No al macroabocador

Manifestació a Xàtiva

Dissabte, 15 de maig de 2010

Hora: 17:30 – 19:00

Eixida des de Plaça La Bassa

Et convidem a la pròxima manifestació que tindrà lloc a Xàtiva el pròxim 15 de maig a les 17:30.

Cal la teua assistència i, sobretot, puntualitat, ja que la manifestació finalitzarà a la porta de la Casa de la Ciutat a les 19:00 h

Posa’t la samarreta, porta la banderola o un cartell, agafa un perol o el que siga i vine comboiat.

T’ESPEREM!!
LA PLATAFORMA

Els ciutadans necessitem els nostres representants

Ens ho juguem tot a Llanera. Si deixem que ens imposem el macroabocador passarem de ser una comarca amb futur a ser el abocador de tots els valencians. El nostre futur no depén ni de colors ni de baralles, perquè l’abocador será o no será per a tots.

Des de la Plataforma, volem convidar tots els integrants de la nostra societat, independentment de qui siguen i d’on vinguen, a participar en la manifestació que celebrarem el dissabte dia 15 a les 17:30 hores a Xàtiva. No podem consentir que les 18.000 signatures que ha reunit la Plataforma ni que la bona voluntat de totes les persones que han aportat alguna cosa en la lluita contra el macroabocador siguen ignorades per un Consorci que obeeix a interessos que cada vegada semblen menys clars.

Necessitem que, ara que s’està dissenyant la nova política valencian en materia de deixalles, la nostra veu siga escoltada per a acabar per sempre més amb els macroabocadors i oferir alternatives segures per a tots i que no suposen la ruïna d’un o altre territorio. Per això és important que el dissabte no falte cap persona, perquè fa falta que els ciutadans tinguen la paraula.

Des de la plataforma, convoquem TOTS ELS PARTITS POLÍTICS i TOTS ELS AGENTS SOCIALS amb seu i afiliats en els nostres pobles i TOTES LES ASSOCIACIONS AMBIENTALS, CULTURALS O DE QUALSEVOL TIPUS presents en els nostres pobles a vindre a la manifestació amb pancartes i altres materials que consideren adequats per a expressar l’oposició que senten davant el projecte del macroabocador de Llanera.

PERQUÈ PER ATURAR L’ABOCADOR FEM FALTA TOTS I TOTS SOU BENVINGUTS

La Plataforma

La Lola de València

«Estem enamorats del gran líder i no ho sabíem», informa Radaurí. «No sé de què ens parles», diu Rocabuix amb cara d’interrogant. «Els periòdics porten avui unes declaracions del cap suprem: ‘Tot el país em vol d’allò més. Els quaranta-cinc milions d’habitants proclamen, des de Finisterre fins al cap de Gata, la seua estima’. Els titulars van acompanyats d’una foto del líder. Exhibeix un somriure de pedra picada», explica Radaurí, mentre gesticula i sembla dibuixar a l’aire la imatge del galant. «Això em recorda una anècdota esdevinguda durant un viatge recent a Cuba —tercereja Saniver—. Una nit, al bufet de l’hotel de Santiago, mentre esperava que una mulata guapíssima em torrés una cua de llagosta, uns llagostins i unes gambes...» Radaurí i Rocabuix interrompen el relat. «Tot això t’anava a torrar la negra?», pregunten, mentre es trenquen de riure. «Voleu callar, malpensats? —mormola Saniver—. Bé, doncs... mentre esperava que ella m’acabés de torrar les gambes, arribà el xofer de la nostra expedició i féu: ¡Qué negra más guapa! Es mi novia. I davant la cara d’incredulitat meua i de la xicota cubana, afegí: Ella no lo sabe, pero es mi novia. Doncs igual ens passa a nosaltres amb el líder; estem enamorats d'ell sense saber-ho», conclou feliç Saniver. «El cas és que, a mi, les paraules del cap em recorden molt la Lola Flores», fa Radurí amb gest burleta. «La Lola d’Espanya?», pregunten a l’uníson els seus amics. «Sí! Quan actuava a televisió, la folklòrica solia dir: España entera me quiere. Soy la Lola de España. ¡Gracias, España! Ja no us en recordeu?» Rocabuix i Saniver es miren l’un a l’altre. Al cap d’uns segons, Saniver exclama: «La Lola de València!» I tots esclaten a riure. «De què es rieu?», pregunta Eiximona, que acaba d’entrar a casa. A Radaurí li cauen les llàgrimes per les galtes. «De res, dona, de res», quequeja Saniver.

