amb tot, l’atur registrat també té els seus avantatges: és, per exemple, molt més immediat i permet de conèixer les dades fins i tot per municipis (la mostra de l’EPA no arriba a tots els pobles). Per què hi ha diferències entre els dos sistemes? Que la desocupació reflectida a l’EPA supere la de l’atur registrat, obeeix fonamentalment a dues raons. En primer lloc, no totes les persones inscrites com a demandants de treball en una oficina pública es consideren aturats; s’exclouen de l’atur registrat, per exemple, els estudiants menors de 25 anys o les persones que demanden treballs de curta duració o de jornada reduïda. En canvi, una part d’aquestes persones, que compleixen els criteris de l’Organització Internacional del Treball per a ser considerats parats —trobar-se desocupat, buscar activament ocupació i estar disponibles per a treballar— poden estar inclosos a l’EPA. En segon lloc, no tots els aturats de l’EPA busquen treball a través de les oficines públiques d’ocupació; poden recórrer a altres mètodes.

De fet, l’amplitud de la diferència suggereix un augment dels desanimats, d’aquells que, tot i declarar que estan buscant treball activament, no confien a trobar-lo i pràcticament renuncien a la cerca a través de les oficines. També es pot donar el cas contrari, un atur registrat superior al de l’EPA —en 2006, per exemple—, cosa que sol ocórrer quan hi ha persones que estan inscrites a l’INEM com a demandants d’ocupació, i es declaren com a tals a l’EPA, però no han tingut contacte amb l’oficina durant les últimes quatre setmanes (la metodologia estableix que la mera renovació trimestral de la demanda no demostra la intenció de trobar feina). De moment, bé que els dos indicadors convergiran quan s’estabilitze la situació econòmica, continuen els interrogants. Quin és el nombre real d’aturats? Quants dels aturats inscrits o detectats per l’EPA estan treballant a l’economia submergida? Quants estan cobrant salaris en negre sense renunciar al subsidi d’atur? Em faig aquestes preguntes perquè, si realment hi ha quatre o cinc milions de parats, com és possible que no es produïsca un veritable esclat social?

La Generalitat no paga a les farmàcies

Una guingueta perfectament prescindible

Està a punt de començar la campanya electoral, una guingueta perfectament prescindible. Els partits majoritaris ocuparan tots els espais disponibles per a llançar moltes frases fetes, molts eslògans propagandístics, però cap cosa de substància. En política econòmica, tots dos propugnen una política semblant (els “mercats” no els deixaran sortir-se de sota cavall i rei). Per tant, resulten una mica patètics els seus missatges repetitius.

El PP, probable guanyador, diu que acabarà amb l’atur i la crisi, però no explica com. Rajoy sap perfectament que una franja voluminosa de l’electorat vota amb els peus. Sí, sí, amb els peus! Puntada de peu a qui creu culpable de tots els mals i que vinga un altre, sense parar-se a considerar el refranyer popular: de moliner canviaràs i de lladre no escaparàs; altres vindran que el faran sant; valen més sendes velles que novelles; val més boig conegut que savi per conèixer. Per què havia de complicar-se la vida Rajoy, espantant el personal? No descobrirà les seues intencions ni matant-lo. Total... Encara que no diga res de trellat, igual ha de guanyar les eleccions...

I què diu el PSOE? Diu que farà, si guanya, allò que Zapatero hauria pogut fer —o almenys intentar fer— en aquesta darrera legislatura i no ha fet: canviar el model productiu; pujar els impostos als rics; frenar els retalls en despeses socials; impulsar polítiques de creixement per a crear ocupació; reformar la llei electoral; aprimar les diputacions provincials; aprovar una llei de mort digna... Rubalcaba arriba tard; segons les enquestes, una majoria de l’electorat ja no confia en el seu partit; molta gent ha perdut la fe en els socialistes. No és que en tinga molta més en els populars, però ansieja un revulsiu, un canvi d’aires. Creu que la dreta té més mà per a solucionar els problemes econòmics —la il·lusió, ja se sap, mai no es perd. Salvant un improbable miracle, els socialistes passaran a l’oposició.

I les formacions polítiques minoritàries què? Doncs, barallant-se per traure el cap. La normativa sobre espais electorals prima exageradament els partits grans i només deixa esquerdes als menuts. Es priva l’electorat, per tant, de conèixer noves cares, noves propostes. Es fica un tap a la possible renovació del panorama polític. La vida és molt injusta per als pobres! Així i tot, al País Valencià podria repetir-se el resultat de les darreres autonòmiques: el PP obtindrà un triomf avassallador, els socialistes valencians baixaran tres o quatre esglaons més cap a l’infern, i EU i Compromís es consolidaran. La campanya electoral, ja dic, és una guingueta sobrera.

Dolor pels pecats?

Evidentment, el procés de pau a Euskadi encara està incomplet. Caldria distingir, en tot cas, entre els dos vessants de l’assumpte: el moral i el polític. Des del punt de vista polític, ETA encara hauria de donar dos passos ineludibles: lliurar o destruir els seus arsenals, davant d’una comissió de verificació, i dissoldre la seua organització. El cessament definitiu de les accions violentes és molt important, no cap dubte, però mentre no enllestisca les fases que s’acaben d’esmentar, planarà la sospita que ETA s’amaga alguna carta a la bocamànega. Així i tot, durant molt de temps no desapareixerà el temor que alguna facció de la banda es desmarque dels acords majoritaris i continue pel seu compte amb l’activitat terrorista. (Lògicament, el temor minvaria si l’organització buidés de manera verificable els zulos que encara conserva.)

Un cop completats tots els passos, les institucions de l’Estat podrien estudiar contrapartides: apropament generalitzat de condemnats etarres a presons del País Basc, modificació del règim penitenciari als presos que s’hagen penedit públicament de les seues accions i hagen demanat disculpes a les víctimes... I ja que parlem de penediment i perdó, s’hauria d’al·ludir al vessant moral del procés de pau. He llegit l'opinió d'alguna persona que, tirant mà de la moral catòlica, insinuava l’únic camí possible per arribar al perdó i la reconciliació social: fer examen de consciència, sentir dolor pels pecats comesos, tenir propòsit de l’esmena, dir les culpes al pare confessor i complir la penitència. Sense totes i cadascuna d’aquestes etapes, no seria possible el perdó.

Vista la connivència que sempre ha existit a Euskadi entre el món independentista i l’Església, no està mal l’acudit! Però el procediment eclesial presenta un inconvenient. De moment, i en línies generals, els etarres no tenen dolor pels pecats ni ànim de complir cap penitència. De fet, el comunicat de la banda, emès amb una escenografia horripilant —inspirada a parts iguals en el Ku Klux Klan i la confraria del Sant Sepulcre—, parlava veladament de negociar amb l’Estat les conseqüències del conflicte, que és una manera molt fina d’insinuar que caldria amnistiar els seus presos. Com mostren els processos de pau seguits en altres indrets, els etarres no tindran —almenys durant un temps— sensació d’haver comès cap immoralitat. I clar, si no senten dolor pels pecats, com van a contar-los al pare confessor? Impossible!

D’acord amb la seua mentalitat, els etarres sols creuran haver comès, a tot estirar, un error estratègic. (Els militants de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), posem per cas, tardaren anys a demanar perdó a les seues víctimes.) Per tant, ja dic, ens podríem donar per satisfets amb la dissolució de la banda i el lliurament de les armes. La resta ja vindrà. Mentrestant, caldria reconfortar les víctimes garantint-les que no hi haurà absolucions —o, dit en altres paraules, declaracions d’innocència— per als culpables de delictes terroristes. Podrà haver, això sí, certes mesures de clemència concedides amb molta cautela: reduccions de graus penitenciaris, indults, amnisties parcials... (S’ha de fer notar que un indult no és exactament el mateix que una declaració d’innocència.)

Agur ETA

Al diccionari de l’enciclopèdia, el mot ‘conflicte’ significa xoc, contesa, lluita i, per extensió, contesa prolongada, estat d'oposició. El mateix diccionari proposa un exemple: el conflicte araboisraelià. El mot també pot fer referència, figuradament, a un conflicte d'idees, d'interessos, de passions. Finalment, tenim l’accepció psicològica: situació donada per una discordança entre les tendències o els interessos d'algú i les imposicions externes. L’esquerra abertzale es refereix sovint al conflicte basc. «El conflicte polític continua existint. Mentre existisca el conflicte, no desapareixeran les contradiccions. Cal superar el conflicte», proclamen una i altra vegada els seus portaveus. Existeix realment un conflicte basc? Quina classe de conflicte? Em faig totes aquestes preguntes perquè el front constitucionalista i els partits polítics espanyols solen negar l’existència de cap conflicte al País Basc. «En tot cas —afirmen—, l’únic conflicte és el provocat per una banda terrorista que atemoreix la resta de ciutadans.»

Hi ha fins i tot qui nega el conflicte amb la següent argumentació: la paraula conflicte implica l’existència de dues parts oposades d’una manera més o menys simètrica; acceptar, per tant, la tesi independentista, segons la qual hi ha un “conflicte”, suposa automàticament donar-los part de raó als violents, atorgar-los legitimitat com a part d’un contenciós, certa representativitat enfront dels interlocutors de l’altre bàndol. Es tracta d’un argument clàssic. Jo voldria plantejar les coses, però, des d’altre punt de vista: no solen existir conflictes entre iguals; en les situacions conflictives solen haver una part més forta i altra més dèbil. (Pensem en un gall de col·legi, o en un perdonavides de barri, que atemoreix els joves més dèbils.) Hom tendeix a considerar legítim l’ús de la violència per part del contrincant més fort. Sempre ha estat així. (Recordem la posició israeliana davant dels palestins.) I quan el dèbil intenta emular la gesta de David contra Goliat, és automàticament considerat, pel bàndol dominant, un terrorista.

Existeix, efectivament, un conflicte al País Basc. Aquest conflicte ve de lluny —de les guerres carlistes com a mínim. En qualsevol lluita d’emancipació nacional, sobretot quan s’allarga molt en el temps, acaben solapant-se diferents conflictes. A Euskadi, posem per cas, se solapen l’enfrontament entre els bascos i l’estat centralista, l’enfrontament d’uns bascos contra els altres, el dels bascos de soca-rel contra els immigrants espanyols i el de la classe treballadora contra la burgesia industrial i financera (lluita de classes pura i dura), tot ben adobat amb ingredients legitimistes, ideològics, religiosos... Allò que inicialment podia semblar un conflicte nacional engloba en realitat molts contenciosos. Això sí, als conflictes d’aquesta mena, totes les postures acaben polaritzant-se en dos bàndols irreconciliables. Sí, jo crec que podem parlar de conflictes en referir-nos al País Basc o a Catalunya. El salt qualitatiu de qualsevol conflicte es produirà, en tot cas, quan un grup reduït, en el pol més dèbil, decideix fer servir la lluita armada per a solucionar el conflicte.

En un principi, aquest grup pot concitar la simpatia que sempre desperta el petit David que desafia Goliat. (De fet, el dret sol considerar legítimes les guerres contra la tirania o les guerres d’emancipació nacional.) Ara bé, parlar de guerres en aquests casos és sovint una ficció; el desequilibri de forces és tan gran que el bàndol més dèbil només té una sortida: les accions guerrilleres —en altres paraules: els actes de terror contra un adversari molt superior. I per culpa del terror, els combatents, encara que es reclamen marxistes leninistes o soldats d'un moviment d'alliberació nacional, acaben perdent qualsevol bagatge ideològic mínimament coherent. Sovint, esdevenen una mera banda mafiosa dedicada a l’extorsió, el segrest i l’assassinat indiscriminat, produint dolor a víctimes innocents —«les contradiccions del conflicte», diuen eufemísticament. A Hispanoamèrica, tenim exemples per a donar i vendre.

ETA inicià la seua trajectòria amb la mort d’una xiqueta, Begoña Urroz, de 22 mesos, abrasada el 1960 per una bomba col·locada a l’estació de ferrocarril d’Amara (Guipúscoa). Des de llavors, la banda ha matat 817 persones, la majoria militars i membres de cossos policials, però 339 d'elles civils (tots recordaran l’atemptat d’Hipercor del 19 de juny de 1987 a Barcelona). Quin sentit té la lluita armada en aquestes condicions? Cap! Una part dels presos etarres venia dient-ho des de fa temps. Les accions violentes, a més de moralment rebutjables, esdevenen una equivocació política descomunal, que enforteix política i moralment el bàndol contrari. Per això, causa perplexitat sentir les paraules dirigides als jutges per l’etarra Andoni Otegi Eraso, Iosu, acusat de volar pels aires un cotxe bomba a Fuengirola: «Aquest tribunal hauria de facilitar el procés per a superar el conflicte polític i acabar amb la negació i el patiment de tots aquests anys.»

Bonica manera de tergiversar la realitat: primer es trau de polleguera el “conflicte”; després es demana als altres que facen esforços per superar-lo. Alguns hi veuen cinisme, però jo no descartaria rentat de cervell —almenys en alguns casos. Fins ara, l’existència d’ETA era un horror, una llosa sobre la situació política basca, una rèmora per a sortir del punt mort en què es troba Euskadi, una vergonya per a l'esquerra democràtica i la causa principal d’una llei de partits impresentable. Per tant, només se m’acut de dir una cosa: Agur ETA!

Xàtiva, San Felipe, Xàtiva

Levante-EMV està patrocinant algunes de les activitats amb què l’Associació d’Amics de la Costera commemora el bicentenari de la restitució del nom de Xàtiva per acord de les Corts de Cadis. El proper dissabte 29, totes aquelles persones que adquirisquen el periòdic als punts de venda de la Costera, la Canal de Navarrés i la Vall d’Albaida trobaran encartat al seu interior un opuscle divulgatiu dedicat a l’efemèride. En ell es fa un resum històric del període comprès entre la pèrdua del nom de la ciutat, en novembre de 1707 (quan el rei Felip V ordenà que Xàtiva s’havia de dir Colonia  Nueva de San Felipe), i la recuperació definitiva del topònim valencià acordada l’any 1979 pel primer ajuntament democràtic elegit després del franquisme. L’Associació decidí d’acceptar l’oferiment d’edició de Levante-EMV, per l’estalvi de diners que suposava per a l’entitat i per la gran difusió que tindrà l’opuscle, que podrà ser adquirit junt amb el diari sense cap càrrec addicional per als lectors. El volum narra la biografia del diputat Villanueva, incitador de l’acord de les Corts de Cadis que restituí el nom de la ciutat el 26 de setembre de 1811. També s’hi conten les circumstàncies en què es recuperà el topònim valencià, gràcies a la campanya promoguda en 1977 pels xativins Rafael Garcia Ramon i Josep López Sellés, a la qual s’adheriren molts ciutadans i entitats locals.

Serigrafia d'Ernesto Garcia Lledó

L’Associació d’Amics de la Costera va encomanar a l’artista xativí Ernesto García Lledó una serigrafia commemorativa del bicentenari de la restitució del nom de Xàtiva per acord de les Corts de Cadis. L’estampació artesanal es va realitzar amb 10 tintes, sobre paper Modigliani de 260 gr. i 36 x 50 cm, al taller d’Armando Silvestre de València. El tiratge fou de 150 exemplars en numeració aràbiga firmats i numerats per l’autor. Amb els diners que s’obtenen de la seua venda, l’Associació finança algunes de les activitats amb què commemora el bicentenari. La serigrafia mateixa, ben bonica, és un element més de la celebració. Reprodueix el retrat del diputat Joaquín Lorenzo Villanueva i es tracta, no cap dubte, d’un magnífic recordatori (i d’un possible obsequi de Nadal). Cal tenir present que, al final, quan s’acaba aquesta mena de celebracions, només queda el testimoni d’aquells elements (una placa, un cartell, un gravat, una publicació...) que tenen consistència material. Les altres coses, les immaterials (un concert, un recital poètic...), acaben oblidant-se. L’entitat cultural xativina fa un esforç perquè quede testimoni del dos-cents aniversari de la recuperació del nom de la nostra ciutat.

Una pertorbació transitòria?

Portava dies pegant-li voltes al tema de la columna que vostès es disposen a llegir; és la centena que escric des que vaig començar a col·laborar amb l’edició comarcal de Levante-EMV, allà per l’octubre de 2007. Quatre anys dirigint-me als lectors! Ja han esdevingut lletra impresa cent articles quinzenals i mitja dotzena de textos esparsos publicats a mitjan setmana quan alguna circumstància ho ha requerit. Sé que algunes persones em segueixen amb interès, perquè em paren de vegades pel carrer i m’ho diuen. «La columna que vas escriure la setmana passada em va agradar molt», fan. Altres, en canvi, passaran pàgina només veure la meua rúbrica. Coses de la vida! És impossible d’agradar a tothom! El primer article d’aquesta sèrie anava dedicat a l’alcalde de Xàtiva, que havia carregat  de manera indiscriminada i sense venir al cas, durant una roda de premsa, contra diferents entitats i persones de la ciutat —entre les quals, jo. Avui, amb la temprança que proporciona el pas dels temps, voldria tornar a parlar de l’alcalde.

Sempre m’ha cridat l’atenció una característica seua poc valorada, fins i tot rebutjada: el costum de parlar valencià en públic. «El parla malament», riuen uns. «Utilitza el valencià perquè no sap parlar castellà», es burlen altres. Què volen que els diga? El valencià de l’alcalde serà bast i estarà ple d’incorreccions, d’acord, però ell no s’avergonyeix d’usar-lo. Les seues expressions vulgars estaran allunyades de qualsevol estàndard, sí, però les fa servir sense complexos. No fa com l’alcaldessa popular de Torrent, María José Català, que es va disculpar en un acte públic perquè se li escapava el “defecte” de parlar en valencià. ¿Algú s’imagina l’alcalde de Xàtiva demanant disculpes per aqueix motiu (Os pido disculpas por si en algún momento me paso al valenciano. Es mi lengua materna y tengo este defecto, va amollar la senyora Català). Jo no puc reprimir certa complaença quan veig que el nostre edil utilitza el seu parlar, tan vernacle i casolà com vostès vulguen, davant de gent tan amanerada i remirada com Camps o Ricardo Costa.

Ara bé, com una cosa no treu l’altra, el primer edil xativí sempre s’ha encarregat de deixar ben clar que ell no parla català. «Als catalans, ni aigua!», digué en certa ocasió. Per això m’han sobtat tant les seues respostes a l’entrevista que ElTemps, el setmanari d’Eliseu Climent, li feia a principis d’octubre. Heus ací una de les contestacions de l’alcalde d’alcaldes: «Cal que anem amb Catalunya. Més enllà dels problemes que puguem tindre per qüestions com ara la llengua o uns altres —que els solucionaríem només de seure a parlar-ne—, Catalunya és una potència molt important.» (Caram! Quina dèria li haurà entrat a Rus?)  D’altra banda, com que la gent d’El Temps havia transcrit la conversa a una llengua estàndard, les respostes del polític eren totalment surrealistes, per inversemblants. «Els governs hem de crear ocupació, no destruir-ne... Si els que no treballen són gairebé tants com els que treballen, la càrrega és molt forta.» Seure? Gairebé? Sí, sí. I també es ficaven en boca de Rus expressions com fallida, ajornar, ensorrar, ximpleria, cinquè i disset. La veritat, no puc representar-me l’alcalde pronunciant aquests mots. («Alguns mestres, ixos que diuen aleshores i gairebé, són uns gilipolles», cridava temps enrere.)

¿Serà que va patir una pertorbació transitòria en el transcurs de l’entrevista? «Fixeu-vos quina ximpleria, però el problema va ser dir-ne Països Catalans! Si se n’haguera dit Arc Mediterrani, tot ens hauria anat més bé», confessava al periodista. Què li passarà al nostre alcalde? Des de quan s’ajunta amb Eliseu Climent, temible monstre catalanista? No sé. Posats a fantasiejar, podríem imaginar que la multa que havia de pagar Acció Cultural, pels repetidors de TV3, ha estat condonada per intercessió de Sant Alfonso Rus. «La comunicació ha d’arribar a tot arreu. És normal que es veja TV3 i els presidents Mas i Fabra parlen entre ells. La vida ha de ser normalitat. De canals de televisió, n’hi ha d’haver de tot tipus. Tu ets lliure de triar quin veus», deia l’alcalde en altre moment de l’interviu. I clar, tanque els ulls i veig, per què no, l’aigua potable de Xàtiva privatitzada i gestionada per Aigües de Barcelona. I també veig CIU donant suport a Mariano Rajoy —mira que si el PP no trau majoria absoluta el pròxim 20 de novembre. El nostre alcalde és un fenomen. I a diferència d’altres, parla valencià en la intimitat i en públic.

(publicat a Levante-EMV, 2l 22/10/2011)

Concert commemoratiu

Làpida commemorativa

A finals d’octubre de 1811, en una carta dirigida per Joaquín Lorenzo Villanueva al secretari de l’Ajuntament de Xàtiva, s’incloïa el text d’una inscripció commemorativa que devía colocarse en la Casa del Ayuntamiento o en algún sitio público para perpetuar este memorable decreto (el decret de les Corts de Cadis que restituïa el nom de la ciutat). Aquesta vesprada, a la Plaça del Mercat, es descobrirà una placa commemorativa encomanada per l’Associació d’Amics de la Costera, amb la inscripció proposada per l'il·lustre diputat xativí.

Bicentenari de la restitució

Al mes de juny, en vista del silenci municipal, l’Associació d’Amics de la Costera va fer públic un programa d’activitats per a commemorar el bicentenari del retorn del nom de la ciutat. Es va editar un cartell commemoratiu, una serigrafia obra d’Ernest Garcia Lledó, firmada i numerada, amb l’efígie del diputat xativí Joaquín Lorenzo Villanueva, i un logotip del bicentenari. L’Ajuntament, mentrestant, no deia absolutament res (cap autoritat municipal no va assistir a l’acte de presentació del logotip, el cartell i la serigrafia, bé que l’alcalde havia estat invitat). De sobte, quan l’Associació ja es disposava a realitzar les activitats programades, durant setembre i octubre, l’equip de govern municipal improvisà uns actes com a resposta a una moció socialista, sense ficar-se prèviament en contacte amb Amics de la Costera.

Bé que l'Associació s'havia preocupat de preparar com cal l’efemèride, l’Ajuntament ha ignorat olímpicament la programació de l’entitat cultual i l’ha obligada a endarrerir els seus actes per a evitar solapaments. Aquest cap de setmana, però, l’Associació d’Amics de la Costera destaparà una làpida commemorativa a la plaça del Mercat i celebrarà un concert a l’església de Sant Pere. També està preparant un opuscle divulgatiu de tots els avatars per què ha passat el nom de la ciutat fins a la recuperació definitiva del topònim valencià l’any 1979, per acord del primer ajuntament democràtic després de la dictadura. En el marc del bicentenari, es presentarà l’edició facsímil dels estatuts del Seminario Patriótico, iniciativa pedagògica il·lustrada de primeries del XIX. Clourà el bicentenari amb una mena de taula redona, o activitat semblant, que celebrarà a finals de novembre, amb participació d’historiadors i polítics.

El fet històric que commemorem palesa la voluntat de supervivència de la nostra ciutat. En uns moments històrics, la transició del segle XVIII al XIX, en què un grup de persones il·lustrades i receptives a les noves idees liberals intentaven que la ciutat es recuperara de la sotragada patida una centúria abans, la recuperació del nom esdevingué element del màxim valor simbòlic. És el mateix grup (format per clergues, professionals liberals i burgesos) que havia propiciat la fundació del Seminari Patriòtic, antecedent dels actuals instituts d’ensenyança secundària. Si els projectes dels il·lustrats xativins (capitalitat provincial, seu bisbal...) hagueren reeixit, la ciutat no seria avui la mateixa. Dos-cents anys després convé mantenir la memòria d’aquells fets (amb les seues contradiccions: els liberals de Cadis volien implantar un model d'estat centralista i jacobí) i reflexionar sobre el paper subaltern a què semblen abocar la ciutat i el país els actuals dirigents polítics, amb l’ajuda inestimable d’una indiferència i una apatia generalitzades entre els sectors més il·lustrats i teòricament capdavanters de les societats xativina i, per extensió, valenciana. 

Una reina de caràcter

Demà se celebra el 9 d’octubre, data fundacional dels valencians. El dia 9 d’octubre de 1238, Jaume I entrà triomfalment a València. La data m’ha portat a la memòria el viatge que vaig fer a terres hongareses durant la Setmana Santa i la Pasqua d’enguany.  Entre d’altres indrets, vaig visitar la ciutat d’Esztergom, situada a les vores del Danubi, a 50 km de Budapest. Esztergom guarda molts paral·lelismes amb Xàtiva; la ciutat hongaresa, que té uns 30.000 habitants, està coronada, posem per cas, per les restes d’un antic castell. El seu element més destacat és, però, la gran basílica dedicada a Sant Adalbert. Des de la fundació del Regne d’Hongria, aquest temple és seu de l’arquebisbe d’Esztergom, cap de l’església catòlica nacional. Per això, el lloc ha tingut un gran protagonisme a la història del país centreeuropeu.

Al castell d’Esztergom va nàixer Violant d’Hongria (en hongarès Jolánta Árpád), princesa reial magiar, reina consort d'Aragó, Mallorca i València, comtessa consort de Barcelona, senyora de Montpeller i de la baronia d'Omeladès, i vescomtessa de Millau. (Violant és la forma en què ha quedat fixat el nom medieval Iolant.) El 1234, a proposta del papa, s’arranjà el seu casament amb Jaume I. Segons s'acordà als capítols matrimonials, la núvia havia d’aportar en dot una elevada quantitat de diners, els drets a un comtat flamenc i els territoris que els seus avis havien tingut a Nemours i Borgonya. Com que res de tot això no s'arribà a fer efectiu mai, el rei Jaume li assignà la senyoria de Montpeller, la baronia d'Omeladès i el vescomtat de Millau, per tal que Violant pogués mantenir la seua casa. Les noces, que causaren gran sensació a Europa, foren celebrades el 8 de setembre de 1235 a la catedral de Barcelona.

Violant era la segona esposa del monarca, amb qui tingué deu fills, entre els quals la infanta Violant d'Aragó, casada amb el futur Alfons X de Castella, Pere II el Gran, comte de Barcelona, i rei d'Aragó i València, i Jaume II, rei de Mallorca. La reina Violant fou una dona de talent i de caràcter. Jugà un paper important, al costat del seu marit, en la política de la Corona d'Aragó. Fou un dels consellers més valuosos del rei, sobre el qual exercí una forta influència, malgrat les amants que aquest no deixà de tenir durant el seu matrimoni. Violant d’Hongria intervingué en les negociacions amb Zayyan ibn Mardanix, per a la rendició de la ciutat de València —a la qual entraren triomfalment ella i el seu espòs—, i en acords tan importants com el tractat d'Almirra, signat amb Castella. Abans de morir al santuari de Salas, a prop d'Osca, la reina escollí sepultura al monestir cistercenc de Vallbona de les Monges, del qual havia estat benefactora. (Les seues són les úniques despulles del llinatge Árpád que mai no han estat profanades.)

Des d’època romàntica, la figura de Violant (germana de Santa Isabel d’Hongria) està envoltada de moltes llegendes. Hom diu, per exemple, que les fruites i verdures confitades que formen part del regal típic de la Mocadorada de Sant Donís, que se celebra a València cada 9 d’octubre, tenen el seu origen a les fruites i hortalisses que van oferir a Jaume i Violant els musulmans valencians, quan rendiren la ciutat. Els gegants de moltes ciutats reprodueixen les figures de Violant i Jaume I. La reina sol portar a la seua cintura l’escut d’armes de la dinastia Árpád —escut que, curiosament, mostra quatre barres roges horitzontals sobre fons blanc— i constitueix un dels personatges principals de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta de Castelló de la Plana. Violant té, en fi, carrers dedicats a Barcelona, Saragossa i a diferents ciutats de l'antiga Corona d'Aragó, però cap a Xàtiva. L’Ajuntament celebra, com tots els anys, un seguit d’actes dedicats al 9 d’octubre, però ningú no recordarà aquest personatge femení vingut de terres centreeuropees. (Les dones, ja se sap, han estat invisibles molt de temps.) En realitat, els polítics que ens governen han desvirtuat la nostra diada nacional. Solen amagar el seu rerefons històric.

(publicat a Levante-EMV, el 08/10/2011)

Les festes de Sant Miquel

Aquests dies, se celebren a molts indrets les festes de Sant Miquel, arcàngel venerat per jueus, musulmans i diverses sectes cristianes (catòlics, ortodoxes, coptes...). Per als hebreus és el protector d’Israel i el patró de les sinagogues. Els catòlics el consideren valedor de l’Església Universal. Els coptes diuen que és el primer dels set arcàngels, per davant de Gabriel, Rafael i Uriel. Segons l’Apocalipsi, Sant Miquel serà l’encarregat de tocar la trompeta el dia de la resurrecció, i és el vencedor de Lucífer, cap dels àngels caiguts i senyor del mal, raó per la qual se’l representa amb cuirassa de general romà, amenaçant un dimoni o un drac amb una llança o una espasa. També se’l representa pesant les ànimes a la balança, perquè tindrà, segons la creença popular, un paper molt destacat al Judici final. A terres germàniques, Sant Miquel substituí el Wotan precristià, déu de la guerra, heroi de poder inaudit, vencedor de dracs, serps i dimonis que abatia i soterrava en llurs caus.

Joan Amades conta al seu Costumari que la festivitat de Sant Miquel era, durant les guerres medievals, dia de pau i treva; els guerrers veneraven l’arcàngel i el tenien per advocat, perquè el consideraven cabdill de la milícia celestial, de les corts d’àngels que lluitaven contra el dimoni (per això —com ja s’ha dit—, la iconografia el presentava vestit de soldat cuirassat i brandant una espasa). Els exèrcits carolingis, especialment, el prengueren per patró, junt amb Sant Martí. Les tropes franques que van ajudar a la primera reconquesta professaven una especial devoció a l’arcàngel, al qual s’encomanaven abans d’entrar en batalla i dedicaven en agraïment capelles i ermites que bastien al cim dels tossals que anaven reconquerint. Així s’explica l’abundor d’ermites d’aquest sant i de poblacions que duen el seu nom. Sense anar massa lluny, ací, al País Valencià, Énguera i Llíria el tenen per patró i celebren múltiples festejos en el seu honor.

A finals de setembre, Sant Miquel actua més intensament que en altres dates, per tal de destruir les forces malèfiques que poden destorbar i perjudicar les feines del camp. I és que la festa del sant arriba amb l’equinocci tardorenc, moment que marca una fita important a la vida agrícola; coincideix amb la verema i amb l’inici de la sembra, feines que han donat lloc a diversos costums i a molts refranys. («Per festes de Sant Miquel, el raïm té gust de mel», fa un d’ells.) Sant Miquel constitueix també una font inesgotable d’històries, mites i llegendes. En expirar Jaume I a la vila d’Alzira, posem per cas, Lucífer volia emportar-se a l’infern l’ànima del monarca. Llavors, es presentà a la Ribera Sant Miquel amb la seua balança: els dimonis posaven en un plat milers de pecats comesos pel rei; els àngels ficaven a l’altre una pedra i una fusta per cadascuna de les moltes esglésies que Jaume I havia erigit a les viles conquistades als moros. Aquest plat pesà mil vegades més que l’altre i l’ànima del monarca pujà al cel.

Europa sencera està plena de santuaris dedicats a l’arcàngel. Destaca, per exemple, la Sacra di san Michele, en què s’inspirà Umberto Eco per a escriure la seua novel·la El nom de la rosa. Aquest conjunt monàstic s’alça molt a prop de Torí, capital del Piemont. Per la Sacra passava una important via de peregrinació: la Via Francigena, que unia Mont Saint-Michel, a França, amb el santuari de San Michele Arcangelo, pròxim a Foggia, al sud d’Itàlia. Els tres llocs sagrats dedicats a Sant Miquel es troben a 1.000 quilòmetres de distància l'un de l’altre, alineats al llarg d’una recta que, perllongada idealment, condueix a Jerusalem. Els cristians d’obediència romana creuen que l’arcàngel s’ha manifestat en vàries ocasiones. A Roma, hi ha una estàtua de bronze que el representa, dalt del castell de Sant'Angelo.

La tradició també diu que, durant el seu combat amb Lucífer, de les ales de l’arcàngel es va desprendre una ploma que va caure sobre el vessant rocallós en què s’alça el seu santuari a la vila de Llíria, deixant una empremta ben visible. Tots els 29 de setembre era costum que els fidels hi pujaren agenollats, mentre imploraven la protecció del capità dels àngels. Ignore si Énguera conservarà alguna petjada d’aquell combat transcendental, però paga la pena d’acostar-se aquests dies a la capital de la Canal de Navarrés, per a gaudir del seu patrimoni artístic, de la seua gastronomia i de les seues festes en honor a l’arcàngel Sant Miquel.

(publicat a Levante-EMV, el 24/09/2011)

Cobraven massa?

Antiguitat en el lloc de treball, màxima capacitació professional i major remuneració salarial són coses que solen caminar juntes. És lògic; com més experiència van acumulant al llarg de la seua vida laboral, més productivitat assoleixen les treballadores i els treballadors veterans. També és lògic que un treballador format reba més remuneració que un aprenent. Són coses que qualsevol persona de seny entén fàcilment. D’altra banda, una persona d’edat madura sol tenir gent al seu càrrec: un fill que vol estudiar, un ascendent en situació de dependència... Doncs bé, les corporacions grans i mitjanes no semblen fer les coses amb molt de seny. S’ha ficat de moda tirar al carrer el personal madur, més format i millor remunerat. La situació és la següent. Una empresa entra en crisi i ha de retallar despeses. La primera mesura? Reduir la plantilla, tirar la gent que cobra més. Ja fa temps, vaig presenciar un primer episodi d’aquesta tàctica en el camp de les activitats turístiques: una empresa líder del sector acomiadà el cap regional, un amic meu. Aquesta persona havia aconseguit que algunes de les agències sota la seua jurisdicció figuraren entre les de major facturació de l’Estat. És igual. Cobrava massa. Al carrer!

