Una pertorbació transitòria?

Portava dies pegant-li voltes al tema de la columna que vostès es disposen a llegir; és la centena que escric des que vaig començar a col·laborar amb l’edició comarcal de Levante-EMV, allà per l’octubre de 2007. Quatre anys dirigint-me als lectors! Ja han esdevingut lletra impresa cent articles quinzenals i mitja dotzena de textos esparsos publicats a mitjan setmana quan alguna circumstància ho ha requerit. Sé que algunes persones em segueixen amb interès, perquè em paren de vegades pel carrer i m’ho diuen. «La columna que vas escriure la setmana passada em va agradar molt», fan. Altres, en canvi, passaran pàgina només veure la meua rúbrica. Coses de la vida! És impossible d’agradar a tothom! El primer article d’aquesta sèrie anava dedicat a l’alcalde de Xàtiva, que havia carregat  de manera indiscriminada i sense venir al cas, durant una roda de premsa, contra diferents entitats i persones de la ciutat —entre les quals, jo. Avui, amb la temprança que proporciona el pas dels temps, voldria tornar a parlar de l’alcalde.

Sempre m’ha cridat l’atenció una característica seua poc valorada, fins i tot rebutjada: el costum de parlar valencià en públic. «El parla malament», riuen uns. «Utilitza el valencià perquè no sap parlar castellà», es burlen altres. Què volen que els diga? El valencià de l’alcalde serà bast i estarà ple d’incorreccions, d’acord, però ell no s’avergonyeix d’usar-lo. Les seues expressions vulgars estaran allunyades de qualsevol estàndard, sí, però les fa servir sense complexos. No fa com l’alcaldessa popular de Torrent, María José Català, que es va disculpar en un acte públic perquè se li escapava el “defecte” de parlar en valencià. ¿Algú s’imagina l’alcalde de Xàtiva demanant disculpes per aqueix motiu (Os pido disculpas por si en algún momento me paso al valenciano. Es mi lengua materna y tengo este defecto, va amollar la senyora Català). Jo no puc reprimir certa complaença quan veig que el nostre edil utilitza el seu parlar, tan vernacle i casolà com vostès vulguen, davant de gent tan amanerada i remirada com Camps o Ricardo Costa.

Ara bé, com una cosa no treu l’altra, el primer edil xativí sempre s’ha encarregat de deixar ben clar que ell no parla català. «Als catalans, ni aigua!», digué en certa ocasió. Per això m’han sobtat tant les seues respostes a l’entrevista que ElTemps, el setmanari d’Eliseu Climent, li feia a principis d’octubre. Heus ací una de les contestacions de l’alcalde d’alcaldes: «Cal que anem amb Catalunya. Més enllà dels problemes que puguem tindre per qüestions com ara la llengua o uns altres —que els solucionaríem només de seure a parlar-ne—, Catalunya és una potència molt important.» (Caram! Quina dèria li haurà entrat a Rus?)  D’altra banda, com que la gent d’El Temps havia transcrit la conversa a una llengua estàndard, les respostes del polític eren totalment surrealistes, per inversemblants. «Els governs hem de crear ocupació, no destruir-ne... Si els que no treballen són gairebé tants com els que treballen, la càrrega és molt forta.» Seure? Gairebé? Sí, sí. I també es ficaven en boca de Rus expressions com fallida, ajornar, ensorrar, ximpleria, cinquè i disset. La veritat, no puc representar-me l’alcalde pronunciant aquests mots. («Alguns mestres, ixos que diuen aleshores i gairebé, són uns gilipolles», cridava temps enrere.)

¿Serà que va patir una pertorbació transitòria en el transcurs de l’entrevista? «Fixeu-vos quina ximpleria, però el problema va ser dir-ne Països Catalans! Si se n’haguera dit Arc Mediterrani, tot ens hauria anat més bé», confessava al periodista. Què li passarà al nostre alcalde? Des de quan s’ajunta amb Eliseu Climent, temible monstre catalanista? No sé. Posats a fantasiejar, podríem imaginar que la multa que havia de pagar Acció Cultural, pels repetidors de TV3, ha estat condonada per intercessió de Sant Alfonso Rus. «La comunicació ha d’arribar a tot arreu. És normal que es veja TV3 i els presidents Mas i Fabra parlen entre ells. La vida ha de ser normalitat. De canals de televisió, n’hi ha d’haver de tot tipus. Tu ets lliure de triar quin veus», deia l’alcalde en altre moment de l’interviu. I clar, tanque els ulls i veig, per què no, l’aigua potable de Xàtiva privatitzada i gestionada per Aigües de Barcelona. I també veig CIU donant suport a Mariano Rajoy —mira que si el PP no trau majoria absoluta el pròxim 20 de novembre. El nostre alcalde és un fenomen. I a diferència d’altres, parla valencià en la intimitat i en públic.

(publicat a Levante-EMV, 2l 22/10/2011)

Concert commemoratiu

Làpida commemorativa

A finals d’octubre de 1811, en una carta dirigida per Joaquín Lorenzo Villanueva al secretari de l’Ajuntament de Xàtiva, s’incloïa el text d’una inscripció commemorativa que devía colocarse en la Casa del Ayuntamiento o en algún sitio público para perpetuar este memorable decreto (el decret de les Corts de Cadis que restituïa el nom de la ciutat). Aquesta vesprada, a la Plaça del Mercat, es descobrirà una placa commemorativa encomanada per l’Associació d’Amics de la Costera, amb la inscripció proposada per l'il·lustre diputat xativí.

Bicentenari de la restitució

Al mes de juny, en vista del silenci municipal, l’Associació d’Amics de la Costera va fer públic un programa d’activitats per a commemorar el bicentenari del retorn del nom de la ciutat. Es va editar un cartell commemoratiu, una serigrafia obra d’Ernest Garcia Lledó, firmada i numerada, amb l’efígie del diputat xativí Joaquín Lorenzo Villanueva, i un logotip del bicentenari. L’Ajuntament, mentrestant, no deia absolutament res (cap autoritat municipal no va assistir a l’acte de presentació del logotip, el cartell i la serigrafia, bé que l’alcalde havia estat invitat). De sobte, quan l’Associació ja es disposava a realitzar les activitats programades, durant setembre i octubre, l’equip de govern municipal improvisà uns actes com a resposta a una moció socialista, sense ficar-se prèviament en contacte amb Amics de la Costera.

Bé que l'Associació s'havia preocupat de preparar com cal l’efemèride, l’Ajuntament ha ignorat olímpicament la programació de l’entitat cultual i l’ha obligada a endarrerir els seus actes per a evitar solapaments. Aquest cap de setmana, però, l’Associació d’Amics de la Costera destaparà una làpida commemorativa a la plaça del Mercat i celebrarà un concert a l’església de Sant Pere. També està preparant un opuscle divulgatiu de tots els avatars per què ha passat el nom de la ciutat fins a la recuperació definitiva del topònim valencià l’any 1979, per acord del primer ajuntament democràtic després de la dictadura. En el marc del bicentenari, es presentarà l’edició facsímil dels estatuts del Seminario Patriótico, iniciativa pedagògica il·lustrada de primeries del XIX. Clourà el bicentenari amb una mena de taula redona, o activitat semblant, que celebrarà a finals de novembre, amb participació d’historiadors i polítics.

El fet històric que commemorem palesa la voluntat de supervivència de la nostra ciutat. En uns moments històrics, la transició del segle XVIII al XIX, en què un grup de persones il·lustrades i receptives a les noves idees liberals intentaven que la ciutat es recuperara de la sotragada patida una centúria abans, la recuperació del nom esdevingué element del màxim valor simbòlic. És el mateix grup (format per clergues, professionals liberals i burgesos) que havia propiciat la fundació del Seminari Patriòtic, antecedent dels actuals instituts d’ensenyança secundària. Si els projectes dels il·lustrats xativins (capitalitat provincial, seu bisbal...) hagueren reeixit, la ciutat no seria avui la mateixa. Dos-cents anys després convé mantenir la memòria d’aquells fets (amb les seues contradiccions: els liberals de Cadis volien implantar un model d'estat centralista i jacobí) i reflexionar sobre el paper subaltern a què semblen abocar la ciutat i el país els actuals dirigents polítics, amb l’ajuda inestimable d’una indiferència i una apatia generalitzades entre els sectors més il·lustrats i teòricament capdavanters de les societats xativina i, per extensió, valenciana. 

Una reina de caràcter

Demà se celebra el 9 d’octubre, data fundacional dels valencians. El dia 9 d’octubre de 1238, Jaume I entrà triomfalment a València. La data m’ha portat a la memòria el viatge que vaig fer a terres hongareses durant la Setmana Santa i la Pasqua d’enguany.  Entre d’altres indrets, vaig visitar la ciutat d’Esztergom, situada a les vores del Danubi, a 50 km de Budapest. Esztergom guarda molts paral·lelismes amb Xàtiva; la ciutat hongaresa, que té uns 30.000 habitants, està coronada, posem per cas, per les restes d’un antic castell. El seu element més destacat és, però, la gran basílica dedicada a Sant Adalbert. Des de la fundació del Regne d’Hongria, aquest temple és seu de l’arquebisbe d’Esztergom, cap de l’església catòlica nacional. Per això, el lloc ha tingut un gran protagonisme a la història del país centreeuropeu.

Al castell d’Esztergom va nàixer Violant d’Hongria (en hongarès Jolánta Árpád), princesa reial magiar, reina consort d'Aragó, Mallorca i València, comtessa consort de Barcelona, senyora de Montpeller i de la baronia d'Omeladès, i vescomtessa de Millau. (Violant és la forma en què ha quedat fixat el nom medieval Iolant.) El 1234, a proposta del papa, s’arranjà el seu casament amb Jaume I. Segons s'acordà als capítols matrimonials, la núvia havia d’aportar en dot una elevada quantitat de diners, els drets a un comtat flamenc i els territoris que els seus avis havien tingut a Nemours i Borgonya. Com que res de tot això no s'arribà a fer efectiu mai, el rei Jaume li assignà la senyoria de Montpeller, la baronia d'Omeladès i el vescomtat de Millau, per tal que Violant pogués mantenir la seua casa. Les noces, que causaren gran sensació a Europa, foren celebrades el 8 de setembre de 1235 a la catedral de Barcelona.

Violant era la segona esposa del monarca, amb qui tingué deu fills, entre els quals la infanta Violant d'Aragó, casada amb el futur Alfons X de Castella, Pere II el Gran, comte de Barcelona, i rei d'Aragó i València, i Jaume II, rei de Mallorca. La reina Violant fou una dona de talent i de caràcter. Jugà un paper important, al costat del seu marit, en la política de la Corona d'Aragó. Fou un dels consellers més valuosos del rei, sobre el qual exercí una forta influència, malgrat les amants que aquest no deixà de tenir durant el seu matrimoni. Violant d’Hongria intervingué en les negociacions amb Zayyan ibn Mardanix, per a la rendició de la ciutat de València —a la qual entraren triomfalment ella i el seu espòs—, i en acords tan importants com el tractat d'Almirra, signat amb Castella. Abans de morir al santuari de Salas, a prop d'Osca, la reina escollí sepultura al monestir cistercenc de Vallbona de les Monges, del qual havia estat benefactora. (Les seues són les úniques despulles del llinatge Árpád que mai no han estat profanades.)

Des d’època romàntica, la figura de Violant (germana de Santa Isabel d’Hongria) està envoltada de moltes llegendes. Hom diu, per exemple, que les fruites i verdures confitades que formen part del regal típic de la Mocadorada de Sant Donís, que se celebra a València cada 9 d’octubre, tenen el seu origen a les fruites i hortalisses que van oferir a Jaume i Violant els musulmans valencians, quan rendiren la ciutat. Els gegants de moltes ciutats reprodueixen les figures de Violant i Jaume I. La reina sol portar a la seua cintura l’escut d’armes de la dinastia Árpád —escut que, curiosament, mostra quatre barres roges horitzontals sobre fons blanc— i constitueix un dels personatges principals de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta de Castelló de la Plana. Violant té, en fi, carrers dedicats a Barcelona, Saragossa i a diferents ciutats de l'antiga Corona d'Aragó, però cap a Xàtiva. L’Ajuntament celebra, com tots els anys, un seguit d’actes dedicats al 9 d’octubre, però ningú no recordarà aquest personatge femení vingut de terres centreeuropees. (Les dones, ja se sap, han estat invisibles molt de temps.) En realitat, els polítics que ens governen han desvirtuat la nostra diada nacional. Solen amagar el seu rerefons històric.

(publicat a Levante-EMV, el 08/10/2011)

Les festes de Sant Miquel

Aquests dies, se celebren a molts indrets les festes de Sant Miquel, arcàngel venerat per jueus, musulmans i diverses sectes cristianes (catòlics, ortodoxes, coptes...). Per als hebreus és el protector d’Israel i el patró de les sinagogues. Els catòlics el consideren valedor de l’Església Universal. Els coptes diuen que és el primer dels set arcàngels, per davant de Gabriel, Rafael i Uriel. Segons l’Apocalipsi, Sant Miquel serà l’encarregat de tocar la trompeta el dia de la resurrecció, i és el vencedor de Lucífer, cap dels àngels caiguts i senyor del mal, raó per la qual se’l representa amb cuirassa de general romà, amenaçant un dimoni o un drac amb una llança o una espasa. També se’l representa pesant les ànimes a la balança, perquè tindrà, segons la creença popular, un paper molt destacat al Judici final. A terres germàniques, Sant Miquel substituí el Wotan precristià, déu de la guerra, heroi de poder inaudit, vencedor de dracs, serps i dimonis que abatia i soterrava en llurs caus.

Joan Amades conta al seu Costumari que la festivitat de Sant Miquel era, durant les guerres medievals, dia de pau i treva; els guerrers veneraven l’arcàngel i el tenien per advocat, perquè el consideraven cabdill de la milícia celestial, de les corts d’àngels que lluitaven contra el dimoni (per això —com ja s’ha dit—, la iconografia el presentava vestit de soldat cuirassat i brandant una espasa). Els exèrcits carolingis, especialment, el prengueren per patró, junt amb Sant Martí. Les tropes franques que van ajudar a la primera reconquesta professaven una especial devoció a l’arcàngel, al qual s’encomanaven abans d’entrar en batalla i dedicaven en agraïment capelles i ermites que bastien al cim dels tossals que anaven reconquerint. Així s’explica l’abundor d’ermites d’aquest sant i de poblacions que duen el seu nom. Sense anar massa lluny, ací, al País Valencià, Énguera i Llíria el tenen per patró i celebren múltiples festejos en el seu honor.

A finals de setembre, Sant Miquel actua més intensament que en altres dates, per tal de destruir les forces malèfiques que poden destorbar i perjudicar les feines del camp. I és que la festa del sant arriba amb l’equinocci tardorenc, moment que marca una fita important a la vida agrícola; coincideix amb la verema i amb l’inici de la sembra, feines que han donat lloc a diversos costums i a molts refranys. («Per festes de Sant Miquel, el raïm té gust de mel», fa un d’ells.) Sant Miquel constitueix també una font inesgotable d’històries, mites i llegendes. En expirar Jaume I a la vila d’Alzira, posem per cas, Lucífer volia emportar-se a l’infern l’ànima del monarca. Llavors, es presentà a la Ribera Sant Miquel amb la seua balança: els dimonis posaven en un plat milers de pecats comesos pel rei; els àngels ficaven a l’altre una pedra i una fusta per cadascuna de les moltes esglésies que Jaume I havia erigit a les viles conquistades als moros. Aquest plat pesà mil vegades més que l’altre i l’ànima del monarca pujà al cel.

Europa sencera està plena de santuaris dedicats a l’arcàngel. Destaca, per exemple, la Sacra di san Michele, en què s’inspirà Umberto Eco per a escriure la seua novel·la El nom de la rosa. Aquest conjunt monàstic s’alça molt a prop de Torí, capital del Piemont. Per la Sacra passava una important via de peregrinació: la Via Francigena, que unia Mont Saint-Michel, a França, amb el santuari de San Michele Arcangelo, pròxim a Foggia, al sud d’Itàlia. Els tres llocs sagrats dedicats a Sant Miquel es troben a 1.000 quilòmetres de distància l'un de l’altre, alineats al llarg d’una recta que, perllongada idealment, condueix a Jerusalem. Els cristians d’obediència romana creuen que l’arcàngel s’ha manifestat en vàries ocasiones. A Roma, hi ha una estàtua de bronze que el representa, dalt del castell de Sant'Angelo.

La tradició també diu que, durant el seu combat amb Lucífer, de les ales de l’arcàngel es va desprendre una ploma que va caure sobre el vessant rocallós en què s’alça el seu santuari a la vila de Llíria, deixant una empremta ben visible. Tots els 29 de setembre era costum que els fidels hi pujaren agenollats, mentre imploraven la protecció del capità dels àngels. Ignore si Énguera conservarà alguna petjada d’aquell combat transcendental, però paga la pena d’acostar-se aquests dies a la capital de la Canal de Navarrés, per a gaudir del seu patrimoni artístic, de la seua gastronomia i de les seues festes en honor a l’arcàngel Sant Miquel.

(publicat a Levante-EMV, el 24/09/2011)

Cobraven massa?

Antiguitat en el lloc de treball, màxima capacitació professional i major remuneració salarial són coses que solen caminar juntes. És lògic; com més experiència van acumulant al llarg de la seua vida laboral, més productivitat assoleixen les treballadores i els treballadors veterans. També és lògic que un treballador format reba més remuneració que un aprenent. Són coses que qualsevol persona de seny entén fàcilment. D’altra banda, una persona d’edat madura sol tenir gent al seu càrrec: un fill que vol estudiar, un ascendent en situació de dependència... Doncs bé, les corporacions grans i mitjanes no semblen fer les coses amb molt de seny. S’ha ficat de moda tirar al carrer el personal madur, més format i millor remunerat. La situació és la següent. Una empresa entra en crisi i ha de retallar despeses. La primera mesura? Reduir la plantilla, tirar la gent que cobra més. Ja fa temps, vaig presenciar un primer episodi d’aquesta tàctica en el camp de les activitats turístiques: una empresa líder del sector acomiadà el cap regional, un amic meu. Aquesta persona havia aconseguit que algunes de les agències sota la seua jurisdicció figuraren entre les de major facturació de l’Estat. És igual. Cobrava massa. Al carrer!

També tenim el cas d’una coneguda cadena radiofònica amb emissora en Xàtiva. Com que la crisi ha provocat una davallada dels ingressos per publicitat, el nou accionista nord-americà de la matriu ha prescrit el tractament de xoc: acomiadar cinc-cents treballadors (dos mil cinc-cents en tot el grup). Entre les persones que han perdut el treball a la cadena —perquè cobraven massa o perquè molestaven, qui sap— hi ha periodistes famosos com Carlos Carnicero o Nativel Preciado. Però també han marxat al carrer persones menys notòries. Han perdut la seua ocupació, posem per cas, els anteriors responsables de la cadena a València i el director de Ràdio Xàtiva. Es podrà dissentir de la línia informativa impulsada pel directiu expulsat. La facturació per publicitat i els índexs d’audiència mostraven, però, una gestió eficient. Llavors, per què han tirat aquesta persona? Perquè havia dedicat trenta anys a la ràdio i cobrava massa!

De moment, l’últim episodi d’aquesta plaga s’ha esdevingut a la sucursal xativina d’una petita caixa d’estalvis. El fet m’afecta de prop: a més de conèixer la persona implicada, cobre la meua nòmina a través d’aquesta entitat (evidentment afectada per la crisi, bé que els seus responsables intenten amagar-ho als clients). Solució? Desfer-se de gent que porta anys treballant-hi! Aquesta situació ja s’ha viscut en entitats més grans, com ara Bancaixa. Fer fora la gent que cobra massa —segons el criteri de l’empresa, que no sempre es correspon amb la realitat objectiva— és una manera de reduir costos ràpidament, però elimina capital humà de qualitat, cosa que s’acaba pagant. Pensem, per exemple, en les persones que sintonitzaran altres emissores si no poden escoltar per les nits Carlos Carnicero o Nativel Preciado.

Així i tot, molta gent pensarà: «Està bé que tiren al carrer gent major, perquè hi haurà feina per als més joves.» Les coses no són, però, tan simples. Dos dels acomiadats que acabe d’esmentar tenen entre quaranta-cinc i quaranta-nou anys. Estan lluny de pertànyer a la tercera edat. Són, per tant, candidats a romandre en l’atur de llarga durada, perquè —i aquesta és l’altra cara de la moneda— les empreses que fan fora treballadors fixes, en plena maduresa productiva, solen amortitzar les places vacants (l’agència de viatges on tenia el despatx el meu amic acabà desfent-se de cinc o sis empleades i tancant les portes) o n’ofereixen part a joves que estiguen disposats a treballar en condicions de precarietat: contractes temporals o jornada reduïda, salaris ínfims, mobilitat excessiva...  I tots aquests casos, ben pròxims —perquè tothom coneix algun aturat, algun becari o algun mileurista—, van posant noms i cognoms a les xifres impersonals i fredes de la crisi. L’atur registrat a l’INEM o les dades de l’Enquesta de Població Activa, que no acaben de dilucidar quin és el número exacte de parats que hi ha al país, mai no fan referència concreta als veïns de Xàtiva i la seua rodalia, a persones que coneixem o són amigues nostres.

(publicat a Levante-EMV, el 10/09/2011)

Reforma constitucional

Sempre m’havia semblat perillosa la possibilitat que PP i PSOE arribaren a ficar-se d’acord algun dia en qualsevol assumpte. La reforma constitucional acordada per socialistes i populars, i aprovada ahir al Senat, ha confirmat els meus temors. I aquesta transacció podria ser l’assaig general d’altres possibles transaccions futures. Només pensar-ho fa feredat. Recorde enara aquells suggeriments de Rodríguez Ibarra per a reformar la legislació electoral a fi de llevar pes a uns partits nacionalistes que, en paraules de l’antic president d’Extremadura, no haurien de pintar fava al govern d’Espanya. Rodríguez Ibarra proposava apartar del Congrés els partits que no obtingueren almenys el 5% dels vots del conjunt de l’Estat. El baró socialista alertava, a més, sobre la cantidad de pequeñísimos partidos nacionalistas que no representan a la ciudadanía, sino que tienen como objetivo traficar con sus votos a fin de conseguir beneficios económicos para sus territorios. Si los ciudadanos supieran que no existen beneficios para su región como consecuencia del tráfico de votos, seguramente los partidos nacionalistas no tendrían tanta representación. Lo milagroso es que solamente haya ocho o nueve partidos nacionalistas en España porque lo sensato es que hubiera ya uno en cada comunidad autónoma, con potencia suficiente como para poder entregar su voto a cambio de dinero, porque toda la identidad de los nacionalistas se transforma en euros cuando llega la hora de negociar los presupuestos. Des de l’aprovació de la LOAPA, les desavinences entre PP i PSOE només havien permès d’arribar a acords en alguns assumptes relacionats amb el País Basc (la Llei de Partits en seria una conseqüència). Llevat d’açò, els socialistes no s’havien atrevit a superar certes línies roges. Ahir, les van superar amb escreix; PP i PSOE han reformat en solitari l’article 135 de la Constitució per tal d’incloure-hi el dogma neoliberal del dèficit zero. I ho han fet sense permetre que els ciutadans puguen manifestar llur opinió al respecte a través d’un referèndum. Si els partits hegemònics li agarren gustet a aquesta mena de conxorxes, serà cosa d’anar preparant-se per al pitjor; la gent sol actuar sense fre quan trenca la barrera psicològica que li ho impedia.

