Difícil saber qui és qui

El conflicte intern del PSPV, que aflora aquests dies a la superfície, admet múltiples lectures: les dels bàndols directament enfrontats i les dels espectadors externs més o menys interessats. No cal dir que jo em considere un observador neutral. A mi, les primàries del socialisme valencià només m'interessen per les possibles conseqüències que puguen tenir a la Generalitat i els ajuntaments en què estan representats els del puny i la rosa. Una poc previsible derrota de Ximo Puig podria subministrar munició a la dreta, que no passa pel seu millor moment, amb divisions tant en PP com en Ciudadanos. Tal com veig les coses, ningú no és allò que sembla a l'embolic socialista. La situació no és nova; les batalles entre faccions estan a l'ADN del PSPV. En el recent procés de primàries per a elegir secretari general del PSOE, els lermistes es van alinear Amb Susana Díaz. Alguns s'estranyaren que Ximo Puig no sabés llegir la realitat del seu partit. Home, si el baró s'amagà a la seua torre i no va trepitjar les contrades de la seua baronia...

El president no enganya ningú. Pertany a la nomenklatura socialista des dels governs de Joan Lerma. Costa relacionar Puig amb cap intent de renovar el seu partit. Aquests dies, reivindica el moment esplèndid en què està instal·lat el PSPV, que torna a presidir la Generalitat després de romandre vint anys a l'oposició. ¿Moment esplèndid? ¡Pura xamba! En les últimes eleccions locals, el PSPV del cap i casal esdevingué un partit residual. Al conjunt del país, obtingué el seu pitjor resultat en unes eleccions autonòmiques. A la província de València, va traure menys vots que Compromís. Una carambola, l’enfonsament del PP, posà sordina al declivi gradual de les hosts socialdemòcrates valencianes. En qualsevol cas, Ximo Puig presideix la Generalitat. Per això, militants i càrrecs socialistes que donaren suport a Sánchez es mostren ara partidaris de Puig. Ho justifiquen així: «Idèntic motiu, el rebuig a les imposicions de dalt, ens ha obligat a posicionar-nos de manera distinta en les primàries del PSOE i en les del PSPV; a més a més, no volem pertorbar l'estabilitat del govern valencià, que tants anys hem tardat a conquerir.»

La credibilitat de Sánchez també té forats. El líder canvia massa vegades d'opinió en assumptes d'importància. Ha suscitat molta simpatia, perquè militants i votants socialistes consideraren vergonyós que el Comité Federal de l'1 d'octubre de 2016 deposés el secretari general sense tenir en compte l'opinió de les bases, que l'havien elegit. Els partidaris de Puig diuen que Sánchez i Ábalos volen ara deposar el secretari general de la federació valenciana. Això no és del tot cert; en les primàries del PSPV, els militants tindran oportunitat d'elegir entre Ximo Puig i Rafa Garcia. Per altra banda, algunes fonts remarquen que Ábalos no ha estat l'impulsor de la candidatura de Garcia, un perfecte desconegut per a la majoria de simpatitzants socialistes. En tot cas, tothom coincideix a dir que Sánchez voldria carregar-se Ximo Puig. Molts funcionaris i càrrecs institucionals del PSPV, que sempre han arrossegat l’estigma del sucursalisme, clamen ara per l'autonomia del partit. Des de fora resulta difícil identificar qui és qui en la picabaralla.

En aquests moments, les diferències entre militants de base i quadres dirigents, entre sanchistas i susanistas, se superposen al tradicional enfrontament de faccions —lermisme, sector crític, esquerra socialista. ¡Quin cacau! Costa distingir les posicions honestes de les avantatgistes —fa l'efecte que alguns alcen el dit, abans de definir-se, per a saber d'on bufa el vent. Les campanyes de primàries han portat sorpreses: l'alcalde de Xàtiva, Roger Cerdà, i el seu tinent d'alcalde Jordi Estellés, que havien donat suport respectivament a Susana Díaz i Pedro Sánchez, es mostren ara partidaris, l'un i l'altre, de Ximo Puig. A nivell comarcal, gent que sempre havia estat vinculada a l'estructura orgànica del partit —Vicent Vercher, posem per cas— són seguidors de Sánchez i Rafa Garcia. Saber qui representa el canvi és, per tant, missió impossible. Si existís una Netflix autòctona, l'aiguabarreig, als dos bàndols, de crítics i lermistes sortits d’un gabinet d’antiguitats, les lluites pel poder orgànic i les relacions del PSPV amb altres forces polítiques donarien per al guió d'una sèrie casolana inspirada en House of cards, que es podria difondre per streaming.

(publicat a Levante-EMV, el 08/07/2017)