El proppassat dia 28 s'organitzà un acte protocol·lari al Congrés dels Diputats per a celebrar el quaranta aniversari de les primeres eleccions generals democràtiques després de la dictadura. Està de moda això de celebrar els quaranta anys. (Fins ara, allò més habitual era festejar els vint-i-cinc, els cinquanta, els setanta-cinc, els cent, els dos-cents...) ¿Per quin motiu s'organitzà l'acte de la setmana passada? La situació política podria explicar l'estranya celebració. Potser, els partits tradicionals i la Casa Reial tenen algun temor —al procés català, posem per cas. És difícil saber si els ciutadans i els partits polítics catalans partidaris de celebrar un referèndum d'autodeterminació estan disposats a dur la seua pretensió fins a les últimes conseqüències o frenaran a la vora de l'abisme. Tampoc no sabem quines eines farà servir el govern central per a impedir la consulta de l'1 d'octubre. L'Estat disposa de dues eines: la llei i la força coercitiva. Aquesta segona sembla de difícil aplicació en un país democràtic pertanyent a la Unió Europea. Costa d'imaginar la presència de l'exèrcit, en ple 2017, als carrers de Catalunya. Però qui sap...
La gent mira cap a altre costat, però el panorama és ombrívol. El govern central ja ha amenaçat els funcionaris que col·laboren en l'organització del referèndum. El govern de la Generalitat va contestar que no són necessaris. ¿Segur? Vegem. Fins ara, les juntes electorals, encarregades de vetlar per la transparència, la imparcialitat i la seguretat del procés —des de la convocatòria de la consulta fins a la proclamació dels seus resultats—, estaven formades per jutges i secretaris d'ajuntament, que són funcionaris públics. Els ajuntaments havien d'organitzar els sorteigs per a formar les taules electorals. Aquestes solen estar situades en centres escolars que depenen dels municipis i la Generalitat. Els centres escolars públics estan sota la custòdia de directors, que són funcionaris. Els col·legis electorals han d'estar custodiats per policies, locals o autonòmics. Cal un cens electoral, que també és elaborat per funcionaris. La fiscalia ha anunciat mesures contra institucions i funcionaris que executen aquestes tasques. A la Generalitat només li han quedat, per tant, dues sortides: crear una administració electoral pròpia i tirar mà de voluntariat.
Amb independència que alguns siguen també funcionaris, tot el gruix del procés haurà d'estar a càrrec de voluntaris, per tal de no ficar els servidors públics en cap dilema. El govern català és conscient del principal retret que se li farà: «Aquest referèndum no compta amb les garanties necessàries per a ser homologat d'acord amb els estàndards vigents en països democràtics.» Potser per això, s'està gestionant la presència d'uns verificadors internacionals. L'Estat espanyol donarà un espectacle deplorable. Suposant que només faça servir instruments legals, falta saber quina serà la gradació amb que s'aplicaran. ¿S'arribarà a suspendre l'autonomia catalana? ¿Seran inhabilitats el president de la Generalitat, els seus consellers i els diputats del Parlament que hagen votat a favor de la llei del referèndum? ¿Com reaccionaran els ciutadans i les institucions del Principat? ¿Recularan o respondran amb una monumental reacció de desobediència civil? En qualsevol escenari —fins i tot si no es materialitza la secessió de Catalunya—, el règim de la Transició i la Constitució quedaran molt "tocats". I l'independentisme no desapareixerà.
Alguna solució s'haurà de trobar. Sembla que ningú no vulga veure la gravetat de la situació. La política espanyola està totalment supeditada a la qüestió catalana. Ha calgut repetir eleccions generals a causa del procés català. Les dificultats per a formar una majoria de canvi derivaven d'un fet incontrovertible: el PSOE no volia pactar amb ERC o PDeCAT. En altre temps, si ningú no obtenia majoria absoluta, es pactava amb els catalans i llestos. Ara, això és impensable per a PP, PSOE i Cs. No seria desgavellat imaginar que acabem abocats a un nou procés constituent a causa de la qüestió catalana. Sobta sobretot la posició de Pedro Sánchez, que va oferir a Rajoy el suport socialista contra el referèndum. ¿Com és possible que els socialistes es facen solidaris del desastre que s'acosta a causa de les infinites incompetència i intransigència del cap pepero? ¿També recolzarà, Sánchez, l'empresonament de Puigdemont, si el govern de Rajoy decideix prendre aquesta mesura? ¿Ha pensat en les conseqüències? En fi, si finalment hi ha col·lapse polític, ¿algú tindrà ganes de celebrar en 2027 el cinquantenari de les eleccions de 1977?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada