Ressaca electoral

Les previsions s’han quedat curtes. El bac dels dos partits hegemònics ha estat major del que s’esperava. A nivell estatal, no han arribat a obtenir ensems ni el 50% dels vots emesos. La trompada dels socialistes ha estat especialment greu a Catalunya; han obtingut un 14% dels vots i han quedat relegats a la tercera posició. Al País Valencià, la davallada del PSPV no ha estat tan dramàtica —conserva la segona posició i retalla distàncies al PP—, però ha obtingut els seus pitjors resultats històrics tant en percentatge com en número de vots. Només n’ha comptabilitzat 372.401 i un 21,64% (330.000 vots i 16 punts menys que en 2009). Per contra, les formacions petites han obtingut bons resultats, especialment EUPV i UPyD. També cal destacar l’obtenció d’un diputat per part de Primavera Europea i l’important número de vots recollits per Podemos, que esdevé la quinta força política del País Valencià, per davant de Compromís. Extrapolar mil·limètricament aquests resultats als comicis locals i autonòmics pot induir a l’error; en les eleccions europees, la temptació abstencionista és enorme, i els riscos d’enviar advertiments als partits amb què hom simpatitza, mínims. El bipartidisme està ferit, però no mort.

Això no obstant, els resultats d’aquestes eleccions poden servir d’avis per a navegants. La irrupció de Podemos en el panorama polític estatal ha descol·locat Izquierda Unida i, especialment, UPyD. Al País Valencià, la coalició Compromís s’ha vist desplaçada a la sisena posició (baixa graons en les províncies d'Alacant i, sobretot, Castelló). A Xàtiva, si s’hagueren celebrat eleccions municipals, un repartiment de vots com el de diumenge hauria inaugurat nou cicle polític. Un tetrapartit d’esquerres —en comptes del tripartit tan temut pels peperos— governaria la nostra ciutat. Si s’hagueren presentat en coalició, EUPV i Podemos haurien esdevingut la segona força política del municipi. La suma de vots de les dues formacions, un 24% del total, hauria situat la hipotètica coalició a un punt del PP. Tot açò és parlar per no callar, perquè ja sabem que en política dos i dos no solen sumar quatre, però PSOE i Compromís podrien haver quedat relegats a la tercera i quarta posició respectivament. Tindríem un alcalde d’EUPV —Miquel Lorente, possiblement. ¡Un terratrèmol electoral considerable! I tot açò, pura ficció de moment, podria materialitzar-se en els pròxims comicis locals i autonòmics si Podemos és capaç d'elaborar llistes electorals coherents.

Es parla molt del final del bipartidisme. A nivell global és possible, però, que l’electorat haja volgut enviar més d’un missatge. Molta gent està farta del bipartidisme, sí, però també rebutja el funcionament anquilosat dels partits, la corrupció i l’absència de canals de participació. En general, les formacions polítiques són meres maquinàries electorals dedicades a fabricar llistes i designar candidats per cooptació. Els governs actuen d’esquena a la ciutadania i al dictat dels poders fàctics. Als partits d’esquerres, aquests comportaments els solen passar factura. El PSOE, que no ha après res de les seues patacades electorals, ha patit les conseqüències de paralitzar la renovació interna i el procés d’obertura a la societat. Corre el perill d’esdevenir un partit marginal. Però Izquierda Unida, UPyD i Compromís també haurien de reflexionar sobre el seu funcionament intern. En aquestes eleccions, el model tradicional de partit s’ha pegat un bac majúscul. Caldria traure‘n conclusions. Donada la creixent desafecció cap als polítics, els partits menuts que reproduïsquen els vicis dels grans també podrien pegara-se la patacada.