Errare humanum est, errare humanum oest

Què faig? Estic feta un embolic. De menuda, ma mare em deia: «Ets l’eterna indecisió!» En arribar a l’adolescència, em passava hores davant de l’espill. «¿Em fique la minifaldilla roja i el suèter blanc a ratlles roses o els vaquers blaus i la brusa verd maragda? Quina combinació em pararà millor?» Amb els xics, em passava igual; m’agradava Alfred, però també em feia gràcia Enric. «No et convenen ni l’un ni l’altre», feia la mare. Finalment, vaig elegir Rocabuix —no sabria dir el perquè. Amb ell, continue experimentant l’eterna indecisió. «Què faig? ¿Demane el divorci o el mate? ¿L’ofegue directament o li pose dosis graduals d’arsènic als menjars?» Quan encara festejàvem, ja discutíem per coses que jo no captava aleshores en la seua veritable dimensió. Per exemple: si jo volia anar a veure una pel·lícula de Robert Redford, ell volia seure en un bar on hi hagués televisor, perquè retransmetien un partit del Barça; si jo volia anar a la platja, ell preferia la muntanya... De fet, ens vam barallar unes quantes vegades, però sempre acabàvem reconciliant-nos. En política també tenim les nostres discrepàncies: Rocabuix diu, posem per cas, que el partit col·lectivista ha fet mèrits sobrats perquè l’enviem a fer la mà; jo, en canvi, no sé què fer, perquè trobe que els altres encara ho han d’empitjorar més. Així que acabaré votant a la tercera via, no sé, o abstenint-me, com diu Rocabuix que farà el seu amic Radaurí, un dimoni cucarell independentista i republicà. No sé... Això sí, el meu marit em té tipa; no deixa de repetir destrellats. Segons ell, ara va i resulta que és millor que la gent d’ordre de tota la vida guanye les eleccions. «Si les coses no s’han d’apanyar en anys, que els representants del capital s’estampen com més aviat millor. I ja tornaran els col·lectivistes quan s’hagen regenerat a la puta oposició», diu amb cara de mala llet. Jo, la veritat, no vull que guanyen els de l’escapulari ni farta de vi. Mare meua, què faig? Quins dilemes!

Se va el caimán, se va el caimán

 

 

Abstenció?

Des de fa dies, apareixen a la blogosfera propostes d’abstenció activa de cara a les pròximes eleccions del dia 20. Totes tenen la seua lògica, si més no aparent: part de l’electorat socialista —l’ala més esquerrana, cabrejada amb les mesures neoliberals preses pel govern de Rodríguez Zapatero— podria votar Compromís, EU o abstenir-se; els independentistes diuen que aquestes no són les seues eleccions i titllen Compromís de formació aigualida i neoblavera; molts indignats no se senten representats per ningú... Un company de blogosfera ha dit que aquestes són les eleccions del je ne sais quoi. En principi, jo no tinc pensat d’abstenir-me. Trobe que l’abstenció no servirà de res. És possible, segons les enquestes, que no vaja més enllà del 30%. Pensem que els electors i els simpatitzants del PP, que ja oloren un triomf aclaparador, acudiran a votar en massa. (També hi acudiran gents de pelatge divers; els qui busquen una taula de salvació equivocada, els qui volen pegar-li un puntelló al PSOE...)

Amb un índex d’abstenció del 30%, els partits polítics majoritaris no se sentiran al·ludits. Per a prendre-se-la seriosament, caldria una abstenció massiva, altíssima. I així i tot és possible que els partits hegemònics continuaren mirant cap a d’altre costat. Recordem què va passar a Catalunya amb el nou Estatut: sotmès a referèndum, s’aprovà amb una abstenció del 60% més o menys, però els partits polítics que promovien el vot afirmatiu estaven la mar de satisfets, perquè la majoria dels catalans, segons ells, havia recolzat la reforma estatutària. Quan la gent no acut a votar, els governants solen dir que ha fet bon dia i les famílies han sortit d’excursió, o que ha fet un dia de gossos i no abellia sortir de casa. Com que no hi ha manera de provar l’abstenció activa i conscient, els polítics acaben atribuint-la a simple passotisme, a desafecció envers tot allò que faça olor a política o al mal oratge. És més, l’abstenció alta permet d’aconseguir un escó amb menys vots, i afecta igualment tots els partits, grans o menuts.

Hi ha també la temptació del vot en blanc. Aquest vot és demolidor per a les minories. És vot vàlid, tal com contempla la Llei Electoral, però no computa, és a dir, no passa a la fase de repartiment d’escons. Altera a la baixa, per tant, els percentatges de vots obtinguts pels partits, cosa que perjudica particularment aquelles forces minoritàries que lluiten per superar el tant per cent mínim exigit per a obtenir representació parlamentària. En resum: és evident que perjudica moltíssim els partits menuts i beneficia els grans.