També tenim el cas d’una coneguda cadena radiofònica amb emissora en Xàtiva. Com que la crisi ha provocat una davallada dels ingressos per publicitat, el nou accionista nord-americà de la matriu ha prescrit el tractament de xoc: acomiadar cinc-cents treballadors (dos mil cinc-cents en tot el grup). Entre les persones que han perdut el treball a la cadena —perquè cobraven massa o perquè molestaven, qui sap— hi ha periodistes famosos com Carlos Carnicero o Nativel Preciado. Però també han marxat al carrer persones menys notòries. Han perdut la seua ocupació, posem per cas, els anteriors responsables de la cadena a València i el director de Ràdio Xàtiva. Es podrà dissentir de la línia informativa impulsada pel directiu expulsat. La facturació per publicitat i els índexs d’audiència mostraven, però, una gestió eficient. Llavors, per què han tirat aquesta persona? Perquè havia dedicat trenta anys a la ràdio i cobrava massa!

De moment, l’últim episodi d’aquesta plaga s’ha esdevingut a la sucursal xativina d’una petita caixa d’estalvis. El fet m’afecta de prop: a més de conèixer la persona implicada, cobre la meua nòmina a través d’aquesta entitat (evidentment afectada per la crisi, bé que els seus responsables intenten amagar-ho als clients). Solució? Desfer-se de gent que porta anys treballant-hi! Aquesta situació ja s’ha viscut en entitats més grans, com ara Bancaixa. Fer fora la gent que cobra massa —segons el criteri de l’empresa, que no sempre es correspon amb la realitat objectiva— és una manera de reduir costos ràpidament, però elimina capital humà de qualitat, cosa que s’acaba pagant. Pensem, per exemple, en les persones que sintonitzaran altres emissores si no poden escoltar per les nits Carlos Carnicero o Nativel Preciado.

Així i tot, molta gent pensarà: «Està bé que tiren al carrer gent major, perquè hi haurà feina per als més joves.» Les coses no són, però, tan simples. Dos dels acomiadats que acabe d’esmentar tenen entre quaranta-cinc i quaranta-nou anys. Estan lluny de pertànyer a la tercera edat. Són, per tant, candidats a romandre en l’atur de llarga durada, perquè —i aquesta és l’altra cara de la moneda— les empreses que fan fora treballadors fixes, en plena maduresa productiva, solen amortitzar les places vacants (l’agència de viatges on tenia el despatx el meu amic acabà desfent-se de cinc o sis empleades i tancant les portes) o n’ofereixen part a joves que estiguen disposats a treballar en condicions de precarietat: contractes temporals o jornada reduïda, salaris ínfims, mobilitat excessiva...  I tots aquests casos, ben pròxims —perquè tothom coneix algun aturat, algun becari o algun mileurista—, van posant noms i cognoms a les xifres impersonals i fredes de la crisi. L’atur registrat a l’INEM o les dades de l’Enquesta de Població Activa, que no acaben de dilucidar quin és el número exacte de parats que hi ha al país, mai no fan referència concreta als veïns de Xàtiva i la seua rodalia, a persones que coneixem o són amigues nostres.

(publicat a Levante-EMV, el 10/09/2011)

Reforma constitucional

Sempre m’havia semblat perillosa la possibilitat que PP i PSOE arribaren a ficar-se d’acord algun dia en qualsevol assumpte. La reforma constitucional acordada per socialistes i populars, i aprovada ahir al Senat, ha confirmat els meus temors. I aquesta transacció podria ser l’assaig general d’altres possibles transaccions futures. Només pensar-ho fa feredat. Recorde enara aquells suggeriments de Rodríguez Ibarra per a reformar la legislació electoral a fi de llevar pes a uns partits nacionalistes que, en paraules de l’antic president d’Extremadura, no haurien de pintar fava al govern d’Espanya. Rodríguez Ibarra proposava apartar del Congrés els partits que no obtingueren almenys el 5% dels vots del conjunt de l’Estat. El baró socialista alertava, a més, sobre la cantidad de pequeñísimos partidos nacionalistas que no representan a la ciudadanía, sino que tienen como objetivo traficar con sus votos a fin de conseguir beneficios económicos para sus territorios. Si los ciudadanos supieran que no existen beneficios para su región como consecuencia del tráfico de votos, seguramente los partidos nacionalistas no tendrían tanta representación. Lo milagroso es que solamente haya ocho o nueve partidos nacionalistas en España porque lo sensato es que hubiera ya uno en cada comunidad autónoma, con potencia suficiente como para poder entregar su voto a cambio de dinero, porque toda la identidad de los nacionalistas se transforma en euros cuando llega la hora de negociar los presupuestos. Des de l’aprovació de la LOAPA, les desavinences entre PP i PSOE només havien permès d’arribar a acords en alguns assumptes relacionats amb el País Basc (la Llei de Partits en seria una conseqüència). Llevat d’açò, els socialistes no s’havien atrevit a superar certes línies roges. Ahir, les van superar amb escreix; PP i PSOE han reformat en solitari l’article 135 de la Constitució per tal d’incloure-hi el dogma neoliberal del dèficit zero. I ho han fet sense permetre que els ciutadans puguen manifestar llur opinió al respecte a través d’un referèndum. Si els partits hegemònics li agarren gustet a aquesta mena de conxorxes, serà cosa d’anar preparant-se per al pitjor; la gent sol actuar sense fre quan trenca la barrera psicològica que li ho impedia.