Ara no toca

Així es podria resumir el raonament majoritari entre molts republicans que, tanmateix, accepten la monarquia perquè allò més important per a ells és la democràcia. Un dels puntals d’aquest corrent d’opinió és Javier Cercas. En una columna publicada al diari El País, l’escriptor deia açò: Aclaro que no soy monárquico. Pero aclaro también que, en mi opinión, ahora mismo el dilema real de este país no es el que obliga a elegir entre monarquía y república, sino el que obliga a elegir entre mejor o peor democracia. O dicho de otra manera: prefiero mil veces vivir en una monarquía como la sueca que en una república como la siria, y no veo qué parte del problema del paro, de la educación o de la sanidad resolveríamos sustituyendo por una república la monarquía. El paràgraf transcrit té més paranys que un camp de mines. Els problemes d’atur, educació o sanitat no tenen res a veure amb la forma d’estat, sinó amb les polítiques del partit que governa en cada moment històric i amb la capacitat d’aquest partit d'incidir en la conjuntura. ¿D’on es treu Cercas que jo, posem per cas, vulga una república com la siriana? Jo preferiria una república com l’alemanya, en què Baviera s’anomena “Estat Lliure de Baviera” i no passa res.

Imaginem dues democràcies parlamentàries perfectes, una monàrquica i altra republicana (ideals, perquè cap realització humana és perfecta). La republicana sempre tindria un plus; en aquesta forma d’estat, el seu cap, home o dona, seria elegit democràticament. Vegem, però, què continua dient Cercas: La Transición creó una democracia frágil, pobre y escasa, como no podía ser menos después de cuarenta años de dictadura, pero si hoy no tenemos una democracia fuerte, rica y abundante no es por culpa de nuestros ‘founding fathers’, sino por nuestra culpa: hemos sido nosotros, y no ellos, los que no hemos sido capaces de mejorarla. Home, ací convindria fer algunes precisions. Caldria aclarir, primerament, qui són ells i qui som nosaltres. La quinta que pilotà la Transició encara no ha desaparegut del tot; alguns dels seus membres continuen instal·lats en llocs rellevants de les institucions. Els founding fathers, que imaginaven la vigència perpètua del nostre model, establiren uns mecanismes institucionals dificilíssims de canviar. Dir que la gent d’aquella quinta no ha estat capaç de variar el model és quelcom semblant a una petició de principi. No l’han canviat perquè no volien canviar-lo.

Ara bé, si el “nosaltres” de Cercas només engloba la gent més jove, no entenc per què hauríem de deixar les coses com estan just quan s’albira la possibilitat d’una nova majoria de canvi. L’escriptor apel·la a la por de manera subliminar. Hay que ser lo más crítico posible con el duro presente que está viviendo ahora mismo tanta gente a nuestro alrededor, pero ignorar que los casi cuarenta años de reinado de Juan Carlos I han sido los mejores de nuestra historia moderna, los de mayor libertad y prosperidad, es simplemente ignorar nuestra historia moderna. Y esa ignorancia de nuestro presente puede devolvernos lo peor de nuestro pasado, escriu en la seua columna. En plata: tornar a la forma republicana d’estat ens portaria als pitjors escenaris del passat. ¿Per què? Només se m’acuden dues respostes; perquè la dreta reaccionària no ho acceptaria o perquè Cercas està pensant en una república com la siriana. En qualsevol cas, el columnista ens ve a dir que és molt perillós plantejar-se ara el dilema monarquia-república. Durant la Transició, no tocava, perquè els militars podrien haver tallat el procés democràtic. Ara que som un estat membre de la Unió Europea, amb una democràcia liberal consolidada i un exèrcit sense vel·leïtats colpistes, tampoc no toca, perquè algú s’ho podria prendre malament.

 

I clar, jo em faig la pregunta del milió: ¿Tocarà alguna vegada? ¡No crec! Sempre apareixerà algun d’aquests republicans contemporitzadors amb la monarquia que dirà: «Xe, deixem-ho estar que ara no toca.» Tinc molt clar que els monàrquics sempre s’oposaran a  l’adveniment d’una república. Però trobe incomprensible l’actitud d’aqueixos republicans de pacotilla que mai no troben el moment oportú per a plantejar un debat sobre la forma d’estat. Si els teòrics partidaris surten, des de les files del centreesquerra, amb aquesta cobla, ¿com anem a convèncer la gent de dreta, majoritàriament monàrquica, de la normalitat d’una república parlamentària? Sense consens amb la dreta moderada ja era difícil planejar un procés constituent republicà, però faltaven aquests monàrquics republicans del deixem-ho estar i l’ara no toca. ¡Senyor!