La
dictadura franquista donà aparença de legalitat al seu regim repressor promulgant
lleis especials que tenien un objectiu ben clar: continuar perseguint durant la
llarga postguerra els contraris o desafectes al Nuevo Estado. Amb la cobertura d’aquestes lleis, es van dur a cap nombroses
incautacions de béns, despossessions de càrrecs i ocupacions, sancions econòmiques,
reclusions i, si procedia, eliminació física. La construcció jurídica de la repressió
política que seguí les execucions indiscriminades o selectives dels primers
moments de la sublevació es materialitzà per part dels vencedors en un entramat
institucional especialitzat i coordinat format pels Consells de Guerra, la Llei
de Depuració d’Empleats Públics, les Juntes d’Incautació de Béns, el Tribunal
Especial contra la Maçoneria i el Comunisme, els Tribunals de Responsabilitats Polítiques
i, més pròxim en el temps, el Tribunal d’Orde Públic (el TOP). La finalitat de tot aquest
entramat era castigar i doblegar els denominats enemics d’Espanya. Totes les
institucions franquistes implicades en la persecució política i social generaren,
a causa de la seua minuciositat, una ingent massa de documentació, conservada
en la seua majoria. La Causa General, una formidable arreplega d’informació, serví
de suport a la tasca repressiva. Quan algú queia en mans d’un dels tribunals o juntes
que s’acaben d’esmentar, la primera providència consistia a consultar la CG. Quan
s’hi trobaven dades incriminatòries contra el sospitós (haver militat en qualsevol
de les organitzacions proscrites, per exemple), tal informació esdevenia
automàticament material probatori. Es pot imaginar fàcilment el futur processal,
penal i laboral de dita persona. Molts mestres, per exemple, perderen el treball
pel simple fet d’haver pertangut a la UGT o haver obtingut el seu títol durant
la República. Jo vaig conèixer un d’aquells mestres desposseïts. Hagué de
marxar a Hispanoamèrica. En morir el dictador, tornà a Xàtiva, fou rehabilitat
i encara pogué exercir la docència quatre o cinc anys abans de jubilar-se.
10 comentaris:
A vore quan mostres el mateix interés en denunciar els crims revolucionaris de la gentola que s'amagava darrere de les sigles del Front Popular a la nostra ciutat. No eren republicans, eren revolucionaris sense escrúpols que torturaven, violaven i mataven. Eren Gentola, Criminals, Lladres i Assessins que perseguien a la gent pel simple fet ser de dretes, tindre diners o anar a Misa. Així els veia i els temia tot el poble i, per culpa d'ells, a la majoria del poble el triomf de Franco va esser una alliberació.
I els polítics que no tenien delictes de sang molts d'ells eren culpables de mirar cap altre costat quan van succeir els crims i no van perseguir, per por o simpatia, als seus autors
I es que no tens collons per a fer-ho: per vergonya o per por de semblar ser de dretes.
A tú es clar que la veritat no t'allibera.
Les paraules delaten el tarannà dels que les escriuen o diuen. Què mal es va fer la transició espanyola!! Si s'hagués fet bé... cóm de diferent seria el nostre País!!!
Dir que “la majoria del poble” acollí els vencedors falangistes com alliberadors... Les he sentides fortes, però com aquesta... Anònim, els vençuts no podien manifestar lliurement la seua opinió al respecte. Pregunta-li a alguna persona major si és de veres que, durant la immediata postguerra, la gent es veia obligada a detenir-se enmig del carrer i a saludar amb el braç en alt quan sonava a migdia l’himne nacional —la marxa reial— precedit de l’àngelus, exposant-se els qui no ho feien a càstigs severs.
Tinc un dubte. O bé aquest anònim és un parany que el mateix Ximo posa per tal de moure debat, o bé és un ignorant. En aquest segon cas, no paga la pena contestar els exabruptes i falsetats que diu que, per cert, semblen trets de qualsevol libel dels anys quaranta d'autor adscrit als nacionalfeixisme. No cal, per tant, calfar-se massa el cap en fer pedagogia amb bona educació (de la qual manca el dit anònim) per tal d'explicar les coses.
T’assegure, Alfred, que sóc totalment aliè al comentari de l’anònim. No tinc res a veure. No he contestat perquè no tinc costum d’entrar en debats amb anònims. Parles d’ignorància, però no s’hauria de descartar la mala llet. Damunt, l’intrèpid desconegut té la barra de soltar perles com ara «no tens collons...», «tens vergonya o por de semblar...» Ummm... I tot açò dit per un “valent” que s’amaga darrere de l’anonimat... Deixem-ho córrer.
Ja sé que no tens res a veure a els comentaris "anònims", simplement ho indicava per tal de llevar-li importància. Òbviament, la ignorància pot ser innocent o, com sens dubte és el cas, amb mala llet. I si, les acusacions anònimes recorden als temps de la inquisició o, més recentment, als dels delators feixistes que tant defensa l'anònim. No cal, com deia en l'anterior comentari, fer-li gens de cas.
