La facilitat amb què el PP controla el poder judicial converteix aquest en una última instància política. Ho veiem ara en el cas del conflicte català; el govern central pretén que la fiscalia i el Tribunal Constitucional s'encarreguen de solucionar el problema. En perdre la majoria absoluta, la cúpula pepera va llançar una operació per a reforçar el control del poder judicial. La majoria conservadora del CGPJ i el seu president, Carlos Lesmes, han col·locat com a president de la Sala II del Tribunal Suprem el magistrat conservador Manuel Marchena. Han elegit presidenta de la Sala Penal de l'Audiència Nacional Concepción Espejel, magistrada recusada en dues peces del cas Gürtel, per les seues complicitats amb el PP. Han designat membre de la Sala d'Apel·lacions de l'Audiència Nacional Enrique López, magistrat també pepero que hagué de dimitir del TC per haver estat detingut mentre conduïa embriac. Han ficat José Manuel Maza al front de la Fiscalia General de l'Estat. Només ha fallat el nomenament de Manuel Moix, frustrat cap de la Fiscalia Anticorrupció, que havia de desactivar els casos de corrupció que afecten el PP.
Potser, molts creuran que, abans d'aquesta operació, el poder judicial era un veritable model d'independència i professionalitat. Res més lluny de la realitat. La majoria dels Tribunals Superiors de Justícia està presidida per magistrats d'acreditada lleialtat a la dreta. Els llocs claus dels diferents tribunals i les seues sales són coberts per un CGPJ controlat pels conservadors. Posarem un exemple. El Tribunal Suprem ha confirmat el nomenament de Miguel Pascual del Riquelme com president del TSJ de Múrcia, malgrat una primera anul·lació amb què havia donat la raó a la magistrada Pilar Alonso, que també optava al càrrec i estava situada 1.160 llocs per damunt de Pascual del Riquelme en l'escalafó judicial. En definitiva, els òrgans jurisdiccionals estan controlats per una majoria aclaparadora de jutges conservadors disposats a tirar una mà quan cal, tant si la dreta governa com si està a l'oposició. Gràcies a la judicatura, el PP acaba obtenint, quan perd les eleccions, allò que li neguen les urnes. El País Valencià n'és un bon exemple. Recordem que l'anterior president del Tribunal Superior de la Comunitat Valenciana era amic íntim de Camps.
La nostra dreta ho té molt clar; el PP i les administracions que gestiona intenten anul·lar per via judicial les decisions del Consell en totes les matèries: copagament sanitari, educació, política lingüística, televisió valenciana, assistència social, habitatge... Criden l'atenció, sobretot, els recursos contra les mesures per a potenciar el valencià. Han acudit als tribunals per a impugnar normes com la del trilingüisme en l'educació, la d'ús del valencià en l'administració o la decisió d'utilitzar el valencià en la senyalística del cap i casal. El recurs més surrealista és, però, el presentat per l'Advocacia de l'Estat, a instàncies del delegat del Govern, contra la llei que regula l'ús del valencià en la funció pública. Considera contraris a llei, posem per cas, els articles que permeten redactar en valencià notificacions, còpies de documents redactats i comunicacions de l'administració de la Generalitat Valenciana que hagen de tenir efectes o estiguen dirigides a comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià. ¿Quina classe d'autonomia tenim si no podem dirigir-nos als nostres veïns en la llengua que ens vinga en gana?
La nostra dreta ho té molt clar; el PP i les administracions que gestiona intenten anul·lar per via judicial les decisions del Consell en totes les matèries: copagament sanitari, educació, política lingüística, televisió valenciana, assistència social, habitatge... Criden l'atenció, sobretot, els recursos contra les mesures per a potenciar el valencià. Han acudit als tribunals per a impugnar normes com la del trilingüisme en l'educació, la d'ús del valencià en l'administració o la decisió d'utilitzar el valencià en la senyalística del cap i casal. El recurs més surrealista és, però, el presentat per l'Advocacia de l'Estat, a instàncies del delegat del Govern, contra la llei que regula l'ús del valencià en la funció pública. Considera contraris a llei, posem per cas, els articles que permeten redactar en valencià notificacions, còpies de documents redactats i comunicacions de l'administració de la Generalitat Valenciana que hagen de tenir efectes o estiguen dirigides a comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià. ¿Quina classe d'autonomia tenim si no podem dirigir-nos als nostres veïns en la llengua que ens vinga en gana?
Una de les conselleries més afectades és la d'Educació, Investigació, Cultura i Esports. Ja s'han produït dues sentències —contradictòries, tot s'ha de dir— sobre el decret de trilingüisme. El TSJCV també ha deixat sense efecte l'anul·lació d'unitats concertades de batxillerat en alguns centres privats. Jo no entenc res de res. Els jutges afirmen que qualsevol discriminació positiva del valencià ha de regir-se per criteris de "proporcionalitat raonable". ¿És el TSJCV l'encarregat d'establir aqueixa proporcionalitat raonable? ¿És això competència judicial? ¿És lògic que el tribunal admeta a tràmit el recurs contra el Decret 61/2017 quan un munt d'informes acadèmics i sentències judicials confirmen la unitat del valencià i el català? ¿Poden obligar els tribunals a concertar ensenyaments no obligatoris? En fi, sembla que el Consell, que compta amb el suport de la majoria parlamentària en les Corts, ha de renunciar al seu programa polític i dur endavant el del TSJCV. Pel que es veu, tenim un govern dels jutges. ¡Perfecte! En aqueix cas, però, m'agradaria que els jutges i els magistrats que ocupen plaça als tribunals s'elegiren per sufragi universal. ¡Uei!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada