Durant 2011, els quatre menjadors socials de Xàtiva van repartir més de
20.000 menús entre gent necessitada. La pobresa ha augmentat exponencialment a
casa nostra. La causa principal és l’atur. Hi ha moltes famílies amb tots els
seus membres aturats. Al conjunt de la Comunitat Valenciana, la taxa d’atur ja
supera el 27%, situant-se molt per damunt de la mitjana estatal. “Gent de la
Consolació” va atendre en 2011 un 40% més de persones que en 2010. Segons
aquesta ONG xativina, abans només demanaven menjar els immigrants, però ara ho
fa també gent autòctona, persones de Xàtiva i de la seua rodalia. Aquesta ONG, impulsada
per sor Mari Luz, religiosa de la comunitat xativina de la Consolació —convent pertanyent
a la branca femenina dels dominicans—, és a hores d’ara una organització de
voluntariat desvinculada de qualsevol particularisme religiós o ideològic.
Actua de manera totalment altruista: ajuda, posem per cas, transeünts de
religió islàmica. Rep col·laboració de creients i no creients, de persones
lligades únicament pels sentiments de solidaritat. Els voluntaris i les voluntàries
de “Gent de la Consolació” —vora dues-cents persones que paguen una quota i
recapten donatius— tenen la seua seu en uns baixos de la plaça Sant Jaume de
Xàtiva cedits per un benefactor. Porten a cap la seua activitat amb
independència de les monges. Amb els diners obtinguts, es dediquen a fer
menjars per a gent necessitada, a repartir roba i medicines... També ajuden a
tramitar pensions mínimes o rentes bàsiques de subsistència... D’acord amb les
seues pròpies paraules, entre els receptors de la seua solidaritat hi ha cada
vegada més gent de la nostra comarca víctima de la terrible crisi econòmica,
persones que han deixat de rebre atenció de les administracions públiques.
Malgrat l’egoisme i el darwinisme social imperants, encara hi ha —ja es veu—
qui actua de manera desinteressada. A pesar de tot, “Gent de la Consolació” ha
vist com anaven buidant-se els seus magatzems conforme augmentaven les necessitats
de moltes persones. Per això, ha encetat una campanya de solidaritat. Es tracta
del següent: tots aquells que, al marge de qualsevol intencionalitat religiosa
o ideològica, hi vulguen col·laborar, poden fer arribar als voluntaris de “Gent
de la Consolació” un quilo d’arròs, un brik
de llet, un paquet de sucre, bosses de pasta o llegums, una botella d’oli, un
sac de creïlles, un pot de conserva... Coses així. Amb tota aquesta ajuda,
podran seguir la seua tasca d’atenció als necessitats.
3 comentaris:
He rebut al meu correu personal un comentari anònim. El remitent deu haver-se penedit i l’ha eliminat del blog. En realitat, el comentarista sembla dolgut perquè parle de Gent de la Consolació i no esmente altres organitzacions de voluntariat. Reivindica la tasca de la seua dona, que col·labora amb Cáritas de la Seu. Diu que també ho fa desinteressadament i sense mirar credos —Cáritas atén magrebins i gent de països de l’est. Més concretament, l’anònim afirma que el principal motiu de l’activitat de la seua dona és l’amor a Déu. I acaba denunciant el passotisme de les administracions públiques i la pocavergonya d’algunes persones que sol·liciten ajuda que no els cal, privant d’ella altres persones veritablement necessitades. Doncs bé, anònim. Ignore per què has eliminat el teu comentari, però des d’ací t’envie el meu respecte i la meua consideració cap a la teua dona. Seria magnífic que Cáritas estigues oberta tots els dies i amb un horari més ample, com fa Gent de la Consolació. Però en qualsevol cas, tota aquella persona que ajuda els altres és mereixedora de consideració.
Crec que el pretès altruisme dels missioners que treballen al tercer món, o del voluntariat d’organitzacions religioses dedicades a la caritat, té molt de mite. Molts estudiosos de distintes àrees del coneixement —Psicologia, Neurociència— han posat de relleu com l’altruisme és sovint una estratègia que ens col·loca en una posició social avantatjosa. Tornant als missioners, llur pràctica de la solidaritat persegueix sovint la captació d’adeptes per a la seua fe (i també complir els requeriments de les seues creences, clar). No és, per tant, una activitat absolutament desinteressada. Quant a les organitzacions caritatives confessionals —algunes d’elles plenes d’hipocresia i fariseisme—, s’ha de reconèixer la seua part positiva: atenen casos urgents. Ara bé, tampoc no són desinteressades. En realitat, caldria més justícia social i menys caritat.
Ximo, perdona peró jo no he eliminat res. Em va sorprendre que no apareguera. Misteris de l'informàtica. I no m'apetía tornar-ho a escriuere. Menys mal que tens molt bona memória i ho has resumit molt bé.
Publica un comentari a l'entrada