La setmana passada, les autoritats municipals es dedicaren a cantar alegrement. Van actuar en un hangar. “Vamos a tocar un rock & roll a la plaza del pueblo / Vamos a tocar un rock & roll a la Plaza Mayor”, corejaven. Quin comboi! L’escenografia esqueia més a l’estil de Village People que al del grup Tequila: parets sense acabar, manobres i electricistes per ací, canonades i ferralla per allà, totxos i cables elèctrics pertot... “La gente alucinada espera que comience el show”, cridaven cofois els edils. Però als botiguers de tota la vida no els va agradar gens una diversió que, segons diuen, llastrarà enormement les seues expectatives comercials.
Tenen raó. A partir d’ara, només els pols més sòlids del nucli urbà (el barri nord-oest, la primera eixampla i l’Albereda de Jaume I) podran rivalitzar amb el sarau que s’ha muntat a les vores del Cànyoles, amb la condició que els negocis establerts en aqueixos pols aposten per la innovació i s’adapten a les noves circumstàncies, cosa que hauran de fer molt de pressa i sense l’ajuda que se’ls havia promès. “Voy viviendo ya de tus mentiras / sé que tu cariño no es sincero / sé que mientes al besar / y mientes al decir te quiero”, deia la lletra del bolero. La regidora del ram s’ha desentès, però, dels boleros; ella prefereix el heavy metal. “Espavileu”, ha dit als ploraners, que, com és lògic, s’ho han pres molt malament. Als pobres, el Rock de la Plaza Mayor, amb la tramoia que l’envolta, com més va menys els agrada.
A mi no m’agrada que l’espectacle margine la llengua majoritària dels clients que vol atraure, els habitants de la Costera. Tampoc no em satisfà el “muntatge escènic”. No m’agradava la pretensió inicial, ben coenta, de bastir un conjunt de cases típiques (“Típiques d’on?”, caldria preguntar-se) destinat a albergar la nova oferta de consum i d’oci. Per això, quan s’abandonà aquella pensada, vaig respirar alleugerit (d’haver-se materialitzat, haguérem tingut altra ració de falses cases de poble en una zona allunyada de la ciutat). Em va semblar molt bona idea que els responsables del projecte es decantaren finalment per una construcció moderna.
Quina construcció moderna han bastit, però? Una icona? Doncs no! Els promotors de la “cosa” han renunciat a bastir un edifici de caràcter representatiu (com fan altres ciutats europees en casos semblants). Han ignorat que la presència de bona arquitectura moderna hauria de ser norma a les noves construccions, tant si van destinades a usos residencials com si, sobretot, han d’albergar serveis públics. Ningú no els demanava una icona com el Sony Center de Helmut Jahn, l’edifici més emblemàtic de la nova Potsdamer Platz berlinesa, però cabia esperar una construcció més imaginativa, més contemporània, no pas aquest nyap mig figa mig raïm inaugurat (el negoci és el negoci) de forma prematura.
Perquè el “monstre” (com ja l’han batejat alguns) encara no està acabat: no compta amb l’alta del subministrament elèctric, ni té acabats d’instal·lar els sistemes de seguretat, ni ha obtingut la llicència d’obertura i d’inici d’activitats... Tampoc ha solucionat els problemes d’accés a les seues instal·lacions (durant el darrer cap de setmana, els embussos a les dues rodones d’entrada a la ciutat per la N-340 eren espaterrants). Què importa tot això! “Un poco más de rollo nena no vendría mal / Vamos a tocar un rock & roll y nadie nos va a parar”, corejaven a ritme de màquina enregistradora, el dia de l’estrena, els amos del quiosquet. No volien que la realitat desbaratés la bonica notícia de l’únic alcalde rocker del planeta inaugurant una nova meravella.
Ara s’haurà de veure l’impacte que aquesta “meravella de les meravelles” tindrà sobre la ciutat. De moment, es poden embastar algunes hipòtesis: degradarà el centre històric (que, a poc a poc, ha anat quedant-se sense teatre, sense sales de cinema, sense alguns establiments tradicionals), agreujarà els problemes de mobilitat i augmentarà la marginació de determinades zones. Els cinèfils, per exemple, notaran molt el canvi; s’ha acabat allò de sortir de casa a peu, camejar per l’Albereda i aturar-se al Capri o a Las Delicias, a prendre un cafè (tot un ritual) abans d’entrar al cinema. Ara caldrà prendre el cotxe i... au, a Plaza Mayor, a rebre colzades de la xicalla.
Tenen raó. A partir d’ara, només els pols més sòlids del nucli urbà (el barri nord-oest, la primera eixampla i l’Albereda de Jaume I) podran rivalitzar amb el sarau que s’ha muntat a les vores del Cànyoles, amb la condició que els negocis establerts en aqueixos pols aposten per la innovació i s’adapten a les noves circumstàncies, cosa que hauran de fer molt de pressa i sense l’ajuda que se’ls havia promès. “Voy viviendo ya de tus mentiras / sé que tu cariño no es sincero / sé que mientes al besar / y mientes al decir te quiero”, deia la lletra del bolero. La regidora del ram s’ha desentès, però, dels boleros; ella prefereix el heavy metal. “Espavileu”, ha dit als ploraners, que, com és lògic, s’ho han pres molt malament. Als pobres, el Rock de la Plaza Mayor, amb la tramoia que l’envolta, com més va menys els agrada.
A mi no m’agrada que l’espectacle margine la llengua majoritària dels clients que vol atraure, els habitants de la Costera. Tampoc no em satisfà el “muntatge escènic”. No m’agradava la pretensió inicial, ben coenta, de bastir un conjunt de cases típiques (“Típiques d’on?”, caldria preguntar-se) destinat a albergar la nova oferta de consum i d’oci. Per això, quan s’abandonà aquella pensada, vaig respirar alleugerit (d’haver-se materialitzat, haguérem tingut altra ració de falses cases de poble en una zona allunyada de la ciutat). Em va semblar molt bona idea que els responsables del projecte es decantaren finalment per una construcció moderna.
Quina construcció moderna han bastit, però? Una icona? Doncs no! Els promotors de la “cosa” han renunciat a bastir un edifici de caràcter representatiu (com fan altres ciutats europees en casos semblants). Han ignorat que la presència de bona arquitectura moderna hauria de ser norma a les noves construccions, tant si van destinades a usos residencials com si, sobretot, han d’albergar serveis públics. Ningú no els demanava una icona com el Sony Center de Helmut Jahn, l’edifici més emblemàtic de la nova Potsdamer Platz berlinesa, però cabia esperar una construcció més imaginativa, més contemporània, no pas aquest nyap mig figa mig raïm inaugurat (el negoci és el negoci) de forma prematura.
Perquè el “monstre” (com ja l’han batejat alguns) encara no està acabat: no compta amb l’alta del subministrament elèctric, ni té acabats d’instal·lar els sistemes de seguretat, ni ha obtingut la llicència d’obertura i d’inici d’activitats... Tampoc ha solucionat els problemes d’accés a les seues instal·lacions (durant el darrer cap de setmana, els embussos a les dues rodones d’entrada a la ciutat per la N-340 eren espaterrants). Què importa tot això! “Un poco más de rollo nena no vendría mal / Vamos a tocar un rock & roll y nadie nos va a parar”, corejaven a ritme de màquina enregistradora, el dia de l’estrena, els amos del quiosquet. No volien que la realitat desbaratés la bonica notícia de l’únic alcalde rocker del planeta inaugurant una nova meravella.
Ara s’haurà de veure l’impacte que aquesta “meravella de les meravelles” tindrà sobre la ciutat. De moment, es poden embastar algunes hipòtesis: degradarà el centre històric (que, a poc a poc, ha anat quedant-se sense teatre, sense sales de cinema, sense alguns establiments tradicionals), agreujarà els problemes de mobilitat i augmentarà la marginació de determinades zones. Els cinèfils, per exemple, notaran molt el canvi; s’ha acabat allò de sortir de casa a peu, camejar per l’Albereda i aturar-se al Capri o a Las Delicias, a prendre un cafè (tot un ritual) abans d’entrar al cinema. Ara caldrà prendre el cotxe i... au, a Plaza Mayor, a rebre colzades de la xicalla.
(publicat a Levante-EMV)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada