Sana enveja

Francesc de Borja i Aragó nasqué a Gandia el 1510. Celebrem, doncs, el cinquè centenari de l’efemèride. Fou fill del tercer duc de Gandia, Joan II Borja, i de Joana d'Aragó (filla natural d’Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa i bastard de Ferran II). Francesc de Borja era, per tant, besnét d'Alexandre VI i de Ferran el Catòlic. Dues viles valencianes es disputen els fasts del centenari. Cal recordar que el sant jesuïta fou primer marquès de Llombai i quart duc de Gandia (en 1530, l’emperador Carles V, cosí seu, en nomenar-lo cavaller major de la seua esposa, transformà en marquesat la baronia de Llombai). En 1539 morí l’emperadriu, Isabel de Portugal, i Francesc de Borja escortà el seu cadàver des de Toledo fins a Granada, on un sermó de Juan de Ávila, durant el sepeli, degué impressionar-lo molt. Sant Francesc recordaria sempre aquella data al seu diari espiritual. En veure el cos de l’emperadriu, amb qui havia tingut gran amistat, i els efectes de la mort sobre qui havia estat una dona bellíssima, decidí de «no servir mai més un senyor que pogués morir» i va ingressar als jesuïtes.

Què té a veure tot açò amb Xàtiva? No res! El moll de la qüestió és el següent: com va estenent-se, a poc a poc, la impressió que Gandia ens avança per l’esquerra i per la dreta, en matèria de promoció turística i d’estudis especialitzats, alguna cosa s’havia de fer... Amb diners, torrons! Diputació ha amollat els 60.000 euros amb què es costejaran, aquest cap de setmana, unes representacions teatrals de carrer en honor als Borja que ja han vist els veïns de Llombai. Els festeigs, uns 120 espectacles que recreen l’època d’esplendor de la cèlebre nissaga xativina, hauran començat mentre vostès fullegen aquestes planes —si l’oratge ho permet, clar—. Encara és d’hora per a valorar definitivament la qualitat del muntatge, però els indicis menen al cartró pedra, les parades d’artesania i l’olor de guarda-roba. Jo no tinc massa clara la utilitat del teatret.

En altres llocs, aquestes recreacions històriques, que compten amb una tradició dilatada, solen estar inscrites en un context més ample i compten amb una participació popular multitudinària. Són, salvant les distàncies, celebracions equivalents a les festes de moros i cristians d’Ontinyent o d’Alcoi. A Gubbio, posem per cas, ciutat umbra d’uns 30.000 habitants, se celebra tots els anys, des del segle XVI, el Palio della balestra (una competició entre ballesters de Gubbio i Sansepolcro). Durant els festeigs, que es fan per maig, hi ha exhibicions de vestits medievals, llançament de banderes, falconeria, música... Però clar, Gubbio és fita important als itineraris turístics de la regió d’Úmbria (acull, per tant, nombroses pernoctacions). La ciutat —i açò s’ha de remarcar— compta amb un patrimoni, històric i artístic, abundós i perfectament conservat (Sansepolcro no resta a la saga; el seu Museu Cívic alberga obres de Piero della Francesca).

A Xàtiva no s’acaben de donar totes aquestes circumstàncies; la conservació del seu patrimoni, per exemple, mostra dèficits evidents. A moltes ciutats italianes, les recreacions històriques se celebren en primavera o en estiu, en condicions climàtiques més favorables i en el marc de les respectives festes patronals (per això compten amb tanta participació). Ací, a casa nostra, fa la sensació que tot va a remolc de Gandia —gràcies, això sí, al talonari de Diputació, un pou sense fons—. Totes les idees interessants han de ser benvingudes, però —què volen?— fa l’efecte que hi ha massa improvisació i molta incompetència entre els nostres gestors municipals. Confesse que tinc sana enveja dels gandians. La ciutat ducal ha dissenyat un programa borgià que inclou, entre altres perles, un congrés, un expobús, conferències, concerts i un magnífic CD de música renaixentista interpretada per la Capella Reial de Catalunya i Hespérion XXI, els grups que dirigeix Jordi Savall. En resum: tal com va, els xativins mai no abandonarem el furgó de cua.

(publicat a Levante-EMV, el 06/03/10)