Estem commemorant el 750 aniversari de la mort del rei Jaume I. Al Cap i Casal, l'enaltiment popular al fundador del regne ve de lluny. Abans de complir-se un segle del trànsit, els jurats van acordar la celebració solemne de l'aniversari a perpetuïtat. Dos segles després, decidiren, però, commemorar la data d'entrada de Jaume I en València el dia de Sant Donís. La celebració ha perdurat fins al present, convertida en Diada Nacional del País Valencià. A Xàtiva, l'entrada del rei al castell menor es produí en maig de 1244. Jo no tinc clar que tots els habitants del país hagen "venerat" sempre el Conqueridor. Si hem de guiar-nos per les preferències dels polítics de dretes, sembla que un bergant castellà, Rodrigo Díaz de Vivar, concita molta més admiració. (El País Valencià està ple d’avingudes i places dedicades al Cid.) En realitat, caldrà esperar al segle XIX i al romanticisme perquè Jaume I esdevinga una icona popular. Un xativí, Vicent Boix i Ricarte, col·laborà en la mitificació. Però Jaume I era, com tots, un home amb llums i ombres.
La vida i la personalitat del monarca ens han arribat envoltades d'un munt d'episodis llegendaris, alguns dels quals han estat recollits per Joan Amades en la seua obra Les cent millors llegendes populars ("La fermesa del rei”, “La sopa d’all”, “El rei i l’argenter jueu”, "El ratpenat", “El rei, l’abat de Poblet i l’emperador de la Xina”, "El bisbe sense llengua"...). Destaquen dos episodis, relacionats amb el naixement i la mort. Sobre la concepció del rei, la llegenda diu que els seus pares vivien separats; Pere el Catòlic no se sentia atret per la seua dona. Llavors, uns cortesans l'anaren a veure i, amb cert misteri, li contaren que una gran dama, casada, tindria un gran goig de passar una estona amb ell, amb la condició que la trobada havia de tenir lloc a les fosques; la dama (en realitat l'esposa del rei) volia que s'ignorés la seua identitat. Pere, amic d'aventures amoroses, acceptà. Quan la unió s'acabà de consumar, es desvetllà el joc. Així fou com Maria de Montpeller va quedar encinta del seu futur fill. El mateix Jaume I ho conta al Llibre dels fets.
Pel que fa a la mort del rei, els diables volien emportar-se l'ànima; deien que havia pecat molt en vida. Baixà del cel l'arcàngel sant Miquel, proveït de la balança amb què pesa les ànimes. Els diables no paraven de posar, damunt d'un dels plats, pecats i més pecats que, segons deien, havia comès Jaume I. Uns àngels van portar una pedra i una fusta de cadascuna de les múltiples esglésies que el rei havia fet edificar en les ciutats, viles i places conquerides als moros. Com el plat dels àngels pesà mil vegades més que el dels diables, aquests se'n van haver de tornar a l'infern amb la cua entre cames, mentre que l'ànima del gran rei, guiada per milers d'àngels que havien vetllat per ell, pujava triomfant al cel. ¡Ha! ¿On s'esdevingué aquesta escena, en Alzira o en València? Sembla haver-hi consens entre historiadors. El monarca se sentí molt malament en Alzira, on dictà testament, però viatjà a València, on va morir. La Biblioteca Municipal xativina ha programat, sota el títol Xàtiva, la clau del regne, uns actes commemoratius (conferències, animació infantil, presentació de llibres...) que es desenvoluparan entre el 18 de novembre i el 16 de desembre.
Els conferenciants aclariran dubtes. Però vull referir-me als pecats del rei. N'havia comès molts carnals. Però ja saben la dita: «Dels pecats del piu, Déu se'n riu.» En un llibre molt interessant, La esclavitud en las Españas, del professor José Antonio Piqueras, és citat Jaume I. L'inici de la conquesta del territori valencià, en 1233, es portà a cap, en moments àlgids, amb el pràctic sistema d'aterrir l'enemic. En el Llibre dels Fets, es conta que el rei ordenà matar els pagesos musulmans que eren capturats als afores de les poblacions, per a espantar l'adversari. D'altra banda, bé que no estava massa interessat a esclavitzar la gent que es rendia o era vençuda en combat, el monarca acabà desenvolupant un "peculiar" sentit del botí; envià com a regal uns dos mil esclaus al papa —devia ser Ugolino di Conti, Gregori IX— i a reis, cardenals i nobles, per a fer palesos els seus triomfs i el seu poder. La pràctica de fer esclaus esdevindria habitual. Molts diran: «Això no era pecat en aquella època.» Els dimonis no pensaven igual. Però al capdavall, el rei Jaume I havia ordenat alçar moltíssimes esglésies. Va cristianitzar la mesquita major de Xàtiva, per exemple.
(publicat a Levante-EMV, el 14/11/2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada