A veces, gobernar es repartir dolor. Aquesta frase lapidària, del
ministre Gallardón, eleva a categoria política el punt de vista religiós de
bona part dels actuals governants. Es tracta, però, d’un punt de vista
esbiaixat: el govern reparteix dolor físic als ciutadans molt sovint, sí, però els
membres de la casta dirigent sols el pateixen metafísicament. Vull dir que
presidents de govern, ministres i consellers, alts càrrecs de l’administració,
senadors, diputats, caps provincials i alcaldes solen tenir les esquenes ben
cobertes. En realitat, la finalitat suprema de l’activitat política hauria de
ser l’aconseguiment del bé públic. I aquest consisteix, essencialment, a repartir felicitat entre tots els
ciutadans. ¿Com entén això de la felicitat ciutadana l’alcalde de Xàtiva? Per a
respondre la pregunta, hauríem de retrocedir a l’època de l’Imperi Romà. Els
antics romans van forjar el clientelisme. El client (cliens, en llatí) era la persona de rang inferior que depenia
d’un patró. Gràcies a la relació de
patronatge, els clients obtenien certes prebendes i els patrons gaudien del
respecte (obsequium) i el recolzament
electoral dels patrocinats.
La mentalitat de l’alcalde té poc a veure amb
l’ascetisme. A ell li agrada l’hedonisme. Fins ara, Rus subministrava al veïnat
pa i circ (panem et circenses):
concursos d’arròs al forn, fonts ornamentals, futbol, espectacles de fira...
Enguany, s’ha tret de la mànega una carta inesperada: va a repartir minijobs, engrunes de treball ¿Com? En
teoria, caldria seguir criteris objectius a l’hora d’ordenar les sol·licituds: temps
a l’atur, perill immediat de desnonament per impagament de lloguers o termes
hipotecaris, absència de qualsevol prestació social, càrregues familiars... Finalment,
els llocs de treball oferts haurien de ser adjudicats, a les persones més
indigents, per un organisme independent en què participaren els serveis socials, l'oficina
pública d’ocupació. El clientelisme funciona, però, d’altra manera. Sovint,
l’avantsala de l’alcaldia xativina sembla un peristilum romà, espai en què el patró rebia la salutatio matutina dels clients de
confiança, mentre els altres esperaven fora. ¿Garantiran la felicitat dels xativins
afligits, els minijobs de Rus? Em tem
que no. Si té memòria, recordarà allò que pensava del Plan E de Zapatero. En fi, la felicitat col·lectiva només
s’assegura amb igualtat i justícia social.
L’alcalde de Xàtiva hauria d’abordar de
manera més contundent els problemes dels seus conciutadans —altres edils
del seu partit ho han fet—, però té el cap en altres assumptes. Podria haver
enllestit, posem per cas, una política efectiva d’accés social a la vivenda,
cosa que hauria proporcionat molta felicitat a un bon grapat de xativins i
xativines. ¿Recorden aquelles claus de casa que repartí simbòlicament abans d’una
campanya electoral? Només es construí —massa tard— una mínima part dels
habitatges de protecció oficial projectats. Els “agraciats” hi van renunciar
perquè el preu dels pisos havia pujat molt (arribaren a ser tan cars com els de
venda lliure). El mes passat, l’alcalde donà el cop de gràcia a l’hipotètic pla
municipal de l’habitatge, en renunciar al programa Lloguer Jove. En 2006, s’havien
adjudicat a una constructora, en condicions molt favorables, uns terrenys
municipals emplaçats darrere de la plaça de bous. L’empresa adjudicatària havia
de construir quaranta-sis pisos i llogar-los a preus assequibles. Transcorreguts
cinquanta anys, els habitatges havien de passar a titularitat municipal.
Els pisos no es van construir mai. El solar
no complia les especificacions contemplades als plecs de licitació. Tenia una
superfície menor de l’anunciada, estava afectat per una servitud i era
travessat per una séquia. Mentre la constructora esperava que el govern local
solucionés els defectes, vingué la crisi del sector immobiliari. Total: si les
obres hagueren començat en 2006, els pisos haurien estat adjudicats en 2008. A
causa de la incompetència municipal, uns centenars de joves han vist minvades
les seues possibilitats d’iniciar una vida feliç en un recer segur. Segons
Gallardón, retallar serveis públics i prestacions socials, restringir l’accés a
l’habitatge, tolerar els abusos dels bancs, pujar els imposts indirectes i
propiciar el comiat lliure o la baixada de salaris són penitències que asseguren
la felicitat futura. Els ciutadans afligits pensen, en canvi, que uns polítics més
preparats i més atents a l’interès general pujarien la cota de felicitat i benestar
col·lectius. Els predicadors de sacrificis ja comencen a donar fàstic.
(publicat a Llevante-EMV,
el 06/04/2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada