Paral·lelismes

Fa deu dies, veia en un programa nocturn de televisió el mal tràngol a què fou sotmès per un grup de periodistes de la dreta mediàtica el diputat d’Izquierda Unida Alberto Garzón. Ho tenia difícil. Les credencials del comunisme no són massa presentables. Per això, Francisco Marhuenda, director de La Razón, i Eduardo Inda, director adjunt d’El Mundo, furgaren en la ferida. «Què opina de Lenin, de Fidel Castro o del marxisme? ¿Li agraden Lenin i Fidel Castro? És increïble: el comunisme provocà una veritable massacre i vostès van donant lliçons», amollà Marhuenda al diputat comunista, després que aquest blasmés el comportament dels joves de Nuevas Generaciones que s’havien fotografiat amb banderes nazis. Naturalment, el diàleg entre entrevistat i entrevistadors es tornà molt espès. «Torquemada envià molta gent a la foguera i no per això culpem tots els catòlics d’aquella barbaritat», tercerejà Carmelo Encinas. La veritat és que Marhuenda esbossà un retrat del comunisme absolutament simplista.

L’historiador Josep Fontana ha descrit molt bé, al seu llibre Por el bien del imperio, com la paranoia del president Harry S. Truman i la seua idea del paper hegemònic nord-americà en l’escena mundial empentaren Stalin a l’aïllament i al control ferri dels països de l’Europa oriental. La doctrina Truman, la creació de l’OTAN, la intervenció de la CIA en tota classe d’assumptes tèrbols —incloses les operacions per a manipular processos electorals i sostenir dictadures sagnants— i la negativa d’ajuda a la Unió Soviètica, que havia patit les seqüeles més terribles de la Segona Guerra Mundial, provocaren el pànic roig, el rearmament soviètic i els pitjors episodis del terror stalinista. És més: la ceguesa occidental impedí avançar la reunificació d’Alemanya, porta que havia deixat oberta Stalin. El fracàs del “socialisme realment existent”, allà on s’ha assajat, és inseparable de l’intervencionisme de l’occident imperialista i capitalista.  Cuba, sotmesa al bloqueig nord-americà, ens proporciona un bon exemple.

 

 

D’altra banda, s’ha de dir que l’existència del bloc comunista posà fre, en l’Europa occidental, a les pitjors pulsions del liberalisme econòmic. Ho veiem ara, un cop desapareguts els règims comunistes. El capitalisme global, lliure d’entrebancs, ha entrat en una voràgine d’especulació i acumulació de riquesa que ha culminat en l’actual crisi i en l’augment exponencial de la pobresa i les desigualtats socials. Dit açò, és fa difícil de contrapesar les atrocitats del “terror roig” amb els intents esparsos d’instaurar un socialisme en llibertat que, en realitat, no ha arribat a quallar enlloc. La llosa de Iósif Stalin, Nicolae Ceauşescu, Mao Zedong o Pol Pot —protagonistes d’alguns dels episodis més terribles de la història universal de la infàmia— pesa, per tant, moltíssim. Per a un comunista, és difícil d’assumir açò. De fet, Garzón fou prou valent; en un moment determinat, arribà a dir: «Si algú diu que és comunista i mata, doncs, és un assassí, no un comunista. I punt.» Efectivament, els règims comunistes i feixistes han provocat enormes mortaldats. Costa d’acceptar aquest paral·lelisme, però la realitat és tossuda.

El PP se l’agafa amb paper de fumar

Fa pocs dies, la delegada del govern en Madrid, Cristina Cifuentes, patí un greu accident de trànsit. Hagué de ser ingressada, en estat greu, al servei d’urgències d’un hospital públic. Dos dies després, durant una de les habituals concentracions de protesta de la marea blanca, un grup de persones proferí crits contra la senyora Cifuentes: Que se vaya a la privada, que se vaya a la privada. Portaveus de la marea blanca es van afanyar a desmarcar-se d’aquests crits minoritaris. «Cifuentes és ara mateix una pacient, i qualsevol pacient mereix tot el respecte i la millor atenció possible, amb independència de les seues idees», va declarar la portaveu de l’Associació de Facultatius Especialistes de Madrid (Afem), una de les principals impulsores de la marea blanca. El missatge se sumava a tots els llançats pels col·lectius en defensa de la sanitat pública des del dia de l’accident, especialment a través de les xarxes socials.

Efectivament, les persones de bé no poden desitjar el mal d’un pacient que es debat entre la vida i la mort. En aqueix sentit, els crits d'un petit grup de manifestants de la plataforma per la sanitat pública grinyolaven. Una cosa és pensar «qui t’anava a dir a tu, partidària de la sanitat privada, que t’haurien d’atendre en les urgències d’un hospital públic» i altra, molt distinta, exterioritzar en veu alta qualsevol burla en moments de gran dramatisme per al malalt i els seus familiars. En qualsevol cas, la senyora Cifuentes tindrà l’oportunitat de reflexionar, quan es recupere, sobre la vigència d’un vell refrany: el ruc callat, per savi és reputat. S’ha de recordar que la delegada del govern s’ha burlat sovint de manifestants que protestaven per assumptes no exempts de dramatisme (atur, desnonaments). Els dirigents del PP no se l’haurien d’agafar, per tant, amb paper de fumar.

Arran del crits davant de l’hospital on està ingressada Cristina Cifuentes, la dreta mediàtica i política acusà l’esquerra, tota l’esquerra, de protagonitzar una campanya de criminalització i persecució del PP. Després, rectificà i centrà les seues acusacions en l’esquerra mediàtica i en els grups radicals. Llàstima que no reaccionés amb la mateixa finezza quan una diputada de la seua majoria va increpar els aturats des d’un escó del Congrés —¡Que se jodan!, va dir. Com el PP no pot adjudicar l’adjectiu “radical” a l’esquerra parlamentària —governa en Extremadura gràcies al suport d’Izquierda Unida—, ha creat un ens amorf que engloba diversos grups de l’esquerra minoritària i alternativa, els “infiltrats” de l’esquerra parlamentària i tots els moviments socials que lluiten contra alguna injustícia (la privatització de la sanitat, els retalls en educació, els desnonaments, les participacions preferents...).

 

Difícilment es podria dibuixar un panorama semblant al camp conservador. El PP és la casa comuna de tota la dreta; totes les famílies conservadores, des de l’ala més moderada a les faccions més reaccionàries i directament feixistes, hi tenen cabuda. Els peperos diuen que se senten perseguits. Aquesta reacció, cínica o pueril, em recorda l’acudit dels 10.000 beneïts que caminaven pel bosc i es van sentir atemorits per un xinès. ¿Com es pot parlar de mitjans d’esquerra? No existeix esquerra mediàtica. Els mitjans espanyols són majoritàriament conservadors —ni PRISA pot ser considerat un grup de comunicació esquerrà. Qualsevol persona ben nascuda ha de desitjar la ràpida recuperació de la senyora Cifuentes. Però això no deixa en suspens, de cap manera, ni la llibertat d’expressió, ni el dret a la crítica, ni el cabreig de molta gent per les idees i les actuacions de la delegada del govern en Madrid.

¿Què s'ha fet dels discs durs?

Exposició d'Òscar Garrido

L’estratègia del ventilador

En realitat, quan compara les banderes franquistes amb les republicanes, el PP intenta focalitzar el debat en els comunistes. Vol equiparar les atrocitats franquistes amb les comeses pels quadres del PCE a la reraguarda republicana. ¿Per què no agita, doncs, l’espantall de la bandera roja amb la falç i el martell? Doncs, perquè resulta més útil, a l’efecte d’avortar qualsevol vel·leïtat republicana, desprestigiar el tot en comptes d’una part. La història juga a favor del PP. Durant la guerra, el PCE esdevingué un dels principals defensors de la República. Durant la postguerra, bona part dels nombrosíssims exiliats republicans que lluitaren a la resistència francesa també militava al PCE. Els guerrillers espanyols combateren valerosament contra els nazis alemanys i col·laboraren activament en l’alliberament de tot el Midi. No és cert que les guerrilles foren exclusivament comunistes; també hi col·laboraren els socialistes, els anarquistes... ¡Millor! Per al Partit Popular, això justifica ficar tota l’esquerra en un totum revolutum.

Ara bé, aquesta estratègia d’arremetre contra la II República només resulta útil internament. Internacionalment,  ha tingut uns efectes que no deuen agradar molt als conservadors. En els actes que periòdicament commemoren el final de la Segona Guerra Mundial i l’alliberament dels camps de concentració nazis, sempre onegen banderes republicanes —rarament es veu l’actual bandera constitucional. Al bosc de banderes (franceses, angleses, nord-americanes, italianes, poloneses...) que presideixen les cerimònies en memòria dels presoners d’Auschwitz, Buchenwald, Mauthausen, no és fàcil trobar una bandera espanyola monàrquica; és omnipresent la republicana. Als líders peperos que comparen la bandera tricolor amb la bandera franquista, per a defendre els joves fotografiats en actitud feixista, se’ls hauria de caure la cara de vergonya. El PP intenta distraure l’atenció del moll de la qüestió: allò rebutjable d’exhibir una bandera amb simbologia franquista o nazi no és la seua aconstitucionalitat.

 

La Constitució tampoc no al·ludeix al penó de la falla República Argentina, ni al banderí de l’Olímpic. ¿Els hauríem d’amagar, per no tenir cobertura constitucional explícita, fora del suport genèric derivat de la llibertat d’expressió? Siguem seriosos. Allò realment rebutjable de les fotos dels cadells del Partit Popular és l’espectre que s’amaga darrere de la parafernàlia amb què s’han retratat, una ideologia brutal condemnada unànimement per la totalitat dels demòcrates, europeus i de tot el món. El feixisme i el nazisme van provocar la tragèdia de la Segona Guerra Mundial. Traure a col·lació la bandera republicana és l’estratègia de qui vol posar em marxa el ventilador per a llevar-se de damunt les mirades acusadores. Però com deia a l'entrada anterior, no s’ha de confondre la II República amb allò que van fer alguns elements de l’esquerra. Seria com confondre la religió amb allò que fan alguns catòlics.

Comparacions que no toquen

En difondre’s les fotos d’uns dirigents de Nuevas Generaciones que exhibien banderes nazis o franquistes, la dreta política i mediàtica ha passat al contraatac. Els portaveus conservadors han comparat la bandera franquista amb la bandera republicana. Es tracta, no cal dir-ho, d’una comparació mal feta. La II República fou un règim democràtic i absolutament legal. Acabà els seus dies enderrocat per un colp militar. En canvi, el règim dels militars triomfadors a la Guerra Civil només admet el qualificatiu de feixista. Fou un règim totalitari, de partit únic, que prohibí les llibertats de reunió, associació i expressió, i practicà una cruel repressió dels seus opositors. La dictadura franquista simpatitzà amb el feixisme italià i el nazisme alemany, responsables de l’extermini de milions d’éssers humans.

 

 

Ja comença a ser costum, a les files de la dreta, promoure la confusió entre la República i alguns dels partits que la van recolzar. Fins i tot s’oblida, de manera ben interessada, que hi hagué republicans catòlics i de dretes. (Sense anar massa lluny, dos prohoms vinculats a la nostra comarca, el general Vicente Rojo i Attilio Bruschetti, ambdós persones religioses, van defendre el règim republicà.) Republicans són quasi tots els estats democràtics del nostre entorn: Portugal, França, Alemanya, Itàlia, Suïssa... Per l’agost de l’any passat, amb motiu del 68 aniversari de l’alliberament de París cap al final de la Segona Guerra Mundial, la bandera republicana espanyola va onejar davant l’ajuntament de la capital francesa, en una cerimònia presidida per François Hollande i l'alcalde de la ciutat, que van retre honors als soldats espanyols de la Divisió Leclerc. En fi, el síndic adjunt del grup parlamentari popular a les Corts Valencianes, Rafael Maluenda, abans de dir que «tan inconstitucional és una bandera feixista com la republicana», ja havia comparat la unitat de la nostra llengua amb el III Reich. Ja dic, comparacions que no toquen.

Saetàbia, un nova república (IV)

En una sessió del consistori aixativí s’aprovà, per majoria absoluta, una declaració sobiranista. El text, subscrit per Terra Nostra i el Partit Menestral, establia que Aixàtiva era un subjecte polític i jurídic. El govern de la metròpoli aconseguí, però, que el Tribunal Constitucional Celtibèric anul·lés la declaració. El president del consistori aixativí declarà als mitjans de comunicació: «L’acte del Tribunal Constitucional ens és del tot indiferent. La nostra declaració sobiranista no té efectes jurídics pràctics; és una mera manifestació de voluntat. Per tant, no pensem variar els nostres plans. Seguirem impulsant el procés de transició cap a l’estat propi i la celebració d'una consulta. El poble d’Aixàtiva reivindica el seu dret a decidir.» Sense fer cas de les amenaces centralistes, les autoritats de la contrada van crear un Grup Assessor per a la Transició Nacional (GATN) i una Comissió  sobre el Dret a Decidir (CDD). De seguida sorgiren les primeres qüestions polèmiques: ¿calia esgotar totes les vies legals celtibèriques per a celebrar una consulta? ¿quin percentatge de vots favorables a la secessió seria necessari per a poder trencar amb Celtibèria? ¿el 51%? ¿el 55%? ¿quina pregunta s’havia de formular als aixativins? El GATN recomanava de fer una pregunta directa sobre si Aixàtiva havia de ser independent o no. Una pregunta directa no enganyaria el votant i permetria que els polítics interpretaren fàcilment el resultat de la consulta. El partit menestral, en canvi, era partidari de marejar: «¿Aixàtiva hauria de ser un territori administrat per una Missió Provisional de Nacions Unides, un estat federat, un estat lliure associat o un estat plenament sobirà?» Mentrestant, els grups independentistes del Garraf, defensors d’un projecte sobiranista per a tots els països de parla aixativina, rebutjaven la consulta.

