L’any 1996 naixia la plataforma “Salvem el Puig” davant el futur incert si és que no la imminent amenaça de ruïna d’un edifici singular del patrimoni xativí referent del territori on conflueixen les comarques de la Costera i sud de la Ribera alta. Quinze anys han passat des d’aleshores. Quinze anys de romeries són un període de temps més que suficient per fer una parada i reflexionar; més encara quan en el present any 2010 han començat les obres de restauració. Saludem i celebrem des d’aquest Puig que les autoritats locals hagen decidit complir amb el seu deure legal tal i com queda recollit en la Llei de Patrimoni Cultural Valencià. Benvinguda siga la seua decisió. Anem, per tant, a oblidar els aspectes més negatius del passat recent i disposem-nos a encarar el futur.
L’arribada a terme d’una empresa d’aquest abast no és el resultat d’una sola voluntat sinó la suma de molts esforços com si fóra un riu de nombrosos afluents. Per això és just reconèixer als equips de govern municipals anteriors a l’actual els esforços conduents a salvar aquest conjunt monumental concretat en les múltiples gestions burocràtiques portades a terme a fi d’obtenir la propietat de l’ermita i restaurar-la després que les autoritats eclesiàstiques havien procedit a la seua inscripció registral malgrat haver transcorregut moltes dècades sense culte. Inscripció, que no tingué cap conseqüència per a la seua restauració. Hem de reconèixer així mateix els estudis pressupostaris municipals fets en el seu moment per tal d’actuar subsidiàriament, les visites a les Direccions Generals i als tècnics corresponents, les reunions amb l’arquitecte redactor del projecte de restauració, les pujades al Puig per fotografiar i filmar l’edifici, les consultes fetes a Capitania per estudiar la possibilitat d’enviament de transport aèri, les sempre difícils entrevistes amb la Vicaria General de l’Arxidiòcesi Valentina.
Els últims intents d’aquelles administracions municipals d’esquerra estigueren centrats en aconseguir un conveni amb la parròquia de sant Pere, titular de l’edifici, per restaurar i usar-lo conjuntament. Cap d’eixes iniciatives tingueren èxit, però la preocupació i la lluita d’uns i altres estaven allí. Per això reivindiquem el bon nom i la memòria d’aquells que les portaren a terme ja que la tasca de redreçament del malmès patrimoni arquitectònic la feren enmig d’unes campanyes populistes basades en la confusió de l’opinió pública sota el lema de gastar-s’ho tot en pedres. Per tant, molt abans de 1996, data del naixement d’aquesta campanya i aquestes romeries, hi havia ja un doll d’aigua generós substanciat com hem vist en multitud d’accions, diligències i tràmits. I diem també que els romers amb les nostres pujades anuals al Puig hem anat portant pedres d’estima, mans plenes de morter artístic, rajoles d’història.
Les romeries han anat incidint en l’opinió pública com si d’un plugim lent però constant es tractés, fet d’una irrenunciable actitud de defensa i estima del patrimoni històric i artístic que en definitiva ha ajudat a forjar la realitat present. Eixe és un altre afluent del riu d’esperança de recuperació gòtica d’una part de la nostra història. La campanya “salvem el Puig” ha generat una allau d’opinions, articles, mirades múltiples, estudis, contes, pintures, fotografies, etc seguint aquell vell lema que “tota pedra fa paret” en un cas com el present en què veiem com un any sí i un altre també anaven caient una pedra darrere una altra en una irremissible sulsida.
Des d’aquell any 1996 unes associacions han continuat, altres simplement s’han dissolt, unes de noves s‘han incorporat i el que sempre ha romàs inalterable ha estat l’esperit de defensa dels símbols d’aquells heretatges del passat contextualitzats en un paisatge, unes llegendes, uns símbols nascuts de les arrels més profundes de la nostra Història. De vegades se’ns ha acusat d’oportunisme, de ser un comboi de quatre il·lusos. Res més lluny de la veritat. Algunes de les associacions integrants tenen més que acreditat el seu interès envers el patrimoni en accions anteriors o simultànies a aquesta . Ací estan l’antiga defensa del palau d’Alarcón o l’aferrissada vindicació de l’església antiga del Genovès per qui vulga veure. Això sense citar la quantitat de ciutadans que d’una manera o altra han proclamat la necessitat i utilitat de recuperar el Puig.