Adéu a l’amic i al mestre

A l’alba del dia 18, el cel va aparèixer ennuvolat i gris. Aqueix diumenge, s’havia d’ascendir a l’ermita del Puig. He repassat mentalment les diverses fites de l’ascensió i, malgrat no creure en presagis, he arribat a pensar que l’oratge, l’escenografia, dalt del turó, semblaven disposats per una mà invisible, per algú que ja coneixia el terrible esdeveniment: la nit anterior, havia mort el nostre amic Joan Juan Barberà. La notícia s’escampà entre el plugim. Des de llavors, molts amics han desgranat a poc a poc diferents episodis d’una biografia extensa. Vaig conèixer Joan un principi de curs de l’any 1968, al col·legi Claret. Fou professor meu d’Història de l’Art en 6é de Batxillerat. Encara recorde com arribava a classe carregat amb un projector de diapositives, tota una novetat. Posteriorment, hauríem de recordar més d’una vegada, ell i jo, aquella època.

Joan era llicenciat en Història per la Universitat de València. A la vella Facultat de Filosofia i Lletres, situada al carrer la Nau, havia enfortit amb Raimon, altre xativí il·lustre, una amistat que venia de lluny; s’havien conegut a les aules del Josep de Ribera, quan l’institut encara romania a la Casa de l’Ensenyança. A poc d’acabar la carrera, a la dècada dels seixanta, Joan s’incorporà al negoci familiar; era cosí dels amos d’una concessionària dedicada a la venda d’automòbils. Durant un temps, féu simultanis, però, el treball a l’empresa i la docència; donà classes al Josep de Ribera i, com ja s’ha dit, al Claret. A l’institut, coincidí amb el professor Josep Lluís Bausset, persona compromesa amb la llengua i la cultura del país (a primeries del passat desembre, se’ls pogué veure junts, durant l’acte en què fou lliurada a Raimon la medalla d’or de la Universitat).

En esdevenir gerent de l’empresa familiar, Joan abandonà definitivament aquelles incursions al món de la docència. Mai no deixaria, però, de dedicar-se a l’activitat cultural. Formà part del grup de persones que, després d’aconseguir paralitzar l’enderroc de l’ermita de Santa Anna, van fundar l’Associació d’Amics de la Costera; Joan en fou el segon president. Alguns estius, la junta directiva es reunia (amb assistència de molts socis interessats) al seu palau de Vallés. Ell i la seua esposa, Dolors, ens acollien divendres a poqueta nit. En aquelles vetllades, es gestà el primer número de la revista Papers de la Costera (Joan hi va col·laborar amb dos articles dedicats al pintor Estruch). Gràcies a les seues relacions, l’associació portà a terme, quan encara cuejava el darrer ajuntament franquista, una programació cultural esplendorosa.

I és que Joan conreà amistats duradores amb nombroses personalitats del món de la cultura i la política. Vicent Andrés Estellés i la seua esposa sojornaren uns dies, a finals dels setanta, a casa seua. El poeta escriví posteriorment un llibre, Xàtiva, que acabaria formant part del Mural del País Valencià. Joan, empresari progressista i pròxim al socialisme, arribaria a col·laborar amb el PSPV; figurà a la llista electoral encapçalada, el 1995, per Manuel Casesnoves. Jo recorde, però, altres episodis més pròxims del mestre i amic desaparegut: el sopar en què havíem convidat Raimon i el rector Pedro Ruiz; l’acte de presentació del darrer Papers de la Costera, compartint taula, per última vegada, amb Vicent Montés; les xerrades al seu despatx sobre açò i allò... Em vénen al cap les converses sobre les nostres aficions comuns: els viatges, la pintura, la música...

Darrerament, Joan i Dolors havien viatjat a Nàpols i Sicília. En saber que jo també marxava a la Campània, m’aconsellà de visitar el Museu de Capodimonte, amb pintures esplendoroses de Ribera, i d’escoltar la música de Roberto Murolo, Pietra Montecorvino, el Neapolis Ensemble... Així era Joan, un home atent i afable. Sabíem que estava malalt. Ningú no podia sospitar, però, una mort tan sobtada, una mort que ha deixat en suspens tants projectes... Ja no podrem, per exemple, retre-li personalment, des de l’Associació d’Amics de la Costera, l’homenatge que mereixia. El dia del soterrar, mossèn Albelda, rector de Montesa, em digué a cau d’orella, mentre esperàvem l’entrada del taüt a la Seu: «Ximo, li haurem de dedicar alguna cosa.» Sí, li dedicarem més d’una. Adéu, Joan Juan, amic i mestre. Sempre et recordarem.

(publicat a Levante-EMV, el 01/05/2010)

Altre 25 d'abril

Trobada d'Escoles en Valencià

La celebració de les Trobades d’Escoles en Valencià s'ha convertit en una de les majors manifestacions populars del País Valencià. La convocatòria de les trobades sol tenir un gran ressò a totes les comarques; hi participa gent de centres educatius públics i privats, de totes les extraccions socials i de diferents ideologies. La Trobada de la Costera se celebra a Montesa aquest dissabte. Haurà de competir amb el "numeret" borgià que ha organitzat l'Ajuntament de Xàtiva aquest cap de setmana.

Exposició fotogràfica

Continuen els actes relacionats amb la campanya “Salvem el Puig!”. Aquesta vesprada, a les vuit, s’inaugura una exposició fotogràfica a la segona planta de la Casa de Cultura de Xàtiva. S'exhibiran obres d'Argente, Cerdà, Corts, López Oliver, Marzal, Tomàs i Perales Iborra. Demà a les 21.00 h, al restaurant Casa la Abuela, sopar col·loqui amb Antoni Vela, arquitecte municipal, que explicarà el projecte de rehabilitació de l’ermita. Aquest col·loqui està organitzat per l'Associació d'Amics de la Costera.

Manifest oficial de la XV romeria al Puig

L’any 1996 naixia la plataforma “Salvem el Puig” davant el futur incert si és que no la imminent amenaça de ruïna d’un edifici singular del patrimoni xativí referent del territori on conflueixen les comarques de la Costera i sud de la Ribera alta. Quinze anys han passat des d’aleshores. Quinze anys de romeries són un període de temps més que suficient per fer una parada i reflexionar; més encara quan en el present any 2010 han començat les obres de restauració. Saludem i celebrem des d’aquest Puig que les autoritats locals hagen decidit complir amb el seu deure legal tal i com queda recollit en la Llei de Patrimoni Cultural Valencià. Benvinguda siga la seua decisió. Anem, per tant, a oblidar els aspectes més negatius del passat recent i disposem-nos a encarar el futur.

L’arribada a terme d’una empresa d’aquest abast no és el resultat d’una sola voluntat sinó la suma de molts esforços com si fóra un riu de nombrosos afluents. Per això és just reconèixer als equips de govern municipals anteriors a l’actual els esforços conduents a salvar aquest conjunt monumental concretat en les múltiples gestions burocràtiques portades a terme a fi d’obtenir la propietat de l’ermita i restaurar-la després que les autoritats eclesiàstiques havien procedit a la seua inscripció registral malgrat haver transcorregut moltes dècades sense culte. Inscripció, que no tingué cap conseqüència per a la seua restauració. Hem de reconèixer així mateix els estudis pressupostaris municipals fets en el seu moment per tal d’actuar subsidiàriament, les visites a les Direccions Generals i als tècnics corresponents, les reunions amb l’arquitecte redactor del projecte de restauració, les pujades al Puig per fotografiar i filmar l’edifici, les consultes fetes a Capitania per estudiar la possibilitat d’enviament de transport aèri, les sempre difícils entrevistes amb la Vicaria General de l’Arxidiòcesi Valentina.

