La república haurà d’esperar

—Mestre, mai no s’havia vist que un membre de la reialesa hagués de seure al banc dels acusats per ocultar diners als funcionaris de la tresoreria —s’estranyen els alumnes.

—Tampoc no s’havia vist mai que uns estudiants mediocres volgueren suplantar els oracles i endevinar l’avenir —sospira l’ancià. La princesa no seurà a l’escambell.

—¿Com estàs tan segur? —pregunten els joves.

—Els magistrats de la cort d’apel·lació pertanyen a la casta superior; no permetran que la princesa declare davant d’un tribunal provincial. Això alçaria la veda contra la monarquia.

—¿Per què? —interromp un alumne.

—Perquè el sobirà podria haver instigat el frau i l’ocultació —explica el vell professor—. «¿Com permets que una princesa d’Ermòtia visca en un pis de l’eixampla?», hauria amollat al marit de la seua filla. El xicot, perfectament assabentat de com funcionen els afers econòmics a cal sogre, hauria pensat: «Fer com fan no és pecat.» Resumint, la princesa i el seu marit podrien al·legar, durant la vista, que els seus tripijocs amb la tresoreria han estat idea del mateix monarca. Si això s’arribés a demostrar, la caiguda de la monarquia seria inevitable.

—Millor —fa un alumne—. Així podríem proclamar la República d’Ermòtia.

—Amb la monarquia cauria també el sistema de castes. Definitivament, la cort d’apel·lació no permetrà que la princesa sega a la banqueta. La república haurà d’esperar —diu el mestre amb un deix de resignació.