Últimament, proliferen per les xarxes socials les lamentacions de professors interins que podrien quedar-se sense feina per no comptar amb el certificat de capacitació per a l'ensenyament en valencià. Hablo valenciano y me voy al paro con 63 años. Veinte años dando clase y me quedo sin trabajo a pesar de mi experiencia docente. Me incapacitan a año y medio de la jubilación y tengo que pasar al paro. Dejan sin trabajo a un padre de familia. En mi lugar pondrán a una persona con menos experiencia, por lo que va a realizar un trabajo peor... Frases com aquestes han esdevingut recurrents. Poden haver casos concrets en què les queixes estiguen plenament justificades, però trobe que els èmuls de Jeremies no són en general mereixedors de cap commiseració. Ningú no té coneixença pràctica quan comença a exercir una feina per primera vegada, bé que els interins adduïsquen l'argument de l'experiència en qualsevol circumstància —a l'hora de reivindicar, posem per cas, la convocatòria d'oposicions dissenyades a la seua mesura, és a dir, oposicions en què es puntuen exageradament els anys d'interinatge per damunt d'altres consideracions.
Però que un interí haja exercit l'ensenyament durant un període dilatat de temps no garanteix de manera automàtica la seua vàlua professional. Al llarg dels meus quaranta anys de carrera docent, he conegut alguns professors interins magnífics, sí, però també molts absolutament incompetents. També he vist com era de difícil aconseguir que els interins —sobretot aquells que viuen lluny del seu lloc de destinació— vulguen implicar-se en activitats extraescolars o relacionades amb el medi. Sovint, els equips directius dels centres públics —jo vaig exercir diferents càrrecs directius als instituts de Navarrés i Moixent— han suggerit a les autoritats educatives que uns informes de direcció, favorables o desfavorables —accessibles i recurribles davant les instàncies superiors, per a evitar favoritismes o injustícies— siguen preceptius a l'hora de renovar els contractes i determinar la destinació del personal interí. Els sindicats de professors sempre s'han oposat a aquesta mesura —com també s'oposen, gremialment, al requisit lingüístic. Tanmateix, la competència en valencià podria ser un dels elements que certifiquen l'interès per la formació permanent.
En fi, deixarem a banda un fet cridaner: moltes d'aquestes persones, que esgrimeixen competència pedagògica —i epistemològica, supose— i experiència docent de molts anys han estat incapaces d'aprovar les oposicions als cossos d'ensenyants. ¡Tant li fa! Centrem-nos exclusivament en l'assumpte de la qualificació lingüística. ¿Pot reivindicar competència pedagògica qui no ha estat capaç d'obtenir la qualificació en valencià després de residir i exercir la docència al nostre país durant molts anys? ¡Ha! S'haurien de considerar, a més, dos aspectes que semblen ignorar-se: el valencià és una de les dues llengües oficials de la comunitat autònoma; segons la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), al final dels seus estudis no universitaris, tots els alumnes han d'estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà (l'article 23 de la llei diu: «Atesa la cooficialitat del valencià i del castellà, els professors han de conéixer les dues llengües.» ¿Quin és el problema? Que el coneixement i ús del valencià a tot l'àmbit territorial del nostre país se supeditava als principis de gradualitat i voluntarietat.
En fi, deixarem a banda un fet cridaner: moltes d'aquestes persones, que esgrimeixen competència pedagògica —i epistemològica, supose— i experiència docent de molts anys han estat incapaces d'aprovar les oposicions als cossos d'ensenyants. ¡Tant li fa! Centrem-nos exclusivament en l'assumpte de la qualificació lingüística. ¿Pot reivindicar competència pedagògica qui no ha estat capaç d'obtenir la qualificació en valencià després de residir i exercir la docència al nostre país durant molts anys? ¡Ha! S'haurien de considerar, a més, dos aspectes que semblen ignorar-se: el valencià és una de les dues llengües oficials de la comunitat autònoma; segons la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), al final dels seus estudis no universitaris, tots els alumnes han d'estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà (l'article 23 de la llei diu: «Atesa la cooficialitat del valencià i del castellà, els professors han de conéixer les dues llengües.» ¿Quin és el problema? Que el coneixement i ús del valencià a tot l'àmbit territorial del nostre país se supeditava als principis de gradualitat i voluntarietat.
¿Gradualitat i voluntarietat? Han passat 34 anys i l'article 23 continuava incomplint-se, per molt que la llei obligue les institucions a garantir els drets lingüístics. De fet, la disposició transitòria primera de la LUEV diu el següent: «L'ús i ensenyament del valencià regulats a la present Llei, pel que fa a l'Administració de la Generalitat Valenciana, Administració Local, Entitats i Institucions dependents d'aquestes i altres serveis públics als quals fa referència la Llei, hauran de realitzar-se en un termini de tres anys.» ¿Com? ¿Tres anys? Total: quan la Generalitat Valenciana s'ha decidit per fi a complir la LUEV i la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries han vingut unes lamentacions que no commouen. Parlem clar: molts d'aquells que fan la grémola no es prenen seriosament el valencià. Si no se'l prenien seriosament ni les autoritats... El PP, que es proclama màxim defensor de les nostres senyes d'identitat, fa servir totes les eines al seu abast —inclosa la via judicial i els atacs personals a Vicent Marzà— per a invalidar els actes amb què el Consell tracta d'impulsar l'ús de la llengua. ¡Tot pel valencià, però sense el valencià! No hi ha vergonya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada