Darwinisme social

En realitat, la dreta que ens governa professa un indissimulat darwinisme social. Això sí, l’ha de camuflar amb una capa de beateria ultramuntana. Postular, sense més additaments, la vigència social de la llei del més fort resultaria indigerible. La dreta nord-americana n’és un paradigma: blasma, per motius religiosos, l’evolucionisme, l’avortament o l’eutanàsia, però creu fermament en la llei del més fort, amb el subsegüent rebuig dels subsidis, l’assegurança mèdica obligatòria o els sistemes de protecció social. Nombrosos teòrics han posat de relleu l’esquizofrènia que pateixen molts nord-americans, atrapats entre el darwinisme inconscient i la mala consciència religiosa. I és que la conjunció de caritat cristiana i darwinisme social grinyola per totes les juntures. Fa poc, l’escriptor Javier Marías reflexionava sobre açò mateix en una de les seues columnes. La ideologia neoliberal proclama sense embuts que el món és dels més forts, dels emprenedors, dels espavilats. I d’acord amb aquesta premissa, defèn que la gent laboriosa no ha de carregar amb malfeiners o ineptes. Qui defèn aquestes idees és partidari d’abandonar a la seua sort les persones que pateixen infortuni. «La gent que no reïx fracassa per culpa seua exclusivament», es pensa. «Les persones que viuen dels subsidis es tornen gandules, no senten cap estímul per l’esforç», se sol argumentar. Entre els animals salvatges, la selecció natural —la supervivència del més apte— implica la desaparició del més dèbil, del menys adaptat. A escala social, acceptar això sense matisos implicaria retrocedir als temps de la Roca Tarpeia (espadat del Capitoli des d’on eren llançats, en època romana, els infants deformes o nascuts amb qualsevol tara). Si alguna cosa caracteritza la civilització actual és la creença generalitzada que cal protegir els desvalguts, els nens, els ancians, els malalts... En la natura, els desvalguts estan condemnats a mort; en canvi, les societats civilitzades consideren un imperatiu moral protegir els més dèbils. (D’açò, els creients en diuen caritat; els ateus o els agnòstics, solidaritat.) Es tracta, en última instància, d’avançar, de construir societats més igualitàries, de desterrar la injustícia i la desigualtat, de proscriure la llei del més fort... Resulta cridaner, per tant, que representants reeixits del conservadorisme autòcton presidisquen cerimònies religioses (misses, processons...) i, alhora, vulguen importar el model nord-americà d’absoluta desprotecció social. I també resulta cridaner que la jerarquia eclesiàstica tinga tanta obsessió pels assumptes de moral sexual i guarde un silenci sospitós en matèria de justícia social. Definitivament, alguns semblen haver oblidat el sermó de la muntanya.