La col·legiata de Xàtiva (I)

La conversa

Des que es destapà el cas Gürtel, alguns polítics locals experimenten veritables paranoies: canvien sovint el número dels seus mòbils, perquè creuen tenir intervingudes les comunicacions telefòniques. Aquestes manies persecutòries em recorden un film de 1974, The Conversation, escrit, produït i dirigit per Francis Ford Coppola. Gene Hackman interpretava el paper principal, un detectiu que treballava per a clients públics i privats, i es dedicava a gravar converses alienes. De vegades, això sí, un simple periodista i un bon zoom fan innecessari el desplegament tecnològic de Harry, el personatge interpretat per Hackman. Tenim, sense anar massa lluny, el cas dels missatges intercanviats per Vicent Parra, a través de la seua blackberry, mentre se celebrava el debat parlamentari més important del curs polític. Les pantalles del seu dispositiu mòbil foren captades per un fotògraf del diari degà («un gafarró», segons el president dels populars xativins); Parra es comunicava amb la marciana —em permetran la petita broma— Jubel Vercher, secretària general del PP xativí vinguda d’altre planeta (la xica, col·locada al jutjat de Carlet per una fundació del PP que presta atenció a les víctimes de la violència de gènere, viu a Xàtiva des de fa quatre dies).

Mentre el vicepresident de la Generalitat, Gerardo Camps, defensava a la tribuna d’oradors de les Corts el pressupost del pròxim exercici, el nostre diputat —de cos present a l’hemicicle, pel que es veu— tenia posada la seua atenció en Jubel. Parra ha denunciat la invasió de la seua intimitat. ¿S’ha produït realment una intromissió en la seua esfera privada? La resposta no és fàcil. D’una banda, el polític es trobava en un lloc públic; d’altra, expressava a través del mòbil opinions polítiques de la màxima rellevància. ¿Demanava a la seua dona per la grip d’una de les seues filles? No! «Si no fos un rayón i un malfeiner, Gerardet seria el millor parlamentari i conseller del govern; la resta és un tall d’inútils», li deia a Jubel. «Tu ho faries millor, sens cap dubte!», contestava ella. «Com a parlamentari, no», concloïa Parra; «ara, com a conseller, ho faria millor que la meitat de la quadrilla que tenim.» Quina exhibició de sinceritat! Per fi sabem de primera mà allò que només sospitàvem: que estem governats per una quadrilla.

Unes declaracions com aquestes són del màxim interès públic; els mitjans de comunicació no podien renunciar a publicar-les. Jo les trobe encisadores. Què voldrà dir això de rayón? Farà referència a ratlla, a ratllar (parlar en excés) o a ratllat? Quin misteri! També trobe bonic el to entendridor d’ella: «Tu ho faries millor!» I atenció, els dos interlocutors feien servir un valencià normatiu, bé que amb alguna incorrecció. A mi em sembla esperançadora aquesta barreja d’alta tecnologia UMTS i llengua vernacla emprada pels dos polítics del PP. Però continua planant la pregunta inicial: s’ha envaït la intimitat del diputat autonòmic? Dilucidar-ho és un assumpte ben pelut. En tot cas, les seues expressions de menyspreu envers els correligionaris, i la seua caritat ben entesa —que comença per u mateix, com tothom sap— ja són del domini públic. Ara arriba el torn de les especulacions, que no han cessat des que es van conèixer les opinions de Parra.

S’ha acabat la carrera política del president local del PP? Dimitirà del seu escó parlamentari? El desallotjaran d'altres càrrecs institucionals? (Parra és primer tinent d’alcalde de Xàtiva i president de dos organismes comarcals, la Mancomunitat La Costera-Canal i el Consorci de Residus de l’Àrea de Gestió 2.) «No he robat, ni he matat ningú. Mentre u no robe, ni mate...», ha declarat el polític als mitjans de comunicació. Home, no haurà robat —això, ell sabrà—, ni haurà matat ningú, però ha ultratjat tot el govern valencià en bloc. S’exposa, per tant, a la pena capital —política, s’entén. Tot depèn d’allò que sàpiga sobre els hipotètics assumptes tèrbols de la política local i autonòmica. De nou em vénen al cap les referències cinematogràfiques. Recorde, per exemple, aquella pel·lícula de suspens, The man who knew too much (L’home que sabia massa), dirigida per Alfred Hitchcock, amb James Stewart en un dels papers protagonistes. Saber massa és perillós al món dels brivalls i els espies; al món de la política, és garantia de supervivència. És possible que imposen un correctiu a Parra, però matar-lo... no crec!

(publicat a Levante-EMV, el 27/11/2010)

Per Xàtiva passa l’AVE!

Tradicionalment, els usuaris dels ponts aeris solen ser els executius, els professionals liberals i els polítics. Els altres mortals rarament en fan ús. Els executius, els professionals liberals i els polítics seran també els principals usuaris del nou AVE. L’explicació és ben senzilla. Un bitllet d’anada en classe turista costarà 80 euros (130, si és d’anada i tornada). En altres paraules: una excursió València-Madrid podria costar, ofertes d’Internet a banda, la bonica quantitat de 21.000 pessetes —traduïsc a l’antiga moneda perquè tothom m’entenga més fàcilment. I clar, donat cas que una família xativina formada per pare, mare, fill i filla vulga fer l’excursió a Puerta del Sol, multiplique’s aquesta quantitat per quatre i obtindrem l’esplendorosa xifra de 84.000 pessetes. En fi: la infraestructura que ha costat un renyó del contribuent, 12.500 milions d’euros, s’ha d’amortitzar, i la comercialització del servei s’ha de fer rendible sense cap subvenció.

Una regla d’or de qualsevol empresa és no fer-se la competència a si mateixa. Per això, Renfe va anunciar la seua intenció de suprimir els anteriors Alaris que permetien viatjar de Xàtiva a Madrid, per uns 45 euros, sense necessitat de prendre primer un rodalia cap a València. Rus va anunciar la seua oposició als plans de Renfe (tot i que, segons sembla, la pressió ha acabat exercint-la Roger Cerdà, portaveu del grup municipal socialista). Però no ens hem d’enganyar; el número d’Alaris que paren a Xàtiva ja ha començat a minvar. Tampoc no seria d’estranyar que es vulguen eliminar, més endavant, els descomptes que s’ofereixen per Internet al bitllet de l’AVE. (A la línia Madrid-Barcelona s’intentà, bé que la protesta d’alguns barons socialistes —l’alcalde de Saragossa entre ells— ho impedí.) S’ha de tenir present que el trajecte Madrid-València serà deficitari —el Madrid-Sevilla ja ho és. Haurem d’anar oblidant, doncs, la possibilitat d’una davallada de tarifes. Viatjar en AVE li costarà a l’usuari valencià part de l’altre renyó.

El ministre de Foment presentà, dies enrere, un estudi on s’afirma que disminuirà el trànsit per la nacional III. Tornem als quatre membres de l’esforçada família xativina. Si el viatge que volen fer a Madrid és turístic, optaran de segur per agafar el cotxe particular i endinsar-se al procel·lós mar d’embussos de la nacional III. Si tenen un vehicle de gama mitjana, omplir el dipòsit els pot eixir per uns 60 euros; amb aqueixos diners, quatre persones —o cinc— poden anar a Madrid i tornar sense haver de parar a cap benzinera. Això sí, s’ho hauran d’agarrar amb calma, la mateixa que caldrà, d’altra banda, per a embarcar a l’AVE (s’haurà d’arribar a València en tren de rodalia i, tot seguit, dirigir-se a l’estació Joaquín Srolla). Als xativins, el viatge a Madrid ens costarà vint minuts menys que fins ara, d’acord amb la informació de la companyia ferroviària (escassos trenta minuts si enllacem amb l’AVE des d’Albacete). Jo no tinc tan clar, doncs, que la nova meravella de les meravelles vaja a minvar substancialment el trànsit per l’autovia.

Els autors de l’estudi de Foment deuen haver pensat en els milions de persones que fugen de Madrid cada vegada que hi ha pont o vacances. És possible que una part d’elles, la de poder adquisitiu més alt, faça ús de l’AVE. Per a la resta, el preu del bitllet resultarà dissuasiu. També s’ha parlat de la riquesa que generarà l’alta velocitat. Els sectors hostalers valencians creuen que augmentaran les sortides de cap de setmana entre els habitants de la villa y corte. (Continuem apostant, ja es veu, per la “Califòrnia” de llevant, pel turisme de ressort que només busca sol i platja.) Ara bé, al marge de quina siga la riquesa que acabe proporcionant l’AVE —si no n’arribara a proporcionar cap, la inversió hauria estat absolutament desastrosa—, és evident que els xativins no ens en beneficiarem, ni ara, ni quan estiga acabada la variant d’Albacete. En patirem les conseqüències: com que s’ha perdut l’oportunitat de soterrar les vies, posat cas que la ciutat cresca algun dia cap al nord, la plataforma de l’AVE haurà esdevingut un mur difícil d’eradicar enmig del seu teixit urbà. Això sí, com als xativins ens agrada tant bufar en caldo gelat, podrem presumir davant de les nostres amistats foranes: «Per Xàtiva passa l’AVE!»

(publicat a Levante-EMV, el 13/11/2010)

Donant voltes al laïcisme

Els mots i els símbols sempre han estat importants per a l’Església catòlica. Quina és, en realitat, l’essència de la seua doctrina? La paraula! «Al principi era el verb» (Joan 1:1-3). Hi ha mots, per tant, com ara “matrimoni” o “laïcat”, que l’Església sempre ha pretès de la seua exclusiva propietat. Amb el periple del papa per terres ibèriques, el mot "laïcisme" ha tornat a estar d’actualitat. Durant una visita pontifícia a França, tant Ratzinger com Sarkozy (president del país inventor de l’Etat laïque) ja havien coincidit a reclamar un “laïcisme positiu” obert al diàleg amb les religions. Aquest cap de setmana, el papa ha tornat a denunciar, des de Sant Jaume de Galícia, el laïcisme espanyol. (El pontífex ha arribat a establir paral·lelismes entre la situació dels anys trenta, temps de la República, i l’època actual, i Monsenyor Rouco ha postil·lat que Espanya és campiona del laïcisme.) S’està distingint, en definitiva, entre laïcitat bona i laïcitat dolenta, entre laïcisme positiu i laïcisme negatiu. I les autoritats vaticanes afirmen que l’Estat espanyol ha caigut al costat fosc. Què hi ha de cert en tot açò?

