El protestantisme a Xàtiva (I)

Enguany es commemora el cinquè centenari de la Reforma. Segons la tradició, Luter penjà les seues tesis, que refutaven la doctrina papal sobre les indulgències, el 31 d'octubre de 1517, a les portes de l'església del castell de Wittenberg. El Regne de València esdevingué un dels focus protestants de la península. Sorgiren cercles de reformats a Morella, a la cartoixa de Portaceli i a Pedralba. Els pilars de la Reforma eren la llibertat del cristià i l'ancoratge de la fe en la Bíblia com única autoritat i fonament. En 1529, a la dieta d'Espira, catorze ciutats alemanyes i diversos prínceps electors, partidaris de les tesis luteranes, "protestaren" per la pretensió de l'emperador Carles V d'anul·lar el dret de cada país a la lliure elecció religiosa. (De llavors ençà, els partidaris de la Reforma reben el nom de protestants.) En Espira s'acordà l'aplicació del principi Cuius regio, eius religio (segons el seu regne, la seua religió). L'acord tallà d'arrel qualsevol possibilitat d'implantació de les idees protestants a la molt catòlica monarquia hispànica.

Per a conèixer la peripècia dels cristians reformats a casa nostra, és recomanable de llegir l'obra Història del protestantisme als Països Catalans, de Josep-Lluís Carod-Rovira (edicions 3i4, 2016) i 'La persecució de les minories religioses a Xàtiva durant el franquisme', article d'Isaïes Blesa publicat en La repressió franquista a Xàtiva (Ulleye, 2012). Hom podria pensar que el protestantisme fou inexistent al Regne de València, però les idees dissidents aconseguiren de penetrar-hi. També és possible trobar a Xàtiva petjades del cristianisme reformat. En 1565, posem per cas, un xativí, el cirurgià Joan d'Alva, que exercia a Catalunya, fou condemnat pel tribunal de Barcelona a assots, a un any de reclusió i a dur hàbit perpetu. València esdevingué el lloc amb més protestants morts de tota la Corona d'Aragó. La Inquisició estava instal·lada al convent de Sant Domènec. (Més tard, passaria al palau del Temple.) Els acusats d'heretgia patien presó i tortura abans de ser jutjats en actes de fe que se celebraven a la plaça de la Seu.

Se'ls imputava tot allò que l'ortodòxia catòlica considerava heretgia: creure en la justificació només per la fe, no practicar la confessió, llegir llibres prohibits, no reconèixer l'autoritat del papa (ni la tradició de l'Església com a font d'autoritat), negar la doctrina de l'eucaristia... Els declarats culpables eren condemnats a la confiscació dels béns i a infàmia, que s'estenia a llurs descendents, privats de tot càrrec i dignitat. Cremaven els reus, i els llançaven codolades, a les vores del Túria. (El crematori estava en una esplanada a tocar del riu.) L'activitat inquisitorial, esperonada pel patriarca Joan de Ribera, arquebisbe de València, es mantingué fins a finals del segle XVI. Les actuacions de la Inquisició esborronaven. Les despulles dels acusats morts en arrest també es cremaven si hi havia sentència condemnatòria després del seu traspàs. La persecució persistent impedí que la Reforma reeixís a casa nostra.

A finals de la centúria havien desaparegut tots els grups reformats. En aquell fracàs també intervingueren altres causes, com ara la impossibilitat de llegir en llengua pròpia la Bíblia i els textos dels reformadors, malgrat que la versió en català de les escriptures, incunable conegut com Bíblia Valenciana, atribuïda a Bonifaci Ferrer, s'havia imprès entre 1477 i 1478. Se'n feren 600 exemplars que aviat s'escamparen per biblioteques de la Corona d'Aragó. Perseguida per la Inquisició, no ens ha arribat cap exemplar sencer. El protestantisme, primera confessió religiosa als països avançats del món, que condicionà en gran part l'evolució política, econòmica, cultural i lingüística de moltes nacions, desaparegué de casa nostra. Caldria esperar el segon gran despertar, esdevingut a mitjan segle XIX, per a trobar de nou la presència de cristians reformats a terres valencianes. I açò ens duu a la figura d'un xativí il·lustre, el sacerdot liberal i jansenista Joaquim Llorenç Villanueva, diputat a les Corts de Cadis, que havia publicat en 1791 una obra en què defensava la traducció de la Bíblia a les llengües vulgars. En 1825 traduiria a l'espanyol la Natural Theology de William Paley, teòleg anglicà. En 1836, el sacerdot xativí féu una versió de Carta a un amigo de la autoridad, objeto y efectos del Cristianismo y en especial de la doctrina de la Redención, del quàquer J. J. Gurney.

Hom sospità, per tant, que Villanueva simpatitzava amb el protestantisme. En fi, hauria d'exiliar-se primer a Londres i després a Dublín, on morí i està soterrat. En 1828, La British and Foreing Bible Society (BFBS) de Londres decidí editar la Bíblia en català. Es plantejà el dubte de qui en faria la traducció, si Joaquim Llorenç Villanueva, que comptava amb el suport del llibreter valencià exiliat Vicent Salvà, o bé el liberal català també refugiat a Londres Josep Melcior Prat, que acabaria imposant-se. En 1832, la BFBS publicà Lo Nou Testament de Nostre Senyor Jesuchrist, traduhit de la Vulgata llatina en llengua catalana ab presència del text original. Diversos missioners i "colportors" britànics i suecs repartien les escriptures pel nostre país. Les idees dels reformadors tornaven. Anglesos, irlandesos, escocesos, gal·lesos, francesos, suïssos, suecs i nord-americans vingueren a predicar-les. El nom de Xàtiva tornà a estar vinculat a la Reforma; en 1837, el pastor suís Alexander Louis Empaytaz, establert a Barcelona, quedà vidu d'un primer matrimoni i es casà amb la xativina Rafaela Josefa Micó Tomàs, de qui tindria dos fills.

(publicat a Levante-EMV, el 09/06/2017)