Memòria i humanisme, antídots de la barbàrie

The Estellés Supper

DIA DEL CANT DE VICENT

(Acte commemoratiu per honorar el poeta nacional Vicent Andrés Estellés)

3 de setembre

22 hores

Pati del Col·legi Attilio Bruschetti

Sopar popular: entrepà, beguda, “taula”...

Vetllada festiva i cultural: cançó, ball, música, poesia...

El torró més car del món

Se’m fa difícil donar una opinió unívoca sobre el llibre de la fira d’enguany. Sembla que els coordinadors, un d’ells marit de la regidora de cultura, van elegir com a tema del primer capítol el paper jugat per les dones a la fira xativina. És lògic pensar que els diversos articles publicats siguen producte d’una reflexió apressada. (Dic açò perquè l’equip municipal encara no sabia, dos mesos abans de l’esdeveniment, quina classe de fira anava a organitzar en 2011.) Llevat de dues o tres excepcions honroses, els textos d’aquest capítol formen una perfecta col·lecció de banalitats, de llocs comuns sobre la dona. Josep Sanchis fa un breu resum històric esmentant la presència femenina en àmbits festers absolutament perifèrics: la tómbola benèfica de 1887, el dia de la caritat, el dia del turista (celebrat durant vàries edicions a la dècada dels setanta), els espectacles de fira...

Naturalment, plana sobre molts treballs l’assumpte de la reina i la seua cort d’honor, i el paper decoratiu atribuït tradicionalment a la dona xativina. Sanchis recorda que la tradició d’elegir la reina i les seues dames començà en 1953. Durant la dictadura, l’elecció es feia servir per afalagar els càrrecs i les autoritats franquistes. Només Mar Vicent i Jesús Fèlix Soler aborden directament l’anacronisme d’aquesta figura. Ja no som en temps de l’esposa de Jaume I, Violant d’Hongria, i les seues dames d'honor. S’ha perdut, per tant, l’oportunitat de parlar de les dones de veritat: de les dones que viuen quinze dies a l’interior dels barracons; de les gitanes de la fira del bestiar; de les mares, les ties i les àvies que aprofitaven la fira per a renovar les vaixelles i les cassoles; dels nous vents d’igualtat que bufen en aquests inicis del segle XXI...

El capítol més interessant del llibre està dedicat a la restitució del nom de Xàtiva per acord de les Corts de Cadis. Enguany se celebra el bicentenari d’aquella efemèride. Un article d’Isaïes Blesa recorda la pèrdua del nostre topònim històric després de la Batalla d’Almansa. El treball de Germán Ramírez glossa el paper de Joaquín Lorenzo Villanueva en la recuperació del nom. Finalment, un magnífic article de Josep Manel García evoca l’ambient cultural xativí durant el segle XVIII i primeries del XIX, i les músiques que es podien escoltar a Xàtiva en aquells temps. En realitat, aquests treballs —junt amb alguna col·laboració literària— salven el contingut general d’un volum que, d’altra banda, és caríssim. El seu preu em recorda que les seqüeles provocades per l’aparició de l’euro —ja fa més d’una dècada— no han desaparegut del tot; la gent encara no acaba de ponderar correctament el valor de les coses.

El llibre de la fira es ven, posem per cas, al bonic preu de 30 euros. ¿Han oblidat els nostres edils que 30 euros són 5.000 pessetes? Està justificat aquest preu? És difícil saber-ho. Sembla que l’Ajuntament no ha volgut subvencionar la publicació ni tan sols parcialment. I clar, els responsables de l’edició i la distribució —coordinadors, gestors de la publicitat, encarregats del disseny, impremta i punts de venda— han de percebre els seus guanys, en uns casos, i els seus honoraris, en altres. (Ignore si els autors dels textos hauran rebut cap gratificació.) Per tant, tenint en compte el tiratge, 1.500 exemplars, i un preu per unitat que possiblement intenta cobrir el total de les partides que s’acaben d’esmentar, l’edició del llibre hauria costat un renyó.

Depenent del nombre d’exemplars que s’hagen regalat i dels ingressos per publicitat, podríem estar parlant d’un llibre de 30.000 euros. (En realitat, tot açò són meres elucubracions, perquè encara no es disposa d’informació municipal detallada.) «Es tractarà d’un producte exquisit», pensaran. (El preu d’un producte ha de guardar relació amb la seua qualitat.) Doncs, no. El llibre de 2011 no passarà a la història ni pel seu disseny trencador ni pel seu contingut sublim. Som davant d’una publicació impresa en blanc i negre (només s’ha fet servir el color a les tapes i a les fotos d’autoritats i festeres) que compta, a més, amb vàries pàgines de publicitat comercial. En resum: si als exemplars destinats a la venda se’ls ha posat el preu de cost, caldria anunciar-los igual que certa marca de torró, el torró més car del món.

(publicat a Levante-EMV, el 27/08/2011)

Recordant Enric Valor

Enguany, he revisat l’Ambició d’Aleix, novel·la d’Enric Valor que vaig proposar com a lectura per al tercer trimestre als alumnes de 1r de Batxillerat. Evidentment, Sense la terra promesa, és possiblement la millor obra de Valor, però l’Ambició d’Aleix, escrita quan la censura franquista encara feia estralls, no desmereix en absolut de la trajectòria de l’escriptor de Castalla, bé que alguns la consideren una obra menor. Fins a cert punt, la novel·la era trencadora per a l’època asfixiant i sòrdida en què va ser publicada (aparegué a les llibreries l’any 1960). Sovint, s’ha dit d’Enric Valor que la seua narrativa donava l’esquena als corrents moderns o avantguardistes. S’ha de tenir present, però, quin era l’ambient al País Valencià durant la dictadura franquista. La peripècia del protagonista, Aleix, que juga a doble baralla amorosa —arriba a galantejar amb dues xiques alhora—, el seu enamorament d’una dona casada i la seua fugida al Rosselló donen les claus d’un argument que podia haver tingut problemes amb la censura. D’altra banda, la novel·la és un tresor lexicogràfic i palesa l’amor del seu autor per la seua terra, per la natura, especialment per la muntanya de les comarques meridionals del país. Malauradament, Valor és massa conegut per la seua tasca de gramàtic i folklorista. Caldria recuperar, però, el seu treball de novel·lista. Només així podrem celebrar l’Enric Valor total.

El braç sencer

Resulta ja avorrit, per reiteratiu, el discurs de les autoritats eclesiàstiques. Bàsicament se centra a proclamar el rebuig de què és objecte l’Església. Els bisbes espanyols, posem per cas, s’han referit alguna vegada a l’Església martirial o perseguida. En la Jornada Mundial de la Joventut tot just clausurada, el papa ha pronunciat una variant del mateix discurs, exhortant els joves catòlics a combatre el rebuig que els assetja. Evidentment, es tracta d’una apreciació subjectiva o, potser, interessada (sovint, el victimisme reporta beneficis magnífics). En realitat, els catòlics ibèrics no són especialment rebutjats. Són més bé víctimes de la indiferència, que és un altre cantar. Jo no veig que els catòlics xativins, per exemple, patisquen cap rebuig social. Jo mateix mantinc relacions de cordialitat amb molts sacerdots i amb alguna comunitat local de monges. I el mateix podria dir del professor de Religió del meu institut: jo no advertisc que siga objecte de cap animadversió per part dels companys de claustre. La protesta contra la visita del papa ha estat més aviat minoritària; els episodis anticlericals, mínims. I és que les persones que fan professió de laïcisme, agnosticisme o simple ateisme no solen ser massa combatives. I un poc de combat —pacífic, per suposat— no vindria mal; habitualment, l’Església es comporta com aquells monyicots malcriats a qui dones la mà i volen el braç sencer.

Torne vostè en setembre

En 1983, el grup Golpes Bajos assolí gran notorietat amb una cançó, Malos tiempos para la lírica, que molta gent de la meua quinta recordarà amb nostàlgia. La tornada que cantava Germán Coppini ve a demostrar que mai no hem deixat de viure en crisi; pel que es veu, ja hi havia una situació dolenta a la dècada dels vuitanta. Ara bé, una alarma contínua no és crisi ni és res. Si tirem mà del diccionari, veurem que crisi és un canvi brusc al decurs d'una malaltia, generalment en sentit advers. També pot ser una situació circumstancialment dolenta o difícil per a una persona, una empresa, un afer, un país, etc. Dit en altres paraules: una situació crítica ha de ser episòdica per definició. Per tant, l’actual seria una autèntica crisi, amb tots els ets i els uts. Uns quants milers de xativins en poden donar fe. I el pitjor està per arribar. Altres veïns europeus —els portuguesos o els islandesos, posem per cas— ja ho han comprovat.

La crisi aguda en què estem immersos porta camí d’assolir dimensions estratosfèriques, siderals. L’estat del benestar que ha conegut la nostra generació podria petar pels aires. No està gens clar si els poders públics seguiran garantint a tots els ciutadans uns nivells mínims de percepcions econòmiques i tot un seguit de serveis públics, assistencials i de previsió social. Sembla que els temps de bonança no van a tornar —si més no de manera imminent. Fins ara, allò més freqüent era que els fills visqueren millor que els pares i els avis. A partir d’ara, en canvi, és probable que els nostres fills i els nostres néts visquen pitjor que nosaltres. Però encara hi ha altres circumstàncies que agreugen la situació; l’actual crisi, a diferència de les anteriors, té efectes retroactius. Les seues conseqüències no sols es projecten cap al futur; també fan, com si diguérem, marxa enrere. Si algun lector té ascendents majors i malalts que necessiten atenció del Centre de Salut del carrer Ausiàs March sabrà de què parle, segur.

La sanitat pateix des de fa temps les dràstiques retallades de la despesa pública. No convoca oposicions amb la regularitat i l’oferta de places que caldrien. Els ambulatoris van curts de personal. D’altra banda, comencen a escassejar-hi coses tan elementals com espongetes amb polividona iodada —més coneguda com Betadine—, tisores, absorbidors, apòsits amb plata o antibiòtic... (Des de fa mesos, la Generalitat Valenciana deu xifres milionàries a les farmàcies i a les empreses subministradores de productes sanitaris.) Suposem que vostè té uns ascendents octogenaris, els pares, amb unes nafres infectades per un bacteri aeròbic, oportunista, altament contagiós i resistent a la major part d’antibiòtics convencionals. Si el metge —o la metgessa— de família simultanieja la professió mèdica amb l’activitat política ja tindrà un primer problema; el facultatiu fallarà com una carrabina de fira a les seues obligacions amb els pacients —llevat que vinguen eleccions i vaja a la caça i captura del vot dels malalts, és clar. Però som en agost. L’inspector, els caps de servei, els metges i els infermers titulars estan de vacances. Conclusió: l’ambulatori xativí està ple d’interins, personal accidental, substituts i substitutes.

En agost, l’atenció als pacients esdevé quelcom semblant a un joc d’atzar. Un dia arriba a ca els pares una xica interina que els atén correctament: es posa uns guants estèrils per atendre la mare; tot seguit, se’ls canvia per atendre el pare. El sendemà, es presenta un infermer que no s’ha llegit l’historial mèdic i no porta res (ni tisores, ni apòsits, ni sèrum...). El tercer dia, altra sanitària incompetent cura la nafra de la mare sense guants; després, sense rentar-se o desinfectar-se les mans, atén la ferida del pare. I clar, la pseudomona aeruginosa —o la pyocyanea, no sé— es mou a les seues amples, botant d’una cama a l’altra dels seus ascendents a través dels dits de la presumpta infermera. (¡Vàries setmanes de tractament amb ceftazidima o qualsevol altre antibiòtic hospitalari llançades a perdre!) El metge de família? L’inspector? La cap d’infermeria? «Estan de vacances! Torne vostè en setembre.» En resum: és un veritable atreviment posar-se malalt en agost o en temps de crisi, de veritat.

(publicat a Levante-EMV, el 13/08/2011)

Retorn

He tingut abandonat el blog durant uns dies; he aprofitat la primera quinzena de vacances per a viatjar per terres centreeuropees. En tornar a Xàtiva, m’he trobat amb una quantitat sorprenent de notícies. Agost no sol proporcionar massa material per a les primeres planes. Moltes persones —inclosos els polítics— aprofiten el mes per a torrar-se el melic o jaure sota una ombrel·la. La canícula sol caracteritzar-se per la calma. Però enguany, molts polítics —els britànics o els espanyols, posem per cas— han hagut de tornar precipitadament del seu lloc d’estiueig. Pel que es veu, el malestar social també ha esclatat en Anglaterra. Durant els dies de viatge, he estat absolutament desconnectat dels noticiaris. Hi ha motius, però, a tot arreu, per a l’enuig; molts aturats s’han de conformar a plantar l’ombrel·la al terrat del seu bloc de pisos. I en aquest context, les administracions públiques espanyoles van a gastar-se una “pasta” finançant la visita del papa Benet XVI a Madrid. Quant a Xàtiva, també s’han produït notícies inusitades. I no em referisc al programa de fira, que inclou l’actuació de Raphael (aquestes coses ja no sorprenen; la fira manxega, coenta i fòssil de Rus està molt vista); em referisc a la mort d’un jove d’Algemesí en la plaça de bous xativina, a les actuacions estel·lars de la inspecció de treball i la grua municipal (en cerca d’infractors), a les cues de l'atur i als atacs racistes perpetrats per uns policies nacionals fora de servei. La mort del xic discapacitat d’Algemesí, escomès pel bou Ratón, ha ocupat la primera plana de tots els noticiaris estatals. Una propaganda dubtosa! En fi, el final del meu viatge ha suposat un capbussó en la crua realitat de sempre. Sembla mentida, però som al mes dels melics a l'aire i les ombrel·les!