La mare de tots els debats

Els dos polítics que debatien ahir ho tenien francament complicat. Rubalcaba no sabia com vorejar les decisions econòmiques i socials preses pel govern socialdemòcrata de què ha format part fins a dates molt recents. Aquestes decisions, recordem-ho, s’han pres al dictat dels denominats “mercats”, en realitat un grup ben reduït de polítics i especuladors (directius dels bancs centrals, gestors de bancs privats i fons d’inversió d’alt risc, propietaris de grans fortunes, accionistes majoritaris de grans empreses multinacionals...). El govern de Rodríguez Zapatero ha comès sis errors colossals: no punxar, quan encara tenia possibilitats de fer-ho, la bombolla immobiliària, no apostar més decididament per un nou model productiu, no reconèixer la crisi quan aquesta començava a traure les orelles, prendre mesures demagògiques per a guanyar les darreres eleccions generals (la decisió de donar 2500 euros a cada xiquet nascut, per exemple), afavorir els culpables de la crisi i carregar l’ajust sobre les esquenes dels treballadors, i anunciar falsament l’aparició dels denominats “brots verds”. Tots aquests errors es resumeixen en una sola frase: Zapatero s’ha plegat en excés a les pressions dels poders globals i a l'oportunisme polític.

Es podran fer conjectures sobre les escasses possibilitats que tenia el govern socialista de defugir les pressions. Jo mateix era dels qui opinaven que Rodríguez Zapatero tenia un marge de maniobra molt estret; si un estat com el nostre s’hagués sortit de les regles del joc imperants en Europa —on ara mateix mana la dreta pura i dura— els atacs a la nostra economia haurien estat ferotges. Entre el blanc i el negre està, però, el gris. L’actual president del govern ha portat les coses a l’extrem. Pactà, posem per cas, d’incloure a la Constitució, sense consultar a la ciutadania, el dogma neoliberal del dèficit zero. I encara més: quan el primer ministre grec, Yorgos Papandreu, anuncià la seua intenció de convocar un referèndum —per a donar la paraula als seus conciutadans, que han d’engolir-se, tant si vols com si no vols, unes mesures d’ajust duríssimes—, Zapatero féu els cors a Nicolas Sarkozy i Angela Merkel, i es llançà a la jugular del seu company d’Internacional Socialista. (De tota manera, Papandreu tampoc no ha resultat ser un rebel irredempt; més bé ha acabat practicant allò tan valencià d’arrancâ de burro, parâ de rossí.) En definitiva, la gestió econòmica de Zapatero ha resultat insuportable fins i tot per a molts simpatitzants socialistes.

Rajoy, en canvi, havia de vorejar altre perill: deixar al descobert alguna de les cartes que amaga. (Si l’electorat arribés a saber les veritables intencions de la dreta, les enquestes es podrien tornar en contra seua.) Així que tot el debat va transcórrer per senderes previsibles: el candidat socialista tractant de destapar les cartes del contrincant; el candidat popular retraient al socialista els errors comesos pel seu govern i anunciant un canvi que no va concretar en què consistirà. Qui dels dos va guanyar? No sabria dir. A Rubalcaba, el van trair l’inconscient i les enquestes; durant el primer bloc, actuava com qui ja se sent irremissiblement relegat a l’oposició (al segon bloc, es va sobreposar, probablement advertit pels seus assessors). Per la seua banda, Rajoy estava nerviós, llegia molt i es va equivocar sovint. ¿Haurà influït el debat en els indecisos? ¿Aconseguirà Rubalcaba arrapar algun vot que atenue la previsible derrota? Tampoc no estaria mal que l’espectacle bipolar difós anit anime algun indecís a votar pels partits minoritaris de caire progressista que també participen a la contesa electoral. La solució, el pròxim dia 20.

D’excursió per Nova York

Tothom sabia que l’anunci del final de la violència era imminent. A ningú li cabia en el cap que els diversos assistents a la Conferència Internacional de Pau (Kofi Annan , Gerry Adams, Bertie Ahern, Pierre Joxe, Gro Harlem Brundtland) hagueren vingut a Donostia sense tenir un compromís previ d’ETA d’anunciar públicament el final de les seues activitats. Tothom ho sabia. Ho sabien Zapatero i Rajoy, que ho havien parlat uns dies abans per telèfon. Ho sabia Arzalluz. Ho sabia una persona molt ben informada, Jesús Eguiguren, que per això mateix havia acudit al palau d’Ayete, on se celebrava el happening que la banda terrorista necessitava com a coartada, per a salvar la cara davant dels seus. Ho sabia fins i tot l’inefable Esteban González Pons, malgrat haver soltat aquella parida seua: estos [els assistents a la conferència] no tienen ni puñetera idea de lo que sucede en el País Vasco. ¿I Patxi López Álvarez, lehendakari del Govern Basc? ¿Ho sabia Patxi? ¿Sabia que la banda terrorista anava a anunciar el final de les seues activitats? Sembla que sí; altrament, hauríem de pensar que és un incompetent o un lehendakari molt mal informat —no sé quina de les dues coses és pitjor. Prova que estava ben assabentat són les paraules d’Eguiguren:  «El lehendakari s’hauria d’haver cremat per la pau». (Al pobre Eguiguren l’obligaren a retractar-se d’aquestes paraules i hagué de demanar disculpes al lehendakari.) Doncs bé, tot i ser sabedor que s’aproximava el final de la violència, Patxi López decidí de fer un joiós viatge als Estats Units d’Amèrica. Quan la banda terrorista anunciava l’esperada notícia, Patxi López estava d’alegre excursió per Nova York. Algú ho entén? En un reportatge de televisió, un jove basc afirmava estar més interessat pel partit de l’Athletic que pel final del terrorisme. El lehendakari feia la impressió d’estar molt més interessat per l’Empire State Building que pels esdeveniments del seu país. Quines coses!

Hay alternativas

Fa uns mesos, l’Editorial Aguilar havia mostrat interès per publicar el llibre Hay alternativas; propuestas para crear empleo y bienestar en España, de Vicenç  Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón, prologat per Noam Chomsky. Quan ja s’havia acordat la data de llançament d'aquest llibre —hauria d’haver aparegut a les llibreries el proppassat 19 d’octubre— i havia començat la seua promoció al web d’Aguilar i a les llibreries, els editors es van tirar enrere: van comunicar, sense donar més explicacions, que l’empresa volia retardar la publicació. Es confirmava així com és de difícil difondre —just quan és més necessari, en períodes electorals— les idees alternatives al pensament únic que domina tot el debat polític i social als països europeus. Els tres autors es veieren obligats, per tant, a desestimar l’estranya proposta d’edició d’Aguilar.

Convé recordar que aquesta editorial forma part —amb Alfaguara, Altea, El País-Aguilar, Santillana i Taurus, entre d’altres— de Grupo Santillana, pertanyent, a la seua vegada, al holding PRISA. Els accionistes majoritaris de PRISA són la família Polanco (amb un 35,016% de les accions) i, des de mitjan any passat, d’un fons d’inversió nord-americà, la Liberty Acquisition Holdings Corp. (que té el 57,7% de les accions). Aquest hedge fund agrupa més de 70 grans inversors, entre els quals figuren GLG, Taurus, Glenhill, Millenium, T Rowe Price, First Eagle, Soros Fund, Fortress, Teachers Advisors, Canada Pension Plan i els bancs Citigroup, Credit Suisse, Deutsche Bank i Morgan Stanley.

Per a solucionar la situació, els autors optaren per oferir l’obra gratuïtament a través de la xarxa, en format pdf, i en una nova edició impresa per Ediciones Sequitur. Aquesta editorial s’ha arriscat, amb la col·laboració d’ATTAC Espanya, a publicar ràpidament el text, que ja està a les llibreries des del passat 31d’octubre, al preu de 10 euros. Els autors tenen la ferma convicció que només es pot sortir de la crisi aguda que pateix el capitalisme, i que només s’aconseguiran més ocupació i més benestar social, si la ciutadania coneix allò que de veritat està  succeint a l’economia. S’han de donar a conèixer les alternatives existents contra les receptes neoliberals. I aquest llibre és una magnífica contribució. Els autors denuncien, en una nota, que «l’ocultació d’alternatives pels falsimedia convencionals és ja més que indignant; tota la ciutadania hauria de lluitar perquè algun dia se’ls puguen exigir responsabilitats».

El silenci o la manipulació amb què els poders globals tracten de tapar estafes, saquejos i morts és generalitzat. «Els mitjans de desinformació s’han convertit ja fa temps en còmplices de la barbàrie», afirmen Vicenç  Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón. En definitiva, resulta força interessant divulgar la versió de l’obra en pdf, analitzar-la i difondre les seues propostes. En realitat, els mateixos lectors poden esdevenir distribuïdors. De pas, es defenen la pluralitat i la llibertat de pensament contra la censura dels grans oligopolis i el pensament únic imposat pels poders globals econòmics, financers i mediàtics. Finalment, es difonen el coneixent i el pensament crític. Qualsevol persona pot descarregar-se el llibre gratuïtament des del web d’ATTAC Espanya, els webs de Vicenç  Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón, o punxant ací. També es pot comprar l’exemplar imprès en paper al web d’Editorial Sequitur.