Els últims intents d’aquelles administracions municipals d’esquerra estigueren centrats en aconseguir un conveni amb la parròquia de sant Pere, titular de l’edifici, per restaurar i usar-lo conjuntament. Cap d’eixes iniciatives tingueren èxit, però la preocupació i la lluita d’uns i altres estaven allí. Per això reivindiquem el bon nom i la memòria d’aquells que les portaren a terme ja que la tasca de redreçament del malmès patrimoni arquitectònic la feren enmig d’unes campanyes populistes basades en la confusió de l’opinió pública sota el lema de gastar-s’ho tot en pedres. Per tant, molt abans de 1996, data del naixement d’aquesta campanya i aquestes romeries, hi havia ja un doll d’aigua generós substanciat com hem vist en multitud d’accions, diligències i tràmits. I diem també que els romers amb les nostres pujades anuals al Puig hem anat portant pedres d’estima, mans plenes de morter artístic, rajoles d’història.

Les romeries han anat incidint en l’opinió pública com si d’un plugim lent però constant es tractés, fet d’una irrenunciable actitud de defensa i estima del patrimoni històric i artístic que en definitiva ha ajudat a forjar la realitat present. Eixe és un altre afluent del riu d’esperança de recuperació gòtica d’una part de la nostra història. La campanya “salvem el Puig” ha generat una allau d’opinions, articles, mirades múltiples, estudis, contes, pintures, fotografies, etc seguint aquell vell lema que “tota pedra fa paret” en un cas com el present en què veiem com un any sí i un altre també anaven caient una pedra darrere una altra en una irremissible sulsida.

Des d’aquell any 1996 unes associacions han continuat, altres simplement s’han dissolt, unes de noves s‘han incorporat i el que sempre ha romàs inalterable ha estat l’esperit de defensa dels símbols d’aquells heretatges del passat contextualitzats en un paisatge, unes llegendes, uns símbols nascuts de les arrels més profundes de la nostra Història. De vegades se’ns ha acusat d’oportunisme, de ser un comboi de quatre il·lusos. Res més lluny de la veritat. Algunes de les associacions integrants tenen més que acreditat el seu interès envers el patrimoni en accions anteriors o simultànies a aquesta . Ací estan l’antiga defensa del palau d’Alarcón o l’aferrissada vindicació de l’església antiga del Genovès per qui vulga veure. Això sense citar la quantitat de ciutadans que d’una manera o altra han proclamat la necessitat i utilitat de recuperar el Puig.

Per això volíem recordar part d’una lluita que de vegades no és coneguda per l’opinió pública, perquè una societat desinformada és susceptible de creure’s les declaracions més absurdes o inversemblants. L’arribada de la nau aèria que transportava els materials pertinents per a les obres de recuperació fou motiu d’alegria i esperança. Tenim les nostres raons donat els temps que corren en què sol valorar-se molt més allò quantificable, material i tangible. Una part de la societat valenciana està assistint atònita al balafiament de quantitats monetàries ingents en iniciatives de dubtosa utilitat un cop ha passat el fum de la celebració que les ha motivades; fumeres que poden enterbolir la idea del benefici que ens pot reportar campanyes com la nostra.

Estem convençuts que la pervivència d’elements històrics com aquest promouen l’estudi dels historiadors, ajuden la contemplació i admiració artístiques, reforcen l’autoestima col·lectiva ja que a través seu ens reconeguem com una part integrant d’un poble que malgrat les misèries que ens afligeixen no vol morir. Per tant, que ningú es cride a engany: si és bo per a l’esperit humà, és útil socialment. Nosaltres, els que som ací dalt, sabem que moltes vegades allò essencial, és invisible als ulls. Però per si de cas, ací dins estan les claus de pedra que obrin el pany de la nostra Història: les quatre barres de sang, el castell de la Ciutat i també una anunciació que indica l’origen que el féu possible.

Hem fet un alto en el camí d’aquests quinze anys, per tal de mirar la senda costeruda que ens menava a un lloc que de vegades no volíem veure pel seu estat ruïnós. Vam passar de celebrar les primeres romeries en l’interior del temple a portar-les a terme fora, en aquest mateix faralló de pedra, com si fórem un poble mariner de costa perillosa, que contempla la lluita d’un vaixell contra els embats de les ones, contra la fúria del mar sense tindre res més per ajudar que els fanals de les nostres paraules, els nostres crits i laments a fí de guiar la nau a bon recer.

