Una de romans

Per primera vegada des de fa molt de temps, m'he quedat a casa aquests dies de Setmana Santa i Pasqua. Enguany, certes circumstàncies familiars no m'han permès d’emprendre cap viatge. Per tant, he tingut temps d'evocar episodis quasi oblidats de la meua joventut. Durant les festes més sagrades del calendari litúrgic cristià, el desfici s’emparava dels adolescents en acostar-se la fita més important per a llur educació sentimental, la Pasqua Florida. Sales de festes —antecessores de les actuals discoteques— i salons recreatius romanien tancats des de Diumenge de Rams fins a Dissabte de Glòria. Alguns amics meus es posaven la vesta —de la confraria del Natzarè o la Dolorosa— per a desfilar en els trasllats dels passos o la processó de Divendres Sant. Mentre, altres miràvem la televisió en blanc i negre. Tots i totes esperàvem ansiosos l'arribada del Diumenge de Resurrecció. Estàvem pendents d’anar a Bixquert a regolar la mona, dels primers frecs amb la xica o el xic que ens agradava, dels balls i les corrandes al baixar a l’Albereda...

¿Quines pel·lícules programava TVE? Ben-Hur, del director William Wyler, en què intervenien els actors Charlton Heston, Stephen Boyd i Haya Harareet, Quo Vadis, dirigida per Mervyn LeRoy i protagonitzada per Robert Taylor i Deborah Kerr... En fi, veure pel·lícules de romans era una de les distraccions possibles mentre esperàvem el Diumenge de Pasqua. Això mateix he fet aquests dies, llegir una novel·la de romans. Es titula Principes Mundi i és obra d'un amic meu, Tadeus Calinca. (Moltes persones saben que el xativí Jesús Sanchis, professor de l'Escola Oficial d'Idiomes de València, és qui s'amaga darrere d'aquest pseudònim literari.) Principes Mundi és la seua segona novel·la. La primera, Monte Alma, també narra una història d'època romana. Abans de dedicar-se a la narrativa històrica, "Tadeus" havia escrit diverses obres de teatre: El Gran Paulo, Phoëbon, Hipnosi, El genet blau i Sarcasme. Resulta una mica complicat parlar de Pincipes Mundi per dos motius: és obra d'un amic —se'm pot acusar de parcialitat— i cal evitar qualsevol filtració (l'spoiler anglès) que desvetlle l'argument de la novel·la, especialment el desenllaç.

Els protagonistes principals són els emperadors Dioclecià i Maximià. El relat està ambientat, per tant, en el segle III dC. Dioclecià (Gaius Aurelius Valerius Diocletianus Augustus) havia nascut a Salona, en Il·líria, prop de l'actual Split, ciutat de Croàcia. Fou el creador de la tetrarquia (dos augusts i dos cèsars) que s'havien de dividir el govern de l'imperi. Nomenà el seu amic Maximià august associat, bé que Dioclecià es reservà la preeminència. Tadeus, gran viatger, ha recorregut personalment els escenaris dels seus relats: els Balcans (Sèrbia i Croàcia), Itàlia, les terres del Rin. És admirador de Dioclecià. Totes les obres de ficció —fins i tot les de gènere fantàstic— han de tenir versemblança. Principes Mundi en té. Tots els elements de la narració (els espais i els topònims, les referències cronològiques, el vestuari —dels soldats romans, posem per cas—, les descripcions d'escenes domèstiques o públiques, els episodis bèl·lics, els antropònims, els càrrecs, dignitats i ocupacions dels diferents actants...) estan perfectament documentats.

La narració consta de diversos relats que avancen paral·lelament. Hi apareixen l'amor i l'odi, la classe patrícia i la gent humil, la guerra i la pau, la religió. També hi ha lloc per a les atmosferes poètiques, com escau en una bona novel·la. La relació entre els dos protagonistes sorprendrà els lectors. Ha estat imaginada per Jesús, però els fets històrics coneguts no contradiuen la hipòtesi. La lectura d'aquest llibre m'ha fet recordar molts dels meus viatges. Durant l'estiu de 2003, vaig visitar Split. El nucli històric d'aquesta ciutat croata està encabit dins l'antic palau de Dioclecià. (Amb l'eclosió del cristianisme, el mausoleu de l'emperador fou transformat en catedral.) He recordat també els meus periples per Iran —perquè els primers episodis de la novel·la s'esdevenen en l'antic Imperi Persa—, Turquia, Itàlia, França, Anglaterra. En fi, molts xativins dedicaran aquests dies de Pasqua a sojornar en Bixquert o la platja, a viatjar. Jo passe moltes hores en una habitació de l'hospital Lluís Alcanyís, fent companyia a un familiar. Estic absort, per tant, en lectures inconcluses o llibres que esperaven torn. ¡Una Pasqua alternativa! Uei...

(publicat a Levante-EMV, el 31/03/2018)

Últim número de Papers

Ambient fester

Dies enrere, algú m'envià per WhatsApp un vídeo nostàlgic. Era un NO-DO antic dedicat a les falles. Contava l'arribada al port de València de 528 expedicionaris valencians o descendents de valencians que residien en països sud-americans (Argentina, Xile, Uruguai i Brasil). Havien travessat l'Atlàntic en el vaixell Cabo San Roque. Durant la travessia, el capità de l'embarcació havia organitzat unes festes a bord per a imposar les bandes de falleres majors i falleres majors infantils a joves i xiquetes de cada país de procedència. En el Grau de València esperaven les autoritats municipals, presidides per l'alcalde Adolfo Rincón de Arellano. Com que aquest personatge fou primer edil del cap i casal entre 1958 i 1969, supose que l'arribada del vaixell faller es produiria a mitjan dècada dels seixanta del segle passat, en plena època franquista. ¡Mare meua! Rincón de Arellano, metge cardiòleg, fou també president de la Diputació (entre 1943 i 1949) i procurador en les Corts franquistes (entre 1943 i 1949, 1958 i 1969, i 1973 i 1977). Ja es veu que no tindria massa temps per a dedicar-se a la seua professió mèdica.

Els lectors més majors recordaran que el NO-DO (Noticiarios y Documentales) es projectava obligatòriament en tots els cines, entre 1942 i 1976, abans de passar les pel·lícules. (Continuaria projectant-se de forma voluntària fins a 1981.) Veure la barreja de falles en blanc i negre i bigotis falangistes em portà records de la meua joventut. La biografia de Rincón de Arellano és peculiar. Durant els seus estudis a la Universitat de València, fou membre de les Joventuts Socialistes. Després, militaria a la Joventut Monàrquica —es va casar amb una aristòcrata, Isabel María de Castellví Trénor, comtessa de Villanueva. Finalment, acabaria allistant-se en les JONS d'Onésimo Redondo, que s'integrarien en la Falange Española. En canvi, el pare del futur alcalde havia col·laborat amb la República —fou condemnat a mort, bé que li fou commutada la pena capital per presó, que complí al penal de Montolivet. Rincón de Arellano ha passat a la posteritat per la destrucció de múltiples edificis de València durant el seu mandat: el Mercat de les Flors de Goerlich, la Facultat de Medicina, el Palau de Ripalda, l'antiga Fira de Mostres...

La seua esposa tenia avantpassats irlandesos. Curiosament, avui, 17 de març, és la diada de Sant Patrici. A causa de la diàspora irlandesa, aquesta festa ha acabat celebrant-se en molts països: Estats Units (on viuen trenta milions de descendents d'irlandesos), Argentina, Mèxic, Espanya... Durant la diada del sant patró d'Irlanda, és costum vestir-se de verd i organitzar desfilades. Les més importants es fan a Dublín i Nova York. El Saint Patrick's Day té gran importància en la República Argentina (l'almirall Guillermo Brown, fundador de l'armada d'aquest país tenia orígens irlandesos). Sant Patrici també és el patró de Múrcia; el seu regne fou conquerit pel rei Joan II de Castella després de derrotar els musulmans en la batalla de Los Alporchones el dia 17 de març de 1452. En fi, tant se val Sant Josep com Sant Patrici. Està clar que els valencians no tenim l'exclusiva de l'ambient fester. En aquests dies de febrer i març proliferen les diades que celebren l'arribada de la primavera. En realitat, són celebracions paganes cristianitzades.

Conserven ecos de les antigues lupercals i bacanals. A Grècia i Roma, les bacanals es dedicaven a Bacus o Dionís (déu del vi). Durant les celebracions es bevia sense mesura. Les sacerdotesses organitzaven la cerimònia de les bacants, de caràcter orgiàstic. El culte primitiu era femení. Quant a les lupercals, el papa Gelasi I les prohibí al segle V. Les carnestoltes i altres festivitats actuals, que marquen el final de l'hivern, tenen origen en aquells ritus pagans. Però tornem al vaixell faller del NO-DO. Avui, les falles són Patrimoni Immaterial de la Humanitat i conviuen amb governs d'esquerres. Tanmateix, certa crosta reaccionària no acaba de desaparèixer. Fills d'alcaldes franquistes coetanis de Rincón de Arellano, exdiputats del PP i d'Unió Valenciana, grups d'ultradreta i membres d'entitats blaveres planten batalla a la mentalitat progressista que tracta d'introduir al món faller del cap i casal el regidor nacionalista Pere Fuset. Sortosament, a Xàtiva sembla regnar la pau i la concòrdia entre fallers i autoritats municipals. Sembla.

(publicat a Levante-EMV, el 17/03/2018)

Exemplar nº 16

¿Ciutat burgesa?

Chavs: the demonization of the working class ('Chavs': la demonització de la classe obrera, 2011), una magnífica obra d'Owen Jones, escriptor i columnista del diari The Guardian, desfà nombrosos tòpics sobre els britànics. ¡Quanta gent pensa encara que el Regne Unit només està habitat per ladies and gentlemen! La imatge de l'anglès que passeja entre la boira amb tern elegant, bombí i paraigües ha fet mola fortuna. Dir que no hi ha proletariat a Gran Bretanya, terra d'aristòcrates, milionaris i burgesos de classe mitjana, ha esdevingut un lloc comú. Owen nega aquestes suposicions. La meitat dels britànics és classe treballadora pura i dura, bé que Margaret Thatcher intentés invisibilitzar-la. El nou laborisme també volgué fer creure que la totalitat dels britànics pertany a la classe mitjana. Tony Blair afirmava que la classe treballadora blanca, formada pels grups en risc d'exclusió social —els denominats chavs— era residual. Les dades desmenteixen, però, aquestes afirmacions optimistes. L'ingrés mitjà dels britànics és de 12.000 £ anuals. La pobresa de les Espanyes i la del Regne Unit són, per tant, equiparables.

Parlem de Xàtiva. Hi ha poblacions amb reputació de "roges". Un extens parc industrial i obrers proporcionen aquesta aurèola. Però la nostra ciutat té fama de senyorial i burgesa. ¿S'ajusta a la realitat aquest clixé? Sí i no. Efectivament, sempre havien existit a casa nostra poderoses elits extractives: la noblesa i el clergat. Després de la Guerra de Successió, aparegué un patriciat burgés que s'emparà dels béns dels vençuts. Uns i altres percebien les rendes de l'horta xativina, però solien residir lluny del país, a la Cort. En la dècada dels seixanta del segle passat, els grups terratinents encara eren un obstacle per a la nostra industrialització. Tanmateix, la suposició d'una absència total de manufactures és infundada. Encara que no comptés, durant la Revolució Industrial, amb fonts d'energia i matèries primes pròximes, la ciutat sempre albergà activitat fabril. En l'obra La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià, Vicent Ribes enumera els productes que s'elaboraven a casa nostra durant els segles XVIII i XIX.

A Xàtiva hi havia indústria alimentària (molins, almàsseres, destil·leries), fàbriques de midó i sabó, de ceràmica i materials de construcció, tallers de confecció de barrets, impremtes... Encara queden alguns vestigis d'aquella activitat (nombrosos fumerals, posem per cas). Durant el segle XX, la construcció, el paper i la fusta eren els sectors capdavanters de l'economia local. Avui, malgrat la gran crisi econòmica i la deslocalització de moltes empreses, continuen existint manufactures a Xàtiva (destaquen sobretot les fàbriques de cartró, arques fúnebres i components electrònics). Tornem, però, a Owen Jones. L'assagista britànic explica com la nova classe treballadora, en desaparèixer gran part del sector industrial, sols troba feina en els serveis (negocis minoristes, hostaleria, supermercats i cadenes de distribució, establiments franquiciats de marques tèxtils, sector d'atenció a persones dependents, serveis de neteja), amb contractes temporals, jornades de treball parcials i salaris molt baixos. La precarietat i la rotació són les característiques més habituals en l'actual oferta de treball.

¿Creiem que aquests fenòmens són estranys a Xàtiva? La percepció de pertinença a una classe social és subjectiva. Hi intervenen factors psicològics. Avui, tothom vol pertànyer a la classe mitjana. Des l'òptica marxista, el proletariat és, però, nombrós a la nostra ciutat. Segons Karl Marx, pertanyen a la classe treballadora els qui venen llur treball a canvi d'un salari. Algú dirà: «Caldria descomptar-ne el personal de la sanitat i l'ensenyament públics, els empleats de banca i els funcionaris de les administracions públiques.» No sé per quina raó hem de considerar que aquestes persones no formen part de la classe obrera; zeladors, auxiliars d'infermeria, personal de neteja, empleats de banca i certes categories de funcionaris —fins i tot metges, infermers i professors— estan sotmesos a les mateixes precarietat i rotació que els empleats del sector privat. Molts petits empresaris i autònoms tampoc no es poden incloure sense més en la classe mitjana. La meitat almenys dels xativins —aturats inclosos— deu ser classe treballadora. ¿Amb consciència de ser-ho? No. Per això, Xàtiva no es treu del damunt la fama de ciutat burgesa.

(publicat a Levante-EMV, el 03/03/2018)

La pesta dels rendistes

Durant els últims dies s'han produït diverses notícies relacionades amb el conjunt immobiliari de Xàtiva. La primeres feien referència a l'enderroc o l'estat de ruïna imminent d'algunes peces d'interès històric i artístic. Tot seguit, vam saber que Diputació busca un nou local per a emplaçar les seues oficines. Al procediment administratiu obert, s'han presentat diverses ofertes. L'organisme provincial n'ha acceptat vuit. En la selecció definitiva no figura, però, cap immoble emplaçat al nucli històric de la ciutat. Finalment, altres notícies fan referència als comerços que baixen les persianes. L'oposició diu que la ciutat perd teixit comercial. Amb dades en la mà, el govern municipal contesta que les llicències per obertura de nous negocis han augmentat progressivament durant tres anys consecutius. En fi, en tot aquest assumpte hi ha un gran cúmul de coincidències. Servirien de rerefons a una relat com els de Ferran Torrent, amb propietaris immobiliaris d'arrels familiars franquistes, maletins plens de bitllets que no deixen rastre...

Per a explicar la crisi que pateix el sector terciari de la nostra ciutat, es recorre a un argumentari incomplet: la crisi econòmica amb el subsegüent descens del consum, la competència d'altres ciutats veïnes, els canvis produïts al sector. Tot açò és cert. L'atur i la pobresa repercuteixen negativament en el consum. La irrupció dels grans centres comercials i les franquícies han desplaçat el comerç tradicional. També són certes —no cap dubte— explicacions més "agudes". «La gent tanca el seu negoci quan s'acaben les rebaixes de gener», s'ha dit. Home, clar. Però el moment més idoni per a tancar la porta no explica per què s'ha tancat aquesta. El comerç xativí s'ha de reinventar. Sense innovació i valor afegit, les botigues de tota la vida estan condemnades al fracàs. Ara bé, les anàlisis de la situació solen oblidar altra causa de la crisi comercial: l'estructura de la propietat immobiliària a la nostra ciutat. Tradicionalment, els entresòls i els baixos de l'Albereda i l'eixampla xativina han estat monopolitzats per unes poques mans.

Posaré un exemple. Els locals comercials d'un edifici amb façana redona que envolten el primer tram de República Argentina, l'Albereda i la cruïlla d'aquestes vies amb Reina i Baixada de l'Estació, inclosos els espais del passatge que travessa l'immoble, són propietat d'unes mateixes persones. Idèntica titularitat tenia l'immoble desaparegut en República Argentina ocupat un temps per Telefònica. Els entresòls i els baixos pertanyen —ves per on— a les mateixes ames del palau Sanç d'Alboi (antiga seu del Círculo Mercantil), l'escala del qual es va esfondrar dies enrere. Van heretar la fortuna del besavi, propietari d'un hort al final del carrer la Reina (l'Hort de Requena) i terres a l'indret on ara s'alça l'illa que s'acaba d'esmentar. El pare, que obtingué el monopoli del tabac durant el franquisme, també deixà una bona herència a les dues filles. La família vivia en un casal del carrer Pintor Rusiñol els jardins del qual donen a la plaça de Santa Anna. (En dècades passades, aquests jardins acolliren festes magnífiques. Sembla que Bruno Lomas hi arribà a actuar.) En fi, gràcies a l'herència, les senyores han pogut viure de la renda.

Negocis molt coneguts que han tancat les seues portes —com El Sótano, sala d'exposicions i tenda d'utensilis per a pintors— o s'han instal·lat en altres llocs —com Perfumeria Maribel— pagaven lloguer a aquestes rendistes. (Durant els vuitanta, el PSPV també tingué la seu en un entresòl del número 15 de l'Albereda Jaume I.) Ara està a punt de plegar una botiga d'articles per a nadons situada en República Argentina, junt al passatge (ahir s'informava des d'aquestes planes). ¿La crisi? ¿El descens de vendes? ¿El final de les rebaixes? No. L'augment del lloguer. No estic particularment en contra de l'herència. És just que un treballador puga llegar als fills l'habitatge adquirit gràcies a un préstec hipotecari ja saldat, la caseta de Bixquert i els estalvis de tota una vida de suor. Però la pesta de grans fortunes que no es basen en l'activitat productiva sinó en la possessió d'immobles heretats dóna molt de fàstic. A Xàtiva sempre han proliferat els rendistes. Esperem que Diputació no acabe pagant lloguer a un d'aquests espècimens. De fet, estaria bé que l'oficina de l'ens provincial s'instal·lés al nucli històric, per a impulsar la seua revitalització.

(publicat a Levante-EMV, el 17/02/2018)

El carrer de Montcada

En la seua obra Els carrers i les partides de Xàtiva, el cronista local Agustí Ventura Conejero dóna moltes notícies sobre el carrer de Montcada de Xàtiva. És possible que la via ja existís en època musulmana amb el nom de carrer major d'Azīz, per estar dedicada a Abd al-'Azīz al-Mansūr, rei de Balànsiya (València) de 1021 a 1061. (El personatge, fill d'Abd al-Raḥmān Sançol i nét d’Almansor, fou coronat a la nostra ciutat després de l'esfondrament del califat de Còrdova.) Segons el Llibre del Repartiment, el cavaller Guillem de Montcada, senyor de Tortosa i Fraga, que havia participat al setge de la ciutat, va rebre possessions al carrer major d'Aziz. A partir de llavors, la via acabaria adoptant el nom del cavaller i esdevindria l'espai més emblemàtic de la ciutat. Hi tingueren casa moltes famílies nobiliàries. Al llarg dels segles, el carrer s'omplí d'edificis imponents. Alguns han desaparegut. Altres encara es conserven. Pablo Camarasa Balaguer n'enumera uns quants en l'obra, publicada recentment, Arquitectura civil en Xàtiva. La casa Mompó i els palaus dels Sanç de Sorió i els Sanç d'Alboi són actualitat aquests dies.

Al carrer de Montcada també s’instal·laren els franciscans i les clarisses. Els trinitaris tingueren casa a la plaça en què desemboca la via. Les fonts de Sant Francesc i la plaça de la Trinitat marquen l'inici i el final. La font primigènia del Lleó també estigué emplaçada al carrer de Montcada, en la cantonada del convent de Santa Clara. En fi, tot allò que encara es conserva d'aquest enorme conjunt de palaus, convents i fonts públiques figura entre el bo i millor del nostre patrimoni històric i artístic. Dies enrere, l'escala gòtica del palau dels Sanç d'Alboi (edifici que albergà el Círculo Mercantil fins a finals del segle passat) es va esfondrar. Altres elements ben valuosos d'aquest palau del segle XIV corren perill: una finestra gòtica amb l'escut del llinatge, els sostres originals dels entresòls, el teginat gòtic de la planta noble (els cassetons del qual recolzen sobre permòdols amb figures policromades que sostenen els escuts dels Sanç). Algunes d'aquestes peces estan declarades BIC. És evident que l'edifici corre perill d'esfondrament. Però existeix altre perill: els elements que s'acaben d'enumerar podrien ser venuts d'amagatotis.

Urgeix inspeccionar l'interior de l'immoble. Pel que sembla, però, les germanes propietàries han prohibit l'entrada a les autoritats municipals. D'altra banda, l'historial de requeriments oficials desatesos és inabastable. És més: temps enrere, les arques municipals, de manera subsidiària, ja hagueren d'invertir diners a l'immoble, atesa la passivitat de les hereves del palau. Aquestes han dit, amb tota la cara, que l'Ajuntament els compre l'edifici, si vol salvar-lo. Imagine que el preu demanat no serà barat. Tampoc no sé si hauran pagat les despeses que costà al municipi reparar un bé privat. Malauradament, els paral·lelismes de l'antic Comerç amb altres edificacions veïnes són evidents. Podríem esmentar tres casos concrets: la casa Mompó, el palau dels Sanç de Sorió i el convent de Santa Clara. Tots aquests immobles estan deshabitats. Les cobertes del primer i la façana del segon han estat restaurades a instàncies de les autoritats municipals. Ara bé, l'interior dels dos edificis es deteriora inexorablement per falta d'ús i manteniment.

La casa Mompó, que dóna a Montcada, Peris i Farjas, és immensa. Fou remodelada en el segle XVIII. El semisoterrani del palau dels Sanç de Sorió albergà una coneguda botiga, Casa Llopis, on venien vi, olives i salmorra. L'edifici, del segle XV, conserva, ocult per modificacions posteriors, un pati gòtic preciós, però molt deteriorat. Quant a Santa Clara, el banc posseïdor es nega a realitzar tasques de manteniment. Sembla que els propietaris del convent i l'antic palau volen negociar una sortida airosa amb l'Ajuntament. Aquest, evidentment, no pot comprar tots els edificis en ruïna. Ha d'acudir a la via judicial, si cal, quan els titulars dels immobles no complisquen les seues obligacions. Però no estaria mal buscar altres alternatives públiques o privades. Recordem que una empresa estava disposada a cedir una col·lecció d'art contemporani a la ciutat. A finals de novembre, jo dedicava la meua columna quinzenal a un hipotètic museu de la impremta i el gravat. En qualsevol cas, urgeix salvar la integritat del carrer de Montcada.