De moliner canviaràs i de lladre no escaparàs

S’ha de reconèixer que els polítics, a base de molta barra i de repetir exageradament la mateixa cançó, acaben venent-nos la moto. Ara, per exemple, el senyor Rajoy, que podria ser el futur president del govern, ens amolla dia sí i dia també aquesta perla: Hay que ser austeros; no se puede gastar lo que no se tiene. Reconec que em va entrar la rialla, en sentir per primera vegada aquesta frase, perquè vivim en un país (el país de l’America's Cup, la Volvo Ocean Race, el circuit urbà de Fórmula 1, la Ciutat de la Llum, la Ciutat de les Arts i les Ciències...) on el mot “austeritat” ha desaparegut dels diccionaris. Vivim en una terra fallera i barroca en què mana des de fa molts anys el partit de Rajoy. Ací, els seus correligionaris treien els diners de la CAM i Bancaixa —que ara tenen les arques ben buides— a paletades, per a tapar forats com el de Terra Mítica. En aquestes contrades hi ha hagut diners per a construir aeroports sense avions i fonts ornamentals als polígons industrials, encara que després no n’hi haja per a nous ambulatoris, ni per a pagar la despesa farmacèutica, ni per a prestacions als dependents. Aquesta és la millor terreta del món, la meca dels castells de focs artificials, de les places de bous cobertes, de les estacions de l’AVE en pobles de vint-i-cinc mil habitants.

«Açò ho pague jo!» era el nostre lema més estès. (En realitat, el lema complet, en boca dels polítics, és «açò ho pague jo amb diners prestats o del contribuent».) L’ajuntament de Xàtiva, posem per cas, s’ha gastat sovint diners que no tenia. O dit en altres paraules: ha compromès despeses sense tenir la consignació pressupostària o els diners corresponents. Trasparencia y austeridad serán nuestras señas de identidad, proclamava setmanes enrere la senyora Cospedal. Transparència? Al nostre ajuntament estan apareixent factures sense consignació pressupostària, dels exercicis 2007, 2008, 2009, per un total de tres milions d’euros. I continuen apareixent més —algunes d’elles per despeses de l’última campanya electoral. Aquests diners no han sortit a la llum de motu proprio, sinó per imperatiu de la llei de morositat aprovada en 2010. No se puede gastar lo que no se tiene, diu Rajoy? Ai, que m’entra la riota! Açò és xauxa, la pàtria de les factures ocultes. Ara mateix, el nostre ajuntament deu dotze milions als seus proveïdors. I el termini de pagament de factures ha augmentat a cinc-cents dies. La corporació ha hagut de demanar un crèdit ICO per a poder pagar despeses corrents —circumstància que no s’havia produït mai des que tenim ajuntament democràtic. I s’ignora el nombre de factures ocultes que encara podrien guardar als calaixos l’alcalde o altres membres del seu equip.

Altra falca que repeteix sovint el candidat Rajoy és la següent: Nosotros somos partidarios de bajar los impuestos. Baixar els impostos? No serà a Xàtiva... La pujada de l’IBI, per posar un cas paradigmàtic, ha estat espectacular. I el govern municipal no pot mirar cap a altre costat. El rebut de l’IBI ha pujat perquè l’ajuntament va demanar una revisió cadastral que, en molts casos, ha tingut una conseqüència insòlita: el preu de mercat de molts immobles és inferior al seu valor cadastral. (Recordem que la crisi ha provocat una davallada del preu dels habitatges.) El plenari d’ahir decidí revisar el cadastre, però l’alcalde ja ha fet una advertència: pensa pujar el coeficient que s’aplica als valors impositius. (L’edil no vol que baixe la recaptació, perquè l’ajuntament està ofegat econòmicament.) I clar, tot açò acabarà influint en la morositat tributària de les empreses que sobreviuen al col·lapse. Encara no s’ha produït cap conat de rebel·lió fiscal, però alguns proveïdors ja comencen a dir en privat que no haurien de pagar cap impost local mentre l’ajuntament, a la seua vegada, no els abone a ells les factures pendents.

Les falques de Cospedal i Rajoy —tornem al principi— no són massa creïbles. Als xativins, no ens haurien de vendre la moto. De fet, nombrosos analistes adverteixen que el programa ocult de Rajoy no contempla cap baixada imminent i generalitzada d’impostos. Contemplaria, en canvi, retalls de la despesa social molt dràstics, cosa que de moment el candidat nega per tal de no perdre vots. (Si mirem a les comunitats autònomes governades pel PP, ens farem una idea dels llocs on pensa clavar la tisora l’host popular.) Abans de posar la papereta a l’urna, hauríem de recordar, per tant, la dita ancestral: «De moliner canviaràs i de lladre no escaparàs.»

(publicat a Levante-EMV, el 05/11/2011)

Festa al Raval

Quin és el nombre real d’aturats?

Des que va començar l’actual crisi econòmica, les xifres que recullen el número de parats són força contradictòries. Cada tres mesos s’observa una enorme disparitat entre l’atur registrat a les oficines de l’INEM i les dades de l’Enquesta de Població Activa. Quin és, doncs, el nombre exacte de parats que hi ha al país? Amb pocs dies de diferència, s’han conegut la xifra de l’EPA corresponent al tercer trimestre de 2011, 4.978.300 aturats, i les dades d’octubre proporcionades per l’INEM, 4.360.926. Ambdues dades estan recollides i elaborades de manera distinta. Les diferències de metodologia, criteris de medició, objectius i continguts d’aquests sistemes de calcular l’atur determinen la desviació entre l’un i l’altre. Ara bé, durant els darrers anys, la seua amplitud ha crescut desmesuradament. Així, l’atur registrat a les oficines públiques d’ocupació era de 3.128.963 persones en desembre de 2008, mentre que la xifra de l’EPA era lleugerament major, 3.207.900 desocupats. En 2010, la xifra de l’EPA del quart trimestre pujà, però, fins a 4.696.600, mentre que l’atur registrat en desembre era només de 4.100.073 persones.

Aquestes diferències reflecteixen les limitacions de la ciència estadística: qualsevol variació al maneig de les dades influeix sobre el resultat de manera significativa. La medició de l’atur, per exemple, és prou complexa, per la quantitat de situacions individuals, amb freqüència canviants, que es presenten. Per a començar, hi ha dues institucions distintes encarregades de mesurar l’atur. L’atur registrat és calculat per l’INEM, a partir de les demandes d’ocupació registrades a les seues oficines. Per tant, la seua informació és mensual i es refereix a tot el territori estatal i a totes les activitats econòmiques. L’EPA, en canvi, és una enquesta trimestral realitzada per l’Institut Nacional d’Estadística. Enquestadors especialitzats criden per telèfon a unes 65.000 llars —la qual cosa equival a enquestar unes 200.000 persones— per a conèixer l’estructura i l’evolució del mercat de treball estatal. Per les seues característiques, els resultats de l’EPA són més complets que els de l’INEM; permeten d’establir sèries homogènies en el temps, disgregar les dades per comunitats autònomes, facilitar informació no sols sobre persones desocupades, sinó també sobre les ocupades, les inactives...

Amb tot, l’atur registrat també té els seus avantatges: és, per exemple, molt més immediat i permet de conèixer les dades fins i tot per municipis (la mostra de l’EPA no arriba a tots els pobles). Per què hi ha diferències entre els dos sistemes? Que la desocupació reflectida a l’EPA supere la de l’atur registrat, obeeix fonamentalment a dues raons. En primer lloc, no totes les persones inscrites com a demandants de treball en una oficina pública es consideren aturats; s’exclouen de l’atur registrat, per exemple, els estudiants menors de 25 anys o les persones que demanden treballs de curta duració o de jornada reduïda. En canvi, una part d’aquestes persones, que compleixen els criteris de l’Organització Internacional del Treball per a ser considerats parats —trobar-se desocupat, buscar activament ocupació i estar disponibles per a treballar— poden estar inclosos a l’EPA. En segon lloc, no tots els aturats de l’EPA busquen treball a través de les oficines públiques d’ocupació; poden recórrer a altres mètodes.

De fet, l’amplitud de la diferència suggereix un augment dels desanimats, d’aquells que, tot i declarar que estan buscant treball activament, no confien a trobar-lo i pràcticament renuncien a la cerca a través de les oficines. També es pot donar el cas contrari, un atur registrat superior al de l’EPA —en 2006, per exemple—, cosa que sol ocórrer quan hi ha persones que estan inscrites a l’INEM com a demandants d’ocupació, i es declaren com a tals a l’EPA, però no han tingut contacte amb l’oficina durant les últimes quatre setmanes (la metodologia estableix que la mera renovació trimestral de la demanda no demostra la intenció de trobar feina). De moment, bé que els dos indicadors convergiran quan s’estabilitze la situació econòmica, continuen els interrogants. Quin és el nombre real d’aturats? Quants dels aturats inscrits o detectats per l’EPA estan treballant a l’economia submergida? Quants estan cobrant salaris en negre sense renunciar al subsidi d’atur? Em faig aquestes preguntes perquè, si realment hi ha quatre o cinc milions de parats, com és possible que no es produïsca un veritable esclat social?

La Generalitat no paga a les farmàcies

Una guingueta perfectament prescindible

Està a punt de començar la campanya electoral, una guingueta perfectament prescindible. Els partits majoritaris ocuparan tots els espais disponibles per a llançar moltes frases fetes, molts eslògans propagandístics, però cap cosa de substància. En política econòmica, tots dos propugnen una política semblant (els “mercats” no els deixaran sortir-se de sota cavall i rei). Per tant, resulten una mica patètics els seus missatges repetitius.

El PP, probable guanyador, diu que acabarà amb l’atur i la crisi, però no explica com. Rajoy sap perfectament que una franja voluminosa de l’electorat vota amb els peus. Sí, sí, amb els peus! Puntada de peu a qui creu culpable de tots els mals i que vinga un altre, sense parar-se a considerar el refranyer popular: de moliner canviaràs i de lladre no escaparàs; altres vindran que el faran sant; valen més sendes velles que novelles; val més boig conegut que savi per conèixer. Per què havia de complicar-se la vida Rajoy, espantant el personal? No descobrirà les seues intencions ni matant-lo. Total... Encara que no diga res de trellat, igual ha de guanyar les eleccions...

I què diu el PSOE? Diu que farà, si guanya, allò que Zapatero hauria pogut fer —o almenys intentar fer— en aquesta darrera legislatura i no ha fet: canviar el model productiu; pujar els impostos als rics; frenar els retalls en despeses socials; impulsar polítiques de creixement per a crear ocupació; reformar la llei electoral; aprimar les diputacions provincials; aprovar una llei de mort digna... Rubalcaba arriba tard; segons les enquestes, una majoria de l’electorat ja no confia en el seu partit; molta gent ha perdut la fe en els socialistes. No és que en tinga molta més en els populars, però ansieja un revulsiu, un canvi d’aires. Creu que la dreta té més mà per a solucionar els problemes econòmics —la il·lusió, ja se sap, mai no es perd. Salvant un improbable miracle, els socialistes passaran a l’oposició.

I les formacions polítiques minoritàries què? Doncs, barallant-se per traure el cap. La normativa sobre espais electorals prima exageradament els partits grans i només deixa esquerdes als menuts. Es priva l’electorat, per tant, de conèixer noves cares, noves propostes. Es fica un tap a la possible renovació del panorama polític. La vida és molt injusta per als pobres! Així i tot, al País Valencià podria repetir-se el resultat de les darreres autonòmiques: el PP obtindrà un triomf avassallador, els socialistes valencians baixaran tres o quatre esglaons més cap a l’infern, i EU i Compromís es consolidaran. La campanya electoral, ja dic, és una guingueta sobrera.

Dolor pels pecats?

Evidentment, el procés de pau a Euskadi encara està incomplet. Caldria distingir, en tot cas, entre els dos vessants de l’assumpte: el moral i el polític. Des del punt de vista polític, ETA encara hauria de donar dos passos ineludibles: lliurar o destruir els seus arsenals, davant d’una comissió de verificació, i dissoldre la seua organització. El cessament definitiu de les accions violentes és molt important, no cap dubte, però mentre no enllestisca les fases que s’acaben d’esmentar, planarà la sospita que ETA s’amaga alguna carta a la bocamànega. Així i tot, durant molt de temps no desapareixerà el temor que alguna facció de la banda es desmarque dels acords majoritaris i continue pel seu compte amb l’activitat terrorista. (Lògicament, el temor minvaria si l’organització buidés de manera verificable els zulos que encara conserva.)

Un cop completats tots els passos, les institucions de l’Estat podrien estudiar contrapartides: apropament generalitzat de condemnats etarres a presons del País Basc, modificació del règim penitenciari als presos que s’hagen penedit públicament de les seues accions i hagen demanat disculpes a les víctimes... I ja que parlem de penediment i perdó, s’hauria d’al·ludir al vessant moral del procés de pau. He llegit l'opinió d'alguna persona que, tirant mà de la moral catòlica, insinuava l’únic camí possible per arribar al perdó i la reconciliació social: fer examen de consciència, sentir dolor pels pecats comesos, tenir propòsit de l’esmena, dir les culpes al pare confessor i complir la penitència. Sense totes i cadascuna d’aquestes etapes, no seria possible el perdó.

Vista la connivència que sempre ha existit a Euskadi entre el món independentista i l’Església, no està mal l’acudit! Però el procediment eclesial presenta un inconvenient. De moment, i en línies generals, els etarres no tenen dolor pels pecats ni ànim de complir cap penitència. De fet, el comunicat de la banda, emès amb una escenografia horripilant —inspirada a parts iguals en el Ku Klux Klan i la confraria del Sant Sepulcre—, parlava veladament de negociar amb l’Estat les conseqüències del conflicte, que és una manera molt fina d’insinuar que caldria amnistiar els seus presos. Com mostren els processos de pau seguits en altres indrets, els etarres no tindran —almenys durant un temps— sensació d’haver comès cap immoralitat. I clar, si no senten dolor pels pecats, com van a contar-los al pare confessor? Impossible!

D’acord amb la seua mentalitat, els etarres sols creuran haver comès, a tot estirar, un error estratègic. (Els militants de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), posem per cas, tardaren anys a demanar perdó a les seues víctimes.) Per tant, ja dic, ens podríem donar per satisfets amb la dissolució de la banda i el lliurament de les armes. La resta ja vindrà. Mentrestant, caldria reconfortar les víctimes garantint-les que no hi haurà absolucions —o, dit en altres paraules, declaracions d’innocència— per als culpables de delictes terroristes. Podrà haver, això sí, certes mesures de clemència concedides amb molta cautela: reduccions de graus penitenciaris, indults, amnisties parcials... (S’ha de fer notar que un indult no és exactament el mateix que una declaració d’innocència.)

Agur ETA

Al diccionari de l’enciclopèdia, el mot ‘conflicte’ significa xoc, contesa, lluita i, per extensió, contesa prolongada, estat d'oposició. El mateix diccionari proposa un exemple: el conflicte araboisraelià. El mot també pot fer referència, figuradament, a un conflicte d'idees, d'interessos, de passions. Finalment, tenim l’accepció psicològica: situació donada per una discordança entre les tendències o els interessos d'algú i les imposicions externes. L’esquerra abertzale es refereix sovint al conflicte basc. «El conflicte polític continua existint. Mentre existisca el conflicte, no desapareixeran les contradiccions. Cal superar el conflicte», proclamen una i altra vegada els seus portaveus. Existeix realment un conflicte basc? Quina classe de conflicte? Em faig totes aquestes preguntes perquè el front constitucionalista i els partits polítics espanyols solen negar l’existència de cap conflicte al País Basc. «En tot cas —afirmen—, l’únic conflicte és el provocat per una banda terrorista que atemoreix la resta de ciutadans.»

Hi ha fins i tot qui nega el conflicte amb la següent argumentació: la paraula conflicte implica l’existència de dues parts oposades d’una manera més o menys simètrica; acceptar, per tant, la tesi independentista, segons la qual hi ha un “conflicte”, suposa automàticament donar-los part de raó als violents, atorgar-los legitimitat com a part d’un contenciós, certa representativitat enfront dels interlocutors de l’altre bàndol. Es tracta d’un argument clàssic. Jo voldria plantejar les coses, però, des d’altre punt de vista: no solen existir conflictes entre iguals; en les situacions conflictives solen haver una part més forta i altra més dèbil. (Pensem en un gall de col·legi, o en un perdonavides de barri, que atemoreix els joves més dèbils.) Hom tendeix a considerar legítim l’ús de la violència per part del contrincant més fort. Sempre ha estat així. (Recordem la posició israeliana davant dels palestins.) I quan el dèbil intenta emular la gesta de David contra Goliat, és automàticament considerat, pel bàndol dominant, un terrorista.

Existeix, efectivament, un conflicte al País Basc. Aquest conflicte ve de lluny —de les guerres carlistes com a mínim. En qualsevol lluita d’emancipació nacional, sobretot quan s’allarga molt en el temps, acaben solapant-se diferents conflictes. A Euskadi, posem per cas, se solapen l’enfrontament entre els bascos i l’estat centralista, l’enfrontament d’uns bascos contra els altres, el dels bascos de soca-rel contra els immigrants espanyols i el de la classe treballadora contra la burgesia industrial i financera (lluita de classes pura i dura), tot ben adobat amb ingredients legitimistes, ideològics, religiosos... Allò que inicialment podia semblar un conflicte nacional engloba en realitat molts contenciosos. Això sí, als conflictes d’aquesta mena, totes les postures acaben polaritzant-se en dos bàndols irreconciliables. Sí, jo crec que podem parlar de conflictes en referir-nos al País Basc o a Catalunya. El salt qualitatiu de qualsevol conflicte es produirà, en tot cas, quan un grup reduït, en el pol més dèbil, decideix fer servir la lluita armada per a solucionar el conflicte.

En un principi, aquest grup pot concitar la simpatia que sempre desperta el petit David que desafia Goliat. (De fet, el dret sol considerar legítimes les guerres contra la tirania o les guerres d’emancipació nacional.) Ara bé, parlar de guerres en aquests casos és sovint una ficció; el desequilibri de forces és tan gran que el bàndol més dèbil només té una sortida: les accions guerrilleres —en altres paraules: els actes de terror contra un adversari molt superior. I per culpa del terror, els combatents, encara que es reclamen marxistes leninistes o soldats d'un moviment d'alliberació nacional, acaben perdent qualsevol bagatge ideològic mínimament coherent. Sovint, esdevenen una mera banda mafiosa dedicada a l’extorsió, el segrest i l’assassinat indiscriminat, produint dolor a víctimes innocents —«les contradiccions del conflicte», diuen eufemísticament. A Hispanoamèrica, tenim exemples per a donar i vendre.

ETA inicià la seua trajectòria amb la mort d’una xiqueta, Begoña Urroz, de 22 mesos, abrasada el 1960 per una bomba col·locada a l’estació de ferrocarril d’Amara (Guipúscoa). Des de llavors, la banda ha matat 817 persones, la majoria militars i membres de cossos policials, però 339 d'elles civils (tots recordaran l’atemptat d’Hipercor del 19 de juny de 1987 a Barcelona). Quin sentit té la lluita armada en aquestes condicions? Cap! Una part dels presos etarres venia dient-ho des de fa temps. Les accions violentes, a més de moralment rebutjables, esdevenen una equivocació política descomunal, que enforteix política i moralment el bàndol contrari. Per això, causa perplexitat sentir les paraules dirigides als jutges per l’etarra Andoni Otegi Eraso, Iosu, acusat de volar pels aires un cotxe bomba a Fuengirola: «Aquest tribunal hauria de facilitar el procés per a superar el conflicte polític i acabar amb la negació i el patiment de tots aquests anys.»

Bonica manera de tergiversar la realitat: primer es trau de polleguera el “conflicte”; després es demana als altres que facen esforços per superar-lo. Alguns hi veuen cinisme, però jo no descartaria rentat de cervell —almenys en alguns casos. Fins ara, l’existència d’ETA era un horror, una llosa sobre la situació política basca, una rèmora per a sortir del punt mort en què es troba Euskadi, una vergonya per a l'esquerra democràtica i la causa principal d’una llei de partits impresentable. Per tant, només se m’acut de dir una cosa: Agur ETA!

Xàtiva, San Felipe, Xàtiva

Levante-EMV està patrocinant algunes de les activitats amb què l’Associació d’Amics de la Costera commemora el bicentenari de la restitució del nom de Xàtiva per acord de les Corts de Cadis. El proper dissabte 29, totes aquelles persones que adquirisquen el periòdic als punts de venda de la Costera, la Canal de Navarrés i la Vall d’Albaida trobaran encartat al seu interior un opuscle divulgatiu dedicat a l’efemèride. En ell es fa un resum històric del període comprès entre la pèrdua del nom de la ciutat, en novembre de 1707 (quan el rei Felip V ordenà que Xàtiva s’havia de dir Colonia  Nueva de San Felipe), i la recuperació definitiva del topònim valencià acordada l’any 1979 pel primer ajuntament democràtic elegit després del franquisme. L’Associació decidí d’acceptar l’oferiment d’edició de Levante-EMV, per l’estalvi de diners que suposava per a l’entitat i per la gran difusió que tindrà l’opuscle, que podrà ser adquirit junt amb el diari sense cap càrrec addicional per als lectors. El volum narra la biografia del diputat Villanueva, incitador de l’acord de les Corts de Cadis que restituí el nom de la ciutat el 26 de setembre de 1811. També s’hi conten les circumstàncies en què es recuperà el topònim valencià, gràcies a la campanya promoguda en 1977 pels xativins Rafael Garcia Ramon i Josep López Sellés, a la qual s’adheriren molts ciutadans i entitats locals.

Serigrafia d'Ernesto Garcia Lledó

L’Associació d’Amics de la Costera va encomanar a l’artista xativí Ernesto García Lledó una serigrafia commemorativa del bicentenari de la restitució del nom de Xàtiva per acord de les Corts de Cadis. L’estampació artesanal es va realitzar amb 10 tintes, sobre paper Modigliani de 260 gr. i 36 x 50 cm, al taller d’Armando Silvestre de València. El tiratge fou de 150 exemplars en numeració aràbiga firmats i numerats per l’autor. Amb els diners que s’obtenen de la seua venda, l’Associació finança algunes de les activitats amb què commemora el bicentenari. La serigrafia mateixa, ben bonica, és un element més de la celebració. Reprodueix el retrat del diputat Joaquín Lorenzo Villanueva i es tracta, no cap dubte, d’un magnífic recordatori (i d’un possible obsequi de Nadal). Cal tenir present que, al final, quan s’acaba aquesta mena de celebracions, només queda el testimoni d’aquells elements (una placa, un cartell, un gravat, una publicació...) que tenen consistència material. Les altres coses, les immaterials (un concert, un recital poètic...), acaben oblidant-se. L’entitat cultural xativina fa un esforç perquè quede testimoni del dos-cents aniversari de la recuperació del nom de la nostra ciutat.