Les sortides del ministre Wert

El ministre Wert, que sembla no saber quina cosa és donar classe a grups de trenta-cinc alumnes de segon o tercer d’Educació Secundària Obligatòria, ha dit que els xiquets se socialitzaran millor en classes abarrotades. S’agraeix el bon humor, però l’amuntegament d’alumnes tindrà, evidentment, conseqüències didàctiques i pedagògiques molt negatives. Posarem l’exemple de Llengua i Literatura. Tradicionalment, es ve abusant molt en aquesta assignatura de les activitats gramaticals centrades en el paradigma oracional. Els xiquets passen bona part de les seues etapes d'escolarització fent activitats d’anàlisi sintàctica, omplint graelles amb pronoms febles... En canvi, fan poques activitats de producció discursiva  i textual —poca conversa i poca redacció. Jo, això ho note molt en els alumnes de segon de Batxillerat: tenen dificultat per a escriure comentaris de text o altres modalitats textuals per falta d’hàbit; rarament, al llarg de la seua vida acadèmica, s’han vist obligats a escriure relats, articles d’opinió, resums, textos expositius... Tampoc no se’ls ha ensenyat a fer-ho. Quant als idiomes estrangers, es dedica poc de temps a la conversa. Aquests factors expliquen els baixos resultats que obtenen els nostres alumnes als informes PISA.

En vista d’aquest panorama, cal millorar la comprensió lectora i l’expressió oral i escrita. Som molts els professors que venim propugnant, des de fa temps, un canvi de paradigma: dedicar més temps a l’adquisició de les competències lingüístiques bàsiques. Aquest canvi de paradigma implica, però, una enorme càrrega de treball. S’han de planificar les activitats de producció (presentació i anàlisi de models, produccions intermèdies, correcció d’esborranys i produccions definitives). Aquesta seqüència didàctica esdevé un malson per al professor de llengua que vol fer les coses com cal; ha de corregir els esborranys i els treballs en net. Hi ha docents que diuen als xiquets: «Jo no tinc temps per a mirar-me tanta cosa. L’esborrany, corregiu-lo vosaltres mateixos. Jo ja corregiré els treballs en net.» Es tracta, evidentment, d’una pràctica equivocada. Un alumne no pot corregir-se tot sol un treball escrit. Si fos capaç de fer-ho, no necessitaria matricular-se a l’institut; podria anar directament a la universitat. Cal corregir, per tant, els esborranys. Alguns professors utilitzem certes estratègies per tal d’alleugerir la feina: obligar a llegir en veu alta les fases intermèdies (en cada classe, unes poques), projectar transparències d’alguns esborranys per a corregir-los col·lectivament, fer ús de les pissarres digitals...

Tots aquests procediments permeten que, a la llarga, es puguen corregir treballs en brut de tots els alumnes. També és freqüent que un alumne li pregunte al professor: «¿Repetisc el text i me’l tornes a corregir?» La resposta, ja ho haureu endevinat, ha de ser sí. Estem per a ensenyar, no per a suspendre. La vida del professor de llengua que actua com cal és molt dura. De vegades, he arribat a pensar que m’hauria de fer, en la pròxima reencarnació, professor de Matemàtiques. Faré uns càlculs senzills. Imaginem un professor o una professora que done classe en sis grups de trenta alumnes. Quan posa un treball escrit, ha d’emportar-se a casa cent vuitanta treballs (tres-cents seixanta, si corregeix també els esborranys). Amb un promig de dues pàgines per treball, el número total de pàgines mareja. Per això, alguns professors prefereixen les graelles i el solucionari. I per això, Ignatius J. Reilly, protagonista de La conxorxa dels necis, obra pòstuma de l’escriptor nord-americà John Kennedy Toole, no tornava mai als seus alumnes els treballs corregits. En fi, a partir del curs vinent, molts professors hauran de donar classe a set grups de trenta-cinc o quaranta alumnes. Tant se val! No tinc ganes d’agarrar de nou la calculadora. Això sí, el ministre Wert diu que les seues mesures no tindran efectes negatius sobre la qualitat de l’ensenyança.