Monarquia per a una bona temporada

Amb motiu del 82 aniversari de la proclamació de la II República, intel·lectuals, periodistes i polítics han debatut intensament el present i el futur de la monarquia. Els últims esdeveniments protagonitzats per la casa reial han provocat l’augment de partidaris de la república. Tanmateix, continuen sent majoria els ciutadans que recolzen la monarquia. En altres entrades, ja he expressat la meua opinió sobre l’assumpte: reivindicar la república és qüestió de coherència. Enguany, un fet d’actualitat ha monopolitzat el debat: ¿quins efectes tindrà sobre el prestigi de la institució monàrquica la imputació judicial de la infanta Cristina? Gent com Ramón Pérez-Maura, monàrquic i adjunt a la direcció de l’ABC, o el meu amic Xavi Aliaga —per posar dos exemples a les antípodes— han suggerit que la imputació, en demostrar que la llei és igual per a tots, beneficia la corona, perquè talla qualsevol acusació de privilegi. Opinions com les de Pérez-Maura només tenen un sentit: de la necessitat, fer virtut. És més: la infanta no arribarà a seure en la banqueta dels acusats —és possible que ni tan sols arribe a declarar davant del jutge Castro—, però la dreta mediàtica podrà dir que els tribunals han actuat amb independència.

Jo, en canvi, pense que la imputació ha fet un mal immens a la monarquia. Ha trencat un tabú; els membres de la casa reial ja no són intocables. I cal recordar que la vigència de la monarquia recolza precisament en els tabús. Per això, el rei, la fiscalia i l’advocacia de l’Estat s’han passat per l’arc les convencions i els usos democràtics. Que el rei mostre la seua estranyesa per la imputació de la seua filla és una manera eufemística de dir que està disgustat. Però el rei hauria d’estar callat; no té dret, mentre siga monarca, a violentar la independència judicial. Que la fiscalia recórrega l’acte del jutge instructor suposa actuar en defensa de la part imputada, paper impropi del ministeri públic. (De fet, deixa en mans del sindicat dretà Manos Limpias tot el pes de l’acusació.) Que l’advocacia de l’Estat, pagada pels contribuents, prenga partit per la presumpta culpable de delicte fiscal i malversació de diners públics és, si més no, una presa de partit que podrien vindicar altres ciutadans amb problemes judicials. Tot açò demostra com estan de preocupades, per un fet impensable fins ara, la monarquia i les institucions públiques que la defensen. Que acabe sent una mera maniobra de distracció no lleva transcendència a la imputació de la infanta.

I ja és l’enèsim tabú que es trenca. Com s’ha dit en altres ocasions, la monarquia descansa sobre tres elements fonamentals: l’altar, l’ADN i l’espasa. Bé que la Constitució ho dissimule, un rei ho és per la gràcia de Déu. El cap d’Estat presideix les grans solemnitats oficials amb missa i uniforme de capità general. Quant a la cadena d’ADN, es va trencar fa temps, en època d’Isabel II, avantpassada de l’actual monarca. I els matrimonis morganàtics dels actuals prínceps encara l’han trencada més, fins a difuminar totalment la noció de línia dinàstica. Altres afers de la família reial (episodis biogràfics de la princesa d’Astúries, divorci de la infanta Elena, infidelitats del rei, ruptura de la convivència conjugal dels monarques) han fet trontollar l’altar —per moltes cerimònies religioses que presidisca sa majestat. Amb tot açò (més els presumptes delictes comesos per Urdangarín amb la possible anuència de la seua esposa, els misteris sobre la fortuna de Joan Carles, la falta de transparència de la casa reial i les fugides del seu cap), el caràcter sacralitzat i simbòlic de la institució monàrquica ha volat pels aires. Publicacions i programes humorístics de televisió ja no es priven de fer tota mena d’acudits sobre la família reial.

Per primera vegada des de la Transició, la valoració popular del rei Joan Carles no arriba a l’aprovat, segons les enquestes. De fet, sóc de l’opinió que el suport popular a la monarquia es manté perquè els Borbons formen part de la tropa que omple el paper couché i els programes del cor, i enlluerna una part important del públic. Però aqueix tipus de suport és molt fungible. La cantant Isabel Pantoja, posem per cas, entrava als jutjats per un passadís de gent que cridava boniqueses: «¡Guapa!» Però va sortir, després d’escoltar la sentència condemnatòria, entre crits de ladrona i choriza. La imputació de la infanta Cristina preocupa, i molt, en la casa reial. En fi, com a bon republicà, sent la temptació de creure que tot allò dolent per a la monarquia és bo per a la república. Però no ens hem d’enganyar: encara queda monarquia per a una bona temporada.