XIX Romeria al Puig

Un any més la Plataforma “Salvem el Puig” convoca la romeria —la XIX—a la mítica muntanya per tal de reivindicar la definitiva restauració de l'ermita gòtica del segle XIV que l’encimbella. Aquesta iniciativa la recolzen les entitats següents: Associació Amics de la Costera, Associació la Sènia de Lloc Nou d'en Fenollet, Centre Excursionista de Xàtiva, parròquia de Sant Pere de Xàtiva, l'Associació Cultural  9 d'Octubre del Genovés i Gent de la Torre d’en Lloris.

El camí seguit des de fa divuit  anys fins ara no ha estat estèril ja que s'ha aconseguit, a través de la conscienciació ciutadana, pressionar les autoritats locals per tal que actuen a fi d'impedir la desfeta d'aquest símbol del nostre patrimoni històric i artístic. En aquests moments, la major part de l’edifici gòtic sembla consolidada. Ara cal demandar que els elements arquitectònics i artístics més específics del monument recuperen tota la seua bellesa i tota la seua esplendor per a gaudi de la ciutadania. 
 

La Romeria 2014 se celebrarà el proper diumenge 4 de maig (“Tercer diumenge de Pasqua” ). La concentració per tal d'arribar a peu fins al turó serà a les 9.00 h (a la Plaça de Bous de Xàtiva). Qui ho faça en cotxe haurà d'arribar al peu del turó a les 9.30, hora en què començarà l'ascensió. Allí es trobaran les marxes que venen del Genovés, Lloc Nou i la Torre d’en Lloris. Es repartiran les canyes que faciliten la pujada a la muntanya i la baixada. Cal portar esmorzar. Es repartirà mistela i mona de Pasqua. Com sempre es llegirà el manifest oficial que enguany estarà a càrrec de l'Associació Amics de la Costera. La Romeria estarà acompanyada pels sons del tabalet i la dolçaina.

En “olor de santedat”

Arran de certes notícies relacionades amb l'Església —unes canonitzacions, posem per cas—, és habitual recordar el funcionament assembleari de les primeres comunitats cristianes. Els moviments eclesials de base solen enyorar aquells orígens idealitzats. Efectivament, l’Església no ha funcionat sempre igual. Fins a les acaballes del segle X, les comunitats cristianes gaudien de gran autonomia en assumptes com l’elecció de bisbes, la litúrgia, la proclamació dels sants... A la península, tenim alguns exemples. El pastor hispanoromà Emilià, més conegut com  San Millán (473 - 574), després de ser ordenat sacerdot, fer-se càrrec d’una parròquia i ser desposseït del seu ministeri per les insídies d'alguns clergues, es retirà al monestir de Suso amb un grup de deixebles. Segons la tradició, realitzà nombrosos miracles, cosa que augmentà de forma considerable la seua fama de santedat. Quan l'antic pastor va morir, el seu sepulcre esdevingué centre de pelegrinatge. Aviat fou santificat per decisió dels seus deixebles i els seus devots. No calgueren ni un llarg procés de canonització ni l’autorització del papa. Les coses funcionaven així en aquells temps. I seguint amb l’exemple de San Millán, cal recordar que el monestir de Suso —a la vall del Cárdenas, en la Rioja— seria habitat anys després per monjos mossàrabs que practicaven la litúrgia visigòtica.

Ara bé, a principis del segle XI, Sanç el Gran de Navarra —el rei cristià més poderós de la península en aquell moment—, ordenà als monjos de Suso que abandonaren la regla de Sant Fructuós i acceptaren la benedictina. La idea d'unitat política i religiosa s'anava afermant per tot Europa. Els legats apostòlics transmetien les noves consignes: tota la cristiandat havia d'estar sotmesa a l'autoritat pontifícia; calia romanitzar la litúrgia, l'escriptura, l’arquitectura... Cluny fou l'instrument clau d'aquella tasca uniformadora. El concili de Coyanza prohibí els monestirs mixtos —molt estesos pel nord de la península— i va sotmetre els abats a l'autoritat bisbal. Sanç III era partidari d’aquell moviment centralitzador. En 1030, el rei disposà que les relíquies de San Millán foren tretes del seu sepulcre i dipositades en una arca d'argent. El seu fill Garcia ordenà traslladar-les a Nájera. (L’oposició al trasllat provocà que el prior Domingo de Cañas, conegut més tard com Santo Domingo de Silos, fos desterrat.) Finalment, Garcia de Nájera decidí construir el nou monestir de Yuso i traslladar-hi les relíquies de San Millán. Durant quaranta anys, hi hagué dos monestirs i dos abats. El monestir de Suso, en contra del que havia disposat el concili de Coyanza, continuà albergant monges, entre elles Santa Oria, i practicant els ritus mossàrabs d'origen visigòtic —en 1073, Pere, darrer abat de Suso, enllestí una còpia del Liber commicus, una recopilació de litúrgia mossàrab.

Santa Oria fou santificada com San Millán, sense intervencions alienes a la comunitat en què havia viscut. El moviment centralitzador provinent de Roma acabà, però, amb aquesta diversitat d'organitzacions, ritus i tradicions. L’estil romànic també sorgí pels volts de l’any mil, quan el puixant orde cluniacenc va marcar unes pautes que acabarien estenent-se fins a Sant Jaume de Galícia. L’església adoptà una estructura piramidal, amb el bisbe de Roma com a monarca absolut, màxima autoritat política i religiosa de la cristiandat. L’impulsor d’aquell model feudal fou Hildebrando Aldobrandeschi, papa Gregori VII, que anteriorment havia estat monjo de Cluny. Des del segle XIII, Roma tindria l’ultima paraula a l’hora de proclamar sants. (En 1234, el papat es reservà oficialment el dret de canonització.) Fins a Karol Wojtyła, les elevacions als altars havien de seguir un llarg procés, que incloïa particularitats com ara el nomenament d’un advocat del diable i la certificació d’almenys dos miracles esdevinguts per intercessió de la persona investigada. Joan Pau II simplificà les coses; a hores d’ara, el pontífex pot decidir una canonització de manera expeditiva —il·luminat per l’Esperit Sant, cal suposar. I això és el que ha fet Jorge Mario Bergoglio aquest darrer diumenge: canonitzar expeditivament dos antecessors seus, Joan XXIII i Joan Pau II.

Angelo Roncalli, el papa bo, sempre havia comptat amb l’afecte del món laic i les comunitats cristianes; intentà obrir l’Església al món actual. Karol Wojtyła és, en canvi, un personatge controvertit; donà la comunió al dictador Pinochet, condemnà la Teologia de l’Alliberament i protegí el pederasta Marcial Maciel, fundador dels Legionaris de Crist. Alguns cristians enyoren els temps en què les comunitats de base decidien qui moria en “olor de santedat”. Em sembla que idealitzen massa aquells temps. Amb l’actual composició sociològica del catolicisme —en què tenen cada vegada més protagonisme grups ultraconservadors com l’Opus Dei o el Camí Neocatecumenal—, Wojtyła hauria estat canonitzat l’endemà mateix del seu traspàs. M’estranya, això sí, que el papa Bergoglio s’haja afanyat tant a proclamar la santedat de Karol Wojtyła. ¿Qui havia dit que bufaven vents nous al Vaticà? L’oratge no sembla haver canviat molt a les vores del Tíber. En fi, el santoral catòlic compta amb dos nous benaventurats totalment antitètics: Joan XXIII, el gran papa aperturista, i Joan Pau II, el gran reaccionari. ¡Quines coses!

Saberuda i tanoca

Un pacient truca a la clínica mental i pregunta a la dona que l’atén:

—Senyoreta, ¿està el psiquiatra?

—No, senyor —fa ella. No està. I he de posar en el seu coneixement que no es diu “psiquiatra”, sinó “siquiatra”, perquè la “p” no es pronuncia. ¿Vol deixar algun missatge per al doctor?

—Sí. Diga-li que ha trucat aco eris. Sí, un acient que té roblemes amb les utes erquè no se li osa dura la polla, erdó, l’olla. Moltes gràcies.

25 d'abril

Setmana Santa

Va haver un temps en què tothom era religiós —o feia veure que ho era. Em referisc al temps de la dictadura i la meua adolescència. En arribar la Setmana de Dolors —ves per on, jo havia nascut, anys abans, un Divendres de Dolors—, tancaven cines, recreatius, discoteques... (Hi havia a Xàtiva dos sales que els lectors de la meua quinta recordaran: Parador la Nit i Les Antorches.) Durant els dies grans de Setmana Santa, el tancament de locals d’esbarjo era total. Vull dir que afectava també bars i restaurants. La televisió espanyola de l’època, en blanc i negre, emetia música culta —sacra, especialment— i pel·lícules com Rey de reyes, Molocai, Los Diez Mandamientos, La Túnica Sagrada, Quo Vadis, La historia más grande jamás contada, Ben-Hur, Barrabás, La Biblia... L’ambient de recolliment era absolut i obligatori, sobretot durant Divendres Sant i bona part del dissabte anterior a Diumenge de Pasqua.

Recorde que ma mare es posava histèrica si engegava la ràdio o el magnetòfon: Si nos oyen, nos van a llamar la atención. La seua cara d’espant expressava la por de rebre una denúncia. Jo protestava: «El veí de dalt està escoltant cançons de Joan Manuel Serrat.» La meua progenitora tallava sense contemplacions: Es que ese es de la cáscara amarga. (En aquella època, ser de la cáscara amarga significava ser persona de idees massa avançades o progressistes, dit en to despectiu per la gent d’orde.) No tot era, però, recolliment i silenci. En realitat, sota la capa de seriositat, real o fingida, la vida no deixava de bullir. Les processons, per exemple, no eren allò que semblaven a primera vista. ¿Capficava a tots els “penitents” la mort del Nostre Senyor? Dons, no sé. Les preocupacions de cadascú podien ser altres: «M’he de posar la pinta i la mantellina, he de carregar el pas pel carrer Montcada, m’agradaria portar la vesta del Natzarè, he quedat amb els amics a la xurreria...»