El mot “laic” té una llarga història lexicogràfica: del grec laós, “poble”, passà al llatí laicus. L’Antic i el Nou Testament fan servir el terme equivalent com antònim de prevere o clergue. Un laic és aquell que no té cap grau de clericat. Fins a les darreries de l’edat mitjana, el laïcat sempre fa referència al conjunt de fidels no clergues. (Laïcat i clericat són, per tant, termes antònims i complementaris.) Ara bé, els especialistes coneixen perfectament la mutabilitat diacrònica del signe lingüístic. A partir de la Revolució Francesa, el terme “laic” assoleix un nou significat: persona que prescindeix de la religió. En aquest sentit, hom distingeix, per exemple, entre escola laica i escola confessional. Aquests canvis semàntics vingueren del francès.

En la llengua de Molière, la família lèxica de “laic” és extensíssima; compta amb els següents membres: laïc (per oposició a clergue, es diu d’aquell catòlic que no ha rebut els ordes), laïcat, laïquat, laïcocéphale, laïque (partidari de la laïcitat), laïcité (sistema que exclou les esglésies de l'exercici del poder polític i de l'organització de l'ensenyament), laïcisation, laïcation, laïcisme (doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat i, sobretot, de l'estat de tota influència eclesiàstica o religiosa), laïciser, laïcard... Destaca especialment la peculiaritat de laïcocéphale, terme teològic introduït pels jesuïtes: heretge que reconeix un laic per cap de l’Església. (Hom donà aquest nom als anglicans, que reconeixen el rei del lloc on viuen com a cap de la seua església.) La forma laïc aparegué a finals del XVIII amb el femení laïque. Aquesta alternança morfològica de gènere serà interpretada, més tard, ara com alternança categorial (laïc és el substantiu; laïque, l’adjectiu), ara com una variació semàntica del substantiu: laïc designa l’adepte d’una religió que no és clergue; laïque, un partidari del principi de laïcitat.

Aquesta distinció tendirà generalitzar-se. No pensem, però, que els nostres veïns tenen clara la distinció entre laïc i laïque. Alguns parlars francesos, que o no pronuncien la darrera vocal àtona o la pronuncien tant al femení de laïc com a l’adjectiu laïque (amb idèntica forma en masculí i en femení), els fan sinònims. Aquesta falsa sinonímia és utilitzada pels clericals per alterar la laïcitat autèntica, anticlerical, i propiciar un nou laïcat. Els integristes de l’ensenyança catòlica, posem per cas, reemplacen ensenyament laïque per ensenyament laïc. I clar, aquest terme permet d’englobar tot l’ensenyament no religiós, tant públic com privat. La confusió esdevé total. Els defensors “laïques” de l’ensenyament catòlic, posem per cas, fan aquesta definició d’“ensenyament laïc”: ensenyament no confessional d’inspiració cristiana.

En resum: trontollen les conquestes del període de la Il·lustració, a partir del qual prengué forma la consciència del propi valor i l'autonomia del món en tots els seus ordres, i hom procurà d'alliberar-se de la tutela eclesiàstica; trontolla el pensament laïcista, que assolí a França, durant la III República, l’expressió clàssica que tanta influència ha exercit en altres països europeus fins al segle XX; trontolla el pensament jurídic civil, que situà la justificació de la religió en el dret individual, pertanyent a l'esfera privada de la persona. L'Església Catòlica, refractària en principi a perdre la seua situació de privilegi, acabà reconeixent, especialment al concili II del Vaticà, l’autonomia de les realitats terrenals i la llibertat per a l'opció política dels cristians. Les declaracions del papa actual suposen, però, una marxa enrere. Van en la línia de considerar la societat dels laics com un nou laïcat, com el conjunt dels fidels que no són clergues ni religiosos. Com va dir Claude de Nardi, «tornen els temps en què la laïcitat era com una nota d’infàmia». Possiblement, la culpa la tenim els mateixos laics. No seria millor utilitzar expressions com "estat aconfessional" o "estat ateu"? No acabaríem així amb les amfibologies? No seria millor nomenar les coses pel seu nom?

Senyor, no demane per a mi

Dies enrere, dedicava part de la meua columna als carrers de volta. «Com que les classes adinerades de Xàtiva viuen ara a l’Albereda i a la part central de l’eixampla, els nostres edils inverteixen molts diners a embellir i renovar aquestes zones», venia a dir. Doncs bé, la persona competent en aquestes matèries m’agafà la paraula: «Que no patisca l’autor de certs articles d’opinió; també enviarem la brigada municipal a la barriada de Sant Feliu», va proclamar —de bon rotllet, eh. Doncs bé, jo —amb idèntic bon rotllet— vull agrair des d’ací la prestesa en la resposta i advertir que no visc als pisos de Sant Feliu; visc en una plaça amb voreres amples, faroles i banquets. En canvi, les voreres dels carrers Ventura Pasqual o Sant Pere —per posar dos exemples distints— són tan estretes que a penes hi cap una persona (una dona amb un carret d’infant ha d’anar forçosament per la calçada, esquivant els vehicles). Per tant, estaria bé passar aviat de les paraules als fets.

I és que —vostès ja ho hauran notat— jo feia com aquella mongeta: «Senyor, no demane per a mi.» Qui pensés que em movia qualsevol vindicació personal agafava la figa pel capoll. No, la meua reflexió no tenia cap afany egoista. Ens ha tocat de viure una època en què tothom sembla actuar de manera interessada. Hi ha, però, excepcions. I ja que parlem de mongetes i de la barriada de Sant Pere, em ve al cap la figura de sor Mari Luz, religiosa de la comunitat de la Consolació, casa xativina de la branca femenina dels dominicans. Aquesta monja i les seues germanes fan una tasca imponent amb els pobres i els transeünts. Aquestes monges, malgrat dedicar-se a la vida contemplativa, estan plenament obertes als problemes del món; atenen casos que haurien d’abordar els serveis socials municipals. És relativament habitual que moltes organitzacions de voluntariat social actuen per motius interessats: pretenen guanyar adeptes per a la seua església o per a la seua secta. Les religioses de la Consolació actuen de manera totalment altruista: ajuden, posem per cas, transeünts de religió islàmica.

Segueixen el manament evangèlic: «Qui acull un infant com aquest, en nom meu, m’acull a mi (Mt18,5). Tot allò que feu a un d’aquests germans meus més petits m’ho feu a mi (Mt 25,40).» Aquestes monges estan convençudes que obrir la porta de casa a l’estranger, donar de menjar al famolenc i abillar el despullat és el manament fonamental de la seua fe. I clar, aquesta actitud acaba alçant suspicàcies entre el fariseisme local, que mormola romanços de l’estil «menys sortir al carrer i més tancar-se al convent, a resar». Avui, la llavor sembrada per sor Mari Luz ha germinat en Gent de la Consolació, grup d’uns dos-cents associats que paguen una quota i recapten donatius. Amb els diners obtinguts, es dediquen a fer menjars per a gent necessitada, a repartir roba i medicines... També ajuden algunes persones a tramitar pensions mínimes o rentes bàsiques de subsistència...

Malgrat l’egoisme i el darwinisme social imperants, encara hi ha —ja es veu— qui actua de manera desinteressada. Gent de la Consolació està formada bàsicament per dones, bé que també hi col·labora un grapat d’homes. D’acord amb les seues pròpies paraules, entre els receptors de la seua solidaritat hi ha cada vegada més xativins víctimes de la terrible crisi econòmica que patim, persones que haurien de rebre atenció d’uns poders públics interessats únicament en la pompa i el balafiament, en apanyar el seu carrer de volta.

(publicat a Levante-EMV, el 30/10/2010)

Cambiarles la vaina a los pelaítos

De vegades, en un erm assolat per la violència pot sortir una flor. Ningú no sap com, apareix de sobte una persona de ment oberta que té una idea genial: amb una burreta, anomenada Alfa, i un ruc, anomenat Beto, un mestre jove de llunyanes terres iberoamericanes decideix muntar una biblioteca ambulant que recorre senderols, clotades i assagadors, per zones rurals apartades, i acosta la literatura i els jocs a xiquets que mai no han tingut contacte amb la fantasia. Aquest personatge, que ens reconcilia amb l’ofici del mestre i l’ensenyança, mostra com sol ser de receptiva la gent senzilla a les idees o les propostes emancipadores.

Pirates al Carib

Amb diners, torrons!

Cal tenir uns anys i la butxaca plena per a valorar certes coses, per a gaudir certs plaers, per a poder apreciar —posem per cas— un bon vi de tall mediterrani com el Maduresa de Moixent, càlid i expressiu, o com el Casa l’Àngel de la Font de la Figuera. Un adolescent bevedor de cervesa difícilment podrà percebre la simfonia d’aromes madurs de fruites i sotabosc (pruna negra, maduixa i gerd amb un elegant aroma a violeta) o la boca (to de canella i roure torrat, sensació de mantega i gust final de regalíssia intermitent) que es detecta després d’haver decantat el vi i d’haver-lo agitat a la copa. A molts assidus al botelló, jovenells, aquestes reflexions de sommelier els sonarien a xinès.

I és que ningú no pot copsar, sense haver arribat a l’edat madura, els misteris que s’amaguen a l’interior d’una ampolla de Rioja, o el funcionament dels engranatges que mouen el món. La gent de la meua generació, per exemple, amb suficients anys per a comprendre els avatars que va fornint la vida, pot desxifrar sense problemes el motiu pregon que impulsa alguns a buscar sense descans els diners i el poder: el desig de garantir-se —i garantir als pròxims— una vida opulenta i segura, el respecte dels altres, una vellesa a recer de l’infortuni i la preservació de la memòria després de morts. Molta gent pensa que només el poder i la riquesa abundant han de satisfer unes aspiracions que, d’altra banda, són universals .«Amb diners, torrons!», fa la dita popular.

Ara mateix, el poder polític valencià i la classe social que el monopolitza menyspreen la pobresa i la marginació; passen olímpicament de les persones dependents, de les xarxes assistencials, dels serveis públics... Estan acostumats a solucionar amb un xec tots els problemes que es puguen presentar (un fill discapacitat, un ancià invàlid, un malalt greu...); només pensen en termes monetaris (hospitals i residències privades, assistents personals, minyones...); volen que els seus fills estudien en col·legis, acadèmies i universitats de pagament. Les persones amb pocs recursos? Els pobres? Ja s’ho faran! En fi, tot açò és pur darwinisme social, com vostès ja hauran endevinat. I aquesta mentalitat es va estenent com una taca d’oli.

De vegades, però, la crua realitat juga males passades. Sense anar massa lluny, hem sabut els últims dies que l’Ajuntament no pot pagar a una empresa privada la factura de la residència de discapacitats Caixa d’Ontinyent. És igual! Les nostres autoritats no renuncien a la seua mentalitat de nous rics. Ara, els ha pegat per urbanitzar el seu carrer de volta. Ja saben: en èpoques passades, les classes patrícies i la menestralia —nobles, preveres, burgesos— aspiraven a posseir casa en carrer de volta. (Al conjunt de carrers que configuraven la “volta”, itinerari per on desfilaven les processons del Divendres Sant, el Corpus i la Mare de Déu de la Seu, es trobaven els palaus més opulents i les millors cases pairals.) Els rics jalonaven aquest recorregut, i les vies adjacents, amb les places més emblemàtiques, el mercat, la fira, els espectacles de bous, les fonts reials (d’Aldomar, de Santa Llúcia —o de la Trinitat—, de Sant Francesc...), les esglésies més resplendents...

Actualment, els carrers de volta s’han traslladat a la zona de l’eixampla. A l’Albereda i carrers adjacents, viu bona part de la burgesia i la menestralia del segle XXI. Com que les classes adinerades encara ocupen el centre de la ciutat, l’Ajuntament inverteix diners a manta en renovar, millorar i ornar els nous carrers de “processó”: les avingudes i els espais per on els nostres prohoms es passegen, diumenges i festes de guardar, per a veure i ser vistos, per a saludar i ser saludats per vianants i guàrdies urbans, per a mostrar l’últim model de cotxe esportiu o berlina de representació, per a ser adulats per curiosos i recomanats... Ja dic: amb diners, torrons! Mentrimentres, hi ha zones perifèriques de la ciutat que porten anys esperant l’arribada de la guàrdia urbana, dels operaris municipals o dels obrers d’alguna empresa adjudicatària. Són coses que totes les persones de certa edat comprenen.

(publicat a Levante-EMV, el 16/10/2010)

Meravelles Valencianes

Dijous dia 7, a les 19.30, es presenta, al saló d’actes de la Casa de Cultura de Xàtiva, el llibre Meravelles Valencianes. Es tracta del primer de dos volums editats per Denes que recolliran nombroses fotografies i diversos articles dedicats als elements de diferents apartats (conjunts històrics, esdeveniments culturals i patrimoni immaterial, espais naturals, monuments antics i moderns, peces arqueològiques,...) participants en un projecte, Meravelles Valencianes, que seguí el solc de “Les set meravelles del món”. Aquell certamen, impulsat per Fil-per-Randa, club de viatges nascut a Xàtiva fa més de quinze anys, propicià la participació de nombrosos ciutadans que votaren per internet per tal d’elegir els finalistes i els guanyadors. Com s’explica a solapes i textos introductoris del llibre, els organitzadors del concurs buscaven l’agitació cultural i la difusió del patrimoni històric i artístic dels valencians. La publicació, magníficament editada en paper couché, il·lustracions a color i tapa dura, divulga, al llarg de les seues cent setanta sis pàgines, alguns dels elements que guanyaren o quedaren finalistes al concurs. Al capítol de conjunts monumentals, per exemple, hi ha articles dedicats a Xàtiva, Morella, l’arquitectura de la pedra en sec, Bocairent i el gòtic de conquista. La Associació d’Amics de la Costera, que prestà la seua col·laboració al projecte Meravelles, ha personalitzat l’edició. La sobrecoberta està il·lustrada amb una fotografia de la porta de l’Almodí. Un dels textos de dita sobrecoberta recorda que Amics de la Costera proposà vàries candidatures al certamen (El Gerrer de Moixent, la Foguera de Canals, la Pica Islàmica de l’Almodí…), de les quals només en prosperà una, distingida al capdavall amb el màxim guardó: el castell i el conjunt monumental de Xàtiva, proclamat Meravella Valenciana en octubre de 2008.

El deute públic

Una mona i un furó

Sovint, se sent dir que els serveis públics funcionen molt malament, que les empreses privades donen millor servei que les públiques. No sé a quines empreses privades es referiran els qui diuen això. Jo he tingut experiències ben dolentes amb certes companyies subministradores de serveis —les hidroelèctriques o les telefòniques, per exemple. És proverbial la diligència i el tracte amable que et dispensen a l’hora de captar-te com a client. Però molta gent coneixerà la frustració que s’experimenta quan cal cridar a un telèfon d’informació, per a demanar suport tècnic, per a comprovar alguna dada o per a donar-se de baixa del servei en qüestió: Si desea datos sobre su factura, pulse uno; si desea asistencia técnica, pulse dos; si desea información sobre nuestros productos, pulse tres; para cualquier otro asunto, pulse almohadilla... Tot seguit sona una musiqueta. De vegades, el telèfon al qual hem trucat no és gratuït. I els minuts van passant. Finalment, és impossible parlar amb una veu humana.

Però avui vull referir-me als bancs i les caixes d’estalvis. Des de fa temps, les entitats financeres van suprimint llocs de treball. Ara mateix, amb les recents fusions —la de Bancaixa amb Caja Madrid, posem per cas—, aniran al carrer alguns milers de treballadors. Amb aquesta minva progressiva d’empleats, el servei que presten les oficines de bancs i caixes és cada vegada més deficient. Ja ho vaig explicar setmanes enrere: les entitats creditícies tenen capacitat de multiplicar els diners. Com que les xicotetes operacions (imposicions o reintegraments de poca quantia, pagament de rebuts, actualitzacions de llibretes...) els resulten ben molestes, tracten de dissuadir el clients fregint-los a comissions, horaris restrictius i tota classe d’obstacles. Vaja vostè a pagar un rebut a no sé quina hora i li diran que l’ha de pagar a tal altra. Intente vostè actualitzar una llibreta i li diran que l’actualitze al caixer automàtic. I així successivament.

De vegades, s’han de sortejar veritables curses d’obstacles. Si hom entra en una de tantes caixes que tenen sucursal al carrer República Argentina, es pot trobar amb dues úniques empleades que atenen el públic. A primers de mes, la cua serà quilomètrica. Suposem que sona el telèfon quan ja li toca el torn. L’empleada atendrà la trucada i vostè, que està allí, davant d’ella, haurà d’esperar pacientment deu, quinze minuts... (Mai no he entès com és possible que la persona que està a l’altre costat de la línia tinga preferència sobre el client present a l’oficina.) Imaginem que vol parlar amb l’interventor i no està. «Vinga vostè demà, a primera hora», li diran. «No puc. Treballe a Moixent i m’és impossible arribar més d’hora», contestarà. «Ah! En aqueix cas, vaja a la nostra oficina de Moixent. Allí l’atendran gustosament.»

L’endemà, a l’hora que pot, entra a l’oficina de Moixent i es troba amb un panorama ben descoratjador: la interventora està de baixa; la directora parla amb un client que sembla anar per a llarg; només hi ha una xica atenent la fila de clients. Quan per fi toca tanda, l’empleada somriu d’orella a orella. «Això és cosa de la directora, però ara està ocupada», diu. «Doncs ja que estic ací, fes-me un reintegrament de tres-cents euros», li demana vostè. L’empleada completa l’operació i li dóna la llibreta sense actualitzar. Quan veu la seua cara d’estranyesa, l’informa: «És que la llibreta l’ha d’actualitzar vostè al caixer automàtic.» Potser la xica li nota la cara de males puces, o és possible que endevine les seues intencions de llançar una granada de mà a la sucursal. El cas és que se’n penedeix: «Done’m. Li l’actualitzaré jo.»

Finalment, vostè surt de l’oficina derrotat, enarborant bandera blanca i decidit a intentar-ho de nou la setmana vinent. «Quin bromista haurà dit que les companyies privades presten millor servei als clients? —s’interroga camí de casa—. Amb algunes, cal una mona i un furó! Es pensen que el nostre temps no val res.» En fi, no s’ho creuran, però quan no sé quin tema tractar a la meua columna quinzenal, sempre hi ha qui em dóna alguna idea.

(publicat a Levate-EMV, el 02/10/2010)

Els ateus i els nazis

Només iniciar la seua visita al Regne Unit, durant la recepció conjunta amb la reina Isabel II a les autoritats polítiques i religioses britàniques, el papa Benet XVI pronuncià un discurs en què comparava els ateus amb els nazis. Amb aquesta desafortunada comparació, feta una hora després que el seu avió aterrés a Edimburg, Ratzinger tractava d’encoratjar els seus fidels, perquè planten cara a les forces del laïcisme. El Papa s’endinsà, però, en un territori minat, amb la seua referència al nazisme i la Segona Guerra Mundial. Fent l’ullet al passat gloriós dels britànics, recordà tant la victòria sobre «una tirania nazi que desitjava eradicar Déu de la societat» com els religiosos «que s’oposaren als nazis i ho pagaren amb la seua vida». La seua intenció de combatre la invisibilitat de la religió prengué un rumb estrany, però, quan establí el paral·lelisme entre nazisme i ateisme: «En reflexionar sobre les lliçons de l’extremisme ateu del segle XX, no oblidem que l’exclusió de Déu, la religió i la virtut, a la vida pública, menen cap a una visió truncada de l’home i de la societat». La invisibilitat de la religió a la vida pública britànica causa perplexitat al Vaticà, que en responsabilitza una suposada minoria per la seua perversa influència. A Glasgow, davant desenes de milers de persones que l'escoltaven, el papa va dir: «L’evangelització de la cultura és encara més important ara, quan una dictadura del relativisme amenaça d’enfosquir la veritat immutable sobre la naturalesa de l’home i el seu destí.» L’atac directe contra els sectors laics de la societat britànica no quedà sense resposta, como era previsible. Richard Dawkins, posem per cas, féu unes declaracions molt contundents. Les paraules del catedràtic d’Oxford em recorden l’article sobre Einstein que em féu arribar un lector del blog. Einstein, al contrari que Sigmund Freud, Bertrand Russell o George Bernard Shaw, no volia denigrar els creients en Déu. De fet, tendia a ser més crític amb els detractors de la fe, que li semblaven mancats d’humilitat o de sensació de sorpresa. «Els ateus fanàtics —escriví en una carta— són com esclaus que continuen sentint el pes de les cadenes de què s’han lliurat després d’una dura lluita. Són criatures que, amb la seua rancúnia contra la religió tradicional, l’“opi de les masses”, no senten la música de les esferes», va dir. Ignorem si hauria mantingut les seues opinions després d’escoltar els paral·lelismes establerts per Joseph Alois Ratzinger.

A un costat de la ratlla

A la dècada dels noranta, vaig presenciar el final del darrer govern de Felipe González. Llavors, jo era de l’opinió que el PSOE mereixia un bon càstig: passar a l’oposició (no tant pels escàndols econòmics en què estava incurs com per l’afer de la guerra bruta antiterrorista). Pensava que Felipe no tenia escapatòria: si no havia sabut res del que passava al seu voltant —cosa difícil de creure—, mal; si ho sabia i no havia fet res per impedir-ho, pitjor. Finalment, els socialistes van perdre les eleccions. I què succeí? Que s’aposentaren al govern Aznar, Álvarez Cascos, Trillo i companyia. Vaig aprendre la lliçó. No m’abelleix, per tant, corejar de nou allò de Váyase, señor... Zapatero; no tornaré a propiciar, amb el meu gra d’arena, el triomf de la dreta cavernícola. En tot cas, desitge que ningú no obtinga, a les pròximes eleccions, la majoria absoluta. Però de cap manera em sedueix la idea d’un govern presidit per Rajoy. De vegades, has de traçar una ratlla i decidir si et poses al costat dels teus o al costat dels altres. Aquests dies, algunes veus afirmen que Rodríguez Zapatero és un enemic a batre. Discrepe profundament. En molts aspectes —no en tots, atenció— el president és un dels meus. Que és un espanyol jacobí? Probablement (per molt que ho camufle amb la cobla de l’Espanya plural). Que ha seguit una política econòmica liberal? D’acord! Però també ha impulsat polítiques socials i d’igualtat de caire socialdemòcrata dirigides a les dones, els homosexuals, les persones dependents, els joves... (I ha mantingut i ampliat les cobertures socials als treballadors fins a l’esclat de la crisi.) Que Zapatero s’ha quedat curt? És possible, però la caverna el considera una bèstia negra; només s’han d’escoltar i llegir els improperis que li dediquen certs mitjans de comunicació dia sí i dia també. Que s’ha plegat als dictats dels poders globals? I qui no ho hauria fet? (És més: si un valent, militant de qualsevol partit minoritari a l’esquerra del PSOE, hagués plantat cara —és un dir— a aqueixos poders, quines haurien estat les conseqüències?) Que Zapatero ens ha retallat el sou als funcionaris? Sí, però jo no pense fer la vaga general a un dels meus per un cinc per cent del jornal. Les vagues se li fan a l’amo (o als seus representants més autoritzats, els governs de dretes), no a les persones que intenten conservar la dèbil estructura de l’estat del benestar. Tindran molta o poca determinació, més o menys encert, millor o pitjor fortuna, però això és un altre compte.

Entre l’espasa i la paret

En bona mesura, la classe obrera industrial ha desaparegut. Ho ha fet per diversos motius: principalment perquè l’economia dels països més rics descansa avui sobre el sector terciari i les finances, i perquè les poques indústries tradicionals que sobreviuen —les automobilístiques, posem per cas— han modificat el seu funcionament (moltes de les seues unitats productives estan subcontractades en centres de treball separats de la matriu). Els assalariats estan, en conseqüència, més dividits que mai, classificats en diferents localitzacions, llocs de treball, categories laborals, modalitats contractuals i remuneracions. S’han perdut, per tant, la unitat i la consciència de classe. A hores d’ara, les capes més privilegiades dels assalariats han esdevingut affluent workers i es consideren operadors, en comptes d’obrers. S’ha substituït el concepte de classe obrera pel de classe mitjana. Els veritables pàries són ara els treballadors precaris, els aturats i els immigrants.

En aquest context, els sindicats han esdevingut, a poc a poc, aparells burocràtics al servei dels sectors capdavanters dels esmentats affluent workers (en què solen proliferar, per cert, les organitzacions gremials): administracions públiques, empreses de distribució, mitjans de transport, fàbriques d’automòbils... Segons les enquestes oficials, només un 25% dels assalariats està sindicat al conjunt de l’Estat espanyol. D’altra banda, les centrals de classe evolucionen, des de fa temps, cap a un model assistencial amb dues funcions primordials: la negociació dels convenis i la prestació de serveis als afiliats. (La promoció d’un model social i econòmic alternatiu, i la consciència de classe han quedat relegats en un segon pla.) I clar, només amb la quota dels afiliats no és pot sostenir un aparell assistencial; per a mantenir els nombrosos delegats i funcionaris sindicals, calen subvencions públiques i acords amb la patronal. En resum: el sindicalisme, pilar fonamental de les relacions laborals, corre el risc de patir un descrèdit irreparable, a causa de la seua burocratització.

Durant els darrers anys, les grans centrals havien acceptat aquest status quo. Però ara es troben entre l’espasa i la paret. La crisi ha llançat a l’atur dos milions i mig de treballadors, i el govern s’ha vist obligat a retallar els drets laborals i les cobertures socials dels assalariats. Si els sindicats no feren servir ja l’arma per excel·lència, la vaga, el seu descrèdit assoliria cotes altíssimes. Però al mateix temps, la vaga general pot accelerar la crisi del govern socialista i propiciar, més si cal, la imminent arribada d’un govern de dretes. Terrible dilema per als sindicats i l’esquerra en general —a la qual sovinteja la doble militància política i sindical. L’escassa consciència de classe, la divisió i l’individualisme juguen en contra de la convocatòria de vaga. Cal recordar, per exemple, com ha calat entre els assalariats la idea que els funcionaris són uns privilegiats. (La tisorada al sou dels servidors públics, decretada fa pocs mesos pel govern socialista, fou aplaudida per molta gent.) Això no obstant, es demana als funcionaris que secunden la vaga per un únic motiu: la solidaritat amb els treballadors perjudicats per la reforma laboral.

