¿Lleialtat institucional?

De diumenge 25 ençà, s’ha produït un allau de notícies d’aquelles que ocupen les primeres planes de tots els periòdics. ¿Quina repercussió tenen aquestes notícies a la nostra ciutat? Més del que hom creu. Anem per parts. Fa quinze dies, reflexionava, en la meua columna, sobre la irrupció de Podemos al panorama polític valencià. Em feia la següent pregunta: «¿Algú creu que mai no podria aparèixer en Xàtiva un grup d’universitaris sense feina disposats a confeccionar una llista de Podemos i presentar-la a les properes eleccions municipals?» Doncs bé, una part d’aquell interrogant ja té resposta. Dimarts per la vesprada, a la plaça Porta de Sant Francesc, es constituïa el cercle xativí de Podemos (els cercles són les assemblees locals en què s’apleguen els integrants de la nova formació). Naturalment, encara és d’hora per a saber en què acabarà la història. En qualsevol cas, ja s’han fet els primers sondejos sobre intenció de vot en pròximes cites electorals. Diumenge passat, El Periódico publicava els resultats de la seua enquesta. Podemos aconseguiria 58 escons si se celebraren ara mateix unes eleccions generals.

El moviment de Pablo Iglesias provocaria un descens brutal del PSOE i una frenada en sec d’IU. Com es realitzà a finals de maig, el sondeig encara no detectava els efectes de l’abdicació reial i l’acord de PP i PSOE per a garantir el procés successori. ¿Es poden extrapolar les dades d’aquest estudi a uns comicis locals? ¿Quina presència tindria Podemos al consistori xativí? Això és impossible de saber. A l’hora d’elegir ajuntament, els votants solen fixar-se molt en les persones que integren les diferents llistes electorals. Per altra banda, Podemos ja ha començat a experimentar problemes derivats de la seua articulació com a partit. I ja que parlem de l’acord entre les forces actualment majoritàries, ¿com està l’ambient polític a casa nostra? Molt marejat. El dia 2 es van convocar, en nombroses ciutats, les primeres concentracions dels col·lectius que demanen un referèndum per a decidir la forma d’estat, monàrquica o republicana. A les files socialistes hi ha tibantor. Militants del PSPV-PSOE eren presents a la concentració xativina. A nivell estatal, les dissensions socialistes han transcendit als mitjans de comunicació.

En les Joventuts Socialistes, el grup parlamentari, les federacions regionals i la direcció federal s'han escoltat veus a favor del referèndum i de votar no a la llei orgànica que ha de regular l’abdicació del rei. La divisió dels socialistes xativins no fa sinó reflectir la de tot el partit. Bàsicament hi ha dos postures: la d’aquells que apel·len a la lleialtat institucional i la dels militants que reclamen coherència i respecte pels milers de socialistes que donaren la seua vida en defensa de la II República. En realitat, el PSOE pateix una mena d’esquizofrènia; les sues bases són majoritàriament republicanes, però una part dels seus quadres dirigents no vol trencar el consens ordit durant la Transició. S’ha dit, per exemple, que Rubalcaba s’assabentà de la renúncia reial abans que Rajoy. El PSOE no ho ha desmentit. Cobra versemblança, per tant, la hipòtesi d’una abdicació precipitada per por a un nou secretari general del PSOE —Eduardo Madina, posem per cas— clarament posicionat a favor de la república. Això explicaria la continuïtat provisional de Rubalcaba com a màxim dirigent del seu partit.

 

Dibuix de Ferreres

 

Tot fa pensar que l’encara secretari general és peça clau per a garantir una successió monàrquica sense ensurts. Per això, Rajoy s’ha desfet en elogis —cosa mai no vista— envers la figura de don [sic] Alfredo Pérez Rubalcaba. Alguns socialistes pensen, però, que aquest hauria d’haver dimitit ja —una gestora s’hauria encarregat de convocar el congrés extraordinari i les primàries. La sospita que no se n’ha anat perquè volia participar al pla renove de Zarzuela revolta les bases del PSOE. Ho he pogut comprovar parlant amb alguns socialistes xativins, bons amics meus. Reconeixen que el recolzament del seu partit al procés successori reforça la tesi que PSOE i PP són la mateixa cosa. Com més va, més s’agreuja la crisi dels socialistes. Si almenys s’exigís una contrapartida innegociable, a canvi del sentit d’estat i la lleialtat institucional... Que la dreta respecte, posem per cas, la memòria de les víctimes republicanes (que permeta d’una vegada l’obertura de les fosses comunes i retire els honors a Franco). Així, ningú no podria dir que la “lleialtat” és, en realitat, una conxorxa de compares i comares, o una baixada de pantalons.

 

(publicat a Levante-EMV, el 14/06/2014)