La demanda i l'oferta turístiques estan molt diversificades. Fixem-nos, primerament, en el costat de la demanda. Hi ha moltes classes de turistes. Tenim, a la cúspide de la piràmide, la gent d'alt poder adquisitiu, que vol serveis de la màxima qualitat. Són els hereus dels pioners del turisme, d'aquelles persones que començaren a fer el Grand Tour a mitjan segle XVII, o dels viatgers que, dos-cent anys després, prenien l'Orient Express. Durant la segona meitat del segle XIX, la reialesa, l'aristocràcia i l'alta burgesia posaren de moda els banys de mar a les costes atlàntiques franceses. El fenomen s'estengué des de Normandia fins a la Mar Cantàbrica. Es feren famoses les platges de Biarritz, Donostia, Santander... Diferents indrets de la Mediterrània (els referents serien la Riviera, Mònaco, la Costa Blava, la Costa del Sol) han substituït aquells primers llocs d'estiueig per a gent acabalada. També les estacions termals arribaren a tenir un enorme atractiu (foren molt famosos els balnearis de Bath, en Anglaterra, Évian-les-Bains, a França, Baden-Baden en Alemanya, Karlovy Vary i Marienbad, a Txèquia, Gellert i Széchenyi, a Budapest).
En aquest segment del luxe, les preferències també són variades: unes persones volen sol i platja en ambients exclusius; altres prefereixen les estacions d'esquí; hi ha qui desitja practicar esports com el tennis, el golf, l'equitació... Després de la segona gran guerra i el subsegüent període de prosperitat econòmica, el turisme es va democratitzar. Començà a practicar-lo la classe mitjana sorgida a tots els països europeus —també a la pell de brau, encara que amb retard. S'ha de tenir present que desplaçar-se —viatjar, emigrar, explorar— forma part del nostre ADN. L'afany d'emular també caracteritza l'espècie humana. Per tant, en la mesura de les seues possibilitats, la gran massa de turistes de classe mitjana es disposà a fer les mateixes coses que les elits: anar a la platja, a esquiar, a prendre aigües termals, a visitar grans monuments... L'última a incorporar-s'hi ha estat la classe obrera, els affluent workers, no sols del primer món sinó també dels països emergents. Fins i tot, s'han multiplicat modalitats de desplaçaments abans molt minoritàries: els creuers, els viatges de nuvis, els de final de curs o de carrera, els d'estudis, negocis, aventura...
En aquest segment del luxe, les preferències també són variades: unes persones volen sol i platja en ambients exclusius; altres prefereixen les estacions d'esquí; hi ha qui desitja practicar esports com el tennis, el golf, l'equitació... Després de la segona gran guerra i el subsegüent període de prosperitat econòmica, el turisme es va democratitzar. Començà a practicar-lo la classe mitjana sorgida a tots els països europeus —també a la pell de brau, encara que amb retard. S'ha de tenir present que desplaçar-se —viatjar, emigrar, explorar— forma part del nostre ADN. L'afany d'emular també caracteritza l'espècie humana. Per tant, en la mesura de les seues possibilitats, la gran massa de turistes de classe mitjana es disposà a fer les mateixes coses que les elits: anar a la platja, a esquiar, a prendre aigües termals, a visitar grans monuments... L'última a incorporar-s'hi ha estat la classe obrera, els affluent workers, no sols del primer món sinó també dels països emergents. Fins i tot, s'han multiplicat modalitats de desplaçaments abans molt minoritàries: els creuers, els viatges de nuvis, els de final de curs o de carrera, els d'estudis, negocis, aventura...
La demanda s'ha disparat: turisme de persones majors, turisme de festa i borratxera, de compres, sexual, cultural, turisme vinculat a grans esdeveniments esportius... L'Organització Mundial del Turisme pronostica que en 2020 viatjaran pel món més de 1.400 milions de persones. Com és natural, el capitalime s'adonà fa temps de l'oportunitat de negoci. Atesa la gran varietat de la demanda, l'oferta s'hi ha hagut d'ajustar. Infraestrucures i serveis turístics també es classifiquen per segments: el premium, l'estàndard, el low cost... Dissortadament, el nostre país ha acabat especialitzant-se en turisme low cost, amb tots els problemes que això implica. El de les tres pes (platja, passeig i pipes), posem per cas, és turisme low cost. Tots els segments, no sols el barat, acaben generant més problemes que benefis socials si no estan regulats com cal. Les empreses del sector proporcionen treball precari i salaris de misèria, col·laboren a la gentrificació de zones urbanes i no aporten quasi res a les arques públiques. L'activitat turística és una indústria. Quan hom sent l'expressió "indústria túrística", pensa sols en apartaments, hotels i restaurants.
Però les companyies aèries, navilieres, immobiliàries i constructores també en són part. Totes contaminen. Algunes són depredadores de territori. Com totes les indústries, la turística capta capital material i humà, explota recursos —la majoria de titularitat pública—, afecta el medi i sol repartir desigualment els guanys. Al turisme hauríem d'exigir-li el mateix que demanem a qualsevol activitat econòmica: sostenibilitat. Els problemes creats pel turisme s'han de resoldre regulant l'oferta; la demanda té poc a veure amb el desori. Empresaris i mitjans de comunicació utilitzen el mot turismefòbia com una cortina de fum. Volen fer creure que les protestes contra els excessos que comet la indústria estan propiciades per gent que odia els visitants. És evident que certs col·lectius —els hooligans d'alguns equips, els practicants del turisme de borratxera— no susciten simpatia. Però rebutjar els turistes perquè són molts, gasten poc o fan soroll frega la xenofòbia i el classisme. (De fet, a l'estranger, nosaltres també tenim fama de sorollosos.) El turista corrent no és l'enemic. Sovint, actua altrament que al seu país perquè li ho tolerem.
Però les companyies aèries, navilieres, immobiliàries i constructores també en són part. Totes contaminen. Algunes són depredadores de territori. Com totes les indústries, la turística capta capital material i humà, explota recursos —la majoria de titularitat pública—, afecta el medi i sol repartir desigualment els guanys. Al turisme hauríem d'exigir-li el mateix que demanem a qualsevol activitat econòmica: sostenibilitat. Els problemes creats pel turisme s'han de resoldre regulant l'oferta; la demanda té poc a veure amb el desori. Empresaris i mitjans de comunicació utilitzen el mot turismefòbia com una cortina de fum. Volen fer creure que les protestes contra els excessos que comet la indústria estan propiciades per gent que odia els visitants. És evident que certs col·lectius —els hooligans d'alguns equips, els practicants del turisme de borratxera— no susciten simpatia. Però rebutjar els turistes perquè són molts, gasten poc o fan soroll frega la xenofòbia i el classisme. (De fet, a l'estranger, nosaltres també tenim fama de sorollosos.) El turista corrent no és l'enemic. Sovint, actua altrament que al seu país perquè li ho tolerem.
Les administracions públiques han d'acabar amb el descontrol que regna en l'oferta turística i han de garantir que tothom complisca les normes. Altres països ja ho estan fent. Cal retirar llicències i ficar multes als infractors. Cal aplicar la taxa turística, per molt que les empreses hostaleres s'hi oposen frontalment. S'ha de tenir present que l'activitat turística es beneficia d'uns recursos, el paisatge, els nuclis urbans i els diferents elements que els integren (entorn natural, monuments, espais verds, infraestructures, serveis), que són públics, sostinguts amb diners dels contribuents. Aquests elements es deterioren amb l'ús. ¿Per què no haurien de contribuir els visitants al seu manteniment? Cal frenar la proliferació desordenada de places hostaleres. Cal combatre els portals d'Internet que ofereixen allotjaments il·legals. També s'han de corregir les mostres d'incivilitat d'alguns visitants. Al final és tracta d'obtenir de l'activitat turística els mateixos ingressos amb menys massificació i menys problemes. I s'hauran de crear llocs de treball en altres sectors econòmics. ¡No anem a ser tota la vida un país de cambrers!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada