Visions de Cuba

Dilemes

La crisi econòmica ha llançat dos milions i mig de treballadors a l’atur. No els ha llançat el govern; ho ha fet la fallida d’un model productiu impropi d’un país desenvolupat (model basat en dos pilars, el rajol i el crèdit incontrolat al consum, que ningú —ni sindicats, ni patronal, ni governs successius— no s’havia esforçat a canviar). Mentre el govern del PSOE assegurava les cobertures socials, els sindicats de classe, burocratitzats i amb escassa afiliació entre nombroses capes d’aturats i assalariats, acotaven el cap. Quan aqueix poder global de què parla David Rothkopf a l’obra El club de los elegidos (concentrat sobretot en mans d’un nombre reduït de persones d’Estats Units i Europa) ha obligat el govern socialista a fer un gir de cent vuitanta graus a les seues polítiques econòmiques, fiscals i socials, els sindicats s’han topat amb un dilema maleït: ens fem l’harakiri o li fem el llit a la dreta? Quan, de menut, jo havia comès alguna malifeta, mon pare em plantejava les coses de manera molt semblant; em dirigia aquesta pregunta retòrica: «Tria! Què t’estimes més, una punyada a l’ull o una potada al turmell?»

Escola en valencià

Èxit o fracàs?

La repercussió de la pròxima jornada de vaga general serà qüestió discutible i discutida. Hi ha infraestructures i sectors laborals que són determinants per a l’èxit o el fracàs d’una vaga. Em referisc, naturalment, al transport i les comunicacions. Si els sindicats aconsegueixen de paralitzar els transports públics i tallen les vies d’accés a les grans ciutats, alguns milions de treballadors i treballadores faran la vaga vulguen o no vulguen, perquè no podran arribar al seu lloc de treball. Els instruments que es fan servir en aquests casos són els piquets “informatius”. Aquests piquets poden taponar, per exemple, les cotxeres de l’EMT de València (ja sabeu: un autobús avariat travessat a la porta) o impedir el pas de vehicles, durant l’hora punta, per les Nacionals III i IV, a les entrades de Madrid (amb una pila de pneumàtics cremats). Amb açò, una part de l’“èxit” de la vaga ja està assegurat. També es pot utilitzar la silicona i barrar el pas d’empleats i clients als grans magatzems, a les grans superfícies comercials... Ara bé, les enquestes diuen que només un de cada tres treballadors està disposat a secundar la vaga. Si això resulta ser cert, no hi haurà prou piquets per a impedir que els col·legis, els instituts, els centres sanitaris, el comerç minorista, les petites empreses i un llarg etcètera romanguen oberts amb total normalitat. Alguna cosa es deuen olorar els líders sindicals, perquè, com ha dit algun columnista, afronten la vaga amb cara de funeral. «Una gran putada», ha arribat a dir el secretari general de CCOO. ¿Doncs no havíem quedat que una vaga general és el gran esdeveniment, la gran festa reivindicativa contra l’opressió del capitalisme? S'està assajant un nou mètode de mobilització?

Equilibrio y eficiencia económica: selección de artículos de economía

Vicente Galbis no és massa conegut del públic valencià. Va nàixer en Agullent el 1942. Després de fer el batxillerat al col·legi dels jesuïtes de València, estudià Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona on es llicencià i obtingué el seu primer doctorat. Posteriorment, amplià estudis a la Universitat de Wisconsin, a Madison, on fou professor ajudant i obtingué el segon doctorat. La seua carrera professional s’ha desenvolupat, però, de 1970 a 1998, a Washington, al Fons Monetari Internacional. Fou el funcionari encarregat de seguir l’economia de Canadà i de recolzar els encarregats de les economies d’Estats Units i Mèxic. Al Departament de Banca Central, es dedicà a realitzar missions d’assistència tècnica als països membres (sovint amb funcionaris del Banc Mundial) i també participà en recerca i publicacions sobre qüestions monetàries i bancàries. En aquest departament, ascendí a Economista Principal i Conseller.