A la Setmana Santa dels seixanta no havia perdut vigència el joc de veure i ser vist. Fins i tot es mantenien certs costums masculins “inconfessables”, com el d’anar amb vesta i capirot a alguna casa del carrer Tomàs, en acabar el recorregut pels carrers de volta. A Xàtiva, les processons de Setmana Santa, tant les de penitència com la del Diumenge de Rams, eren esdeveniments més socials que religiosos. I res no ha canviat. Ho vaig comprovar diumenge passat, contemplant la processó de la Burreta. Mitja Xàtiva desfilant i l’altra mitja contemplant l’espectacle. Si totes les persones que desfilen en les nombroses processons de Setmana Santa foren fidels complidores del precepte dominical, les esglésies de Xàtiva estarien plenes de gom a gom. Però tampoc no s’ha de dramatitzar massa; el doble caire folklòric i pietós de la nostra Setmana Santa ha permès de conservar els passos, les confraries, les cobles i els soldats romans. També es recuperen les bandes de cornetes i tambors.

Això sí, crec que l’espectacle està una mica démodé, com el cinema mut o els carruatges tirats per cavalls. Per això, els organitzadors de la festa fan esforços d’actualització. Enguany, posem per cas, el trasllat de la confraria de la Puríssima Sang de Crist i la Soledat ha recuperat una antiga tradició perduda durant la Guerra Civil: la Processó de les Torxes (dita així perquè els confrares acompanyaven el Crist de la Palma amb trenta-dos torxes). Però tornem als anys seixanta i setanta. En realitat, durant els dies més sagrats del calendari litúrgic cristià, els joves no pensaven en la mort de Crist, pensaven en la Pasqua. El desfici s’emparava del jovent en acostar-se una fita important per a la seua educació sentimental. Tots i totes estàvem pendents d’anar a Bixquert a regolar la mona, dels primers frecs amb la xica o el xic que ens agradava, dels balls i les corrandes al baixar a l’Albereda... Un món perdut que ja no tornarà.

Imagine que la xicalla d’avui celebrarà la festa d’una manera distinta. Als noranta, per exemple, es posà de moda que xics i xiques anaren d’acampada durant els dies de Pasqua, o llogaren un apartament a la platja, coses impensables quan jo era adolescent. En fi, s’acaba una setmana entranyable per a uns i molesta per a tots aquells que, sobre no connectar amb la celebració, han de suportar el soroll ensordidor (pensem en la tamborada de la plaça del Mercat) o l’ocupació persistent de la via pública. Tot això en una societat que, segons l’Església, professa un laïcisme radical. Acaba un període en què es barregen fe i vanitat (Vanitas vanitatum et omnia vanitas, diu l’Eclesiastès) i comença una setmana d’exaltació de l’alegria de viure. Amén.

(publicat a Levante-EMV, el 19/04/2014)

Salvem el tren

S’ha inaugurat al Palau dels Barons de Santa Bàrbara d'Ontinyent l'exposició “30 anys de reivindicacions i de promeses incomplides”, de la plataforma Salvem el Tren. L’exposició aplega cinquanta fotografies que parlen dels últims 30 anys de la línia de tren que vertebra la comarca de la Vall d’Albaida i la comunica amb l'Alcoià, la Costera, la Ribera i l'Horta de València. Les fotografies són de membres de la Plataforma i de periodistes gràfics com ara Pepe Soto, Paco Grau, Juani Ruiz o Josep Fuster. Els horaris de visita seran: de dilluns a divendres, i de 10.00 a 13.30 h; de dimarts a dissabte, de 18.00 a 21.00 h. Els diumenges i festius romandrà tancada.

Primavera

A voltes amb el tennis

En referir-se a la nostra ciutat, les autoritats municipals solien omplir-se la boca de grans paraules: «¡Xàtiva, referent de la Comunitat Valenciana!» En realitat, aquestes proclames eren meres cortines de fum amb què s’emmascarava una política local de curta volada; el partit que ens governa des de 1995 es presentà als comicis municipals amb un programa ocult de tres punts: creació de les condicions idònies perquè la classe social que representa pogués fer bons negocis, foment del clientelisme, per tal de perpetuar-se al poder, i actuacions dirigides al benefici personal i dels afins. Durant quasi vint anys, els actuals governants s’han bolcat, esforçadament, en la tasca. El control de les llistes electorals, les dedicacions exclusives a l'activitat política, el nomenament de càrrecs de confiança i les sospites de manipulació dels procediments d’accés a les places de funcionaris municipals i la plantilla de la brigada local han estat a l’orde del dia. Tot això podria estar acabant-se. S'olora final de cicle.

Fa poc, el president local del PP, Jorge Herrero, feia unes declaracions il·lustratives:  «Encara considerem fonamental la figura de Rus, però el PP no és únicament Rus. No descarte presentar-me jo com a cap de llista en les properes eleccions locals.» En sentir açò, vaig recordar  un article escrit en aquestes mateixes planes, allà pel mes de juliol de 2011. (L’alcalde havia llevat a Herrero la delegació d’esports i li havia adjudicat la de serveis públics —cementiri, clavegueram, bombers—) «¿Serà perquè juga al tennis? La política valenciana està marcada des de fa temps pel tennis. Zaplana, que en acabar la carrera de dret no tenia feina, es dedicà al tennis. Camps, sent un jovenet amb la llicenciatura de dret acabada d’estrenar, també es dedicà al drive, el drop shot i el passing shot. ¿Tem Rus que Jorge Herrero, un tennista acceptable, puga arrabassar-li la vara d’alcalde en un futur?», em preguntava jo.

Els populars podrien estar manejant enquestes que els pronostiquen un desastre electoral. Potser Rus estiga buscant una sortida airosa —presidir el València CF, posem per cas. Si el PP perd les pròximes eleccions, Herrero hauria de gestionar la derrota. Mala cosa; es trencaria una ratxa de tennistes triomfadors. Jo em prenc les coses, però, amb bona dosi d’escepticisme; en política, fer pronòstics és un exercici inútil. S’atribueix al psiquiatra i escriptor italià Vittorino Andreoli aquesta frase: Sono un pessimista attivo. Da pessimista vedo nero dappertutto, da attivo mi affanno per illuminare ovunque. («Sóc un pessimista actiu. El pessimista veu negre pertot arreu, l’actiu es preocupa per il·luminar-ho tot.») Quant al futur del país i la ciutat, jo també sóc un pessimista actiu; veig negre el panorama polític, però sóc partidari de treballar per il·luminar-lo. Cal combatre la foscor. Conforme s’aproximen les eleccions locals, augmentarà el recurs a la por: «¡Que arriba el llop!» (El llop és —ja ho hauran endevinat— el tripartit.)

¿Què volen que els diga? Serà difícil superar la incompetència dels actuals governants. Els successius governs peperos han fet miques el nostre territori, s’han carregat el sistema financer valencià, han tancat la televisió autonòmica, han disparat les xifres de l’atur, han degradat els serveis públics, han marginat les persones dependents... També serà difícil de superar el nivell de corrupció; ara mateix, 51 persones pertanyents a l’organigrama del govern presidit per Francisco Camps estan imputades en les diverses peces judicials que investiguen els múltiples casos de corrupció destapats a la nostra comunitat (una peça del cas Nóos, dos del cas Cooperació i sis del cas Gürtel). Alguns dels imputats ocupen —o arribaren a ocupar— càrrecs d’alt nivell i gran responsabilitat: diputats, consellers, secretaris, sotssecretaris, directors generals, caps de servei, caps d’àrea...

A Xàtiva, el final del cicle deixa un panorama urbanístic devastat. En febrer, l’Associació de Propietaris Cànyoles sol·licitava la revisió urgent del PGOU. Dimecres passat, llegíem en aquestes planes el cas d’un empresari que reclama a l’Ajuntament una indemnització milionària. (El reclamant no pot disposar d’un solar seu que la corporació hauria d’haver desenrotllat urbanísticament fa molts anys.) Aquesta és la ressaca que lleguen els vint anys d'un govern municipal atret només per l’imant de la bombolla immobiliària. ¿Què diuen de tot açò els pessimisti attivi? Que hem de posar la vista en un futur més lluminós. En fi, tant de bo aconseguim un pròxim govern local format per persones honrades i competents, encara que no sàpien jugar al tennis.

 

(publicat a Levante-EMV, el 05/04/2014)

Aniversari

Records de París

França fou noticia dilluns per diversos motius. El daltabaix socialista a les eleccions municipals ocupava les primeres planes. L’extrema dreta ha aconseguit uns resultats històrics. El gir cap a la dreta impulsat per François Hollande ha passat factura; un percentatge elevadíssim d’electors d’esquerra han decidit d’abstenir-se, de quedar-se a casa el dia de les eleccions. La història de sempre. ¿Quina ha estat la reacció del president Hollande? ¡Inclinar-se encara més cap a la dreta! Ha nomenat primer ministre Manuel Valls, polític d’origen català amb unes idees socialistes peculiars; durant algun temps, volgué llevar el mot ‘socialista’ de la denominació del seu partit. També són molt conegudes les seues idees sobre la immigració. (¡Un immigrant a favor de les quotes d’immigrants!) L’únic punt positiu, en aquest panorama, és el triomf de la nova alcaldessa de París, Anne Hidalgo. En fi, totes aquestes circumstàncies han desplaçat a un segon pla l’assumpte del qual volia parlar realment: l’aniversari de la Torre Eiffel.

El 31 de març de 1889 s’inaugurava el símbol per antonomàsia de París —i de tota França, per extensió. Durant la dècada dels vuitanta, quan aquest símbol estava a punt de complir els cent anys, vaig viatjar tres vegades a París. Com és natural, vaig pujar a la torre. Tothom creu que fou dissenyada per Gustave Eiffel. Es tracta d’una falsa idea; en fou el constructor. L’edificació metàl·lica fou projectada per dos enginyers, Maurice Koechlin i Émile Nouguier, que treballaven per a Eiffel. Al principi, aquest no era massa partidari del projecte, però alguns retocs efectuats per altre enginyer acabaren convencent-lo. Eiffel s’apropià de la idea i la torre acabaria portant el seu nom. De fet, al tercer nivell hi ha una “recreació” de l’oficina d’Eiffel. Dues figures de cera representen l’enginyer francès rebent la visita de l’inventor Thomas Edison. Però Gustave Eiffel mai no va utilitzar aquesta planta com a oficina. El lloc va estar ocupat successivament per un observatori meteorològic i un laboratori telegràfic.



La seua altura, 325 m, proporciona unes vistes de París impressionants. També impressiona, i molt, situar-se sota els arcs que subjecten el primer nivell i mirar cap amunt. Contemplar la mola gegantina de ferro provoca vertigen. Avui, els francesos i els visitants admiren el perfil de París presidit per la torre, però la seua construcció va ser polèmica. Vora tres-cents artistes (escriptors, pintors, compositors, arquitectes) firmaren una carta oberta en què denunciaven «la inútil i monstruosa Torre Eiffel». Entre els firmants estaven Guy de Maupassant, Sully Prudhomme, Leconte de Lisle, Alexandre Dumas fill, Paul Verlaine... Quasi un segle després, el Centre Georges Pompidou, dissenyat pels arquitectes Renzo Piano i Richard Rogers, alçaria una polèmica semblant. La Torre Eiffel acabà servint d’inspiració a escriptors, músics i cineastes, i a pintors com Robert Delaunay, Henri Rousseau, Pierre Bonnard, Maurice Utrillo, Raoul Dufy, Marc Chagall (Robert Delaunay féu servir la torre en una trentena de llenços).

Altres artistes de l’avantguarda, com els constructivistes, se sentirien atrets per la torre. Tatlin, posem per cas, projectà una obra, el Monument a la Tercera Internacional, molt influïda per l’arquitectura del ferro. He recordat París i la Torre Eiffel mentre llegia la premsa d’aquest dilluns. Vaig viure experiències magnífiques a la Ciutat de la Llum, però també vaig entreveure el costat fosc dels parisencs. Vaig ser víctima del racisme. L’escena se’m va quedar gravada. S’esdevingué al jardí de les Tuileries un dia d’agost. La meua dona i jo passejàvem pel parc. Ens apropàrem a un quiosc amb terrassa. Vaig demanar una cervesa. L’home que estava darrere el taulell em va dir que no tenia. Em vaig girar i vaig comprovar que nombrosos clients asseguts a les taules en prenien. És més: en aquell moment, un cambrer servia dues botelles a una parella. Li vaig dir a l’home del taulell que tothom en bevia.

El malparit em va contestar amb posat bord: Je suis désolé. Je n'ai plus de bière en ce moment. ¿No hi havia cervesa per als estrangers meridionals? L’enuig em pujava fins a les temples. La meua dona em va arrossegar: «Deixa-ho estar, Ximo. No aconseguiràs res.» En fi, espere que el primer ministre Manuel Valls no haja hagut de passar per un tràngol semblant. Sort que sempre ens quedaran les vistes de París des de la Torre Eiffel...

Estiu viatger

 

http://www.fil-per-randa.com/

Adolfo Suárez

El primer president democràtic després de la dictadura no fou l’ésser providencial que ens han volgut vendre durant les seues exèquies. Tingué les seues errades i els seus encerts. I no em referisc al seu passat franquista —havia ostentat el càrrec de Ministre Secretari General del Movimiento, el partit únic feixista—; al cap i a la fi, tothom té dret de rectificar, de caure del cavall, com Pau camí de Damasc. Em referisc més bé al paper que Suárez va jugar durant la Transició. Sovint ens l’han presentat com una persona que estava au-dessus de la mêlée, per damunt del bé i del mal, un polític neutral. Això no és cert. Suárez fou el cap polític del centredreta. Rebé un encàrrec ben delicat: havia de desmuntar la dictadura franquista i, alhora, assegurar que el poder restés en mans de l’oligarquia.

El seu rol no pot ser entès si no s’explica abans quina cosa fou realment la Transició. Sovint es diu que fou un període de reconciliació de les dues Espanyes. En realitat, quan va morir Franco, existien tres Espanyes: la dels vencedors de la Guerra Civil, la dels perdedors i una tercera integrada per gent molt jove que no havia conegut directament la contesa ni les seues conseqüències immediates. Aquest últim grup estava al marge dels comptes pendents, només aspirava a gaudir d’un règim de llibertats i d’una democràcia moderna. La reconciliació només concernia als altres dos grups. Adolfo Suárez tingué l’habilitat d’engalipar, com els encantadors de serps, bona part de la dreta i dels espanyols més joves. I això li permeté de traure, en les eleccions de 1977, una majoria relativa. ¡Relativa!

Cal recordar que l’esquerra obtingué la majoria en molts llocs (Catalunya, País Valencià, Andalusia). Abans de les eleccions, Adolfo Suárez havia aconseguit l’aprovació d’una llei de partits (la Llei sobre el Dret d’Associació Política), un Registre d’Associacions Polítiques i la Llei per a la Reforma Política, que incloïa una llei electoral. Amb aquests instruments, el líder d’UCD marcà unes normes de joc que asseguraven l’hegemonia de la dreta reformista. La llei electoral fou dissenyada amb un doble objectiu: rebaixar dràsticament les expectatives electorals del PCE i insuflar força al PSOE, en ple procés de reconstrucció gràcies a l’ajuda econòmica de la Internacional Socialista i, sobretot, del SPD alemany, dirigit per Willy Brandt en aquell temps. Es ficaven les bases del bipartidisme.

Suárez projectava l’alternança de dues forces —una de centredreta i altra de centreesquerra— que no posaren en qüestió el sistema. D’altra banda, es va decretar l’oblit dels excessos de la dictadura. Aqueixes eren les condicions. L’oposició democràtica hagué d’acceptar, de millor o pitjor grat, el paquet complet (monarquia, desmemòria, llei electoral). ¡Millor això que no res! Penjava sobre els demòcrates l’espasa de Dàmocles del colpisme —els militars estaven nerviosos. D’altra banda, tot el procés de transició era controlat pels sectors reformistes del franquisme, que podien tornar-se enrere en qualsevol moment. Heus ací quina cosa fou la Transició: la claudicació dels fills dels vençuts davant els fills dels vencedors. Aquest és el motiu pel qual encara hi ha foses comunes sense obrir.

Quan es van convocar les eleccions constituents de 1977, hi havia partits sense legalitzar —el Partit Socialista del País Valencia, posem per cas, que acabaria absorbit pel PSOE, era il·legal. A Catalunya, Esquerra Republicana no s’hi pogué presentar en solitari; els seus dirigents s’hagueren de col·ligar amb altre partit (es presentaren amb les sigles d’Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democràtic). Les paraules de Mas a la capella ardent de Suárez —Fue audaz a la hora de reconocer la Generalitat de Cataluña antes incluso de que se aprobase la Constitución— tenen més d’un sentit. La restitució de la Generalitat en la persona del president Tarradellas fou una jugada maquiavèl·lica de Suàrez per a desactivar l’esquerra catalana, que havia obtingut una majoria aclaparadora als comicis de 1977.

L’estratègia permeté que el centredreta catalanista, encarnat en CiU, tingués temps d’organitzar-se. Des del punt de vista de la dreta espanyola, era preferible l'hegemonia electoral de Pujol. ¡Un mal menor! ¿Va prestar Adolfo Suárez serveis impagables a la democràcia? Sí. Ara bé, els va prestar sobretot a la dreta, que acabaria pagant-li els favors amb la traïció. Molts dels seus el van abandonar i es van passar a Alianza Popular, antecedent de l’actual PP. Jo he recordat aquests dies, mentre veia els rostres greus i compungits de molts capitostos peperos, com és d’immensa la hipocresia d’alguns. Els mitjans han mostrat la plana major del PP vessant llàgrimes de cocodril davant el taüt de Suárez. La dreta pepera vol monopolitzar la memòria del líder traït. Convé recordar aquestes coses.

Embolica que fa fort!

Dies abans del 22 de març, unes quantes columnes de caminants van sortir de diverses comunitats autònomes. Havien de confluir a Madrid en una gran manifestació. Els lemes de la convocatòria eren els següents: «No al pagament del deute», «Cap retallada més», «Fora el govern de la troica», «Pa, feina i sostre per a tothom». Aquestes Marxes de la Dignitat volien ser una resposta massiva dels treballadors, la ciutadania i els pobles d’Espanya a la situació d'emergència social en què ens trobem. A les nostres contrades, Intersindical Valenciana, junt amb altres organitzacions —partits polítics, plataformes cíviques, sindicats—, era una de les entitats promotores de la iniciativa. ¿Com va reaccionar la dreta i el seu complex mediàtic davant de la convocatòria? Des del primer moment, intentà desacreditar els promotors i els seguidors de la protesta de totes les maneres possibles.

Els participants en les Marxes per la Dignitat han estat titllats de gent que està en contra del sistema, de nazis comparables als seguidors d'Alba Daurada, d’esquerrans radicals... Els alcaldes de pobles governats per la dreta han negat als caminants allotjament en pavellons i dependències municipals. Els principals mitjans de comunicació —amb alguna excepció honrosa— han relegat l’assumpte a una nota inserida en pàgines interiors. La caverna ha fet servir com a munició la participació del Sindicat Andalús de Treballadors o l’encàrrec a l’actor Willy Toledo de llegir el manifest dels convocants. Com que tot aquest arsenal no ha dissuadit centenars de milers —o milions— de persones de secundar la iniciativa, el govern central i diversos mitjans de comunicació s’han dedicat a manipular la xifra de manifestants. ¡Embolica que fa fort! Les manipulacions han estat veritablement grotesques.

A les xarxes socials i en algun mitjà s’han comparat fotos de dues concentracions finalitzades en la mateixa plaça madrilenya: una convocada per la conferència episcopal i la del passat dia 22. Causa una enorme vergonya comprovar el ball de xifres. Als bisbes se’ls adjudiquen milions de manifestants; als promotors del 22 M, unes desenes de milers. Està finalment el tema dels aldarulls que es van produir a l’acabament de la manifestació, protagonitzats per una minoria. Per a la caverna mediàtica, que un milió de persones s’hagueren manifestat contra la injustícia i les desigualtats no era notícia. La notícia era aquesta: «Els radicals causen destrosses i agredeixen la policia.» En fi, alguns encara ens fem diverses preguntes: «¿Qui desfermà la violència?», «¿Què feien els policies disfressats de radicals infiltrats entre els manifestants?», «¿Hi hagué alguna provocació per part de la policia?».

