A l’alba del dia 18, el cel va aparèixer ennuvolat i gris. Aqueix diumenge, s’havia d’ascendir a l’ermita del Puig. He repassat mentalment les diverses fites de l’ascensió i, malgrat no creure en presagis, he arribat a pensar que l’oratge, l’escenografia, dalt del turó, semblaven disposats per una mà invisible, per algú que ja coneixia el terrible esdeveniment: la nit anterior, havia mort el nostre amic Joan Juan Barberà. La notícia s’escampà entre el plugim. Des de llavors, molts amics han desgranat a poc a poc diferents episodis d’una biografia extensa. Vaig conèixer Joan un principi de curs de l’any 1968, al col·legi Claret. Fou professor meu d’Història de l’Art en 6é de Batxillerat. Encara recorde com arribava a classe carregat amb un projector de diapositives, tota una novetat. Posteriorment, hauríem de recordar més d’una vegada, ell i jo, aquella època.
Joan era llicenciat en Història per la Universitat de València. A la vella Facultat de Filosofia i Lletres, situada al carrer la Nau, havia enfortit amb Raimon, altre xativí il·lustre, una amistat que venia de lluny; s’havien conegut a les aules del Josep de Ribera, quan l’institut encara romania a la Casa de l’Ensenyança. A poc d’acabar la carrera, a la dècada dels seixanta, Joan s’incorporà al negoci familiar; era cosí dels amos d’una concessionària dedicada a la venda d’automòbils. Durant un temps, féu simultanis, però, el treball a l’empresa i la docència; donà classes al Josep de Ribera i, com ja s’ha dit, al Claret. A l’institut, coincidí amb el professor Josep Lluís Bausset, persona compromesa amb la llengua i la cultura del país (a primeries del passat desembre, se’ls pogué veure junts, durant l’acte en què fou lliurada a Raimon la medalla d’or de la Universitat).
En esdevenir gerent de l’empresa familiar, Joan abandonà definitivament aquelles incursions al món de la docència. Mai no deixaria, però, de dedicar-se a l’activitat cultural. Formà part del grup de persones que, després d’aconseguir paralitzar l’enderroc de l’ermita de Santa Anna, van fundar l’Associació d’Amics de la Costera; Joan en fou el segon president. Alguns estius, la junta directiva es reunia (amb assistència de molts socis interessats) al seu palau de Vallés. Ell i la seua esposa, Dolors, ens acollien divendres a poqueta nit. En aquelles vetllades, es gestà el primer número de la revista Papers de la Costera (Joan hi va col·laborar amb dos articles dedicats al pintor Estruch). Gràcies a les seues relacions, l’associació portà a terme, quan encara cuejava el darrer ajuntament franquista, una programació cultural esplendorosa.
I és que Joan conreà amistats duradores amb nombroses personalitats del món de la cultura i la política. Vicent Andrés Estellés i la seua esposa sojornaren uns dies, a finals dels setanta, a casa seua. El poeta escriví posteriorment un llibre, Xàtiva, que acabaria formant part del Mural del País Valencià. Joan, empresari progressista i pròxim al socialisme, arribaria a col·laborar amb el PSPV; figurà a la llista electoral encapçalada, el 1995, per Manuel Casesnoves. Jo recorde, però, altres episodis més pròxims del mestre i amic desaparegut: el sopar en què havíem convidat Raimon i el rector Pedro Ruiz; l’acte de presentació del darrer Papers de la Costera, compartint taula, per última vegada, amb Vicent Montés; les xerrades al seu despatx sobre açò i allò... Em vénen al cap les converses sobre les nostres aficions comuns: els viatges, la pintura, la música...
