Massa floritures

De nou m’ha assaltat un vell dubte: ¿ha de ser bandejat el treball d’artistes amb els quals no es comparteix ideologia? Conec gent que ho té molt clar. Un dia, en comentar que m’havia agradat molt un disc de Gloria Stefan (sóc un enamorat de músiques llatinoamericanes com el son cubà o la bossa nova brasilera), un amic meu em va amollar: «Mai no se’m passaria pel cap d’escoltar la música d’una cantant cubana anticastrista.» Aquesta reflexió ve a tall d’un episodi recent: Toni Albà demanava, a través de twitter, que la gent no anés a veure Carmen Machi al Teatre Lliure, perquè l’actriu havia signat el manifest “Catalunya en España”. Toni Cucarella s'ha solidaritzat, des del seu blog, amb Albà. Jo, en canvi, tinc dubtes al respecte. I Toni Albà també, perquè està penedit. «Demano disculpes. Em vaig equivocar en demanar a la gent que no hi anés; m'havia d'haver limitat a assenyalar que jo, personalment, no hi aniria», va declarar l’actor a un periòdic. L’episodi revifa l’eterna discussió: ¿ha de prevaler la ideologia d'un artista, o d'un creador, sobre el seu treball? No. Sóc del parer que l’obra ha d'estar per damunt de l'autor. La novel·la Viatge al fons de la nit és una obra mestra amb independència que el seu autor, Louis-Ferdinand Céline, fos un feixista antisemita que col·laborà amb els nazis. Però això és en teoria. En la pràctica, la ideologia d’alguns artistes ha esdevingut moltes vegades una muralla infranquejable que m’ha impedit d’aproximar-me a les seues obres. Tothom diu, posem per cas, que Mario Vargas Llosa és un escriptor magnífic, però jo no he pogut llegir cap novel·la seua. (I dubte que ho faça, després d’haver-lo vist amb Aznar a la seu de FAES.) Sovint, alguns artistes que jo tenia en un pedestal m’han caigut a terra estrepitosament. M’ha passat, per exemple, amb Joaquín Sabina. I no puc resistir la temptació de referir-me a Elvira Lindo i al seu marit, l’escriptor i acadèmic Antonio Muñoz Molina. Quan Ferran Torrent va dir —Toni Cucarella també ho recorda— que la literatura catalana traduïda a l'espanyol no es venia gens a Espanya, que els espanyols no solien comprar res que fóra originalment escrit en català, la contestació de la senyora Lindo i el seu home va ser en realitat aquesta: España aprecia mucho a Cataluña. Si no se hacen más traducciones de autores catalanes es porque tienen poca calidad literaria. Des d’aquell comentari estúpid i arrogant, servidor, que seguia atentament les columnes iròniques d’Elvira Lindo, ja no va poder llegir res escrit per l’autora gaditana. En fi, al final tindrà raó Cucarella: amor amb amor es paga. De vegades, ens mata l’excés de bon rotllet, moderació i actitud respectuosa. Els enemics de la nostra cultura no van amb tantes floritures.