De moment, són massa preguntes sense resposta. Si tot hagués estat un muntatge planificat —inclosa la desempara en què quedaren algunes unitats policials—, per a poder criminalitzar els participants en la protesta i justificar la futura Llei de Seguretat Ciutadana, estaríem davant d’uns fets d'extrema gravetat. ¿L’exhibició de llombardes per part de Cristina Cifuentes formava part del “numeret”? En fi, no calien tants tripijocs per a desacreditar una manifestació multitudinària. En realitat, el poder està vacunat contra les manifestacions. No sol fer-les ni punyeter cas. Damunt, la casualitat ha volgut que la mort i els funerals d’Adolfo Suárez coincidiren amb la convocatòria del 22 M. L’exalçament del personatge ha tapat totalment la magnitud de la protesta ciutadana. Els drets de reunió i manifestació estan cada vegada més cars. La pròxima mobilització haurà de ser monstruosa. I així i tot no sé jo si...

Soroll ensordidor

Generalment, ens solen explicar la història com un seguit de processos capitanejats per personalitats individuals, per protagonistes únics. A l’hora d’analitzar els grans canvis històrics no se solen tenir en compte els moviments de fons: les aspiracions col·lectives, els canvis de cicle o el context polític i econòmic. La figura d’Adolfo Suárez exemplifica molt bé el que acabe de dir. Resultaria que només ell hauria portat la democràcia a Espanya. El rei Juan Carlos i Suárez haurien capitanejat la Transició a soles. Altres persones i col·lectius —la ciutadania, els partits polítics, les organitzacions sindicals, la jerarquia eclesiàstica— haurien estat mers convidats de pedra. En fi, les coses no són així, evidentment. Suárez va jugar un paper important en el desmuntatge del sistema institucional franquista. Bàsicament, fou capaç de liderar la dreta en uns moments que exigien compromisos per part de tothom. Però dir que fou l’artífex absolut de la Transició és una exageració. Molta gent va participar en el procés.

D’altra banda, la Transició tampoc no fou tan modèlica com se’ns ha volgut vendre. Repetiré una reflexió que ja vaig fer a finals del passat gener. La Transició està mitificada en excés. El pensament dominant n’ha destacat exhaustivament les llums, però ha passat de puntetes per les ombres. S’ha lloat a tort i a dret l’esperit de reconciliació dels polítics i els ciutadans, i la seua capacitat per a oblidar velles rancúnies i facilitar el final de la dictadura. Però això no és del tot exacte. Cada vegada queda més clar que l’acord de la Transició fou asimètric. El franquisme —almenys el seu sector més pragmàtic— acceptà l’adveniment d’una democràcia liberal amb pluralitat de partits, model vigent a tots els països de l’anomenat món occidental. En canvi, els hereus del bàndol vençut a la Guerra Civil renunciaren a la forma republicana d’estat, a rehabilitar la memòria dels seus defensors i a exigir responsabilitats per la repressió i el genocidi perpetrats pels sequaços de la dictadura.

En definitiva, la Transició no va acabar amb una divisió que revifa a la mínima ocasió. Sense anar massa lluny, els valencians tenim motius sobrats per a blasmar el tàndem Suárez – Abril Martorell. Un i altre van estroncar el nostre procés autonòmic. Permeteren una flagrant il·legalitat: que el País Valencià no accedís a l’autonomia per la via de l’article 151 de la Constitució. El primer president del Consell Preautonòmic, Josep Lluís Albinyana, havia posat en marxa el mecanisme establert a l’article 143.2 de la Constitució: «La iniciativa del procés autonòmic correspon a les Diputacions interessades i a les dues terceres parts dels municipis la població dels quals represente, almenys, la majoria del cens electoral de cada província. Aquests requisits hauran de ser acomplerts en el termini de sis mesos des del primer acord adoptat al respecte per alguna de les corporacions locals interessades.» Albinyana va recórrer el país de nord a sud i va obtenir el pronunciament de suficients municipis.

Això hauria d’haver permès transitar la via de l’article 151.1: «No serà precís deixar transcórrer el termini de cinc anys, quan la iniciativa del procés autonòmic siga acordada dins del termini de l’article 143.2 per les tres quartes parts dels municipis de cadascuna de les províncies afectades que representen, almenys, la majoria del cens electoral de cadascuna d’elles i dita iniciativa siga ratificada mitjançant referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província.» Però els valencians mai no vam poder pronunciar-nos en cap referèndum. Haguérem de conformar-nos amb l’autonomia de segona que estableix l’article 143. En la idea d’Estat d'Adolfo Suárez només cabien dues autonomies de primera: la de Catalunya i la del País Basc. Les altres “regions” havien de conformar-se amb estatuts descafeïnats. L’enorme manifestació celebrada a València el 9 d’octubre de 1977 (un milió de valencians demanà al carrer l’estatut d’autonomia) havia esglaiat la cúpula d’UCD.

En aquests sentit, no s’ha d’oblidar que Fernando Abril Martorell fou l’inductor —amb el beneplàcit de Suárez— de la denominada “Batalla de València”. La dreta instrumentalitzà el blaverisme per tal de contrarestar l’embranzida electoral de l’esquerra, suposadament empeltada de nacionalisme catalanista. No s’escatimaren mitjans; se’n féu ús fins i tot de l’acció directa d’inspiració netament feixista. Impulsaren els aldarulls diversos elements franquistes i el centredreta encarnat a la UCD. Adolfo Suárez no pogué ser ignorant d’aquesta estratègia dissenyada per Abril Martorell. Avui, molts polítics —fins i tot els correligionaris que van propiciar la seua caiguda— exalcen les llums d’Adolfo Suárez. S’ha de recordar, però, que el personatge també tingué ombres. Ara bé, ja sabem allò que sol passar durant les exèquies d’un mort il·lustre: el soroll dels panegírics i les lloances esdevé ensordidor; se sol donar al finat allò que se li ha negat en vida. Ni el rei escapa a aquests costums inveterats.

Peces oblidades

Tot i conservar un abundant patrimoni, Xàtiva ha anat perdent, per causes diverses, múltiples peces històriques i artístiques. En temps pretèrits, la ciutat comptà amb un elevat nombre de monges i clergues —tant regulars com seculars. Estava ben assortida, per tant, d’esglésies, ermites, monestirs i capelles. Alguns d’aquests edificis religiosos (els convents dels cistercencs, els trinitaris, els dominicans, les clarisses, els franciscans, els mercedaris...) han desaparegut total o parcialment. Molts han patit amputacions irrecuperables. Em referisc, posem per cas, al claustre de Santa Clara, dinamitat durant la Guerra Civil, per a construir un mercat. (Les runes van servir per a terraplenar l’Albereda.)  Sent molt menut, sentia contar com eren de bàrbars els “rojos”, que s’havien dedicat a destrossar-ho tot. En adquirir consciència de les coses, vaig comprovar, però, que la barbàrie no era exclusiva d’un bàndol. En època franquista foren tombats dos edificis ben emblemàtics de la ciutat, els antics convents de Sant Francesc i Sant Domènec. Algú volia construir sobre els solars. Finalment, sols s’edificaria una enorme torre d’allotjaments al solar de Sant Francesc. (Les excavacions quasi enfonsen l’església.)

Els enderrocs de l’altre convent, el dels frares dominicans, sempre han conservat un gran valor, perquè poden ser reconstruïts. El conjunt —ja ho he dit en més d’una ocasió— hauria d’estar totalment rehabilitat. La seua devastació constituí un episodi punyent; s’esdevingué a les acaballes del franquisme. El consistori xativí es va desentendre de l’assumpte. (Només l’escultor Francisco Bolinches, que era regidor en aquell temps, intentà frenar l’esfondrada.) Un cop adquirit per la corporació, en època socialista, el conjunt fou objecte de diverses i successives actuacions: campanyes de desenrunament, classificació de les peces conservades, restauració de l’església. Més recentment s’han alçat la sala capitular i l’ala meridional del claustre... A poc a poc, Sant Domènec va recuperant part de la magnificència perduda. Però encara queden per restaurar dependències importants. A més de les altres ales del claustre, caldria recuperar el refetor, un saló de planta quadrangular (d’uns 40 metres de llargària per 8 d’amplària) dividit en trams per arcs diafragmàtics recolzats sobre permòdols. ¡Un espai impressionant!


 

Quant a la regeneració de la ciutat vella, la importància d’una intervenció en ple centre històric, a l’eix format pels carrers Sant Domènec i Sant Agustí, és evident. L’interès del monument transcendeix, però, els límits estrictament locals (els patis gòtics són molt escassos a terres valencianes). La rehabilitació total del conjunt implicaria recuperar elements gòtics que hom creia perduts per a sempre. Xàtiva podria ser equiparada amb Morella, que conserva l’església, el claustre i l’aula capitular del convent de Sant Francesc. Durant el procés de restauració del conjunt morellà sortí a la llum un fresc del segle XV que representa la Dansa de la Mort. També l’ala meridional del convent xativí ha deparat sorpreses; amagava diversos fragments de pintura mural que podrien datar del segle XIII. En definitiva, la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Xàtiva hauria de marcar-se un objectiu prioritari: la restauració completa de l’antiga casa dels frares predicadors.

El convent arribà a albergar un estudi de Teologia i Art, en funcionament fins al segle XIX. És, per tant, una fita de la nostra història. A hores d’ara, l’església, antiga seu de la confraria de la Vera Creu, acull actes diversos. Sense anar massa lluny, a primeries de març s’hi celebrà un magnífic concert de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València. Però el conjunt de dependències recuperades està habitualment tancat al públic. (El convent de Sant Agustí pateix idèntica deixadesa; el pati classicista i l’esplèndid reresagrari de l’església, d’estil rococó, tampoc no tenen horari de visites.) Després de romandre excepcionalment obert, mentre el castell estava en obres, el convent dels dominicans torna a estar tancat. Els balanços de visites a l’estand de FITUR i al castell de Xàtiva estan molt bé, sí, però es troba a faltar una política turística seriosa, una política que pose en valor peces oblidades del nostre patrimoni.

(publicat a Levante-EMV, el 22/03/2014)