L'humor de Mordillo

Maleït percentatge

Si considerem la puntuació mitjana obtinguda, els resultats estatals del darrer informe PISA són prou dolents —els pitjors de tot l'històric de PISA en matemàtiques. També ha empitjorat la mitjana de lectura comprensiva. Ara bé, qui no es consola és perquè no vol; alguns estats del nostre entorn —França o Alemanya, per exemple— també han experimentat una bona davallada respecte de l'informe anterior. Però la dita popular («Mal de molts, conhort de necis») aconsella no buscar lenitius en l'ensopec alié. Pel que fa als estudiants valencians, els resultats remeten de nou a l'etern interrogant sobre la botella: ¿està mig plena o mig buida? Els alumnes del País Valencià igualen la mitjana espanyola en matemàtiques i estan per damunt en lectura. Seria ben interessant saber quin grau de competència en matemàtiques i lectura comprensiva tenen els alumnes xativins. Per analogia, podem deduir que la situació de Xàtiva deu ser semblant a la del conjunt del país. Òbviament, molta gent opina aquests dies sobre les causes dels mals resultats i sobre les mesures que caldria prendre per tal d'elevar el nivell instructiu dels nostres alumnes.

D'acord amb les afirmacions fetes per persones i col·lectius involucrats en la matèria (pedagogs, especialistes en diferents didàctiques, sindicats de docents, etc) les causes són múltiples: escassa inversió en educació; mancances en la formació permanent del professorat; absència d'incentius que promoguen la innovació metodològica i un millor treball docent; ràtios elevades; plantilles justes... Em ve a la memòria el ministre Wert. Ignorava quina cosa és donar classe a grups de trenta-cinc alumnes de segon o tercer d’ESO; va afirmar que els xiquets se socialitzen millor en classes ben abarrotades. Però cal fer anàlisis més concretes. Durant els setanta i la primeria dels vuitanta, s'utilitzaven a l'aula les tècniques Freinet, la impremta, la correspondència escolar... Jo encara recorde els periòdics d'aula que fèiem —supose que alguns alumnes també recordaran la "vietnamita", una impremta de gelatina. Aquelles tècniques anaren desapareixent a poc a poc. Durant vàries dècades, en classe de llengua, els xiquets passaven bona part de les seues etapes d'escolarització fent moltes activitats d’anàlisi sintàctica, omplint graelles amb pronoms febles...

Quasi tot se centrava al paradigma oracional. En canvi, es feien poques activitats de producció discursiva i textual —poca conversa i poca redacció. Jo ho notava en els alumnes de batxillerat. Tenien dificultat per a escriure comentaris de text o altres modalitats textuals per falta d’hàbit; rarament, al llarg de la vida acadèmica, s’havien vist obligats a escriure relats, articles d’opinió, resums, texts expositius. Tampoc no els havien ensenyat a fer-ho. Quant als idiomes estrangers, es dedicava poc de temps a la conversa. Finalment, hem assistit a l'eclosió de l'ús escolar de la tecnologia digital. Durant un temps, vam pensar que Internet seria una eina meravellosa. Avui sabem que també implica múltiples perills. Molts alumnes perden els hàbits de llegir en paper i escriure a mà. Sovint, els contextos familiars tampoc no ajuden. Tots aquests factors expliquen en part els baixos resultats que tradicionalment obtenen els alumnes als informes PISA. D'altra banda, els docents que volen fer les coses com cal han d'assumir una enorme càrrega de treball.

L'activitat de producció implica una llarga seqüència didàctica (anàlisi de models, produccions intermèdies, correcció d’esborranys, textos definitius) que esdevé un malson per a l'ensenyant; ha de corregir esborranys i treballs en net. Si un professor o una professora que done classe en sis grups d'ESO de trenta alumnes demana un text escrit, ha d’emportar-se a casa cent vuitanta treballs (tres-cents seixanta, si corregeix també esborranys). Amb una mitjana de dues pàgines per treball, el nombre total de pàgines mareja. Per això, alguns docents prefereixen graelles i solucionari. I per això, Ignatius J. Reilly, protagonista de La conxorxa dels necis, obra pòstuma de John Kennedy Toole, no tornava mai als alumnes els treballs corregits. En fi, el problema està detectat des de fa temps. Diferents estudis mostren que un percentatge elevat d’alumnes no aprèn a llegir comprensivament, ni a expressar-se correctament per escrit. I com ja hem suposat més amunt, alguns xiquets de centres acadèmics de Xàtiva estaran inclosos en el maleït percentatge.

(publicat a Levante-EMV, el 27/01/2024)

Memòria i cultura

Valencians a Viena

El dia 29, vaig viatjar amb un grup de persones a Viena, una de les grans capitals europees, que era plena a vessar de gent de totes les procedències. Bé que molts xativins ho ignoren, la capital d'Àustria guarda vinculacions insospitades amb casa nostra. Ens hem de remuntar a la desfeta d'Almansa en 1707; la destrucció de Xàtiva i la fugida dels austriacistes provocaren un exili part del qual recalà a la cort imperial vienesa. Uns quants maulets (oficials, lletrats, nobles i militars) s'exiliaren amb les seues famílies primer a Barcelona i potser després a Itàlia i Viena. Molts xativins havien sigut partidaris de l'arxiduc Carles d'Habsburg (Carles III d'Aragó) que, en morir el seu germà, hauria de marxar a Viena, on seria coronat com Carles VI, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Abans, s'havia casat a Barcelona amb Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel. Serien fidels a la causa monàrquica hispànica i la Corona d'Aragó. Carles mai no les renuncià. En partir cap a Àustria, deixà la seua esposa a Barcelona, com a reina governadora.

Amb el rei marxaren personatges notables, com ara l'arquebisbe de València Antoni Folch de Cardona. Gràcies a Agustí Ventura, sabem que els jurats xativins exiliats a Barcelona Basili Bru, Jeroni Exea i Antoni Grau enviaren en 1711 un memorial a la reina a través del Consell d'Aragó austriacista. El degoteig d'exiliats continuà. En 1713, amb la marxa d'Elisabet Cristina, més gent fugí. En 1715, van partir els darrers expatriats (soldats, oficials, funcionaris...). Degué haver-hi xativins, però no sabem quins ni quants. ¿Fugiren a Viena els Bru, els Exea i els Grau? Només coneixem el nom de tres socarrats residents a Viena, Pedro Matoses, Antonia Anguerot i fra Joan Masip, trinitari, que demanaren una pensió a l'emperador. La meua estada a Viena m'ha permès descobrir moltes petjades d'aquells esdeveniments històrics. Vaig visitar, per exemple, la Karlskirche, la Minoritenkirche, la Kapuzinergruft... Carles VI ordenà construir una grandiosa església barroca dedicada a Sant Carles Borromeu, amb dues columnes que recorden la de Trajà a Roma. La barana del cor del temple mostra l'escut imperial en què apareixen les quatre barres de l'antiga Corona d'Aragó.

Al convent franciscà de Sant Jeroni fou primerament inhumat Folch de Cardona. A la catedral, a l'església dels franciscans menors i a l'Alserkirche —de trinitaris descalços— van ser soterrats alguns exiliats. La Franziskanerkirche i l'Alserkirche eren punts de trobada habitual de catalans i valencians. Al Panteó dels Caputxins estan sepultats els Habsburg. S'hi troben els mausoleus de Carles VI i la seua esposa. En el d'aquesta hi ha un relleu que representa la seua arribada al port de Barcelona. A més d'esglésies, veiérem també l'Òpera Estatal, parts de l'Hofburg —conjunt palatí imperial—, el palau Schönbrunn —que recorda Sissi—, el Kunsthistorisches Museum, el Belvedere, l'Albertina... Contemplàrem quadres de Rafael, Arcimboldo, Velázquez, Caravaggio, Vermeer, Bruegel, Lucas Cranach, Rembrandt... El palau Belvedere alberga la millor col·lecció d'obres —inclòs El bes— de l'artista Gustav Klimt. L'Albertina conserva el conjunt de gravats i dibuixos més gran del món. (La Vista de Xàtiva d'Anton van den Wyngaerde no està exposada.)

En fi, Viena permet entrar en cafès esplendorosos, tastar el pastís sacher, visitar el Pavelló de la Secessió dissenyat per Joseph Maria Olbrich, veure edificis d'Otto Wagner o la casa de Mozart, passejar en calessa arrossegada per cavalls... Com és lògic, la Nit de Cap d'Any vienesa fou inoblidable. Sopàrem en un restaurant del Prater, a prop de la Sínia que immortalitzà una escena del film El tercer home, dirigit per Carol Reed i interpretat per Joseph Cotten, Alida Valli, Orson Welles i Trevor Howard. Després marxàrem a escoltar música clàssica al Kursalon, palau neorenaixentista edificat a mitjan segle XIX en la Ringstrasse. (El 1868, aquest palau celebrà el primer concert amb composicions de Johann Strauss.) Escoltàrem la Polca Fígaro, la Marxa Radetzky, El Danubi blau... Hi hagué bel canto i ballet. Abans de les dotze campanades, eixírem a la terrassa. Brindàrem amb cava i admiràrem un castell de focs artificials. ¡Dies emocionants a la capital musical d'Europa! No faltà, però, el recordatori de la realitat crua; el jorn anterior, una manifestació de protesta contra el genocidi perpetrat a Gaza havia partit just des de l'Staatsoper.

(publicat a Levante-EMV, el 13/01/2024)

Viena en fotos

 

Preguntar per preguntar

Dijous passat, Núñez Feijóo preguntava: ¿Los votantes de izquierda estan de acuerdo con que se transfiera la competencia de inmigración a un partido al que Sánchez llamó racista, xenófobo y supremacista? Sóc del parer que cap pregunta no deu quedar sense resposta. Però les preguntes s'han de formular bé. Primer convé recordar que, segons l'article 149.1.2 de la Constitució, l'Estat té competència exclusiva sobre nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d'asil. Per tant, la competència sobre immigració no es pot transferir. En tot cas, les Corts Generals poden atribuir a Comunitats Autònomes la facultat de dictar normes en el marc dels principis, bases i directrius fixats per una llei estatal. L'article 150.2 concreta: «l'Estat podrà transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, mitjançant llei orgànica, les facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seua mateixa naturalesa siguen susceptibles de transferència o delegació. La llei preveurà en cada cas [...] les formes de control que es reserve l'Estat.» És evident que Feijóo no s'havia llegit aquests dos articles de la Carta Magna.

De moment, no hem vist encara cap document escrit i signat que permeta saber quina cosa ha aconseguit exactament el partit de Puigdemont. En tot cas, no crec que Sánchez pense transferir la competència completa —seria una mesura inconstitucional—, sinó alguna facultat que no contradiga «el marc dels principis, bases i directrius fixats per una llei estatal». Tenim aclarida, doncs, una primera incorrecció en la pregunta del cap del PP. Anem a la segona. Núñez Feijóo diu que es transfereix immigració a un «partit». ¡No! Es transferiran —ja veurem— facultats a la Generalitat de Catalunya, no a un partit. (Açò és de primer de Dret.) I Catalunya està governada, gràcies al suport dels socialistes, per ERC, que ja ha dit que el PSOE no ha pactat res amb el president Pere Aragonés. Recordem que ERC és un partit d'esquerres que no té les mateixes opinions sobre immigració que Junts. En açò, els de Puigdemont estan més a prop de l'extrema dreta. Però passem a contestar la pregunta de fons. ¿Què opina el votant d'esquerra? Jo pense que una política immigratòria respectuosa amb els drets humans sempre s'aguantarà per un fil.

Amb independència de quin àmbit tinga la competència i les facultats, es poden donar múltiples combinacions. Amb un govern central d'extrema dreta —de PP i Vox, posem per cas— i un govern autonòmic d'esquerres, seria preferible que el segon tingués màximes facultats. Amb un govern central d'esquerres i un autonòmic en mans de xenòfobs, aniria bé que les pautes foren marcades pel central. També podria ser que l'un i l'altre estigueren en mans de la reacció —de grups amb idees com les d'Aliança Catalana. Llavors, ¡cos a terra! En fi, que l'esquerra ocupés tots els àmbits polítics —inclòs l'europeu—, l'opció òptima per als progressistes, es podria donar puntualment i per pura xamba. Recordem la dita: «Tan bo, tan bo, vol dir tambor.» En política, les situacions són canviants. L'alternança és l'essència de la democràcia. En realitat, la pregunta de Feijóo era hipòcrita. Pretenia crear divisió al si del socialisme. De fet, ja ha sortit Emiliano García-Page a fer-li els cors al PP; diu que Junts considerarà estrangers els espanyols que vagen a Catalunya. Però això és desviar l'atenció del focus del veritable problema migratori.

Els de Puigdemont es refereixen sobretot a les persones arribades del pròxim orient, el Magrib i l'Àfrica subsahariana. També podrien entrar al sac alguns sud-americans i els gitanos búlgars o romanesos. PP i Junts comparteixen tesis sobre aquests immigrants. Si manés la dreta a Madrid i a Barcelona potser ho podríem comprovar. (Altra cosa és que el PP fes la guitza a Puigdemont per fotre'l.) Per la seua banda, alguns socialistes també fan aigua en matèria migratòria. Tenim l'exemple d'algunes mesures preses pel ministeri que dirigeix Grande-Marlaska. Si som sincers, haurem de concloure que l'assumpte de la immigració fa anar de cul tots els partits. En qualsevol cas, també se li podria preguntar a Núñez Feijóo què estava disposat a domar a canvi dels vots de Junts a una investidura fallida. Un diari de Barcelona descobrí detalls d'una reunió secreta de Daniel Sirera, cap del PP a l'Ajuntament de Barcelona, amb Josep Rius, regidor de Junts, i Albert Batet, president del grup de Junts al Parlament de Catalunya. Sembla que els dos independentistes van manifestar que el PP podia ser un soci més fiable que el PSOE. Sirera no ho ha desmentit.

Any Estellés

Llevar-nos el pa i la sal

Les democràcies liberals, vigents en quasi tota la Unió Europea, es basen en alguns principis que es consideren essencials. El govern de la majoria sorgida de les urnes n'és un i el respecte a la minoria, altre. Com que la dreta reaccionària ha guanyat les eleccions autonòmiques al País Valencià, està legitimada per a posar en pràctica els seus projectes. I els qui no els compartim haurem d'aguantar-nos almenys quatre anys —i que no siguen més. Això no lleva, naturalment, que puguem exercir el nostre dret a la crítica, i que intentem aturar, amb procediments legítims (campanyes de mobilització ciutadana, manifestacions, protestes, vagues) totes les mesures que considerem pernicioses. Jo trobe particularment perniciós que un govern decidisca vetar l'accés de persones o col·lectius a les ajudes públiques, si això es fa per motius clarament espuris. Em sembla espuri negar-me l'accés a una subvenció per ser sospitós de pancatalanisme. Tractaré d'explicar-me millor. Pel que es veu, els consellers d'Educació i de Cultura han decidit que és catalanista tot aquell que fa servir l'expressió "País Valencià". (Jo la utilitze moltes vegades.)

Primerament caldria aclarir que una cosa no té res a veure amb l'altra; hi ha prou valencians que li diuen País Valencià a la nostra terra i no són partidaris d'un projecte polític pancatalanista. En segon lloc, si els consellers consideren pancatalanista qui afirma la unitat de la llengua parlada per molts catalans, valencians i balears, negar una ajuda per aqueix motiu seria manifestament il·legal; la unitat està avalada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, organisme estatutari encarregat de dictaminar sobre qüestions lingüístiques. Tot indica que el nou govern de la Generalitat vol llevar-li el pa i la sal a les persones d'idees valencianistes. Això és discriminar per raons ideològiques. Algú dirà: «¡Noo! ¡Si els personatges que ocupen els organismes de la Generalitat es proclamen ferms partidaris de la llibertat! ¡Bonica llibertat tindríem si fórem marginats per pensar aixina o allana!» Doncs sí, van a marginar les persones que professen idees considerades "herètiques" per qui mana, bé que només haurien de ser proscrits els designis contraris als valors constitucionals —les concepcions totalitàries, per exemple—, si l'Estat espanyol és tan democràtic com es diu.

Llevar subvencions a entitats culturals per una mera qüestió onomàstica mostra absoluta falta de fe en el liberalisme. Les ajudes s'han d'atorgar en base a la qualitat de les activitats projectades, la seua difusió, el nombre de beneficiaris, llur contribució al coneixement de la nostra realitat, la utilitat que se'n derive... Castigar entitats que defensen el valencià és una arbitrarietat indigna de partits que es reclamen democràtics. Hom pot entendre —més o menys— que no es vulguen finançar amb diners públics les activitats d'un determinat carés polític. (Inclús això seria força discutible; la gent que defèn, posem per cas, l'existència d'uns països catalans units per llaços lingüístics i històrics no atempta contra la lletra o l'esperit de la Constitució, que consagra la llibertat de pensament.) Però negar-li suport a qui no s'aparta ni un mil·límetre de l'establert a l'Estatut d'Autonomia... És clar que el guanyador dels comicis pot promoure els seus projectes, però això no dóna dret a discriminacions anticonstitucionals, ni a limitar les llibertats. Si ho acceptem, obrim la porta al totalitarisme. En fi, ¿què es pot esperar de gent que voldria prohibir els partits catalans i bascos?

