¿El lucre, motor de l’existència?

La ideologia neoliberal imperant basa tot el seu corpus doctrinari en un axioma: el lucre és l’únic motor del progrés individual i col·lectiu. Ja sabem que un axioma és aquella proposició certa per si mateixa —o com a mínim, innegable segons els coneixements actuals d’un assumpte o matèria. ¿És cert que el lucre mou el món? Generalment, entenem per “lucre” el guany econòmic o material que s’obté d’una activitat laboral, empresarial... És indiscutible que els humans solem aspirar al benestar econòmic i material. Però “lucre” significa exactament, segons el diccionari, «profit que hom trau d’alguna cosa». En aquest sentit, també és indiscutible que no totes les persones xifren el seu benestar en un profit merament material —almenys no exclusivament—; molta gent busca també un profit espiritual (entès com un benefici immaterial, sense connotacions necessàriament religioses). Existeixen dos tipus de retribució per a l’activitat que hom realitza: la material i la psicològica. Moltes persones se senten atretes per l’afany de saber, per la fama, per l’art, per l’aventura, pel treball ben fet, per alguna vocació altruista...

La concessió del Premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials a la filòsofa nord-americana Martha C. Nussbaum ve a tall d’aquestes reflexions. Una de les obres de la senyora Nussbaum, Sin fines de lucro. Por qué la democracia necesita de las humanidades, traduïda a l’espanyol en 2010, exalça  el valor de l’humanisme enfront de les aspiracions merament materials. Si ningú no cerqués el profit espiritual, no existirien investigadors, ni erudits, ni artistes maudits, ni pedagogs, ni poetes, ni cooperants de les ONG, ni advocats de causes perdudes... No conec cap poeta que s’haja fet ric amb els seus versos. Dic tot açò perquè, com més va, més s’escampa la idea que una persona de mitjana edat que no ha aconseguit triomfar —en el sentit d’haver-se fet d’or— és un autèntic fracassat. Com l’actual inversió de valors és tan aclaparadora, els exclosos de l’èxit material rampant poden arribar a sentir-se efectivament uns pàries, sobretot quan arriba una crisi com l’actual. Aquella gent que sempre havia cavalcat a lloms de l’euro i ara, en descavalcar, està sumida en una profunda depressió n’és un bon exemple.

Em ve al cap una anècdota que vaig protagonitzar al meu institut. Uns professors estàvem amonestant un alumne que era un desastre total (mal estudiant, indisciplinat...). Un company li va dir: «Home, hauries d’estudiar més. Si traus el graduat, tindràs més oportunitats de trobar una bona feina, de guanyar més diners.» Llavors, el nano, amb un somriure sardònic, assenyalant-nos un per un amb el dit, va contestar: «Mon pare no té estudis, però guanya més diners que tu, tu i tu, que tots vosaltres junts.» El meu col·lega va estar traumatitzat una bona temporada, per la contestació del mocós. (Vivíem temps en què la bombolla immobiliària encara no havia esclatat i els professors d’institut érem, ja es veu, uns pobres desgraciats.) La mentalitat materialista, absolutament generalitzada, té conseqüències funestes per a la societat: es menystenen certes activitats i professions; es retallen les dotacions destinades a educació i cultura; es desmantellen els sistemes públics de protecció social; es lleven diners a la recerca...  En fi, l’afany de lucre  menyscaba el pensament crític, l’empatia i la comprensió de la injustícia.

De cap manera s’hauria de considerar fracassada aquella persona que, a més de garantir amb el producte del seu treball tot allò que es considera bàsic per a una vida digna (habitatge, vestit, alimentació, accés a la salut, educació per als fills), ha disposat també de lleure (per a fruir de la cultura, viatjar, participar en la vida pública), ha pogut ajudar els seus descendents a independitzar-se, ha proporcionat una vellesa tranquil·la i feliç als seus ancestres, ha tingut l’estima de parents i amics, s’ha sentit compensada psicològicament per la seua activitat empresarial, professional o artística... Els diners ajuden a aconseguir la felicitat, és cert, però el profit material no és, ni de bon tros, el tot de la vida. Hi ha molta gent que se sent ben feliç sense supeditar-ho tot a l’èxit material, sense perseguir els diners a ultrança. Ara bé, urgeix un millor repartiment de la riquesa. Altrament, el vendaval de la injustícia i la pobresa acabarà embrutint-nos a tots. La misèria que campa per extenses zones d’Àfrica, Àsia i Amèrica s’acosta al llindar de la florent Europa. Primum vivere, deinde philosophare, diu la màxima d’Aristòtil.