(publicat a Levante-EMV, el 03/02/2018)

Nit de Cap d’Any a Malta

Del passat 29 de desembre al 3 de gener, vaig sojornar en un dels estats més minúsculs de la Unió Europea, la República de Malta. El país és un arxipèlag format per tres illes grans, Malta, Comino i Gozo, i diversos illots deshabitats. Això d'illes grans i menudes és un dir; Malta té 28 km de llargària (pràcticament la distància que separa Xàtiva de Moixent) i 14 d'amplària. Tota la petita república cabria, per tant, dins la comarca de la Costera. Els maltesos, de possibles orígens fenicis, han tingut molts amos; les seues illes han estat possessió de grecs, cartaginesos, romans i bizantins, de vàndals, àrabs i normands, de la Corona d'Aragó, dels cavallers de Sant Joan de Jerusalem, de la República Francesa i del Regne Unit. Les illes malteses foren domini de la Corona d'Aragó entre 1282 i 1530, any en què foren lliurades per Carles V a l'orde dels cavallers hospitalers, que adoptà un nom llarguíssim: Sobirà Orde Militar i Hospitaler de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta. El domini dels cavallers acabà en 1798. De 1800 a 1979, Malta fou colònia britànica. L'arxipèlag és, per tant, un estat europeu molt jove.

La presència de tantes potències colonials ha creat un país peculiar. Quasi tots els seus habitants són catòlics, apostòlics i romans. Parlen maltés —varietat molt romanitzada de l'àrab— i anglès. (El vocabulari del maltés compta amb múltiples paraules d'origen català o valencià, com ara abbokkament, abbraċċ, aġitat, andana, anell, armirall, benestant, brun, dwana, fanal, gelat, grat, kanzunetta, kap, kastig, kostum, moll, moviment, muntanja, nom, nord, novell, parla, porpra, rużinjol, safra, salut, tramuntana, xropp, żaffran o żahar.) Els militars i els policies maltesos vesteixen uniformes anglesos. Els cotxes circulen per l'esquerra. Pel que fa als tresors històrics i artístics, Malta i Gozo conserven peces d'un valor excepcional, algunes declarades patrimoni mundial per la UNESCO. Destaquen sobretot els monuments megalítics, els palaus, les esglésies —unes 365— i l'arquitectura militar. El viatger també podrà visitar nuclis urbans antics magníficament conservats (la Valletta, il-Birgu, Mdina o la ciutadella d'ir-Rabat, localitat que també s'anomena Victoria), paisatges litorals admirables i pobles de pescadors ben bonics.

Entre els segles XVIII i XIX, molts maltesos emigraren a terres valencianes. El xativí que visita Malta se sorprèn en descobrir els cognoms de certs personatges. Girolamo Cassar, posem per cas, és l'arquitecte que dissenyà l'Alberg de Castella, actual seu del primer ministre maltés, el Palau del Gran Mestre, la cocatedral de Sant Joan, que alberga la Decapitació del Baptista de Caravaggio, i les muralles, els bastions i els forts que protegeixen el Gran Port de la Valletta. Charles Jude Scicluna és l'actual arquebisbe de Malta. En Naxxar, al nord de l'illa, hi ha el Palazzo Parisio —o Scicluna Palace—, propietat d'una família aristocràtica, els Scicluna. Cal recordar que José Ignacio Casar Pinazo, besnét del pintor Ignacio Pinazo Camarlench i nét de l'escultor Ignacio Pinazo Martínez, és l'actual director del Museu de Belles Arts de València. A Xàtiva, la família Sicluna és ben coneguda. Ricard Sicluna, arquitecte i funcionari emèrit de la Generalitat, és president de l'Associació Amics de Malta. Els seus avantpassats emigraren des del petit país mediterrani. És nebot del beat Vicent Sicluna Hernández, assassinat en 1936.

Guido di Marco, president de Malta entre 1999 i 2004, sojornà a terres valencianes en 2000 i 2004. Durant la segona estada, visità Xàtiva i Navarrés. A la nostra ciutat, s'interessà pel palau dels Mahiques Sanç, actual Casa de Cultura; el xativí Hipòlit Sanç, cavaller santjoanista, és autor del poema èpic La Maltea, editat a València el 1582. L'obra descriu el setge turc de 1565 a Malta (sembla que Hipòlit participà als combats). En Navarrés, Di Marco venerà les restes de Vicent Sicluna, nét de José Sicluna Gatt, immigrant maltés, de qui també descendeixen els Sicluna xativins. En fi, cognoms com Mifsud, Attard, Abela, Caruana, Rizzo o Galea provenen de Malta. Altre xativí il·lustre, el missioner Saturnino Urios Cutajar, mort a les Filipines, també descendia d'una família maltesa, els Cutajar Bezzina. Totes aquestes circumstàncies donaren un al·licient especial als meus dies de sojorn en l'arxipèlag. La Valletta organitzà una fantàstica nit de Cap d'Any. Durant 2018, la ciutat serà capital cultural europea. En Malta i Gozo, tot —la pirotècnia, els cognoms, la rivalitat de les bandes de música— remet a la nostra terra.

(publicat a Levante-EMV, el 20/01/2018)

Abandoneu tota esperança

Suposem que ets independentista. Lògicament, estaràs a favor de la independència del teu país. Com que vols treballar per aconseguir aquest objectiu, t'afilies a un partit independentista. Els companys de militància t'elegeixen secretari general de la formació. S'aproximen comicis autonòmics i ets designat candidat a la presidència de la Generalitat. Els òrgans del teu partit redacten el programa. Hi fica clar i ras que els teus companys i tu aspireu a la independència. Prometeu que, si guanyeu les eleccions, negociareu amb el govern de l'Estat la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. Aviseu que, fins i tot si el govern central es nega a negociar res, aneu a convocar la consulta igualment. Dissenyeu un full de ruta on es detallen les passes que fareu per tal d'assolir els vostres objectius —converses amb altres forces, iniciatives polítiques, creació de diversos comités d'assessorament i coordinació, mobilitzacions ciutadanes, mesures legislatives. Proclameu que tot es farà de forma pacífica. El full de ruta és conegut per tothom i totdon. Guanyeu les eleccions i poseu en marxa el procés. El parlament aprova les lleis de cobertura.

El govern central havia pensat fins ara que les coses no arribarien tan lluny. Comprovat que no anàveu de farol, decideix finalment actuar amb tots els mitjans punitius al seu abast —inclòs el setè de cavalleria—; vol evitar que se celebre la consulta. Aquesta, però, se celebra. El president de les Espanyes apel·la a l'alta magistratura judicial, que ordena escorcolllar diversos departaments de la Generalitat. ¡Eureka! La guàrdia civil troba en el despatx d'un alt fucionari un exemplar del full de ruta. El document es titula Enfocats. Es podria dir que els agents han descobert de nou Amèrica. Tots els ciutadans i les ciutadanes del país sabien que aspireu a la independència. Els agents s'han assabentat, però, en trobar en un calaix de la taula del despatx del número dos del departament d'Hisenda la seua agenda i el full de ruta. Oiga, que éstos estaban preparando la independencia, li diuen al jutge. «¿Sí? ¡No em digues!», exclama molta gent. En fi, el govern central activa l'article 155 de la Constitució, per a poder intervenir totes les institucions autonòmiques. El parlament és dissolt. El president de la Generalitat i tots els consellers són cessats.

Comencen les detencions de consellers —tu evites la garjola perquè marxes a l'exili. Us acusen de rebel·lió violenta, sedició tumultuària i malversació, per haver gastat diners públics en l'organització d'un referèndum il·legal. El magistrat del Tribunal Suprem que instrueix la causa contra vosaltres confirma la presó preventiva incondicional per al vicepresident de la Generalitat, un conseller i els presidents de dues entitats cíviques. El cap del govern central convoca, sense facultats per a fer-ho, uns comicis autonòmics que tornen a guanyar els partits independentistes. Mentrestant, l'acció judicial no cessa. L'anar a peu és molt vell, però el jutge instructor no ho sabia. Es que la policía me ha pasado la lista de todas las personas que formaban el comité que diseñó, orientó, dirigió e implementó los planes para la creación de un estado soberano y la lista de quienes movilizaron los recursos humanos y materiales para ello. ¿Quines són aquestes persones? Doncs els secretaris dels partits independentistes, els presidents d'entitats ciutadanes partidàries de la independència i la presidenta de l'Associació de Municipis per la Independència.

I ací no s'acaba la llista. També podrien ser imputats per rebel·lió violenta un expresident de la Generalitat, els presidents i els secretaris dels grups parlamentaris independentistes i un entrenador de futbol —sí, un entrenador—, per llegir en una manifestació un comunicat a favor de la independència. Algunes de les persones que s'acaben d'enumerar han tornat a ser elegides diputats i diputades en les recents eleccions autonòmiques. En un moment o altre, tots els investigats hauran d'acudir a declarar davant el magistrat del Trinunal Suprem. Podrien correr la mateixa sort —presó incondicional— que ja pateixen quatre persones. Estremera i Alcalá es quedaran petites. ¿Se li ha anat l'olla, al jutge? No. L'Estat vol escarmentar els independentistes. Embargament de béns, inhabilitació i presó integren el càstig —o la venjança— que patiran. ¿No deien, els líders dels partits espanyols, durant els anys de plom d'ETA, que es podia parlar de tot si s'abandonava la violència? Això era abans. Ara, els partits independentistes han de posar al preàmbul de llurs estatuts la inscripció que figura en la porta de l'infern de Dant: Lasciate ogni speranza.

Presos polítics

Si hom llegeix atentament els articles 472, 473, 475, 476 i 480 del Codi Penal, s'adonarà que l'ús de la violència és part constitutiva i essencial del delicte de rebel·lió. És més: contínuament s'hi parla d'armes, militars, tropes, força armada, lliurament d'armes... És a dir, s'està pensant en un colp militar. Des que començà el procés independentista català, el govern de Madrid pregava que es produís qualsevol acte de violència. Pretensió vana; les grans mobilitzacions dels 11 de setembre i altres fites importants del procés s'han caracteritzat pel seu desenvolupament pacífic. Calgué, per tant, posar un parany. Durant l'escorcoll de la Conselleria d'Hisenda, la guàrdia civil abandonà dos vehicles oficials a la via pública sense cap protecció. Quan es produí la concentració massiva davant de l'edifici, alguns manifestants no pogueren resistir la temptació d'obrir les portes dels cotxes —que, ves per on, no estaven tancades amb clau—, destrossar els seients, punxar les rodes, tapar els vidres amb enganxines... Amb permís dels guàrdies civils, els dos Jordis se’n pujaren a dalt dels vehicles per a demanar tranquil·litat a la multitud congregada.

¡Tant se val! L'objectiu estava aconseguit. «Els separatistes han fet ús de la violència; se n'han pujat dalt de dos vehicles policials després de destrossar-los», repeteixen a tothora els partidaris d'aplicar l'article 155 de la Cosntitució. Molts espanyols s'han engolit la fal·lacia. Les persones que tenim memòria sabem, però, quina cosa és la veritable violència. Durant els anys de plom d'ETA, posem per cas, la banda terrorista cobrava exaccions il·lícites, amenaçava, incendiava, segrestava, assassinava, posava bombes. Faré servir una expressió col·loquial: al jutge Pablo Llarena se li ha anat l'olla. Necessita la violència per a poder incriminar els líders de l'independentisme per un delicte de rebel·lió. Son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente para cualquiera de los fines siguientes: 1.º Derogar, suspender o modificar total o parcialmente la Constitución. 5.º Declarar la independencia de una parte del territorio nacional. 7.º Sustraer cualquier clase de fuerza armada a la obediencia del Gobierno, estableixen l'article 472 del Codi Penal i tres dels seus apartats. En fi, com no hi havia violència, ha calgut inventar-la.

Alguns diran: «¿Qui ets tu per a esmenar-li la plana a tot un magistrat del Tribunal Suprem?» Doncs sóc un ciutadà en plenitud de drets i lliure d'expressar-se. (Sóc també —bé que això manca d'importància— llicenciat en Dret.) Un manifest firmat per més de cent professors de Dret Penal rebutjà que la Fiscalia i l'Audiència Nacional qualificaren els actes de l'1 d'octubre de delictes de rebel·lió i sedició. Com Llarena no és infalible —segons el meu parer, no ho és ni el papa—, es pot equivocar. Un jutge també pot prevaricar, quan pren resolucions sabent de ciència certa que són injustes. El sistema de recursos serveix per a reparar errors. Tanmateix, una sentència del TS o el TC només podria ser recorreguda davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). La reparació arribaria massa tard. I açò em porta a l'altre delicte que s'imputa als líders catalanistes empresonats: sedició. Tampoc no s'ha produït el delicte tipificat a l'article 544 del Codi Penal; els imputats no han induït, provocat o protagonitzat, com exigeix aqueix article, cap alçament tumultuari. Per això s'ha retirat l'ordre de detenció europea —l'euroordre— contra Puigdemont.

No hi ha rebel·lió ni sedició, sinó desobediència, que és cosa distinta. Al jutge només li quedaria la malversació de cabals públics. El magistrat del Suprem entèn que el govern català ha gastat diners públics en l'organització d'un referèndum il·legal. Des de 2015, el Codi Penal considera malversació tant l'administració deslleial com l'apropiació, per a u mateix o per a un tercer, de cabals, efectes o valors públics. Els acusats no tenien, però, cap ànim de lucre; els diners hipotèticament malversats no han acabat a les seues butxaques; els han fet servir en l'organització del referèndum de l'1 d'octubre. Aquest referèndum era un compromís electoral. En qualsevol cas, aquest presumpte delicte no hauria de suposar presó preventiva incondicional. La reclusió de Junqueras, Forn i els Jordis és absolutament desproporcionada. Corruptes ben famosos, com ara Rato o Urdangarín, sentenciats a reclusió, no han posat un peu a la presó. Per tant, no puc deixar de recordar que quatre presos polítics no podran celebrar el Nadal amb les seues famílies.

Nadal 2017

Somnolència

Passen els dies, els mesos i els anys, però Xàtiva no surt de l'ensopiment —o de la becadeta, com diu un amic. En matèria de patrimoni, la ciutat es troba al punt mort de quasi sempre. La restauració completa de Sant Domènec no s'albira a l'horitzó. De moment només s'han recuperat l'església, l'aula capitular i l'ala meridional del claustre, però estan pendents de repristinació les altres galeries del pati i el dormitori, situat darrere de l'ala ja restaurada, al sud del conjunt conventual. Imagine que passarà temps abans de veure l'inici dels treballs. També continua sent una incògnita el destí final del convent de Santa Clara. El problema són els diners. El marge de la Generalitat per a finançar projectes culturals és escàs. Amb prou feines pot pagar els serveis públics essencials: sanitat, educació, dependència... Per la seua banda, l'Ajuntament xativí està constret per dues traves: ha d'observar allò que estableix la Llei d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera —el compliment de la qual vigila atentament Montoro— i vol reduir el deute heretat de la corporació anterior. No pot destinar, per tant, molts diners a inversions.

De fet, l'alcalde i el responsable econòmic del consistori repeteixen sovint que han aconseguit de reduir significativament el deute. En realitat, els ciutadans no se solen immutar massa quan senten parlar de préstecs, amortitzacions, interessos. La gent vol veure coses tangibles. En això, Rus era un mag —bé que alguns dels seus trucs de màgia no isqueren bé i valgueren un imperi que pagava el contribuent. Les eleccions no es guanyen amb balanços que només entenen els experts. Els electors solen premiar les concrecions. Cal suposar que l'esquerra tornarà a guanyar les pròximes eleccions locals per pura inèrcia, però convindria passar aviat de les elaboracions teòriques a les realitzacions pràctiques. Supose que el tripartit xativí deu amagar-se diverses cartes per al final del període municipal: piscina coberta, centre per a joves, casa de la dona... Quasi tots els governs fan servir aquesta tàctica de la traca final. També s'enllestiran algunes tasques d'agençament de les vies públiques. No resulta molt lluït per a un columnista acabar escrivint sobre el pipí de gos i la brutícia que omplen els espais públics de la seua ciutat.

Fa poc, llegia unes crítiques a Javier Marías i Fernando Sabater, columnistes d'un conegut diari madrileny. Els retreien d'abaixar sovint a nimietats —les curses de cavalls són una predilecció de Sabater— mentre el món està encès en flames. En fi, he de dir que els espais públics de Xàtiva són un desastre: caca i pipí de gos, centenars de milers de xiclets pegats a les voreres, rajoles esquerdades i abombades, ferms d'algunes vies apedaçats o esquinçats, parcs infantils sense manteniment, jardins descurats, fonts trencades... Tota la culpa no és de l'Ajuntament, ja ho sé. Hi ha molta incivilitat. Però tornem a l’assumpte del patrimoni històric. Per a solucionar algunes coses, no calen massa diners. Posaré un exemple. L'antiga església d'altre gran conjunt conventual xativí, Sant Agustí, té una peça de gran interès: el reresagrari, amb una decoració barroca excepcional (cal destacar-hi els guixos i, sobretot, el sòcol de taulellets). Doncs bé, el recinte no és visitable. El Conservatori Municipal el fa servir com a magatzem. Contra el sòcol, amb perill de trencar-lo, s'amunteguen cadires, faristols i altres arreus que tapen els taulells.

No tot són males notícies, però. Dies enrere, des d'aquestes mateixes planes, s'anunciava que la Diputació de València ha destinat 100.000 euros per a completar la consolidació de les diverses dependències de l'ermita del Puig. En la romeria de 2017, les actuals autoritats municipals de Xàtiva, que també ascendiren al cim de l'alteró, ja anunciaren que la institució provincial i el mateix Ajuntament anaven a finançar els últims treballs de consolidació del conjunt d’edificacions del Puig. Sembla que serà possible, per tant, veure enllestides les obres en un breu termini de temps. Tanmateix, aquesta bona notícia no dissipa la somnolència que percebem algunes persones quan caminem pels carrers, les places i els jardins de Xàtiva. La ciutat no es lleva de damunt la letargia. Dies enrere, a la fàbrica de La Socarrada, durant la presentació del seu llibre Nou viatge pel País Valencià, Josep Sorribes recordava una frase de l'amfitrió, Rafa Sunyer: «Xàtiva fa una becadeta de cent anys.»

(publicat a Levante-EMV, el 09/12/2017)

Felicitació d'artista

Museu de la Impremta

Un amic meu, que viu a Puçol i és col·leccionista d'art, m'enviava per WhatsApp, a principis de setmana, aquest missatge: «¿Per a quan un museu valencià del llibre i les arts gràfiques? A Xàtiva es fabricà el primer paper d'Europa, i a València s'imprimiren els primers llibres de la Península Ibèrica, però els madrilenys es posen al davant de nosaltres. Un abraçada.» Tot seguit, l'amic afegia l'enllaç a la URL d'un conegut diari que s'edita a la capital de les Espanyes. He d'advertir que jo solia comprar molt aqueix diari. Durant tres dècades, tinguí reservats en un conegut quiosc de l'Albereda l'exemplar de diumenge i el suplement setmanal. El 30 d'octubre de l'any passat vaig parlar amb la quiosquera: «Estic pensant de dir-te que deixes de guardar-me el diari. Com més va, menys m'agrada.» La xica va somriure. «No ets l'únic. Sí, la seua venda ha baixat prou. Moltes persones han cancel·lat el seu abonament. Aquest diari ja no és el que era.» En fi, com ja no llig el periòdic en qüestió, m'havia passat totalment desapercebut un reportatge que publicava el passat dia 19. Atrapa ese ‘ex-libris’, n'era el títol.

L'Ajuntament de Madrid ha adquirit per 750.000 euros la col·lecció d'arts gràfiques Del Olmo y Vilas. «És un dels conjunts més importants d'arts gràfiques que existeix en Espanya. Té una gran rellevància internacional, tant per la quantitat de peces com per la qualitat de les mateixes», han dit els responsables de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Madrid. La col·lecció, formada per vora 70.371 objectes, ampliarà els fons del museu Imprenta Municipal-Artes del Libro. Les peces adquirides foren reunides durant cinc dècades per Javier García del Olmo i Esther Vilas, dos grans apassionats del món de l'escriptura. Ambdós col·leccionistes van recórrer botigues, encants, antiquaris i mercadets d'Europa, cercant objectes relacionats amb la lletra escrita o impresa. La col·lecció està dividida en dos blocs. El primer consta de llibres, periòdics, revistes, retalls de premsa, manuscrits —incloent corrons i taules alcoràniques—, partitures, quaderns. El segon està format per peces d'art, antiguitats —algunes centenàries— i altres elements d'interès per a l'estudi de l'escriptura i la impremta. Entre aquests darrers hi ha mostres de ephemera (materials escrits o impresos de curta durada), exlibris, peces relacionades amb la cal·ligrafia, les arts plàstiques i la fabricació de llibres (plomes, àbacs, cisalles, compassos, tallaplomes), materials per a realitzar diferents classes d'il·lustracions i elements que es fan servir als processos de gravat. Un conjunt divers i molt interessant.

Aquesta notícia em recorda que el Museu de la Impremta emplaçat fins ara al Monestir de Santa Maria del Puig s'està desmuntant per a ser traslladat a un altre lloc. Sé que les nostres autoritats municipals ja s'han interessat per l'assumpte. Estaria bé que Xàtiva, bressol del primer paper europeu, allotgés un futur Museu Valencià de la Impremta i el Gravat. Les arts gràfiques tenen molta tradició a la nostra ciutat. Els actuals propietaris de l'antiga impremta de Blai Bellver conserven eines, màquines i elements diversos —com ara els materials xilogràfics del segle XIX— que enriquirien les col·leccions de l'hipotètic museu. D'altra banda, Xàtiva comença a tenir molta nomenada entre els gravadors de tot el món gràcies a la Biennal Internacional de Gravat Josep de Ribera, de la qual se celebra aquests dies la XIV edició, en què ha resultat guanyador l'artista colombià Alberto Rincón-Cárdenas.

Com que els gravats guardonats passen a ser propietat municipal, el patrimoni artístic local acreix. Ignore si aquestes peces estan conservades en les condicions que cal. (Un gravat exposat a la llum massa temps es deteriora amb rapidesa.) La Casa de l'Ensenyança també alberga una magnífica col·lecció de gravats de Goya. El projecte de museu haurà de superar, però, alguns entrebancs. El primer és l'emplaçament. Caldria buscar un edifici que allotge dignament col·leccions i serveis auxiliars. Això costa diners. Tanmateix, l'escull més important és el polític. La Directora General de Cultura i Patrimoni, que visità Xàtiva fa poc, diu que "certs museus" han d'estar al cap i casal. ¡Bonica idea de la descentralització té Carmen Amoraga! En qualsevol cas, m'agradaria saber quin nivell d'influència política tenen els nostres governants locals. Si no en tenen cap, l'assumpte està perdut.

(publicat a Levante-EMV, el 25/11/2017)

Dissabte, concert