Bon any per a tots?

Desitjos de bona sort

Aquest dissabte és vigília de la Nit de Cap d'Any. I dilluns pròxim comença 2024. Mentre estic escrivint, em vénen al cap imatges de la infantesa i l'adolescència. Rememore les celebracions de Nadal, de Cap d'Any i de Reis, amb tota la família reunida (avis, pares, oncles, germans, cosins...) i la il·lusió de muntar el pessebre i d'esperar els regals que portaven Melcior, Gaspar i Baltasar. Eren temps que ja no tornaran, o no tornaran de la mateixa manera; avui s'ha colat a la llar el Pare Noel i és difícil aconseguir que els joves sopen a casa l'última nit de l'any. Recorde que el pas del temps no produïa canvis massa substancials durant la darreria dels cinquanta i la primeria dels seixanta. Sempre vèiem el mateix paisatge urbà. A penes hi havia cotxes a Xàtiva. Pel vespre, durant l'estiu, mentre els pares i els avis xerraven asseguts a la terrassa del Casino Setabense, els xiquets comptàvem els equins (muls, cavalls, ases) que desfilaven entre el Banc d'Espanya i Correus. Solien passar Campana, l'arrier, amb la seua rècula de burros, i Paquito Cañones, muntat sobre el seu animal. La primera eixampla urbana encara era molt incipient.

La "tecnologia" escolar tampoc no evolucionava massa. Escrivíem a mà asseguts en pupitres de fusta amb dos seients, taulers abatibles i tinters. Tots els xiquets teníem plumier amb plomins i mànecs —plumillas i palilleros, dèiem— per a fer exercicis de cal·ligrafia amb lletra gòtica o redona —redondilla española— en quaderns Rubio i Edelvives. Jo conserve un quadern Orthos (d'Editorial Miguel A. Salvatella de Barcelona) de lletra gòtica. La nostra màxima preocupació era no fer cap esborrall. Algú s'assabentà que la Papereria Perben, al costat del Margallonero, venia un líquid miraculós per a eliminar les taques. Aviat, demanàrem a les mares que ens el compraren. Quant a llibres de text, l'Enciclopedia Álvarez s'obrí durant molt de temps sobre els nostres pupitres. D'altra banda, la roba tampoc no canviava de tendència cada any. Heretàvem peces dels germans majors —en el meu cas de l'avi matern. La dictadura franquista no afavoria l'evolució. A males penes podíem escoltar en la ràdio la música que arribava de fora. Una gran novetat per als amics més afortunats fou l'aparició a casa d'un flamant televisor en blanc i negre.

Però arribà el viatge a la Lluna de 1969 —el meu iaio morí convençut que era mentida— i tot començà a revolucionar-se. Crec que la gent de la meua edat ha vist més canvis al llarg de la seua vida que els viscuts per múltiples generacions d'ascendents. Hem passat del burro al cotxe elèctric, de la màquina d'escriure a l'ordinador, del correu postal a l'electrònic, de l'avió d'hèlix al dron supersònic, del disc de vinil a l'Spotify, de la foto analògica a la digital, de la filmadora súper 8 al mòbil amb vídeo, de la trucada telefònica a través d'operadora a la videoconferència, del telegrama al WhatsApp, de trasplantar òrgans a crear-ne amb impressora 3D, de la crossa a la pròtesi robòtica. Està descodificat tot el genoma humà. S'han clonat éssers vius i s'han posat sondes a Mart i Venus. En 1982 es creà el ZX Spectrum, primer ordinador personal. Sols tenia una memòria de 16 K. Després arribà el Macintosh 128 K. Avui, un mòbil té milers de milions de bits. I faltava la intel·ligència artificial, que marcarà un punt d'inflexió en les nostres vides.

És capaç de crear imatges (fotos i vídeos) de gran realisme, escriure textos —inclosos guions o peces literàries—, redactar treballs acadèmics, traduir llengües, compondre música. Però l'avanç tecnològic sol tenir una cara fosca. Per als bombardejos israelians sobre Gaza es fa servir la IA, que també pot usurpar la nostra personalitat, alterar les cotitzacions de borsa o controlar la gent mitjançant el reconeixement facial. El govern de Xina vigila els seus ciutadans acomplint la profecia d'Orwell en 1984. La IA prediu l'esperança de vida. (Imagine el que faran amb aquesta informació les asseguradores.) Gràcies a la IA i al big data, les empreses capitalistes detecten els nostres gustos i els nostres hàbits de consum. El màxim perill és, però, que la IA prenga autoconsciència i decidisca actuar autònomament, com Hal, el supercomputador del film 2001: una odissea espacial. En fi, acaba 2023 amb guerra a Ucraïna, genocidi a Gaza i gresca política a casa nostra. Aquesta Nit de Cap d'Any, els desitjos de bona sort estaran més justificats que mai.

(publicat a Levante-EMV, el 30/12/2023)

La matança dels innocents

Nadal 2023

Recordant la Bíblia

Recorde que, quan estudiava primària als claretians, tenia una assignatura, Història Sagrada, en què m'explicaven passatges de la Bíblia. Els protagonistes de tots els episodis bíblics eren sempre el poble d'Israel i els seus líders (els patriarques, els profetes, Moisès, Josuè, jutges, els reis David i Salomó...). La violència era omnipresent als relats. Els israelites i els seus dirigents sempre estaven en guerra amb diferents pobles: els amalequites, els moabites, els filisteus, els caldeus, els romans... El cabdill Josuè es dedicà a exterminar les tribus que habitaven a Canaan, perquè era la terra promesa per Jahvè. El episodis amb vessament de sang eren continus: Judit i Holofernes, David i Goliat... Tot això sense comptar que també Joan el Baptista i Crist patiren una mort violenta. D'altra banda, Jahvè es manifestava a tothora com un déu colèric i venjatiu. La seua ira afectava tant Israel com els altres pobles. Els càstigs eren innombrables: l'expulsió d'Adam i Eva del paradís, les plagues d'Egipte, la destrucció de Sodoma i Gomorra, la conversió de la dona de Lot en estàtua de sal, la pesta que matà 70.000 jueus com a punició al rei David...

Bé que l'assignatura es deia "Història" Sagrada, l'arqueologia i la historiografia modernes han anat desmuntat la historicitat de molts dels episodis que ens van contar. Al capdavall, el llibre sagrat només és una obra literària que recull una gran col·lecció de mites. És clar que jo no tenia prou discerniment per a detectar punts febles en allò que m'explicaven. A més, la finalitat de tot plegat era adoctrinar els alumnes, infondre'ls el temor a Déu. Els relats bíblics tenien un efecte lògic en els alumnes: ens sentíem identificats amb els hebreus. A l cap i a la fi, la Bíblia és un llibre tan sagrat per a cristians com ho és per a jueus. «Els cristians també som poble elegit», proclamaven els pares claretians. Per tant, vaig créixer amb una actitud ambivalent envers els jueus. Crist, sa mare, els apòstols (Pere, primer papa de l'Església, Joan, el preferit de Crist, Pau, veritable artífex del cristianisme...) i Lluc l'evangelista eren jueus. Però també ho eren Judes, els fariseus i Caifàs. No m'explicaren la possibilitat que Judes fos un zelota empipat pel pacifisme de Jesús —pacifisme relatiu, perquè Crist fuetejà sense miraments els mercaders del temple.

Hi havia, per tant, jueus bons i jueus roïns. Jo veia l'exèrcit d'Israel com el poble en armes. Tots els joves, xics i xiques, havien de fer el servei militar. En 1967, després de vèncer la guerra dels sis dies, Moshe Dayan se'ns presentà com un heroi, com un nou David contra els filisteus. Sent ja un jove amb edat d'aprofundir en assumptes enrevessats, continuava sumit en el dubte. Els jueus havien patit múltiples persecucions almenys des de l'edat mitjana. Estava molt recent l'holocaust perpetrat pels nazis. Sentia la lògica inclinació a solidaritzar-me amb el perseguit. D'altra banda, els xiquets de la meua generació havíem estat adoctrinats en l'aversió als "moros". En principi, no trobava inconvenient a l'existència del modern estat d'Israel fundat a Palestina. Els seus pares fundadors eren socialistes. A Israel proliferarà l'experiència col·lectivista dels quibuts. Avui, ja sé moltes coses que ignorava. Es pot ser socialista i sionista, és a dir, racista. Els laboristes són tan sionistes com ho són el Likud i els seus aliats extremistes i ultrareligiosos. I l'actual guerra a Gaza em fa reviure episodis bíblics d'extrema crueltat. L'extermini de l'enemic és llei divina.

Les forces armades israelianes han resultat ser tan sanguinàries com qualsevol altra. Queda molt clar que segueixen la Bíblia al peu de la lletra. «A la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna en heretat perquè en prengues possessió has d'esborrar de sota el cel la memòria d’Amalec. ¡No te n’oblides!» (Deuteronomi, 25:19) Les ignomínies comeses pel Tzáhal són infinites. En l'era de tecnologies digitals com ara les dades massives i la intel·ligència artificial, l'exèrcit d'Israel té geolocalitzats els mòbils dels periodistes. Quan detecta que un corresponsal està comunicant-se amb el seu mitjà, se li envia una bomba guiada. Sovint, bombardegen el domicili del periodista, matant tota la seua família. Ja han mort vora setanta periodistes a Gaza. Les FDI també tenen detectats domicilis de membres de Hamàs. Bombardegen edificis sencers. (El domicili no és la instal·lació militar o d'altre tipus en què un milicià desenvolupa la seua activitat, sinó l'habitatge al qual viu amb la seua família.) El Tzáhal bombardeja campaments de refugiats, dispensaris, hospitals, escoles, seus d'organismes de l'ONU i ONG, infraestructures, seus d'institucions...

Bombardeja barriades senceres. Ha destruït total o parcialment el 60% dels habitatges del nord de la franja. Des del 7 d'octubre, han mort 20.000 palestins (8.000 d'ells, xiquets i xiquetes, i 6.200, dones). Els ferits són vora 50.000. S'estima que els cadàvers sota edificis enderrocats són uns 6.700. Nou de cada deu persones no poden menjar tots els dies. Escasseja l'aigua potable. Estan tallats els subministraments d'aigua, combustible i electricitat. Israel permet una entrada mínima i insuficient d'ajuda internacional. Proliferen les malalties infeccioses i la desnutrició. «L'impacte del conflicte en la salut és catastròfic; el sistema sanitari de Gaza està agenollat i ensorrant-se», ha denunciat dies enrere el cap de l'Organització Mundial de la Salut, Tedros Adhanom Ghebreyesus. Els soldats detenen, despullen i colpegen civils i els presenten com a milicians de Hamàs. Els militars israelians es dediquen al pillatge en les zones controlades. Es filmen fent burla de les víctimes i difonen els vídeos per les xarxes socials. Sovint —sobretot a Cisjordània— prenen xiquets com a escuts humans. Els soldats disparen contra gent desarmada.

Vuit de cada deu palestins estan desplaçats. Viuen amuntegats en campaments provisionals alçats sobre el fangar que provoquen les pluges hivernals. La crisi humanitària és immensa. Els crims de guerra, evidents. La imatge de mares doloroses —i de pares, i de iaios— que porten en braços fundes blanques amb els cadàvers dels seus fills o néts és devastadora. Israel ha provocat en quasi tres mesos una tragèdia mai vista. Les seues autoritats es passen per l'arc triomfal el dret internacional humanitari. L'agressió israeliana està mostrant, en viu i en directe, una cosa que sabíem des de fa temps. En tota guerra surten a passejar els pitjors instints de la humanitat. L'exèrcit d'Israel no se'n salva. Homes sobretot —però també dones— que a casa o amb els amics deuen ser bellíssimes persones es tornen monstres quan es veuen amb armes de foc a les mans. I se senten legitimats per a cometre llurs atrocitats; segueixen els manaments del venjatiu Jahvè, escrits al llibre sagrat, la Bíblia que m'explicaven quan era menut. Veiem en televisió, en ple segle XXI, com es posa en pràctica tot allò que escriví Moisès —vés a saber— al Deuteronomi.

Nadal terrible a Palestina

¡Que se sàpia qui té la vara!

Els espais públics de la ciutat solen ser el lloc adient per a escenificar el poder —o les relacions de poder, parlant amb més propietat. Això explica que existisquen espais diferents: districtes de rics i barris de pobres; zones ben urbanitzades i suburbis deixats de la mà de Déu. Naturalment, la jerarquia que ocupa una contrada no és inamovible. La ciutat canvia amb el pas del temps. Es poden ficar alguns exemples. En èpoques passades, les millors cases de Xàtiva i molts convents s'edificaven en carrer de volta, és a dir, al circuit per on desfilaven les principals manifestacions religioses públiques, les processons de Divendres Sant, el Corpus, la Mare de Déu de la Seu... A hores d'ara, llevat del carrer Montcada, que encara conserva l'aire aristocràtic o burgés de temps pretèrits, gran part de la volta es degrada i es despobla. Els nuclis històrics, antany residència de les elits urbanes, perden activitat artesanal, comerços i habitants, llangueixen i cedeixen la seua preeminència social a les noves zones d'eixampla i a algunes colònies d'habitatges unifamiliars. Però la necessitat d'escenificar el poder de qui mana no perd vigència ni que canvien els temps.

Molts lectors recordaran que el projecte de Ciutat de les Arts i les Ciències impulsat a València pels socialistes contemplava la construcció d'un "pirulí", una altíssima torre de comunicacions que havia d'emular les ja construïdes a Madrid i Barcelona. (L'assumpte sempre ha tingut un vessant freudià; es tracta de veure qui la té més llarga.) Doncs bé, només guanyar les eleccions, el PP decidí d'aturar la construcció, encara que els seus fonaments, d'un cost enorme, ja estaven enllestits. Rita Barberà i Zaplana van caponar el pirulí; no volien que romangués a la memòria popular com la "Torre dels Socialistes". A Xàtiva, Rus actuà semblantment; la primera decisió en accedir a l'alcaldia fou decretar una mena de damnatio memoriae (condemna de la memòria). Ordenà eliminar les peces urbanes que pogueren ser associades amb l'anterior govern socialista. El nou alcalde es dedicà a llevar de les vies públiques fonts, el bust de l'acadèmic Maravall i altres elements. ¡Sense tallar-se un pèl! I és que la primera preocupació dels nous edils no sol ser atendre les necessitats urgents dels ciutadans, sinó marcar territori, ensenyar qui té la vara.

La política urbanística de Rus consistí a embellir tots els espais en què habiten les elits urbanes —sobretot l'Albereda, on es renovà el paviment—, oblidant-se de les perifèries. També construí noves eixamples d'unifamiliars —érem en plena bombolla del rajol— i llegà a la posteritat unes grans obres —grans en dimensions, sobrecosts i possibles untons. Destaca l'enorme plat volador posat sobre l'antiga plaça de bous de Demetrio Ribes. A València, la senyora Català també s'ha embarcat en una gens dissimulada escenificació de poder —amb damnatio memoriae inclosa. Diversos espais públics que el govern d'esquerres havia convertit en zones de vianants tornen a estar curulles de vehicles. ¡Arrasar tot allò relacionat amb l'etapa de l'alcalde Ribó! ¿València, ciutat verda? ¿Millora ambiental? ¿Conquesta d'espais per al gaudi de les persones? ¿Augment de zones d'esbargiment? ¿Millor accés al comerç? ¿Més àrees de joc per a xiquets? Tot això són bajanades per a una dreta interessada sols en la guerra cultural contra els adversaris polítics.

Certes escaramusses no tenen trellat; la llista de ciutats europees que han convertit llurs centres urbans en extenses zones de vianants és llarguíssima. Les restriccions al trànsit de vehicles han estat decidides tant per governs d'esquerres com de dretes. (Millorar l'accessibilitat i la mobilitat als espais públics no té color polític.) Però la dreta local no suporta res que vinga de l'esquerra, i aquesta sol optar pels draps calents i l'actitud porega. Faltava saber que el regidor xativí de Vox fa la rosca al seu coreligionari torero i vicepresident de la Generalitat perquè el govern finance obres pendents al bunyol pretesament taurí herència de l'era russista. L'esquerra no s'atreveix a llevar l'afegitó a la plaça de bous més gran del món. Toreé en ella con mi compadre José y sólo hubo media entrada, va dir Juan Belmonte una vegada. ¿Hi haurà plat volador de Rus per a tota l'eternitat? ¿No existirà cap empresa de ferralla disposada al desmuntatge en canvi de fer-se seu tot el metall? Bé que no obtinguérem cap ingrés per l'operació, el paisatge de Xàtiva milloraria.

(publicat a Levante-EMV, el 16/12/2023)