Estic convençut que això no va a funcionar, almenys al País Valencià. En realitat, qui es mereixeria una vaga general, a casa nostra, és el govern de Francisco Camps, responsable de les taxes d’atur més elevades de tota la península. La Conselleria d’Educació, posem per cas, podria estalviar-se la bonica xifra de quatre milions d’euros, si els ensenyants públics seguiren massivament la vaga contra Zapatero. Algun periòdic ha donat les dades concretes: a cada professor vaguista se li descomptarien del sou, per terme mitjà, cent cinquanta euros. A les grans empreses amb excés d’estoc també els surt més a compte una vaga que una suspensió temporal de l’activitat productiva. «La vaga del dia 29 provoca una estranya sensació», diu Toni Cucarella. «La majoria dels qui la faran, la faran sense ganes; i els qui no la faran és perquè no els en queden, de ganes. Hi ha motius per a plantar la canya i alçar la veu. Però hi ha en l’ambient una mena de desmoralització general», conclou.

Canvis a Cuba?

Vaig sojornar uns dies a Cuba, a primeries d’abril, i vaig tornar de l’illa amb l’equipatge ben carregat d’emocions. Havia experimentat, petjant les seues terres —d’orient a occident, de Santiago a Pinar del Río—, la sensació d’estar a casa d’uns parents, d’uns cosins. Possiblement, influiria en aquesta percepció meua el fet de tenir, per via materna, una part d’arrels castellanes. Deambular pels carrers de l’Havana, Camagüey o Cienfuegos és com camejar per qualsevol vila d’Andalusia o Extremadura... Tot (els noms, els cognoms, els costums, les dites, l’arquitectura —amb nombrosos elements neoclàssics, modernistes i mudèjars—) remet a territoris concrets de la nostra geografia més pròxima. Els cubans són comunicatius, riallers i amics de la música i el bullici, però el visitant topa aviat amb un imprevist: a l’antiga província espanyola, hom no sap mai, com deia Campoamor a la seua falca, quina cosa és veritat i quina, mentida.

L’equívoc és omnipresent. Es parla molt de jineteras, joves que ofereixen llurs serveis sexuals a canvi d’una propina. L’oferta de qualsevol servei és, però, un fenomen generalitzat a Cuba. Durant els dies d’estada al país, em volgueren vendre pels carrers, mil vegades, tota mena de productes: bitllets amb l’efígie del Che Guevara, cigars havans a preus de ganga... Al Morro de Santiago, vaig mostrar el meu escepticisme al xic que m’oferia una caixa de cigars Cohiba a 50 cucs (a les tendes oficials, la mateixa caixa en val quatre-cents). Serán falsos, li vaig dir. Son auténticos, em va contestar. No lo entiendo, vaig somriure. El xic es va enfadar. Se lo explicaré —va dir—: los robamos. Somos pobres. Unos amigos torcedores sacan a escondidas, de la fábrica, las hojas o los puros ya listos. Después los vendemos y nos ayudamos mutuamente.

I és que molts cubans van a la caça del pes convertible. Yoani Sánchez ho explica al seu blog. Un exèrcit d’inspectors (que els illencs anomenen irònicament carmelitas, pel color marró del seu uniforme), busquen entre les bosses dels treballadors, a la sortida de les fàbriques, sucre, cigars, extractes de xampú o perfum… Els empleats d’establiments hostalers compren begudes que venen —al lloc on treballen— amb un 30, un 50% de sobrepreu. Durant la jornada laboral, donen prioritat a la venda dels productes “propis” i releguen els d’origen estatal. Al final del dia, amb la suma dels centaus guanyats, completen el salari que reben en moneda nacional: 250 pesos, uns 10,5 cubans convertibles, equivalents a 8,75 euros al mes. També hi ha fàbriques clandestines que elaboren cerveses Cristal i Bucanero amb els mateixos sabor i aparença de les originals.

El nucli històric de l’Havana està ple de velles empalustrades, que fan com que fumen un cigar enorme, i dones amb vestits colonials; unes i altres demanen un pes al turista per deixar-se fotografiar amb ell. Altra gent demana el pes directament, a canvi de no res. Els cubans són amistosos i hospitalaris, però el visitant mai no està segur d’entaular una relació sincera. Sempre sura la sospita: aquesta persona que he conegut voldrà alguna cosa? Comprovar que el règim comunista ha propiciat l’existència d’una societat múrria, de petits lladres i pidolaires, és francament descoratjador; fa trontollar molts postulats del vell progressisme d’esquerres. Parts de l’illa es cauen a trossos; les prestatgeries dels magatzems estan buides; el parc automobilístic és un museu rodant; proliferen les bicicletes i el transport de tracció animal; tot el país sembla “fer botella” (expressió cubana que significa fer autoestop); falten les coses més elementals...

Sens dubte, la situació acabarà passant factura al país; les seqüeles dels règims totalitaris solen durar una eternitat. De moment, les autoritats cubanes s’entesten a ficar portes al camp. 52 años de revolución, Seguimos para siempre, ¡Viva la verdad! ¡Viva la dignidad humana!, Con el esfuerzo de todos venceremos, resen unes tanques publicitàries enormes. Vencerem qui? Quina classe de revolució és aqueixa que encara fa servir, després de 52 anys, les cartilles de racionament? És clar que el bloqueig nord-americà no en té tota la culpa; Fidel Castro mateix ha arribat a dir que el sistema cubà no funciona, bé que després ha matisat les seues paraules. En fi, aquests dies escoltem moltes notícies de Cuba: l’alliberament —o expatriació— de presos polítics, les propostes de canvi... Els pessimistes temen que el règim prepare canvis merament cosmètics —ja saben: canviar alguna cosa perquè no canvie res. I clar, bé que el país i les seues gents són meravelloses, hom hi troba a faltar allò fonamental: la llibertat i el benestar material.

Fotografies de Désirée Dolron