Ja veig, Ximo, que a més a més eres censor.
Doncs va a ser que no. Has vist més del compte. No hauries de confondre algun problema teu amb la informàtica o la incorrecta transcripció de les paraules per a evitar l’spam, amb cap ànim censor per part meua. Mai no he censurat ningú. I t’assegure que, de moment, no m’havia passat pel cap estrenar-me com a censor amb tu.
Ignore què està passant. Potser es tracte d'algun problema de Blogger. Jo estic rebent en el meu correu electrònic els avisos dels teus comentaris, però no apareixen penjats en el blog. Perquè veges la meua actitud positiva (malgrat les teues al·lusions a les gònades i a la hipotètica activitat professional d’Alfred BP) i et lleves del cap la sospita de cap censura, vaig a ficar el teu darrer comentari. És interessant. Però mira de transcriure bé els caràcters de lluita contra l’spam. I et faig notar que jugues amb avantatge, com els tafurs, perquè no mostres la teua identitat.
«Dedicat a Alfred BP (pena em donen els seus alumnes) que diu de mi que dic “exabruptes i falsetats” i a Josep que diu que les meues paraules “delaten el tarannà”.
Doncs bé:
A comienzos de octubre de 1936 Miguel de Unamuno, del que la izquierda solo recuerda el incidente con Millàn Astray, hizo las siguientes declaraciones al periodista francés G. Sadoul: “Tan pronto como se produjo el movimiento salvador del general Franco, me he unido a él (...) El Gobierno de Madrid me destituyó de mi cargo de rector, pero el Gobierno de Burgos me restableció mi función (...) El salvajismo inaudito de las hordas marxistas sobrepasa toda descripción (...) bandas de malhechores, de criminales natos, sin ninguna ideología (...) Es el régimen del terror. España está, literalmente, espantada de si misma (...) Si el miserable Gobierno de Madrid no ha podido ni ha querido resistir el empuje de la barbarie marxista, debemos tener la esperanza que el Gobierno de Burgos tendrá el valor de oponerse a aquellos que quieren establecer otro régimen de terror (...) Insisto en el hecho de que el movimiento a cuya cabeza se encuentra el general Franco tiende a salvar la civilización occidental cristiana y la independencia nacional.”
Y Largo Caballero (PSOE) ya en 1933en un mitín en la población de Don Benito según el periódico “El Socialista” proclamó: “Es preciso que la República llegue a todos los ciudadanos, y para ello tiene que ser una República social y no burguesa. Tardaremos más o menos, pero no ocultamos que vamos hacia la revolución social. ¿Como? (Una voz del público: Como en Rusia.) No nos asusta eso. Vamos, repito, hacia la revolución social. Y yo digo que la burguesía no aceptará una expropiación legal. Habrá que expropiarla por la violencia. (Ovaciones) …Esto, dirán los enemigos, es excitar a la guerra civil. Pongámonos en la realidad. Hay una guerra civil. ¿Qué es si no la lucha que se desarrolla todos los días entre patronos y obreros? Estamos en plena guerra civil. No nos ceguemos, camaradas. Lo que pasa es que esta guerra no ha tomado aún los caracteres cruentos que, por fortuna o desgracia, tendrá inexorablemente que tomar…Tenemos que luchar como sea, hasta que en las torres y en los edificios oficiales ondee, no una bandera tricolor de una República burguesa, sino la bandera roja de la Revolución socialista.”
Com veieu tot exabruptes, falsetats i tarannà.
Tararí, tararà...»
Anònim
Anònim, unes cites extretes de context no demostren gran cosa. Es podrien recordar frases paregudes de José Antonio Primo de Rivera o d’Onésimo Redondo («Estamos enamorados de cierta saludable violencia, por el convencimiento de que en otra forma se escurrirán siempre los explotadores y acabarán al final de cada prueba flotando sobre sus oprimidos... Hay que redimir, en fin, al que trabaja y resolver violentamente, si es preciso, como lo será, a la burguesía...»). Largo Caballero experimentà una evolució curiosa: passà de recolzar la dictadura de Primo de Rivera a liderar la facció més esquerrana del PSOE (arribà a simpatitzar amb els comunistes). Hi havia líders socialistes més moderats, com Indalecio Prieto i Julián Besteiro. També s’ha de tenir present que en els mítings es diu cada cosa... De tota manera, si amb la cita a Largo Caballero estàs insinuant que es van cometre excessos (verbals i dels altres), no cal que t’esforces; tots els estudiosos i els demòcrates d’esquerra han acceptat que es van cometre barbaritats en la rereguarda republicana. ¿Per a quan l’acceptació, per part dels polítics o els intel·lectuals de dreta, de les atrocitats comeses pel feixisme filonazi?
Publica un comentari a l'entrada