Darrerament, Joan i Dolors havien viatjat a Nàpols i Sicília. En saber que jo també marxava a la Campània, m’aconsellà de visitar el Museu de Capodimonte, amb pintures esplendoroses de Ribera, i d’escoltar la música de Roberto Murolo, Pietra Montecorvino, el Neapolis Ensemble... Així era Joan, un home atent i afable. Sabíem que estava malalt. Ningú no podia sospitar, però, una mort tan sobtada, una mort que ha deixat en suspens tants projectes... Ja no podrem, per exemple, retre-li personalment, des de l’Associació d’Amics de la Costera, l’homenatge que mereixia. El dia del soterrar, mossèn Albelda, rector de Montesa, em digué a cau d’orella, mentre esperàvem l’entrada del taüt a la Seu: «Ximo, li haurem de dedicar alguna cosa.» Sí, li dedicarem més d’una. Adéu, Joan Juan, amic i mestre. Sempre et recordarem.
(publicat a Levante-EMV, el 01/05/2010)
9 comentaris:
Merescut homenatge. Com bé diu vosté, Joan Juan era un home de gran cultura, que va fer molt per la protecció i foment del patrimoni històric i cultural de les nostres terres. A més, amb ell desapareix un tipus de personalitat o d'actitud que ens faria molta falta: la de l'empresari cult, erudit. Un veritable humanista. Descanse en pau.
Gràcies, amic Tadeus, per sumar-se també vostè al record i al petit homenatge a Joan. Estic totalment d'acord amb el que diu: tant de bo tinguérem més empresaris com Joan, un humanista.
Emotiu, documentat i justificat homenatge. Un perfil malauradament poc habitual entre nosaltres el de Joan Juan. Així ens va. Una abraçada perquè sé que vosté tenia molta amistat.
Gràcies, Xavier, per les seues paraules i pel seu article dedicat a Joan que publicà El País dies enrere.
M'ha sorprés, Ximo, que esmentes que vas conéixer el Joan al col.legi Claret a principis del curs de l'any 68. Per què? Perquè jo hi estava intern... i no us recorde. A vore: jo vaig fer 1r de bat. el curs 67-68... i vosaltres aniríeu un curs posterior pel que dius. De tota manera, descanse en pau l'amic Joan.
Al colegi Claret en erem molts en aquell llunyà curs 67-68 i per això no és fàcil recordar als més majors o professors joves si no coincidíem a les aules. Jo anava eixe curs a 4ª de primària i tampoc recorde al estimat Joan, ni a Ximo. Tal vegada vetgent fotos de l'época..... A Calabuig, que fou alcalde sí que el recorde ,i altres de eixa edat." els majors".
M' haguera agradat rebre clases de historia del art de Joan Juan, cert que sí. En primaària encara hi havia un sol professor per a totes les assignatures, i jo recorde que eixe curs tenia a un estudiant per a claretià ,Carlos Carnicero, vasc,
molt bon mestre i de molt bon record com a persona . Si sabeu algo d'ell, cosa difícil, ho poseu per açí. També tinc molt bon record del professor del curs anterior, ja més conegut, el setabense José Lopez Sellés, que ens feia unes classes molt agradables i de profit,lo que ja no podria dir de altres professors en assignatures del baxillerat posterior.
Molt lluny, com diu Raimon, queda ja tot això, certament,com una película de eixes de altra época.
Mis saludos para todos vosotros. Me dijeron que aparecía por aquí, y por eso, decir que os recuerdo a todos con cariño. Resido en Valencia, jubilado ya. Que Dios y la Virgen María nos siga ayudando a todos.
Hola i gràcies a tots. He tingut abandonat el blog, uns dies, per excés de feina. En tornar a entrar-hi, he vist comentaris interessants. Alguns d’ells susciten la nostàlgia pel temps perdut. Es curiós com un sol curs de diferència pot arribar a emboirar els records. Jo anava al mateix curs que Miquel Calabuig, Juanjo Antolí, Benjamín Colomer, José Juan Guaita, Fernando Ruiz, Ximo Soler, Vicente Tudela...
Doncs, pel que dius, no anàvem al mateix curs. Un any davant o darrere... Àngel
Publica un comentari a l'entrada