Vicente Galbis, a hores d’ara ja jubilat, explicava fa uns anys, durant la presentació del II Congrés d'Estudis de la Vall d’Albaida, que la nostra economia tradicional estava abocada a la crisi irremeiable; de cap manera anava a poder competir amb la dels països emergents, que inicien llurs processos d’industrialització amb sectors com el tèxtil (tal com férem nosaltres a les darreries del segle XIX). Llurs costos de producció —sobretot en mà d’obra— són ínfims. Vicent Galbis recordava que els països desenvolupats depenen cada vegada menys del sector secundari i aposten bona part de la seua activitat econòmica al terciari, a empreses dedicades a l’activitat financera i a la distribució, a empreses que creen valor afegit: innovació, disseny, serveis de qualitat... L’economista vaticinava que només el sector terciari podia recuperar l’activitat de les nostres comarques i assegurar el benestar dels seus habitants.

A la present obra, una introducció del professor Jordán Galduf, catedràtic d’Economia Aplicada i Teoria Econòmica de la Universitat de València, analitza diferents treballs de Vicente Galbis, començant per un primer text acadèmic inèdit escrit durant el seu doctorat a Wisconsin, un estudi de macroeconomia que estava a l’altura dels textos coetanis que feien servir a casa nostra els estudiants universitaris. Galbis analitzava els mecanismes que conduïen a un model de plena ocupació i els obstacles que impedien el seu correcte funcionament. Tot seguit, el llibre recull altres articles de l’autor: “Polítiques monetàries i de taxa de canvi en una economia oberta petita” (1975); “Intermediació financera i creixement econòmic en països menys desenvolupats: un enfocament teòric” (1977); “Diners, inversió i creixement a l’Amèrica Llatina, 1961-1973” (1979); “Inflació i polítiques de taxes d’interès a l’Amèrica Llatina, 1967-76”; “Inflación: la experiencia Latinoamericana, 1970-79” (1982); “Economías pequeñas y abiertas: estrategias comparadas” (1992); “Experiencia de cinco países en desarrollo con sistemas interbancarios de tipo de cambio flotante” (1993); “Convertibilitat de divises i el Fons: revisió i pronòstic” (1996); “Experiències de liberalització del compte de capital en països industrialitzats” (1995). En resum: tenim al davant una obra diferent en un context dominat completament per la literatura, la Lingüística i les Ciències Socials.

GALBIS, Vicente. Equilibrio y eficiencia económica: selección de artículos de economía. A cura d’Emili Casanova. Denes Editorial. 2009.

(publicat a Espai del Llibre nº 12, Publicacions de les Comarques Centrals Valencianes)

Matar dos pardals d’un tir

Els caps del PP venien demananant-se en veu alta, des de fa temps, com era possible que els sindicats no li feren una vaga general a Rodríguez Zapatero. Els líders conservadors arribaren a dir —tothom ho recordarà— que el seu partit defendria els treballadors, vist que els sindicats no eren capaços de fer-ho. Però ara van i es despengen dient que la vaga general del dia 29 és política, que no té cap justificació. És més: les comunitats autònomes governades pel PP han iniciat una ofensiva en tota regla contra les organitzacions sindicals. (Les primeres víctimes han estat els alliberats sindicals.) L’envit de la dreta és —no cal dir-ho— una jugada mestra: la vaga debilitarà tant el moviment sindical —donat cas que fracasse la convocatòria— com el govern socialista. La convocatòria sindical és, per tant, des de l’òptica del PP, una ocasió única per a matar dos pardals d’un tir.

Els grans llacs alpins del nord d’Itàlia (i IV)

La Casa del Fascio i les primeres avantguardes

Sovint, durant els meus viatges, intente visitar edificis emblemàtics de l’arquitectura moderna. A Dessau (República Federal Alemanya), vaig recórrer les diferents dependències (escola, cases dels mestres) de la Bauhaus; en Escòcia, vaig visitar la Glasgow School of Art, obra de l’arquitecte Mackintosh. Ara tocava l’antiga Casa del Fascio de Como, un dels edificis més interessants del racionalisme italià. Avui ens pot semblar anodí, però fou projectat per Giuseppe Terragni en 1932 i construït en 1936. (Un primer projecte, més tradicional, havia estat realitzat en 1928.) Es tracta, per tant, d’una construcció avantguardista per a la seua època. Cal recordar que la primera avantguarda italiana simpatitzà amb les idees feixistes. Hi ha el cas paradigmàtic de Filippo Tommaso Marinetti (nascut en Alexandria, en 1876, i mort a Bellagio, a les vores del Llac de Como, en 1944). Marinetti, poeta, novel·lista i dramaturg, és conegut, sobretot, per haver fundat el Futurisme, moviment d'avantguarda de principis del segle XX. Marinetti decidí de convertir-se en un home nou i alliberar-se de l'oripell decadentista de l'estil liberty.

Al Manifest Futurista, va dictar un programa revolucionari de reminiscències clarament feixistes: «Cal ensorrar els ponts amb el passat, destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies de qualsevol espècie i cantar la grandesa de la massa agitada pel treball col·lectiu, glorificar la guerra —única higiene del món—, el militarisme, el patriotisme, el gest destructiu de l’alliberador, les belles idees per les quals hom mor i el menyspreu a la dona.» Algunes d’aquestes idees —no totes— van atraure les nostres avantguardes. Joan Salvat Papasseit, bé que simpatitzà amb els corrents socialistes i, sobretot, anarquistes de la seua època, fou influït pels cal·ligrames d'Apollinaire i el futurisme de Marinetti, principalment als seus primers llibres, on és palès l’encís que provocaven als futuristes els invents moderns: el telègraf, les ones hertzianes, el tramvia... Salvat Papasseit, per tal de guanyar-se la vida, treballà com a vigilant nocturn al Moll de la Fusta de Barcelona, activitat que anys més tard evocaria al poema Nocturn per a acordió. L’obra L'irradiador del port i les gavines mostra aquestes influències futuristes.

La Casa del Fascio s’inscriu en aquestes coordenades. És un gran paral·lelepípede format per superfícies de geometria pura: sobre un costat d’uns 32 m per 16 d’altura, es disposen elements llisos i simples pilars que creen un essencial però eficaç joc de plens i buits, amb suggestius efectes de clarobscur. Els materials (cement clar, pedra de Botticino, cristall i ferro a les baranes) són disposats de manera que creeen línies paral·leles i ortogonals, i donen harmonia al conjunt. A l’interior, s’utilitzà marbre blanc i negre. L'edifici s’alça sobre una planta realçada, respecte de la superfície viària, creant una mena de plaça que dialoga amb els elements pròxims a la ciutat: la muntanya, el llac i el duomo, l’eix del qual és exactament perpendicular a l’edifici modern. Ultrapassant una de les divuit portes de vidre, que esmorteeixen el tall entre extern i intern, s’arriba a un pati, al qual donen els ambients principals: la sala del directori, les oficines, les galeries... L'atri està cobert per blocs de vitrocement, entre els quals hi ha una llarga planxa de vidre que permet d’entreveure el turó que sobresurt per darrere de l’edifici. Originalment, l'interior estava decorat amb panells de cement de colors amb motius esquemàtics, imatges de propaganda, espais buits, obres de Mario Radice avui perdudes. Actualment, l’edifici és la seu del Comandament Provincial de Como de la Guàrdia de Finances.

Cases fetes de fang

Aquesta setmana, un article del periòdic nord-americà The Wall Street Journal repassava la situació crítica en què es troba la venda d’habitatges al conjunt del país i destacava els avatars protagonitzats per la Torre Lugano de Benidorm. El prestigiós diari veia als problemes que pateix aquest edifici un exemple de la crisi que travessa el nostre sector immobiliari. El gratacel és un enorme focus de problemes a causa dels defectes de construcció: filtracions, absència d’aïllaments, portes de cartró premsat... Els inquilins ja han gastat 600.000 euros en reparacions. L’immoble, de 148 m, 48 nivells i 204 habitatges, acumula tal quantitat de fallades que la comunitat de propietaris ha presentat una demanda contra les empreses promotora i constructora, i contra els tècnics responsables del projecte i la seua execució. Reclama 28,2 milions d’euros, diferència entre les qualitats reflectides a la memòria i les realment construïdes.

Per a The Wall Street Journal, la torre Lugano simbolitza el final dels nostres somnis de glòria i el despertar a la dura realitat econòmica. A mi, pel contrari, el gratacel em recorda fets més pròxims, que el periodista nord-americà no deu conèixer (perquè possiblement mai no haurà estat a casa nostra). Em referisc a la mala qualitat de l’obra realitzada durant l’època del gran boom urbanístic. En un treball publicat a Levante-EMV, titulat Xàtiva: renovació urbana i conservació del patrimoni, ja explicava els substanciosos beneficis que generaven la gestió del sòl, la seua urbanització i la promoció d’habitatges. Una part del negoci radicava, però, a l’elecció dels materials i la subcontractació dels treballs d’execució.

Primerament estava la ganga dels materials. Ja saben: el constructor arribava a un distribuïdor de taulellets i terratzos, i llançava aquesta advertència: «Si em cobres el metre quadrat de paviment a nou euros, me’n vaig a altre magatzem que me’l deixa a cinc, o a quatre.» I clar, molts distribuïdors es veien obligats a prescindir de la ceràmica de Castelló i a importar peces Made in China. Després tenim el conegut truquet, als treballs d’execució de l’obra, de subcontractar la subcontractació de la subcontractació, i així successivament. I clar, els treballs de cada empresa subcontractista s’obtenien a preus cada vegada més baixos. «Com s’aconseguia això?», es preguntaran. Hi ha molts sistemes: contractar, a canvi de salaris ínfims, mà d’obra estrangera amb escassa qualificació, adjudicar els treballs a preu fet...

A l’hora d’enrajolar, posem per cas, el manobre ficava un bolic de material al centre del taulell i au, cacau. El procediment per a pavimentar era distint: s’escampava sobre el forjat arena de mala qualitat i un polsim de ciment, es ruixava tot amb la mànega, a corre-cuita, i s’hi anaven distribuint les peces de ceràmica com els naips d’una baralla sobre el tapet. També podríem dedicar un extens paràgraf als altres capítols de l’obra: fontaneria, fusteria, electricitat, pintura. Quasi tots els professionals d’aquests oficis es veien obligats a acceptar preus a la baixa; cobraven poc i tard (és molt conegut, per exemple, el cas d’uns llanterners que quedaren pillats per la suspensió de pagaments del grup Llanera).

Moltes empreses promotores i constructores —algunes d’elles, ja es veu, ben famoses— han fet servir aquestes pràctiques. I quin és el resultat? Filtracions d’aigua en molts xalets unifamiliars del PAI La Bola, habitatges de quatre o cinc anys d’antiguitat amb els paviments alçats (al carrer la Reina, sense anar massa lluny), taulells de cuines i banys que cauen o s’esmicolen en voler foradar-los per a penjar uns armariets o una post... Tothom n’haurà sentit parlar. Jo puc contar-los la meua experiència: a ma casa i a casa de les quatre o cinc famílies amb les quals compartisc promoció de vivendes, s’han alçat els paviments de tots els forjats (ma casa en té quatre). I no pensen vostès que els damnificats són quatre gats. Quanta raó tenia Carles Ros, notari valencià del segle XVIII: «Ni casa feta de fang, ni vinya en un barranc.»

(publicat a Levante-EMV, el 18/09/2010)

Els grans llacs alpins del nord d’Itàlia (III)

El dia que marxàrem a Como despuntà plujós i fred. El Llac de Como està situat a la regió de la Llombardia, més concretament a les províncies de Lecco i Como. Té una superfície de 146 km². Amb els seus 416 m de profunditat (a prop d’Argegno), és un dels més profunds d’Europa. És el tercer llac més gran d’Itàlia, després dels llacs de Garda i Major. Des de l’aire, recorda una i grega invertida. Es composa de tres braços: el de Como, a l’oest, el de Lecco, a l’est, i el de Colico, al nord. Sovint, també és nomenat Llac de Lario, el seu nom llatí. Per la seua banda, el braç de Como està dividit en tres parts: una que parteix de Como ciutat i arriba a les viles de Moltrasio i Torno, d’on naix el segon tram, que mena a Laglio, i el tercer que arriba a Balbianello, on es troba la vila de Bellagio. Just en aquest últim tram està l’illa Comacina.

Pujant per la ribera occidental del braç de Colico, es troba el poble de Dongo, on la resistència italiana capturà Benito Mussolini en 1945. No lluny d’allí, està també la localitat, Giulino di Mezzagra, on fou executat. Els pobles del llac de Como són famosos (la novel·la Els nuvis, d’Alessandro Manzoni, transcorre en un poblet del llac) i atrauen molts turistes de tot el món, alguns molt cèlebres, com George Clooney, propietari de dues vil·les situades al poble de Laglio (Villa Oleandra i Villa Margherita). Les ribes del llac són, possiblement, el paisatge de fons del quadre Mona Lisa. A més, han estat localització de films com L’atac dels clons, Ocean´s twelve i Casino Royale, de la sèrie James Bond. El Llac de Como estén els seus braços per una conca alpina voltada d’altes i verdes muntanyes, que proporcionen unes vistes esplendoroses.

Entre les localitats més importants de les vores (a més de la mateixa Como) estan Tremezzo, Cadenabbia (amb la seua Villa Carlotta, de 1747, que presideix un esplèndid parc), Menaggio, l’antiga Gravedona, Bellano, Varenna, Lecco (on viví Manzoni) i la senyorial Bellagio. Els meus companys d’expedició i jo ens vam adreçar a Tremezzo per a prendre un piroscaf (encara en subsisteixen sis). La navegació de línia al llac és molt antiga; el primer vapor entrà en servei en 1826. Començàrem la singladura vers Como. El dia era boirós, però la grisor donava al paisatge un toc melancòlic i romàtic. Davant nostre, anaven desfilant els llogarets, les afilades agulles dels campanars, les luxoses vil·les de la riba occidental, la més freqüentada, i moltes grues. (A hores d’ara, el major problema a les vores del llac és l’especulació urbanística.) Partint de Tremezzo, deixàrem enrere Bellagio, la població més famosa. Situada sobre un promontori, al centre dels tres braços del llac, és coneguda per les seues vil·les (Villa Melzi i Villa Serbelloni, seu de la fundació Rockfeller) i per l’Scalinata dei negozi, sobre la qual es troba la casa que ocupà Franz Liszt. També hi passà un jorn el president Kennedy.

Una menció a part s’ha de fer de la misteriosa Villa Pliniana, a Torno, escenari d’antigues llegendes i símbol del romanticisme literari europeu. Als seus salons s’hostatjaren Manzoni, Stendhal, Byron, Verdi, Bellini, Rossini... També hi va sojornar Napoleó. Leonardo da Vinci hi estudià la font intermitent que brolla d’una roca. A Moltrasio, sojornaren el compositor Vincenzo Bellini i Winston Churchill. A la llarga banda occidental del braç de Como, sobresurt també Cernobbio, seu de grans vil·les senyorials com Villa d'Este, Villa Erba i Villa Pizzo, aquesta darrera construïda al segle XVI. Finalment, arribàrem a Como, capital de la província homònima de la Llombardia. L'antiga Comum gal·la i romana és la principal ciutat de la regió lacustre. El seu emplaçament, al punt d’unió dels Alps amb la plana del Po, en fa un centre comercial, turístic i industrial de primer orde.

Como formà part de la Gàl·lia Transpadana, a la riba sud-oest del llac, en territori dels gals insubres. Apareix citada durant les guerres entre gals i romans, que van conquistar la regió. L’indret fou denominat Novum Comum i rebé, successivament, el dret llatí, el dret de civitas romana, com la resta de la Gàl·lia Transpadana, i la condició de municipi. El nom de Novum Comum es va abandonar, per a usar simplement el de Comum. Probablement, hi van nàixer el dos Plini, el vell i el jove. El primer morí a Pompeia, durant l’erupció del Vesubi; el segon va tenir a Como algunes viles (una d'elles, a vora vuit quilòmetres del centre urbà, encara és anomenada Vila Pliniana). Naturals de la ciutat foren també el papa Innocent XI, el científic Alessandro Volta, inventor de la pila elèctrica, i l'arquitecte modern Giuseppe Terragni.

Entre els seus edificis sobresurten la catedral, de marbre, començada el 1396 i acabada el 1170 (que presenta diversos estils arquitectònics), i el Broletto, antic palau municipal amb façana gòtica i decoració de marbre blanc, gris i rosa, flanquejat per la torre cívica. Fou construït el 1215 pel podestà Bonardo da Codazzo i modificat en estils gòtic i renaixentista el 1477. També tenen interès el castell Baradello, del segle XII i el museu Alessandro Volta, antic gimnàs que havia pertangut a la Companyia de Jesús des de 1589 fins a la suspensió de la companyia, el 1773. A partir de llavors, esdevingué Gimnàs Reial. El 1774, Volta fou nomenat el seu regent; el 1865, es va convertir en Museu i va prendre el seu nom actual. Entre els monuments moderns destaca la Casa del Fascio. El centre de la ciutat és la plaça de l'església de San Fedele.

L’existència de Déu

Poc abans de la visita del papa al Regne Unit, l’astrofísic Stephen Hawking va a publicar una nova obra en què descarta Déu com a creador de l’univers. De la mateixa manera que el darwinisme eliminà la necessitat d’un creador al camp de la biologia, el conegut astrofísic afirma en l’obra d’imminent aparició que les noves teories científiques fan redundant el paper d’un creador de l’univers. «El Big Bang, la gran explosió a l’origen del món, fou conseqüència inevitable de les lleis de la física», argumenta Hawking, que renuncia així a les seues opinions anteriors sobre Déu i la creació, expressades en la seua obra Una breu història del temps, en la qual suggeria que no hi havia incompatibilitat entre l’existència d’un Déu creador i la comprensió científica de l’univers. «Si arribàrem a descobrir una teoria completa, assistiríem al triomf definitiu de la raó humana, perquè aleshores coneixeríem la ment de Déu», escriví en aquell llibre, publicat en 1988 i ràpidament esdevingut un èxit de vendes.

Ara, Hawking sosté que la ciència moderna no deixa lloc a l’existència d’un Déu creador. Al nou llibre, titulat en anglès The Grand Design, escrit amb el físic nord-americà Leonard Mlodinow, Hawking rebutja aquella hipòtesi d’Isaac Newton segons la qual l’univers no pot haver sorgit del caos gràcies a les lleis de la natura, sinó gràcies a la intervenció de Déu. Per a Hawking, el primer cop assestat a aqueixa teoria fou l’observació en 1992 d’un planeta que orbitava al voltant d’una estrella distinta del nostre Sol. «Açò fa que les coincidències de les condicions planetàries del nostre sistema —la feliç combinació de distància entre Terra i Sol, i massa solar— siguen molt menys singulars i no tan determinants com a prova que la Terra fou cuidadosament dissenyada (per Déu) per a solaç dels humans», escriu Hawking (professor de matemàtiques de la universitat de Cambridge fins al curs passat, càrrec que ja havia ocupat el mateix Newton). Segons l'astrofísic, és probable que existisquen no sols altres planetes sinó també altres universos, és a dir, un multiunivers. A parer del científic, si la intenció de Déu era crear l’home, aqueixos altres universos serien perfectament redundants.

Al seu llibre, Hawking no exclou la possibilitat que també hi haja vida en els altres universos i assenyala que la crítica està pròxima a elaborar una teoria del tot, un marc únic capaç d’explicar les propietats de la natura. Estem ben a prop de comprendre les lleis que ens governen, quelcom que han estat buscant els físics des d’Einstein, encara que fins al moment ha estat impossible conciliar la teoria quàntica, que dóna notícia del món subatòmic, amb la teoria de la gravetat, que explica la interacció dels objectes a escala còsmica. Hawking aventura que l’anomenada teoria-M, proposició que unifica les distintes teories de les supercordes, aconseguirà aqueix objectiu. «És la teoria unificada amb què somniava Einstein. El fet que els éssers humans, en realitat conjunts de partícules fonamentals de la natura, siguem tan a prop de comprendre les lleis que ens governen i regeixen l’univers és tot un triomf», escriu l’astrofísic. Hawking dóna a entendre que, en comptes d’una equació única, la teoria-M podria consistir en “una família” de teories inscrites en un marc teòric consistent, de la mateixa manera que distints mapes —polítics, geogràfics, topològics— es refereixen a una sola regió sense contradir-se entre si.

L’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz Montes, rebat l’astrofísic britànic, premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 1989. Les paraules de Hawking a The grand design, «Déu no és necessari per a explicar l’origen de l’univers, no té cap utilitat per a explicar la creació», són negades pel prelat. Segons Sanz Montes, «Déu existeix i la vida ho sap». El prelat remarcava, dies enrere, davant els mitjans de comunicació, que «costa d’empassar-se que algú no crega en Déu o afirme que no existeix». L’arquebisbe sostenia que «basta tenir les antenes ben ficades i la cobertura suficient per entendre que Déu està, emet, té quelcom a dir-nos, molt en què acompanyar-nos i està present amb la seua acostumada discreció». Quant al científic, opinava: «Hawking, com qualsevol persona, pot dir la seua —la seua veritat—, però ha d’entendre que altres pensem la nostra veritat, i que a més la puguem argumentar. Finalment, l’arquebisbe postil·lava: «Déu és el creador de l’univers des de fa molt de temps».

Un petit detall

Rocabuix recolza la barbeta sobre els artells dels dits. Té un llibre obert damunt la taula. «Saps, Eiximona? Hi ha una classe superior que governa el món», diu amb posat pensarós. «Quin descobriment!», exclama Eiximona des de la cuina. «Però tu i jo mai no en podrem formar part —prossegueix Rocabuix—; hauríem de ser allò que els americans anomenen un baby boomer, és a dir, haver nascut després de la Segona Guerra Mundial i tenir uns seixanta anys.» Radaurí alça la vista del periòdic. «I quin és el problema? —pregunta—. Tu ja en tens cinquanta-cinc!» Rocabuix, sense donar-se per al·ludit, segueix cavil·lant en veu alta: «Tenint en compte que la meitat de la classe superior del món és nord-americana o europea, també sembla necessari tenir arrels culturals a l’hemisferi occidental.» Ara intervé Eiximona, que proclama amb aire triomfal: «Amor meu, no tens res a fer! Tu ets un moro dels grossos!» Rocabuix, immune al desànim, segueix desgranant les condicions que calen per a ser membre del poder global: «S’ha d’haver assistit a una universitat d’élite; cal pertànyer al món de l’empresa o les finances; s’ha de ser ric i afortunat; convé tenir una base de poder institucional; s’han de posseir els trets psicopatològics que solen acompanyar l’èxit...» Ací, Radaurí interromp de nou el llarg soliloqui. «Has dit trets psicopatològics?» Hi ha uns instants de silenci. «Sí! S’ha de tenir una personalitat obsessiva, meticulosa, ordenada, preocupada pels detalls —explica Rocabuix—. Cal ser addicte al treball, independent, conscienciós, narcisista, arriscat, enganxat a les endorfines...» Eiximona té una curiositat: «I aquets individus de l’élite global, com s’ho fan per a compaginar el poder amb els deures de pares responsables i esposos devots?» Rocabuix no sap què contestar. Fa una pausa i continua: «Molts poderosos, quan es retiren, arriben a patir veritables períodes de depressió i síndrome d’abstinència...» Radaurí es posa dempeus i proclama solemne: «Amic meu, jo només t’he vist amb síndrome d’abstinència quan no tenies un sofà a mà!» Eiximona somriu. «De més a més, amor, t’oblides d’un petit detall —li diu ella—: per a tenir poder, s’ha de nàixer baró. Ahir, fullejant el llibre que estàs llegint, vaig constatar que el 51% de dones del planeta no pinta res a les élites. L’estructura del poder global és totalment masculina; només hi ha la presència testimonial d’un 6% de dones. Masclistes! Que sou uns masclistes!» Radaurí pren la jaqueta i marxa cap a la sortida. «A reveure!», fa des de la porta.

Enyor de l’horta i la fira del bestiar

Sovint, determinades activitats tradicionals s’esvaeixen o experimenten canvis dràstics perquè desapareix el món en què recolzaven. Això sí, aquesta extinció no sol obeir únicament a causes diguem-ne naturals; el factor humà també hi juga un paper molt important. Prenguem en consideració el cas de l’agricultura tradicional, que pràcticament ha desaparegut de l’horta de Xàtiva a causa de factors típicament humans: progressiva urbanització de les terres cultivables, crisi del cooperativisme agrari local —provocada per una gestió irregular—, dificultat d’accés —per manca de crèdit— als recursos que farien més rendibles les petites parcel·les (hivernacles, mecanització, nous sistemes d’irrigació)... Coses del progrés!

L’escassetat d’aigua, que obliga a estalviar-ne tanta com siga possible, és altra dificultat que afecta l’evolució del sector agrícola. Ara mateix, a la rodalia de la ciutat, hom està substituint els procediments tradicionals de reg pel modern sistema de degoteig. I clar, vostès pensaran que el clima i la desertificació en són els únics responsables. S’equivoquen. La irrigació per degoteig és inseparable de la proliferació de tarongers. Durant les últimes dècades, la propietat de l’horta, de Xàtiva i d’altres poblacions veïnes, ha experimentat un gradual procés de concentració en poques mans. El fenomen no és exclusiu de la nostra comarca. En molts indrets, els diners procedents de l’especulació immobiliària i d’altres activitats altament lucratives s’han invertit en la compra de terreny agrícola i la plantació intensiva de taronger. (Fins i tot s’han terraplenat moltes elevacions i alguns tossals per tal d’augmentar la superfície cultivable.)

El procés s’ha completat amb la generalització del sistema d’irrigació per degoteig i el control de les sèquies. Hi ha, però, certes activitats agrícoles, com el conreu de l’all, que s’extingiran en desaparèixer l’últim bancal regat a manta. I això està a punt de succeir. Conclusió: els tarongerars i el latifundi, nodrits de vegades pels diners negres, han envaït moltes contrades del país i han eliminat molts llocs de treball; de fet, a Xàtiva està a punt de finir l’ofici de llaurador. De moment, només els allers —els “últims de Filipines”, si se’m permet l’expressió— resisteixen a la rodalia del Cànyoles i l’ermita del Puig, concretament a les sèquies de Meses i Benifurt —bé que en aquest segon cas, per poc de temps.

Altre món que s’ensorra ràpidament és el dels animals de peüngla (cavalls, matxos i rucs ja no tenen utilitat com a bèsties de càrrega o animals de tir). El declivi de les fires de bestiar és, per tant, generalitzat. Però també ací ha intervingut, accelerant el procés, el factor humà. Les autoritats locals, posem per cas, han donat el colp de gràcia a la secular fira del bestiar xativina (Feria del Caballo de la Feria de Xàtiva, com l’ha batejat ara algun edil del PP, coent a matar). Aquest esdeveniment, monopolitzat enguany pels propietaris de clubs eqüestres i haques fines, ha marginat (físicament i simbòlica) els tractants de tota la vida. És més: ha donat preeminència a les exhibicions de munta i doma, i s’ha deslligat de la competició de tir i arrossegament.

Finalment, com que s’ha impedit, amb l’excusa del control sanitari —imprescindible, per altra banda—, que els criadors de la Ribera (de Guadassuar, Algemesí, Alzira, Alberic...) muntaren llurs envelats, s’han esfumat aqueixes escenes tantes vegades retratades per Antoni Marzal: els tendals de lona, els carros, les paelles gegantines cuites enmig del campament... La nova guingueta ha aüixat també els gitanos i els balls i cants flamencs (aires andalusins que sempre havien tingut presència a casa nostra; Pep Gimeno Botifarra els inclou al seu repertori). En definitiva, el món rural que coneixíem està a punt de passar a la història. Als pobles de la rodalia, solen dir que Xàtiva és una ciutat de senyorets. És possible que l’afirmació tinga cert fonament, almenys pel que fa als nostres governants i un sector del seu electorat.

(publicat a Levante-EMV, el 04/09/2010)

Festes de Teulada