Doncs bé, sembla que els nostres clams sortiren efecte i pareix que la restauració es portarà a terme. D’això es tractava. Per això hem fet aquesta llarga caminada. No ens preocupe saber qui s’emportarà els mèrits. Els nostres pits no volen ser decorats amb medalles. Sols arribar, alenar i contemplar la nau que torna a solcar les aigües del temps en busca de les futures generacions ens omplirem de goig i amb això serà suficient. Eixe serà el premi. Creguem, per tant, que caldrà seguir pujant a aquest tossal. Nosaltres hem de continuar fent aquesta ruta que ens retorna Història i Art, paisatge i natura, llegendes i mites. Diem com aquell vers rus, "habita la casa i la casa existirà". Habitem el Puig i viurà una part del nostre passat fonament essencial d’un avenir al qual no deguem renunciar. Salvem el Puig!

Xàtiva, ermita del Puig, 18 d’abril de 2010

L’hora de les medalles

Com que, segons sembla, ara va de bo, la restauració de l’ermita del Puig està provocant tota mena de declaracions. Tenim, d’una banda, les paraules que cíclicament pronuncia el nostre alcalde. «Si cadascun d’eixos amics del Puig hagueren pujat un rajol una vegada a l’any, ja estaria acabat el 50% de les obres», va dir fa poc en un ple municipal, en què també es preguntava: «I els diners? Encara estic esperant que porten no sé quins diners». Se li nota la vena fenícia a l’edil; deu pensar que la plataforma ciutadana amaga una fortuna. De tota manera, pot acudir a les hemeroteques: «Som titulars d’un compte a la Caixa d'Ontinyent. Les quantitats dipositades en ell es destinaran a les obres del Puig, de la manera que es determine, un cop iniciades aquestes», deien els seus membres fa tres o quatre anys, en un dels seus comunicats.

Tenim també les declaracions d’alguna veu eclesial. «L’ermita del Puig es propietat de la parròquia de Sant Pere», ha afirmat a la ràdio un conegut prevere. Sí, però hauria d’explicar millor les coses. A principi dels noranta, quan encara governaven els socialistes, l’ermita estava absolutament abandonada. El plenari municipal acordà d’inscriure-la com a domini públic i restaurar-la. La notícia arribà a oïdes de don Ramón, rector de Sant Pere en aquella època, que s’avançà als designis municipals. Per a què? Per a no res! Només la intervenció de qui era aleshores abat i vicari permeté d’encetar unes negociacions entre l’Església i l’Ajuntament, per a redactar un conveni segons el qual la titularitat de l’ermita havia de passar a mans municipals. A canvi, les autoritats locals es comprometien a restaurar l’edifici i a garantir-ne l’ús religiós en determinades circumstàncies. Dit en altres paraules: l’Església no ficava ni un gallet.

Es lamentava el mateix prevere, col·laborador d’aquestes pàgines, que l’Ajuntament ja s’havia emparat anteriorment de l’ermita de Santa Anna, per tal d’enderrocar-la i construir al solar un repetidor de televisió. Segons ell, l’ermita se salvà finalment gràcies a les pressions de la Seu. «Es restaurà de manera molt dolenta; es llançà per un barranc un arc carpanell perquè era d’algeps». Mare meua! Quines tergiversacions! Qui volia enderrocar el monument era el darrer ajuntament franquista; l’enderroc fou aturat per la pressió ciutadana i l’acció d’un grup de persones que militaven als partits polítics clandestins (algunes, que col·laboràvem al diari degà, en una secció denominada “Montcada 20”, fórem cremades en una falla); qui finalment restaurà el monument fou el primer ajuntament democràtic. I l’arc carpanell —o rebaixat, no recorde— no fou llançat en un barranc per ser d’algeps; s’eliminà perquè era un afegitó posterior a la construcció de l’edifici, al qual se li va voler restituir el seu aspecte originari.

Per què es fan aquestes declaracions? Perquè tothom voldrà, quan l’edifici estiga restaurat, ficar-se la medalla. Ningú no se’n recordarà dels romers que durant quinze anys han pujat puntualment al tossal del Puig. L'Administració ha fet finalment el que calia, sí. Com dèiem setmanes enrere, mai no és tard que arriba. Ara bé, hauríem tingut aquest colofó sense la pressió ciutadana? Haurien caigut del burro les autoritats municipals sense dècada i mitja de reivindicacions? Vostès què opinen?

(publicat a Levante-EMV, el 17/04/2010)

XV Romeria al Puig

Diumenge 18 d’abril de 2010, a les 9.30 del matí, des de la base de la muntanya.

Hi haurà esmorzar, repartiment de mones i mistela, parlament, tabalets i dolçaines.

Commemorant el 25 d'abril

A l’espectacle "Contes amb Jazz" actuaran l’actor Elies Barberà i el pianista Pau Ortolà.

Ciutat d’exiliats

La pròxima actuació de Raimon al Gran Teatre de Xàtiva palesa, una vegada més, la desafecció que molts xativins senten vers els seus compatriotes que triomfen en qualsevol activitat. Segons la dita, el bou no és d’on va néixer, sinó d'allà on pot péixer. És una història que ve de lluny: els Borja van triomfar a Roma; Josep de Ribera, a Nàpols. Algú sap, per exemple, qui va ser Emili Gandia Ortega? Aquest arqueòleg va nàixer a Xàtiva el 1866. Va marxar a Barcelona, on arribà a ser conservador del Palau Reial de la Ciutadella, conservador del Museu de l'Art Decoratiu i d'Arqueologia, i conservador general dels museus de la ciutat comtal. Emili Gandia participà en la major part d'actuacions sobre el patrimoni de Catalunya durant el primer terç del segle XX.

Destaca, sobretot, la seua actuació a les excavacions de les ciutats grega i romana d'Empúries, que dirigí al llarg de 22 campanyes, des del 1908 fins al 1937, en col·laboració amb Josep Puig i Cadafalch i Pere Bosch i Gimpera. No és tan coneguda la seua participació en el salvament de les pintures romàniques de les esglésies del Pirineu. El 1928, Emili Gandia col·laborà a la fundació i l’organització del Servei d'Investigacions Arqueològiques (SIP) de la Diputació de València, per la qual cosa fou nomenat conservador honorari del Museu de Prehistòria de Valencia. Acabada la guerra, l’il·lustre xativí encara aprofità els darrers mesos de la seua vida per a donar classe, deixant un magnífic record en molts dels seus alumnes. La seua ciutat no té, però, cap carrer ni cap centre cultural dedicat a la seua memòria.

En Raimon tenim altre exemple de xativí il·lustre que ha fet carrera fora de casa. És més: els nostres gestors culturals semblen haver oblidat que Al vent, la cançó emblemàtica de Raimon, ha complit els cinquanta anys. El cantautor, que ha celebrat l’efemèride fent concerts a diferents indrets, delerava actuar a la seua ciutat. Però ja coneixem la cobla: si volen usar el Gran Teatre, els artistes mal vistos pel règim local han de fer cua, buscar un buit a l’agenda i córrer amb el lloguer de les instal·lacions, les despeses d’infraestructura i els riscos de l’espectacle (els afectes al règim, en canvi, actuen subvencionats). I encara gràcies! Hi ha gent de la faràndula vetada, per no renunciar a Satanàs, a les seues pompes i a les seues obres —vostès ja m’entenen—.

I Raimon no és un cas aïllat. La nòmina d’exiliats xativins és molt extensa: Emili Balaguer, Artur Heras, Feliu Ventura, Elies Barberà... Aquests personatges triomfen fora de casa, però troben escassa acollida a les nostres institucions locals, que no són capaces de difondre com cal ni les glòries passades. Acabe de fullejar els primers exemplars de la col·lecció Rutes, un projecte del CEIC Alfons el Vell enllestit en col·laboració amb diverses entitats culturals de les comarques centrals. De moment, han aparegut La ruta dels clàssics, de Josep A. Gisbert, i Per terres dels Borja, de Santiago La Parra. Aquests volums, ben útils per als viatgers que cerquen una manera distinta de fer turisme, de camejar per les nostres comarques resseguint les petjades de la història i de l’art, els hauria d’haver editat el Consorci de les Comarques Centrals que presidia —o encara presideix?— el nostre alcalde. Què farem?

(Publicat a Levante-EMV, el 03/04/2010)

Sana enveja

Francesc de Borja i Aragó nasqué a Gandia el 1510. Celebrem, doncs, el cinquè centenari de l’efemèride. Fou fill del tercer duc de Gandia, Joan II Borja, i de Joana d'Aragó (filla natural d’Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa i bastard de Ferran II). Francesc de Borja era, per tant, besnét d'Alexandre VI i de Ferran el Catòlic. Dues viles valencianes es disputen els fasts del centenari. Cal recordar que el sant jesuïta fou primer marquès de Llombai i quart duc de Gandia (en 1530, l’emperador Carles V, cosí seu, en nomenar-lo cavaller major de la seua esposa, transformà en marquesat la baronia de Llombai). En 1539 morí l’emperadriu, Isabel de Portugal, i Francesc de Borja escortà el seu cadàver des de Toledo fins a Granada, on un sermó de Juan de Ávila, durant el sepeli, degué impressionar-lo molt. Sant Francesc recordaria sempre aquella data al seu diari espiritual. En veure el cos de l’emperadriu, amb qui havia tingut gran amistat, i els efectes de la mort sobre qui havia estat una dona bellíssima, decidí de «no servir mai més un senyor que pogués morir» i va ingressar als jesuïtes.

Què té a veure tot açò amb Xàtiva? No res! El moll de la qüestió és el següent: com va estenent-se, a poc a poc, la impressió que Gandia ens avança per l’esquerra i per la dreta, en matèria de promoció turística i d’estudis especialitzats, alguna cosa s’havia de fer... Amb diners, torrons! Diputació ha amollat els 60.000 euros amb què es costejaran, aquest cap de setmana, unes representacions teatrals de carrer en honor als Borja que ja han vist els veïns de Llombai. Els festeigs, uns 120 espectacles que recreen l’època d’esplendor de la cèlebre nissaga xativina, hauran començat mentre vostès fullegen aquestes planes —si l’oratge ho permet, clar—. Encara és d’hora per a valorar definitivament la qualitat del muntatge, però els indicis menen al cartró pedra, les parades d’artesania i l’olor de guarda-roba. Jo no tinc massa clara la utilitat del teatret.

En altres llocs, aquestes recreacions històriques, que compten amb una tradició dilatada, solen estar inscrites en un context més ample i compten amb una participació popular multitudinària. Són, salvant les distàncies, celebracions equivalents a les festes de moros i cristians d’Ontinyent o d’Alcoi. A Gubbio, posem per cas, ciutat umbra d’uns 30.000 habitants, se celebra tots els anys, des del segle XVI, el Palio della balestra (una competició entre ballesters de Gubbio i Sansepolcro). Durant els festeigs, que es fan per maig, hi ha exhibicions de vestits medievals, llançament de banderes, falconeria, música... Però clar, Gubbio és fita important als itineraris turístics de la regió d’Úmbria (acull, per tant, nombroses pernoctacions). La ciutat —i açò s’ha de remarcar— compta amb un patrimoni, històric i artístic, abundós i perfectament conservat (Sansepolcro no resta a la saga; el seu Museu Cívic alberga obres de Piero della Francesca).

A Xàtiva no s’acaben de donar totes aquestes circumstàncies; la conservació del seu patrimoni, per exemple, mostra dèficits evidents. A moltes ciutats italianes, les recreacions històriques se celebren en primavera o en estiu, en condicions climàtiques més favorables i en el marc de les respectives festes patronals (per això compten amb tanta participació). Ací, a casa nostra, fa la sensació que tot va a remolc de Gandia —gràcies, això sí, al talonari de Diputació, un pou sense fons—. Totes les idees interessants han de ser benvingudes, però —què volen?— fa l’efecte que hi ha massa improvisació i molta incompetència entre els nostres gestors municipals. Confesse que tinc sana enveja dels gandians. La ciutat ducal ha dissenyat un programa borgià que inclou, entre altres perles, un congrés, un expobús, conferències, concerts i un magnífic CD de música renaixentista interpretada per la Capella Reial de Catalunya i Hespérion XXI, els grups que dirigeix Jordi Savall. En resum: tal com va, els xativins mai no abandonarem el furgó de cua.

(publicat a Levante-EMV, el 06/03/10)

La tragèdia d'Haití

—El nostre president ha ofert als haitians de viure al Senegal.

—Quina sort, canviar de continent sense perdre els costums del Tercer Món.