El Centre Niemeyer d’Avilés

El projecte que Niemeyer havia regalat a Astúries acabà sent el major treball seu construït a Europa (en 2006, havia projectat un balneari per a la ciutat alemanya de Potsdam, que finalment fou rebutjat per les seues dimensions faraòniques). El conjunt d'Avilés fou inaugurat el 2011 amb el nom de Centre Cultural Internacional Oscar Niemeyer. Està emplaçat al marge dret de la ria. Fidel al costum de visitar les peces famoses d’arquitectura moderna, m’hi vaig allargar, durant la meua estada en Avilés. El Centre Niemeyer és un resum de peces construïdes pel brasiler en altres llocs. (Això provocà la crítica d’alguns especialistes, que acusaren Niemeyer d’autoplagi.) L’arquitecte descriví l’obra com «una gran plaça oberta a tots els homes i les dones del món, una gran llotja de teatre sobre la ria i la ciutat vella. Un lloc per a l’educació, la cultura i la pau». Les línies sinuoses, les formes corbes i l’ús predominant del blanc, amb detalls de roig i groc, que caracteritzen l’estil de l’arquitecte de Rio de Janeiro, són presents al conjunt asturià.

 

Niemeyer és autor d’altres projectes importants, entre el quals destaquen els enllestits durant els anys seixanta a Brasília, la nova capital del seu país. Fou l’autor d’alguns dels edificis públics més icònics d’aquesta ciutat: el Congrés Nacional, la Catedral, el Palácio de Planalto, el Palácio da Alvorada... Fou també un dels principals responsables de l’equip que dissenyà la seu de l’Organització de les Nacions Unides a Nova York. A causa de la seua militància comunista hagué d’abandonar Brasil. Visqué exiliat a París des de 1966 fins al final de la dictadura militar brasilera, en 1985. Hi ha obra seua repartida per Amèrica, Europa, Àfrica, Àsia. Entre les seues obres més reeixides, també destaquen edificis religiosos com esglésies i mesquites.
 

 

«No és l’angle recte allò que més m’atrau, ni la línia recta, dura, inflexible, creada per l’home. Allò que m’atrau és la corba lliure i sensual, la corba que trobe a les muntanyes del meu país, al curs sinuós dels seus rius, a les ones de la mar, al cos de la dona predilecta», va proclamar Niemeyer, traspassat a l’edat de 104 anys. La construcció d’Avilés ha arribat, però, en mal moment: el deute municipal de la vila puja a vint-i-set milions d’euros; el govern d’Astúries també ha de retallar el seu dèficit. L’anterior executiu regional decidí de tancar el centre cultural. (A la despesa de construcció, calia afegir el cost del manteniment i la programació.) El nou govern asturià ha decidit de reobrir-lo. Ara bé, la seua activitat cultural i el seu poder d’atracció disten molt d’allò que s’havia previst. El Niemeyer corre el risc, per tant, d’esdevenir altre contenidor buit, altra mostra d’arquitectura icònica sense una utilitat concreta.

 

Renovació d’Avilés

Aquest estiu, després de passar uns dies a Galícia, vaig anar a Astúries. Entre altres indrets, vaig visitar Avilés. La vella vila industrial tracta de renovar el seu teixit econòmic i urbanístic. El segle XX marcà l’inici del seu desenvolupament industrial, amb successives ampliacions del port i la consolidació, als anys cinquanta, d’un enorme complex industrial. Es van instal·lar, als dos marges de la ria d'Avilés, grans plantes productives, com la siderúrgica Ensidesa, —actualment en mans d’ArcelorMittal, propietat de l’indi Lakshmi Mittal—, l’Empresa Nacional d’Alumini, Asturiana de Zinc, la reconvertida Real Compañía Asturiana de Minas... A causa del creixement industrial, Avilés es convertí en una trampa per a la salut; el seu número d’asmàtics era elevadíssim. Els índexs admesos per a substàncies que contaminaven el medi eren rebassats de manera espectacular. Era la ciutat espanyola més contaminada (a nivell europeu, només era superada per la ciutat polonesa de Katowice).

