Gent guapa i gentola

La proliferació de concentracions populars de protesta contra els efectes de la crisi ha posat de manifest que l’eterna divisió de classes socials continua tan viva com sempre. Aquesta divisió, que enfonsa els seus orígens en la nit dels temps, no porta camí d’acabar-se mai. Això sí, els estrats socials han canviat de nom. Ara, ja no es parla de burgesia i classe treballadora; es parla de gent guapa i gentola. En realitat no s’utilitza una única nomenclatura; Paul Krugman, posem per cas, parla de persones que semblen respectables i serioses, en referir-se als representants de l’establishment (de la qual cosa es desprèn que la resta del món, gentola amb poca solta i poca serietat, no és respectable). L’elit de persones dignes i respectables està formada per gent circumspecta, de posat seriós, que parla amb gravetat d’assumptes fora de l’abast de la xusma. En fi, una persona seriosa va vestida elegantment —o informalment però sense passar-se’n: jaqueta d’esport, brusa o camisa amb el primer botó despassat, pantalons vaquers. En canvi, la gentola no té estil, ni ric ni roc. Entre la gent distingida es permeten excessos de bohèmia o esnobisme —recordem, per exemple, l’estil desenfadat de Jaime de Marichalar. Ara bé, quan algun individu pertanyent a la xusma s’excedeix —ja sabeu, porta kufiyya, vaquers descosits i foradats, rastes i un anell a l’orella— esdevé un autèntic perroflauta. La gent respectable es manifesta —només sol fer-ho quan governen partits d’esquerres— per a defendre Déu, la pàtria i la família. (Fins ara no calia defendre la propietat privada; no s’havia donat el cas que cap govern socialista la posés en perill.) Les concentracions de perrofautas, yayoflautas i altra gentussa són, però, veritables escraches, assetjaments copiats de la kale borroka i la kristallnacht nazi. Cal enviar-hi, per tant, els escamots antidisturbis. Aquests policies també s’encarreguen d’executar els llançaments de desnonats, sense importar la presència de nens, vells o malalts. Al cap i a la fi, el perroflauta que subscriví una hipoteca sabia perfectament què firmava, però ara prefereix lliurar en dació el pis sobrevalorat i comprar un de nou, més barat —de raboseria, en té per a donar i vendre—, encara que faça trontollar el sistema bancari. En fi, les persones dignes i respectables tenen dret de fotre-li una hòstia a un perroflauta, o d’arrencar-li el cap, quan aquest molesta els fills de l’elit, nens innocents i encantadors. Les persones serioses són de l’opinió que la xusma pateix infortuni per mandra, ignorància o escàs esperit emprenedor. Els iaios que adquiriren preferents han estat víctimes de la seua pròpia avarícia; els autònoms i les persones acomodades caiguts en l’exclusió social són pringats que no han sabut preveure els esdeveniments. En canvi, els financers folrats i els evasors són gent previsora que col·labora a mantenir la marca “Espanya”. No és freqüent que els dirigents polítics o els banquers —prototips de gent seriosa— posen els peus a la garjola quan han delinquit (sense anar massa lluny, Alfredo Sáenz, el conseller delegat del Santander indultat pels socialistes, es retratava dimarts amb Felipe de Borbó, al Foro Hispano-Alemán). En canvi, el penjat que duu una paperina a la butxaca sol acabar irremeiablement entre barrots. Total: els governants no tenen més remei que tancar carrers, prohibir l’accés als parlaments i negar-se a comparèixer en públic. Han d’evitar que la xusma s’acabe el sistema. ¿Quin sistema? ¡La democràcia de la gent seriosa i respectable! ¡És l’eterna lluita de classes!