Per això volíem recordar part d’una lluita que de vegades no és coneguda per l’opinió pública, perquè una societat desinformada és susceptible de creure’s les declaracions més absurdes o inversemblants. L’arribada de la nau aèria que transportava els materials pertinents per a les obres de recuperació fou motiu d’alegria i esperança. Tenim les nostres raons donat els temps que corren en què sol valorar-se molt més allò quantificable, material i tangible. Una part de la societat valenciana està assistint atònita al balafiament de quantitats monetàries ingents en iniciatives de dubtosa utilitat un cop ha passat el fum de la celebració que les ha motivades; fumeres que poden enterbolir la idea del benefici que ens pot reportar campanyes com la nostra.
Estem convençuts que la pervivència d’elements històrics com aquest promouen l’estudi dels historiadors, ajuden la contemplació i admiració artístiques, reforcen l’autoestima col·lectiva ja que a través seu ens reconeguem com una part integrant d’un poble que malgrat les misèries que ens afligeixen no vol morir. Per tant, que ningú es cride a engany: si és bo per a l’esperit humà, és útil socialment. Nosaltres, els que som ací dalt, sabem que moltes vegades allò essencial, és invisible als ulls. Però per si de cas, ací dins estan les claus de pedra que obrin el pany de la nostra Història: les quatre barres de sang, el castell de la Ciutat i també una anunciació que indica l’origen que el féu possible.
Hem fet un alto en el camí d’aquests quinze anys, per tal de mirar la senda costeruda que ens menava a un lloc que de vegades no volíem veure pel seu estat ruïnós. Vam passar de celebrar les primeres romeries en l’interior del temple a portar-les a terme fora, en aquest mateix faralló de pedra, com si fórem un poble mariner de costa perillosa, que contempla la lluita d’un vaixell contra els embats de les ones, contra la fúria del mar sense tindre res més per ajudar que els fanals de les nostres paraules, els nostres crits i laments a fí de guiar la nau a bon recer.
Doncs bé, sembla que els nostres clams sortiren efecte i pareix que la restauració es portarà a terme. D’això es tractava. Per això hem fet aquesta llarga caminada. No ens preocupe saber qui s’emportarà els mèrits. Els nostres pits no volen ser decorats amb medalles. Sols arribar, alenar i contemplar la nau que torna a solcar les aigües del temps en busca de les futures generacions ens omplirem de goig i amb això serà suficient. Eixe serà el premi. Creguem, per tant, que caldrà seguir pujant a aquest tossal. Nosaltres hem de continuar fent aquesta ruta que ens retorna Història i Art, paisatge i natura, llegendes i mites. Diem com aquell vers rus, "habita la casa i la casa existirà". Habitem el Puig i viurà una part del nostre passat fonament essencial d’un avenir al qual no deguem renunciar. Salvem el Puig!
L’arribada a terme d’una empresa d’aquest abast no és el resultat d’una sola voluntat sinó la suma de molts esforços com si fóra un riu de nombrosos afluents. Per això és just reconèixer als equips de govern municipals anteriors a l’actual els esforços conduents a salvar aquest conjunt monumental concretat en les múltiples gestions burocràtiques portades a terme a fi d’obtenir la propietat de l’ermita i restaurar-la després que les autoritats eclesiàstiques havien procedit a la seua inscripció registral malgrat haver transcorregut moltes dècades sense culte. Inscripció, que no tingué cap conseqüència per a la seua restauració. Hem de reconèixer així mateix els estudis pressupostaris municipals fets en el seu moment per tal d’actuar subsidiàriament, les visites a les Direccions Generals i als tècnics corresponents, les reunions amb l’arquitecte redactor del projecte de restauració, les pujades al Puig per fotografiar i filmar l’edifici, les consultes fetes a Capitania per estudiar la possibilitat d’enviament de transport aèri, les sempre difícils entrevistes amb la Vicaria General de l’Arxidiòcesi Valentina.
Els últims intents d’aquelles administracions municipals d’esquerra estigueren centrats en aconseguir un conveni amb la parròquia de sant Pere, titular de l’edifici, per restaurar i usar-lo conjuntament. Cap d’eixes iniciatives tingueren èxit, però la preocupació i la lluita d’uns i altres estaven allí. Per això reivindiquem el bon nom i la memòria d’aquells que les portaren a terme ja que la tasca de redreçament del malmès patrimoni arquitectònic la feren enmig d’unes campanyes populistes basades en la confusió de l’opinió pública sota el lema de gastar-s’ho tot en pedres. Per tant, molt abans de 1996, data del naixement d’aquesta campanya i aquestes romeries, hi havia ja un doll d’aigua generós substanciat com hem vist en multitud d’accions, diligències i tràmits. I diem també que els romers amb les nostres pujades anuals al Puig hem anat portant pedres d’estima, mans plenes de morter artístic, rajoles d’història.
Les romeries han anat incidint en l’opinió pública com si d’un plugim lent però constant es tractés, fet d’una irrenunciable actitud de defensa i estima del patrimoni històric i artístic que en definitiva ha ajudat a forjar la realitat present. Eixe és un altre afluent del riu d’esperança de recuperació gòtica d’una part de la nostra història. La campanya “salvem el Puig” ha generat una allau d’opinions, articles, mirades múltiples, estudis, contes, pintures, fotografies, etc seguint aquell vell lema que “tota pedra fa paret” en un cas com el present en què veiem com un any sí i un altre també anaven caient una pedra darrere una altra en una irremissible sulsida.
Des d’aquell any 1996 unes associacions han continuat, altres simplement s’han dissolt, unes de noves s‘han incorporat i el que sempre ha romàs inalterable ha estat l’esperit de defensa dels símbols d’aquells heretatges del passat contextualitzats en un paisatge, unes llegendes, uns símbols nascuts de les arrels més profundes de la nostra Història. De vegades se’ns ha acusat d’oportunisme, de ser un comboi de quatre il·lusos. Res més lluny de la veritat. Algunes de les associacions integrants tenen més que acreditat el seu interès envers el patrimoni en accions anteriors o simultànies a aquesta . Ací estan l’antiga defensa del palau d’Alarcón o l’aferrissada vindicació de l’església antiga del Genovès per qui vulga veure. Això sense citar la quantitat de ciutadans que d’una manera o altra han proclamat la necessitat i utilitat de recuperar el Puig.
Per això volíem recordar part d’una lluita que de vegades no és coneguda per l’opinió pública, perquè una societat desinformada és susceptible de creure’s les declaracions més absurdes o inversemblants. L’arribada de la nau aèria que transportava els materials pertinents per a les obres de recuperació fou motiu d’alegria i esperança. Tenim les nostres raons donat els temps que corren en què sol valorar-se molt més allò quantificable, material i tangible. Una part de la societat valenciana està assistint atònita al balafiament de quantitats monetàries ingents en iniciatives de dubtosa utilitat un cop ha passat el fum de la celebració que les ha motivades; fumeres que poden enterbolir la idea del benefici que ens pot reportar campanyes com la nostra.
Estem convençuts que la pervivència d’elements històrics com aquest promouen l’estudi dels historiadors, ajuden la contemplació i admiració artístiques, reforcen l’autoestima col·lectiva ja que a través seu ens reconeguem com una part integrant d’un poble que malgrat les misèries que ens afligeixen no vol morir. Per tant, que ningú es cride a engany: si és bo per a l’esperit humà, és útil socialment. Nosaltres, els que som ací dalt, sabem que moltes vegades allò essencial, és invisible als ulls. Però per si de cas, ací dins estan les claus de pedra que obrin el pany de la nostra Història: les quatre barres de sang, el castell de la Ciutat i també una anunciació que indica l’origen que el féu possible.
Hem fet un alto en el camí d’aquests quinze anys, per tal de mirar la senda costeruda que ens menava a un lloc que de vegades no volíem veure pel seu estat ruïnós. Vam passar de celebrar les primeres romeries en l’interior del temple a portar-les a terme fora, en aquest mateix faralló de pedra, com si fórem un poble mariner de costa perillosa, que contempla la lluita d’un vaixell contra els embats de les ones, contra la fúria del mar sense tindre res més per ajudar que els fanals de les nostres paraules, els nostres crits i laments a fí de guiar la nau a bon recer.
Doncs bé, sembla que els nostres clams sortiren efecte i pareix que la restauració es portarà a terme. D’això es tractava. Per això hem fet aquesta llarga caminada. No ens preocupe saber qui s’emportarà els mèrits. Els nostres pits no volen ser decorats amb medalles. Sols arribar, alenar i contemplar la nau que torna a solcar les aigües del temps en busca de les futures generacions ens omplirem de goig i amb això serà suficient. Eixe serà el premi. Creguem, per tant, que caldrà seguir pujant a aquest tossal. Nosaltres hem de continuar fent aquesta ruta que ens retorna Història i Art, paisatge i natura, llegendes i mites. Diem com aquell vers rus, "habita la casa i la casa existirà". Habitem el Puig i viurà una part del nostre passat fonament essencial d’un avenir al qual no deguem renunciar. Salvem el Puig!
Xàtiva, ermita del Puig, 18 d’abril de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada