dijous, 2 de maig del 2013

Queixes que donen fàstic

Generalment, els pobres tenen la mania de tirar la culpa de la seua desgracia als encara més pobres. En època de crisi, els més desfavorits autòctons solen carregar contra els immigrants procedents dels països del tercer món, o d’antigues repúbliques comunistes com Romania o Bulgària, els membres més pelats de la Unió Europea. Aquests immigrants són acusats de llevar treball a la gent d’ací. Està clar que la solidaritat de classe no funciona. L’altre dia, una amiga em va enviar aquest mail, titulat 84: Ayer, estuve a punto de comprar pimientos de Padrón y vi que eran ¡made in Marruecos! Hoy mismo, en mi súper, las únicas mandarinas que tienen son israelíes y valen 3 euros el kilo. Y hace poco me traje para casa una lechuga iceberg que venía de una ex república soviética. Es el colmo que comamos lechugas que han crecido a 1000 km de aquí, con el peligro de poder consumir productos provenientes de zonas contaminadas (de Chernóbil, por ejemplo). Contra la crisis, consume productos españoles (que tengan el código de España, el 84). ¡Visca l’autarquia! He d’aclarir que la remitent d'aquest text és una persona progressista que es deixa influir fàcilment ja es veu per campanyes d’Internet de dubtosa procedència.


Molta gent benintencionada sembla oblidar que l’agricultura europea està subvencionada des de fa molts anys, cosa que arruïna els camperols del tercer món  que no reben cap subsidi i han de competir amb les agricultures europea i nord-americana en inferioritat de condicions. Això sí, les autoritats occidentals s’omplen la boca de grans proclames a favor del lliure comerç. ¿Lliure comerç? Els països pobres, que han d’adquirir llavors i fertilitzants a les grans multinacionals del sector, només poden competir al mercat global pagant salaris misèrrims als seus jornalers. Sovint, la mateixa terra d’aquests països és propietat de les multinacionals. La situació provoca la fam a 2.000 milions de boques, perquè les mateixes persones que produeixen cafè o sucre a preus de misèria han d’adquirir després dacsa, fesols o arròs a preus marcats per la Chicago Board of Trade, el centre mundial d’especulació amb el preu dels aliments. Crida l’atenció, en definitiva, que fem campanya contra Marroc o les antigues repúbliques soviètiques i no diguem ni piu de França, el principal exportador de la llet que consumim a casa nostra.

El mail de la meua coneguda continuava així: No imagináis el cambio económico que sería para España que realmente consumiéramos principalmente alimentos y artículos de aquí, de la gente que trabaja aquí y ve como se importan productos extranjeros a bajo coste para que muchas de las personas de aquí se arruinen. Mira la etiqueta: España se escribe con un 84 al principio. Consumir productos españoles es la mejor forma de mantener la pequeña y mediana empresa de nuestro país, la que soporta más del 80% del empleo. Recuerda: 84. Algo tan sencillo como mirar las etiquetas, comprar un coche fabricado en España o no salir al extranjero durante los dos próximos años a lo mejor mantiene tu empleo, el de tus hijos, familiares, amigos... El de todos. 84. Reenvíalo a cuantos más mejor. En fi, comprar productes autòctons —tèxtils, posem per cas— no garanteix que estiguen fabricats a la pell de brau; poden venir de Bangla Desh. D'altra banda, si altres països europeus que també tenen dificultats aconsellaren als seus conciutadans que no adquirisquen productes valencians o que no vinguen a les nostres platges, estaríem apanyats.

Perquè, atenció, la campanya a favor de comprar productes amb el codi 84 aconsella fins i tot no sortir d’Espanya. En realitat, qui no hauria de sortir d’Espanya és el capital dels grans evasors. Esitc convençut que les empreses no superaran la crisi amb autarquia. La superaran amb I+D+I, amb imaginació, amb creació de valor afegit... També sortirem més ràpidament de la crisi si fem una campanya massiva encaminada a desallotjar del poder la panda d’ineptes i corruptes que ens governa. I trobe de mal gust defendre la nostra agricultura apel·lant sempre a la fal·làcia que la competència deslleial dels camperols africans, sud-americans o asiàtics és culpable de les desgràcies del nostre camp. Torne al principi: sempre busquem gent pobre a qui tirar les culpes de tot. Aquesta queixa ja dóna fàstic. Ah, i un acudit final: si catalans, valencians i balears, deficientment finançats, poguérem fugir d’Espanya, potser milloraríem la nostra situació i les nostres perspectives de futur. Pitjor no ens aniria, segur.

1 comentari:

pitxiri ha dit...

"Hoy mismo, en mi súper, las únicas mandarinas que tienen son israelíes y valen 3 euros el kilo". Anem a veure: quasi a mitjan maig, d'on vol que isquen les mandarines?