He de fer una advertència prèvia: aquestes reflexions meues no tenen vocació d’objectivitat. Per què dic açò? Perquè vaig a referir-me als funcionaris. Primerament, s’ha de dir que hi ha classes i classes de funcionaris. Generalment, s’admet que metges i professors fan una tasca profitosa; se sol menysprear, en canvi, la tasca de qui està darrere d’un mostrador. Aquesta norma admet, naturalment, excepcions. De fet, els professors tenen una consideració social molt baixa; hom pensa que treballen poc i tenen massa vacances. Jo no descartaria que hi haja cert component d’enveja en aquesta apreciació. ¿Com s’explica, si no, que gran part de les classes mitjanes aspire a veure col·locats els seus fills a la funció pública?
En realitat, els funcionaris (llevat de certes castes: inspectors d’Hisenda, diplomàtics, jutges, registradors) eren mirats amb condescendència en èpoques de bonança econòmica, quan es guanyaven fortunes en sectors com la construcció. Per a molts, els servidors públics eren beneits que mai no s’anaven a fer d’or; només podien aspirar a complir triennis i a gaudir, això sí, d’un lloc de treball segur —que no és poc—. Però ara, en època de crisi, se’ls atribueix la culpa de tots els mals. Així que el govern de torn ha decidit d’utilitzar-los com una mena de jòquer; sap que qualsevol mesura presa contra els funcionaris serà aplaudida per la majoria dels ciutadans (les enquestes publicades aquests dies ho corroboren).
Hi ha coses que no es poden amagar. Ja ho diu el refrany: quan el riu sona... Al sector públic, la productivitat és molt baixa, perquè els seus empleats no han de competir al mercat, no tenen controls externs i no veuen perillar llurs llocs de treball. Recorde haver vist, fa temps, com els membres d’una quadrilla municipal tardaven trenta dies a reblir un clot al carrer República Argentina. Observant-los amb atenció, es podia comprovar com s’aturaven cada mitja hora a esmorzar, fumar-se una cigarreta... Un d’ells, per torn, manejava el llegó i el cabàs; els altres miraven i xerraven. I així un dia, i altre... I clar, com estaven a la via pública, els vianants veien com s’eternitzava un pedaç que es podia haver cosit, a molt estirar, en quaranta-vuit hores.
«No córregues! Total, a final de mes vas a cobrar el mateix», posa la vox populi en boca dels funcionaris. (S’hauria de fer notar, en tot cas, que la falta d’incentius —sovint avalada pels sindicats— és altra causa de la baixa productivitat.) Al final, amb aquesta imatge tan negativa del treball públic, acaben pagant justos per pecadors; hom fica al mateix sac un professor del Simarro que brega amb grups d’adolescents, un metge del Lluís Alcanyís que atén urgències i un subaltern que mira, assegut en una cadira, qui entra al negociat. I en arribar les vaques magres, es tira mà del tapaforats de sempre: la funció pública. Ara mateix, el govern socialista hi ha clavat una tisorada del 5%, davant la probable indiferència general.
Però arribats ací, convindria fer-se unes preguntes: Es clavarà també la tisora en aqueix sector format per recomanats, càrrecs de confiança, funcionaris de lliure designació, directius d’ens autònoms i gent diversa que xucla la mamella pública sense haver guanyat unes oposicions? Què hi ha dels sous, dietes, gratificacions i cotxes oficials dels polítics? Es pensa demanar danys i perjudicis als autèntics culpables del col·lapse econòmic? Perquè la crisi —no ho oblidem— ha estat provocada per la cobdícia i la manca d’escrúpols d’un capitalisme que havíem perdut de vista durant els recents anys de pèrdua de valors i febre consumista. Ara que reïx el monstre, l’ha d’aquietar un exèrcit de funcionaris i pensionistes? S’ha parat a pensar ZP que una part important dels seus vots prové del funcionariat? I ja posats a fer preguntes, recuperarem els diners robats per la trama Gürtel? Lluitaran contra el dèficit públic les institucions locals i autonòmiques valencianes, campiones de la pompa i el balafiament?
En realitat, els funcionaris (llevat de certes castes: inspectors d’Hisenda, diplomàtics, jutges, registradors) eren mirats amb condescendència en èpoques de bonança econòmica, quan es guanyaven fortunes en sectors com la construcció. Per a molts, els servidors públics eren beneits que mai no s’anaven a fer d’or; només podien aspirar a complir triennis i a gaudir, això sí, d’un lloc de treball segur —que no és poc—. Però ara, en època de crisi, se’ls atribueix la culpa de tots els mals. Així que el govern de torn ha decidit d’utilitzar-los com una mena de jòquer; sap que qualsevol mesura presa contra els funcionaris serà aplaudida per la majoria dels ciutadans (les enquestes publicades aquests dies ho corroboren).
Hi ha coses que no es poden amagar. Ja ho diu el refrany: quan el riu sona... Al sector públic, la productivitat és molt baixa, perquè els seus empleats no han de competir al mercat, no tenen controls externs i no veuen perillar llurs llocs de treball. Recorde haver vist, fa temps, com els membres d’una quadrilla municipal tardaven trenta dies a reblir un clot al carrer República Argentina. Observant-los amb atenció, es podia comprovar com s’aturaven cada mitja hora a esmorzar, fumar-se una cigarreta... Un d’ells, per torn, manejava el llegó i el cabàs; els altres miraven i xerraven. I així un dia, i altre... I clar, com estaven a la via pública, els vianants veien com s’eternitzava un pedaç que es podia haver cosit, a molt estirar, en quaranta-vuit hores.
«No córregues! Total, a final de mes vas a cobrar el mateix», posa la vox populi en boca dels funcionaris. (S’hauria de fer notar, en tot cas, que la falta d’incentius —sovint avalada pels sindicats— és altra causa de la baixa productivitat.) Al final, amb aquesta imatge tan negativa del treball públic, acaben pagant justos per pecadors; hom fica al mateix sac un professor del Simarro que brega amb grups d’adolescents, un metge del Lluís Alcanyís que atén urgències i un subaltern que mira, assegut en una cadira, qui entra al negociat. I en arribar les vaques magres, es tira mà del tapaforats de sempre: la funció pública. Ara mateix, el govern socialista hi ha clavat una tisorada del 5%, davant la probable indiferència general.
Però arribats ací, convindria fer-se unes preguntes: Es clavarà també la tisora en aqueix sector format per recomanats, càrrecs de confiança, funcionaris de lliure designació, directius d’ens autònoms i gent diversa que xucla la mamella pública sense haver guanyat unes oposicions? Què hi ha dels sous, dietes, gratificacions i cotxes oficials dels polítics? Es pensa demanar danys i perjudicis als autèntics culpables del col·lapse econòmic? Perquè la crisi —no ho oblidem— ha estat provocada per la cobdícia i la manca d’escrúpols d’un capitalisme que havíem perdut de vista durant els recents anys de pèrdua de valors i febre consumista. Ara que reïx el monstre, l’ha d’aquietar un exèrcit de funcionaris i pensionistes? S’ha parat a pensar ZP que una part important dels seus vots prové del funcionariat? I ja posats a fer preguntes, recuperarem els diners robats per la trama Gürtel? Lluitaran contra el dèficit públic les institucions locals i autonòmiques valencianes, campiones de la pompa i el balafiament?
(publicat a Levante-EMV, el 15/05/2010)
2 comentaris:
Encertat article. Estic d'acord amb el que dius, especialment en el darrer paràgraf.
Jo sóc funcionari, i em sembla bé el retall de sou. Els sindicats volen convocar una vaga per a la funció pública el dos de juny. Dubte que tinguen molt d'èxit. Jo diria que cal esperar, deixar passar un temps i vore si estes mesures funcionen i si, efectivament, els que paguen el 'pato' no són només alguns.
Per cert, ¿hi ha alguna llei que impedisca als funcionaris ser especuladors immobiliaris, o tindre activitats econòmiques paraleles? Un funcionari amb ganes d'especular o enriquir-se ho pot fer tranquilament, de fet té prou temps lliure per a activitats paraleles i sobresous.
Jo, en principi, estaria d’acord a pagar una part del “pato” (atenció, no la part que em “toque”, perquè no em considere part dels qui han causat els problemes). Estaria, com deia, d’acord a pagar els vidres trencats si el govern hagués estat més valent: si no hagués suprimit l’impost de patrimoni, si no hagués fet regalets injustificats per a guanyar les eleccions anteriors, si clavara mà a les societats pantalla en què s’amaguen les grans fortunes, si s’acabara amb tota la plèiade de recomanats que pul·lulen pel món de la política, si es prenguera alguna mesura contra els especuladors, si —com molt bé diu vostè— els “pagans” no fórem sols alguns...
Quant a la seua pregunta, no hi ha res que impedisca que un funcionari, sotmès al corresponent règim d’incompatibilitats, puga dedicar-se, durant el seu temps lliure, a certes activitats (la d’administrar el seu patrimoni, per exemple). Però clar, vostè deu estar pensant únicament en els professors de Secundària. Li recorde que un guàrdia civil, o la infermera d’un hospital, o el personal d’administració general i serveis, o els bombers, o els policies locals... també són funcionaris. I alguns d’ells tenen uns sous molt baixos i poquíssim temps lliure.
Respecte dels professors de Secundària, puc dir-li, per la meua experiència personal, que la immensa majoria dels qui es dediquen a alguna activitat paral·lela fan treballs relacionats amb la docència, la creació o la recerca: publicacions, classes a la Universitat, cursos... N’hi ha que es dediquen a l’especulació o a les activitats immobiliàries? Jo en conec alguns, però són l’excepció a la regla general. Per tant, no aporten cap element significatiu al debat sobre la justícia o injustícia de les mesures d’ajust al sector públic.
Publica un comentari a l'entrada