 

 

A finals dels anys vuitanta, començà la crisi d’aquestes grans plantes productives, cosa que obligà a una enorme “reconversió”, forma eufemística de denominar el tancament d’indústries i les reduccions massives de plantilles. Llavors, Avilés volgué imitar el procés de canvi enllestit per ciutats com Bilbao. Es procedí a la recuperació ambiental de la ria i el nucli històric. S’intentà recuperar la tradicional activitat marinera. Es lligà el futur d’Avilés a la regeneració de la ria i els seus voltants; en 2008, el govern asturià, una societat estatal, l’ajuntament i el port constituïren un consorci per a desenvolupar urbanísticament una àrea de 575.000 metres quadrats situats en els dos marges. Com Avilés volia tenir el seu “Guggenheim” particular, un edifici d’autor, el consorci decidí de construir un projecte donat per Oscar Niemeyer en 2007 com a contribució a la celebració del XXV aniversari dels Premis Príncep d’Astúries (Niemeyer havia obtingut el Príncep d'Astúries de les Arts en 1989).

Cortines de fum

Aquests dies, el món de l’ensenyament públic està molt rebolicat. Dijous passat, les manifestacions de protesta contra la nova llei educativa, anunciada pel ministre José Ignacio Wert, van recórrer els carrers de nombroses ciutats. Ahir mateix, nombrosos manifestants convocats per Compromís es van concentrar davant les portes de l’ajuntament xativí. En fi, la reforma educativa podria seguir una estratègia perfectament planificada; el ministre d’Educació, Cultura i Esport és —no ho oblidem— un expert en demoscòpia. Quan les xifres de l’atur, el drama dels desnonaments i la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions pinten un panorama electoral ombrívol per al PP, el “toro brau” ha sortit a l’arena i ha envestit contra la nostra llengua, per a distreure el personal. La maniobra de distracció és perfecta; mentre tothom parla de la llengua, altres temes de candent actualitat —com els retalls als serveis públics o la pujada del rebut de la llum— passen desapercebuts.

És més: el tema lingüístic amaga altres aspectes inquietants que el govern del senyor Rajoy intenta colar a la Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE): tracte preferencial a l’ensenyança privada, eliminació de l’educació per a la ciutadania, introducció d’una alternativa a la religió obligatòria i avaluable, sostracció de competències curriculars a les autonomies... Es tracta, en definitiva, d’un atac en tota regla a l’ensenyança pública. Per a millorar les competències dels nostres alumnes no calen noves lleis orgàniques, sinó retocs puntuals del sistema: més formació dels docents, més incentius professionals, més recursos, més avaluació dels processos didàctics, nous esquemes organitzatius als centres educatius... Però el govern, que molts votaren perquè havia promès de solucionar ràpidament la crisi econòmica, aprofita la seua majoria parlamentària per a capgirar, per motius merament ideològics, coses que només requerien millores tècniques o ajustos puntuals.

Segons els sondejos, l’actual legislació sobre avortament compta amb l’aprovació d’una majoria ciutadana. Les enquestes també mostren que els ciutadans estan raonablement satisfets amb la sanitat i l’ensenyament públics. Tanmateix, caminem a passos gegantins cap a una justícia, una sanitat i una educació d’abonament. Les conquistes educatives de les darreres dècades podrien desaparèixer. Precisament, el pròxim dijous, l’amic Vicent Torregrossa Barberà presenta a la Casa de Cultura xativina l’obra titulada Renovació pedagògica i formació del professorat al País Valencià; breu aproximació història (1975 - 1995), editada per la Universitat de València. El professor Torregrossa evoca moltes experiències de renovació, protagonitzades pels mateixos ensenyants —experiències autoformatives, podríem dir—, que donaren com a fruit la millora substancial del nostre ensenyament públic. La varietat i qualitat dels enfocaments renovadors fou enorme: les tècniques Freinet, la impremta escolar, les escoles viatgeres...

Els protagonistes d’aquelles iniciatives perseguien una escola valenciana activa i cooperativa, uns aprenentatges significatius... Les Escoles d’Estiu aglutinaren el moviment renovador. A la nostra comarca sorgí el Col·lectiu de Mestres de la Costera, creat el 1975, arran dels cursos de valencià organitzats per l'ICE, als quals es va inscriure un bon grapat de joves ensenyants. És possible que vostès hagen sentit parlar d’alguns d’ells: Pep Morata, Paco Úbeda, Empar Oltra, Joanjo Antolí, Paco Belda, Joan Bravo, Toni Marzal, Maria Chapí, Paqui Franco, Vicent Tortosa, Toni Barberà... Vicent Torregrossa i jo mateix també ens hi vam involucrar. Tots estàvem units per l’amor a l’educació i a la llengua. Doncs bé, tot aquest bagatge de lluita per millorar i dignificar l’ensenyament públic podria ser giravoltat per l’enèsima envestida ideològica d’una dreta que paeix molt malament l’esperit crític i el pensament lliure.

Només ens quedarà un consol: si el sectarisme de Wert arriba a materialitzar-se en una nova llei educativa, estarà garantida la seua futura derogació per una majoria parlamentària diferent de l'actual. Tornarem a canviar de llei quan canviem de govern. Mentrestant, convé no perdre de vista allò que vol amagar l’histrionisme del ministre: un atur desbocat, l’augment de les taxes judicials, els quantiosos diners públics regalats a la banca, la privatització de l’ensenyament i la sanitat... ¡Cal una cortina molt espessa per a tapar tot açò!

 

(publicat a Levante-EMV, el 15/12/2012)

Sembla que no esclatarà

The Visitor

Divendres 14 de desembre, a les 21:30 h, a la seu de la Penya del Barça de Xàtiva (Portal del Lleó, 9), es projectarà, en versió original subtitulada en valencià, la pel·lícula nord-americana El Visitant.

 

The Visitor / USA / 2007

Director: Thomas McCarthy

Actors: Richard Jenkins, Haaz Sleiman, Danai Gurira, Hiam Abbass

Retrat subtil i sensible sobre la inesperada connexió que es produeix entre quatre persones de diferents cultures i orígens a la Nova York actual. El director, Thomas McCarthy, que ja va impressionar amb el seu film inicial (The Station Agent), torna amb una pel·lícula plena d'humanitat que inclou diversos temes socials sobre els quals paga la pena de meditar. (Richard Jenkins va ser nominat a l'Oscar per aquesta pel·lícula.)

¿Cal una nova llei educativa?

La transformació de Sant Nicolau

Com que ja s’aproxima Nadal, comencem a rebre la pluja d’icones i símbols associats a la celebració del solstici de desembre. Destaca sobretot la presència de Santa Claus (l’alter ego de Sant Nicolau, bisbe del segle IV que visqué a Mira, Anatòlia, llavors possessió de Grècia i avui de Turquia). Santa Claus —o Pare Noel— és el personatge llegendari que porta regals als nens la nit de Nadal. ¿Com es produí la transformació del bisbe oriental en l’actual icona universal del consum nadalenc? Sembla que aquesta transformació s’esdevingué a primeries del segle XVII.

Els emigrants holandesos que fundaren la ciutat de Nova Amsterdam, més endavant rebatejada com Nova York, havien portat a l’equipatge llurs costums i llegendes, entre elles la de Sinterklaas (Sint-Nicolaas), el seu patró, la festivitat del qual se celebra a Holanda entre el 5 i el 6 de desembre. (Aquesta hipòtesi és negada, però, per alguns estudiosos; és improbable que els colons holandesos portaren a terres americanes el mite de Sinterklaas; eren protestants.) Sant Nicolau arriba tots els anys a Holanda en vaixell de vapor, procedent d’Espanya. Només ficar els peus a terra, el bisbe munta en un cavall blanc i reparteix regals als nens. Va acompanyat de Zwarte Piet (Peret el Negre) que llança pepernoten (galetes) sobre els grans i els menuts que van a rebre la comitiva de Sant Nicolau.

En 1809, l’escriptor Washington Irving escriví una sàtira, Historia de Nova York, en què adaptà l’apel·latiu holandès Sinterklaas a la pronunciació anglesa, Santa Claus. Més tard, en 1823, el poeta Clement Clarke Moore publicà un poema en què, basant-se en el personatge d’Irving, creà el mite de Santa Claus, un ésser nan i prim com un follet, que viatja en un trineu arrossegat per nou rens, incloent Rudolph, i regala joguines als xiquets la vespra de Nadal. Cap a 1863, Santa Claus adquirí l’actual aspecte de vellet gros, barbut i bonàs. Fou el dibuixant alemany Thomas Nast qui va dissenyar el nou personatge per a les seues tires nadalenques de Harper's Weekly. Per tal d’abillar-lo, el dibuixant degué basar-se en les vestimentes bisbals d’èpoques antigues, sobretot pel que fa al color roig. En definitiva, creà un “Sant Nicolau” que ja tenia poc a veure amb Sant Nicolau de Mira.

A mitjan segle XIX, el Santa Claus nord-americà passà a Anglaterra i, d’aquí, a França, on es va fusionar amb Bonhomme Noël, origen del nostre Pare Noel. (El personatge francès s’assemblava físicament al Santa Claus dibuixat per Nast, però vestia de blanc amb guarniments daurats.) A finals del segle XIX, a partir d’un anunci de l’empresa nord-americana Lomen Company, nasqué la tradició de situar la llar de Papà Noel al Pol Nord. Ben aviat es van popularitzar els rens com a mitjà de transport de Santa Claus. A primeries del segle XX, el llibre infantil The Life and Adventures of Santa Claus, de L. Frank Baum, creava dos nous mites: la immortalitat de Claus i la seua santedat.

Per acabar d’arrodonir la llegenda, entrà en escena la companyia Coca-Cola, que encarregà al pintor Habdon Sundblom una figura de Santa Claus actualitzada als gusts de primeries del segle XX, per tal d’utilitzar-la a les seues campanyes publicitàries. En definitiva, el vell barbut ha acabat substituint els Reis d’Orient en les preferències de molts pares i xiquets. Perilla, per tant, altra de les nostres tradicions autòctones.

Oscar Niemeyer

 

El passat dia 5, moria a Rio de Janeiro Oscar Niemeyer —en realitat, Oscar Ribeiro de Almeida Niemeyer Soares Filho—, un dels personatges més influents de l’arquitectura moderna internacional, pioner en l’exploració de les possibilitats constructives i plàstiques del formigó armat, seguidor i promotor de les idees de Le Corbusier.

Massa floritures

De nou m’ha assaltat un vell dubte: ¿ha de ser bandejat el treball d’artistes amb els quals no es comparteix ideologia? Conec gent que ho té molt clar. Un dia, en comentar que m’havia agradat molt un disc de Gloria Stefan (sóc un enamorat de músiques llatinoamericanes com el son cubà o la bossa nova brasilera), un amic meu em va amollar: «Mai no se’m passaria pel cap d’escoltar la música d’una cantant cubana anticastrista.» Aquesta reflexió ve a tall d’un episodi recent: Toni Albà demanava, a través de twitter, que la gent no anés a veure Carmen Machi al Teatre Lliure, perquè l’actriu havia signat el manifest “Catalunya en España”. Toni Cucarella s'ha solidaritzat, des del seu blog, amb Albà. Jo, en canvi, tinc dubtes al respecte. I Toni Albà també, perquè està penedit. «Demano disculpes. Em vaig equivocar en demanar a la gent que no hi anés; m'havia d'haver limitat a assenyalar que jo, personalment, no hi aniria», va declarar l’actor a un periòdic. L’episodi revifa l’eterna discussió: ¿ha de prevaler la ideologia d'un artista, o d'un creador, sobre el seu treball? No. Sóc del parer que l’obra ha d'estar per damunt de l'autor. La novel·la Viatge al fons de la nit és una obra mestra amb independència que el seu autor, Louis-Ferdinand Céline, fos un feixista antisemita que col·laborà amb els nazis. Però això és en teoria. En la pràctica, la ideologia d’alguns artistes ha esdevingut moltes vegades una muralla infranquejable que m’ha impedit d’aproximar-me a les seues obres. Tothom diu, posem per cas, que Mario Vargas Llosa és un escriptor magnífic, però jo no he pogut llegir cap novel·la seua. (I dubte que ho faça, després d’haver-lo vist amb Aznar a la seu de FAES.) Sovint, alguns artistes que jo tenia en un pedestal m’han caigut a terra estrepitosament. M’ha passat, per exemple, amb Joaquín Sabina. I no puc resistir la temptació de referir-me a Elvira Lindo i al seu marit, l’escriptor i acadèmic Antonio Muñoz Molina. Quan Ferran Torrent va dir —Toni Cucarella també ho recorda— que la literatura catalana traduïda a l'espanyol no es venia gens a Espanya, que els espanyols no solien comprar res que fóra originalment escrit en català, la contestació de la senyora Lindo i el seu home va ser en realitat aquesta: España aprecia mucho a Cataluña. Si no se hacen más traducciones de autores catalanes es porque tienen poca calidad literaria. Des d’aquell comentari estúpid i arrogant, servidor, que seguia atentament les columnes iròniques d’Elvira Lindo, ja no va poder llegir res escrit per l’autora gaditana. En fi, al final tindrà raó Cucarella: amor amb amor es paga. De vegades, ens mata l’excés de bon rotllet, moderació i actitud respectuosa. Els enemics de la nostra cultura no van amb tantes floritures.

Constitució fossilitzada

Ahir se celebrà el trenta-quatre aniversari de la Constitució de 1978. La majoria dels partits polítics són del parer que hauria de reformar-se. Les forces polítiques discrepen, però, sobre l’abast i el sentit de la reforma: el PP pensa que hi ha prou amb canviar el mecanisme successori de la corona, per a eliminar els últims vestigis de la llei sàlica; altres partits, en canvi, voldrien unes reformes més profundes del text constitucional, perquè dues crisis, l’econòmica i la política, han tingut l’efecte d’agreujar el deteriorament de les institucions. La crisi econòmica ha convertit en paper mullat preceptes substancials de la Constitució, sobretot aquells que defineixen Espanya com un estat social. Quant als símptomes de la crisi política, que ve covant-se des de fa temps, són evidents: corrupció generalitzada, hipertròfia dels aparells partidistes, descrèdit de l’activitat política... Com més va, més proliferen la protesta ciutadana i l’exigència de canvis: en la llei electoral, en la composició i la distribució de les estructures de poder... La dreta centralista vol, però, una llei de lleis immutable, una norma fonamental per a tota l’eternitat. L’embranzida independentista catalana està alimentada, precisament, per la convicció que l’espanyolisme mai no acceptarà cap redistribució democràtica del poder. Per tant, els independentistes consideren una pèrdua de temps discutir si cal reformar la Constitució. Atès el sistema de majories que exigeix el seu text, la carta magna només es pot reformar amb l’acord de PP i PSOE. Partits com ERC són partidaris de "passar" dels dictats estatals. Ara bé, cal rebutjar la idea que la Constitució és sagrada, intocable; PSOE i PP l’han modificat quan han volgut. A més, la història demostra que els canvis sempre acaben produint-se d’una manera o altra. De moment, assistim als intents de fossilitzar la norma suprema, de convertir-la en una bíblia, sense atendre a un dels principis bàsics del dret just: el d’autodeterminació. És més: la dreta nodreix el malestar ciutadà que amenaça d’emportar-se per davant el disseny autonòmic de l’Estat. Ho fa dissimulant el fet que ella mateixa ha governat en algunes comunitats autònomes on la corrupció i el balafiament campaven a les amples —és responsable, per tant, del seu desgovern. Ara mateix, la resposta a Catalunya —no pots anar-te’n perquè la Constitució no ho permet, o perquè això ho han de decidir tots els espanyols— demostra que no hi ha voluntat de canviar res. L’experiència demostra, però, que les constitucions més vetustes són aquelles que han anat adaptant-se als canvis socials, a les noves circumstàncies històriques. En fi, jo mai no m’he sentit identificat amb l’actual carta magna. I els esdeveniments no m'inviten a canviar d’opinió.

Cinema d’hivern

L'Associació d'Amics de la Costera inicià l'estiu passat un cicle de pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. El nom del cicle era “Cinema d'estiu”. Els films es projectaven al Polisportiu de Novetlè. Aquest divendres 7 de desembre, s’inicia un nou cicle, “Cinema d'hivern”, amb una sèrie nova de pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. Les projeccions es faran a la Penya del Barça de Xàtiva, al carrer Portal del Lleó núm. 9. L'hora d'inici, les 21:30. Es pot dur entrepà (a la Penya hi ha beguda).

La primera pel·lícula del cicle, La novia síria, és un treball atípic: una coproducció israeliana - palestina (el director, Eran Riklis, és israelià; els guionistes són el mateix Riklis i la palestina Suha Arraf; la principal actriu, Hiyam Abbas, és palestina). La història és un drama familiar que palesa l’estat absurd a què està sotmesa la població civil que pateix els conflictes sociopolítics de l’Orient Mitjà.

El poble drus, islàmic, habitant dels Alts del Golan, territori originalment siri però ocupat per Israel des de 1967, manca de nacionalitat pròpia a causa del litigi (el document d’identitat dels drusos resa “nacionalitat indefinida”, per ridícul que semble). Els habitants del Golan es troben dividits: uns s’oposen a l’ocupació israeliana i segueixen lligats a Síria; altres són col·laboracionistes d’Israel. Quan un drus travessa la frontera per a marxar a viure a Síria, té prohibit el reingrés. Aquest món fracturat està reflectit en la història d’una família, la filla menor de la qual va a casar-se amb un parent que no coneix, perquè viu a Síria.

Per a festejar la boda i acomiadar la novia, es reuneix a la llar tota la família, el patriarca de la qual és un rebel combatiu que està sent observat per la policia israeliana. Un dels seus fills té “negocis” difusos en Itàlia; l’altre, que ha violat els mandats del clan en unir-se amb una entranya, viu a Rússia i es considerat un pària; finalment, la filla major, vertadera protagonista del drama, és una rebel que no acata les tradicions familiars i lluita pels drets de la dona en una societat repressiva. La pel·lícula mostra la vida quotidiana del Golan, un embolic de llaços familiars, culturals i nacionals, tot al context dels acords polítics d’un conflicte no resolt.

The Syrian Bride / França - Israel / 2004

Director: Eran Riklis

Actors: Hiam Abbass, Makram Khoury, Clara Khoury, Ashraf Barhoum, Eyad Sheety.

¡Apaga i anem-nos-en!

Estava clar que els valencians anàvem a pagar els plats trencats pel rebrot independentista català. La reforma educativa del ministre Wert relega la nostra llengua a la consideració d’assignatura optativa. De moment, l’esborrany de la futura Ley Orgànica de Mejora de la Calidad Educativa (Lomce), que ha presentat l’executiu central, només garanteix l’escolarització en castellà. En realitat, aquest projecte de llei ens retrotrau al postfranquisme, època en què el valencià sols podia impartir-se de manera optativa i fora de l’horari escolar. ¿Per què pagarem els plats trencats? Perquè els catalans ja estan preparant un front comú per a defendre’s de l’agressió espanyolista. Però els valencians no tenim qui ens defense. El PP valencià ja ha dit que el projecte de llei li sembla molt positiu.

¡No podíem esperar una reacció distinta! Hem de recordar que els peperos locals ja tenien pensat de carregar-se el valencià a través de diverses vies: eliminat els programes d’ensenyament en valencià, instaurant un model trilingüe que margina la nostra llengua... En resum: ja tenien pensat de carregar-se la llei d’ús i ensenyament del valencià. La Lomce els aplana el camí. Tampoc no podem esperar molta ajuda d’un PSOE que, ultra no creure’s massa el nostre redreçament lingüístic, ha esdevingut un partit irrellevant. Durant el postfranquisme, l’enorme mobilització d’amples sectors ciutadans garantí la consecució d’unes modestes conquistes democràtiques —entre les quals, la inclusió del valencià com a matèria troncal a totes les etapes educatives obligatòries i al batxillerat.

Ara, però, els nivells de conscienciació i combativitat ciutadanes són mínims. Estem supeditats, per tant, a la reacció de bascs i catalans. Els valencians només podem esperar alguna vindicació radical provinent dels grups minoritaris de l’esquerra. L’atac espanyolista ha deixat la bandera del valencià a les seues mans. Compromís, posem per cas, podria aprofitar la circumstància per a millorar encara més les seues perspectives electorals, però té, en aquests moments, escàs marge de maniobra. El govern central podria sentir la temptació de pactar alguna excepció a la Lomce amb Catalunya i País Basc, i aplicar la integritat del projecte de llei a les altres comunitats autònomes. Si succeís tal cosa, ¡a fer punyetes els esforços de trenta anys per dignificar la llengua!

I atenció: la reforma del ministre Wert no atempta únicament contra l’idioma; també pretén incloure al currículum bàsic, d’ensenyament obligatori a tot l’Estat, un 70% dels continguts educatius. En altres paraules: adéu a l’ensenyament de la història, la geografia, la llengua i la cultura dels valencians. En fi, si no hi ha, davant d’aquest panorama, una reacció contundent dels ensenyants, dels pares d’alumnes més conscienciats, dels moviments de renovació pedagògica, dels sindicats i organitzacions socials valencianes, dels nostres escriptors... Si no hi ha una resposta clara de la societat valenciana més compromesa, apaga i anem-nos-en.

Déu ve a twittear

Un imperi, una llengua

Fou Nebrija qui va dir a la reina Isabel la Catòlica que siempre la lengua fue compañera del imperio. Una gran veritat que continua sent vàlida avui; l’anglès és company inseparable de l’actual imperi global, el nord-americà —i l’anglosaxó, per extensió. Alguns espanyols solen actuar, però, com si no s’hagueren assabentat encara que el vell imperi de Felip II ja no existeix. És freqüent sentir, en boca de polítics, escriptors i acadèmics, nombroses expressions d’exaltació de la llengua espanyola. Hom parla i no acaba del seu potencial en diferents camps (educació, comunicació, creació, recerca), de la riquesa dels seus parlars, de la seua expansió als dos costats de l’Atlàntic... Algunes d’aquestes lloes serien d’aplicació a qualsevol idioma; totes les llengües serveixen per a la comunicació i la creació, i tenen gran varietat de parlars. Això sí, poques tenen el suport d’un imperi. És més: algunes estan a la vora de la desaparició per culpa de les polítiques imperialistes. En fi, actualment, ¿quin lloc ocupa l’espanyol al món? ¡Un lloc subaltern! Bona part de la literatura científica s’escriu en anglès. (Avui, el món anglosaxó és capdavanter en quasi tots els camps del saber.) L’anglès és l’idioma hegemònic d’Internet i dels mitjans de comunicació. També domina al món de la producció audiovisual. És, finalment, la lingua franca usada preferentment als intercanvis comercials, les transaccions financeres i les relacions diplomàtiques. S’ha de tenir present que l’anglès es fa servir, de manera oficial o oficiosa, al Regne Unit, Irlanda, Estats Units, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Sud-àfrica, països escandinaus... L’espanyol, en canvi, és bàsicament una llengua de països pobres o tercermundistes. El major nombre de castellanoparlants habita en Hispanoamèrica —algunes contrades del con sud estan entre les més deprimides del món. A Europa, l’espanyol també és un idioma subaltern. L’anglès s’imposa com a llengua habitual de treball als diversos organismes de la Unió Europea. Com que els polítics espanyols solen ser monolingües, les nostres autoritats estatals van de cul quan acuden a les cimeres europees. ¡No poden prescindir de l’intèrpret ni un minut!

 

¿Quan s’havia vist una cosa així?

Com tothom sabrà, les farmàcies han tancat les seues portes uns quants dies. Bé que han venut aquesta mesura com una vaga, els titulars dels dispensaris han fet, en realitat, un tancament patronal. Sembla que la Generalitat els devia 450 milions d’euros, la facturació dels cinc darrers mesos. Alguns apotecaris estan desesperats. Afirmen que les seues oficines estan a la vora de la fallida, que corren perill de desnonament, perquè han hagut de demanar pòlisses als bancs per a poder pagar als seus proveïdors. Segons diuen, com que els crèdits estan pròxims a vèncer i la Generalitat no paga puntualment, aquells que no puguen saldar els préstecs i hagen fet servir llurs establiments com a garantia podrien perdre el seu mig de subsistència. ¿És tan greu la situació com la pinten els farmacèutics? No sabria dir-los. Els laboratoris afirmen que estan facturant els subministres farmacèutics a 120 dies. Allò ben cert és que el tancament camuflat de vaga ha acabat creant problemes. Alguns medicaments començaven a escassejar.

Les reivindicacions dels apotecaris són, això sí, molt cridaneres: exigeixen accés preferent al Fons de Liquiditat Autonòmica; demanen que els seus dispensaris siguen tractats com els bancs. «Volem que el deute de la Generalitat amb nosaltres es considere deute públic, perquè hem actuat com els bancs, finançant els medicaments de tota la Comunitat Valenciana», declarà la presidenta del Col·legi de Farmacèutics, Teresa Guardiola. Aquesta senyora deu ignorar que altres col·lectius es troben a la mateixa situació; qualsevol empresa proveïdora de la Generalitat també finança els bens i serveis que presta i no cobra. En fi, els apotecaris estan mal acostumats. ¿Què és, en realitat, un farmacèutic? ¡Un botiguer una mica especial! Com la llei no permet separar l’activitat facultativa de l’empresarial, els propietaris titulats estan, des de temps inveterats, en situació de privilegi. No existeix lliure competència al sector; les oficines s’hereten de pares a fills. Amb l’excusa d’assegurar un servei de qualitat, els dispensaris actuen en un mercat intervingut. A Xàtiva, en tenim exemples per a donar i vendre.

Al jove que acaba la carrera de farmàcia i no pertany a família d’apotecaris li és pràcticament impossible d’obrir oficina pròpia. Haurà de treballar com auxiliar o buscar-se altra feina, perquè sols es permet una oficina per cada 2.800 habitants —una peculiaritat del sector. Quant a l’emplaçament, cada nova farmàcia ha de guardar una distància de 250 metres respecte de la més pròxima ja existent. (De vegades, he sentit contar que algun farmacèutic havia mesurat per la nit, amb una cinta mètrica, la distància entre el seu establiment i un de recent obertura, per a comprovar si es complia la llei.) En canvi, qui té una tenda de roba al carrer Sant Francesc no pot impedir la inauguració d’altre comerç tèxtil enfront del seu. A la nostra comarca —a Moixent, sense anar massa lluny—, els conflictes suscitats per obertures de noves farmàcies han acabat sovint als tribunals. Total: com la llibertat d’empresa és nul·la al sector, s’han arribat a pagar veritables fortunes pel traspàs d’una farmàcia, en èpoques de bonança. I no acaben ací els privilegis; les farmàcies s’asseguraven el cobrament puntual de les vendes.

 

Tots els comerços de Xàtiva hauran patit alguna vegada la insolvència dels clients, la morositat, el pagament a ratlla... Les farmàcies, en canvi, tenen un sistema de cobrament que fins ara els era avantatjós: els pacients s’enduen les medicines i l’administració pública abona l’import de les receptes dispensades. (En altres països, l’usuari paga el medicament i després sol·licita a l’administració que li reintegre la despesa.) En fi, els apotecaris no patien —o patien poc— la morositat. Estaven mal acostumats. Tenir una farmàcia reportava beneficis molt elevats. ¡Suficients per a tenir un bon passar! Però les circumstàncies han canviat. El retall dels marges, la caiguda de facturació per culpa del repagament i la morositat de la Generalitat han provocat, per primera vegada, que algunes oficines estiguen a punt de baixar la persiana. En fi, com s’ha girat la truita, els titulars intenten suscitar la solidaritat dels usuaris. En principi, la tenen assegurada; les farmàcies presten un servei de primera necessitat. Però si provoquen massa molèsties, els lockouts se’ls podrien tornar en contra. Els ciutadans tampoc no estan acostumats a veure certes coses. ¿Quan s’havia vist a Xàtiva que un farmacèutic fes vaga? ¡Mai de la vida!

 

(publicat a Levante-EMV, el 01/12/2012)