Discurs argumentatiu

El professor començà a explicar als alumnes una nova estructura discursiva. «Segons la retòrica clàssica, el discurs argumentatiu es composa de quatre parts: exordium, narratio, argumentatio i peroratio. La part essencial és l’argumentatio. Les altres són prescindibles. El discurs argumentatiu té una finalitat persuasiva; pretén convèncer algú d’alguna cosa —d’una idea, d’una opinió, de com s’ha d’actuar en determinada circumstància. Els receptors del discurs han de ser persuadits mitjançant arguments. Les columnes d’opinió dels periòdics, els sermons dels rectors o les arengues dels polítics són diferents exemples de discurs persuasiu. Heu d’aprendre a redactar-lo, perquè es demana sovint a la Prova d’Accés a la Universitat. ¿Alguna pregunta?» Després d’uns instants de silenci, una xica de la primera fila alçà el dit: «¿Ens pots parlar dels arguments? ¿N’hi ha molts?»

 

El professor, amb un somrís, seguí la seua dissertació: «N’hi ha de vàries classes: d’autoritat, de benefici, de balafiament, numèrics o estadístics, de causa, de conseqüència, de quantitat, de qualitat, d’analogia, de justícia... Posaré dos exemples: es pot apel·lar, per a defendre el nostre punt de vista sobre el canvi climàtic, a l’autoritat de persones o entitats competents en la matèria, o podem argumentar la nostra opinió sobre la reforma laboral enumerant els beneficis o els perjudicis que ha provocat. ¿Voleu preguntar alguna cosa més?» Com que ningú no preguntava res —ja se sap, els joves estudiants solen tenir molta vergonya de parlar en públic—, el professor continuà: «Abans de posar-vos un exercici escrit, faré una observació final: a  l’hora d’argumentar les nostres opinions, no s’hi val a dir mentides. Tampoc no hi val apel·lar a les gònades, cosa prou freqüent en aquest país. Recordeu: els discursos persuasius han d’estar raonats.»

En general, aquell grup d’alumnes, xics i xiques de segon de batxillerat, estava format per gent atenta. Però sempre hi ha, a les aules, algun ximple, o algun brètol. «¿Què són les gònades?», xiuxiuejà un xic al seu company del costat. «¡Els collons, fava, els collons!», contestà l’interpel·lat. En sentir aquestes expressions, els alumnes més pròxims començaren a riure. La gatzara anava en augment. «¡Silenci, silenci! A veure, ¿què passa?», féu el docent, dirigint-se al grup de riallers. L’alumne brètol es ficà dempeus: «Divendres, al ple municipal, l’alcalde va amenaçar un regidor de l’oposició. Més o menys li va soltar aquestes paraules: “Compte amb el que dius. Si tornes a repetir això, et portaré als tribunals; em sobren collons i diners.” Ho va contar mon pare quan sèiem a taula.» Altre xic proclamà amb somrís murri: «Pos jo li haguera contestat: si no t’abaixes els pantalons i els ensenyes, no m’ho crec.»

En un tres i no res, tota l’aula esdevingué una enorme saragata. El professor feia esforços per no esclatar a riure. Es veia negre per a mantenir l’ordre. «¡Silenci, silenci, silenci! Açò és un exemple del que no s’ha de fer mai.» La xica de la primera fila tornà a alçar el dit: «L’alcalde encara va soltar més perles. Ho he llegit al periòdic. Va dir, posem per cas, que Xàtiva era un poblet de mala mort abans de governar ell. Un regidor de l’oposició li va recriminar aquestes paraules, però l’alcalde va bramar que ell deia el que li donava la gana.» El rebombori no cessava. Altre alumne afegí més llenya al foc: «L’alcalde anuncià que pensava fer tot el possible per impedir l’entrada de l’oposició en cert establiment privat. Quan el portaveu socialista féu veure que el cap municipal no mana a tot arreu, aquest contestà: “Si manara de tot, ja t’enteraries, ja.” I es quedà tan ample.»

Un cop restablert l’orde, el professor va pronunciar un discurs emfàtic: «Un parlament i un consistori no són la barra d’un bar. En una democràcia, certes expressions —“perquè mane jo”, “per collons”— han d’estar, per tant, proscrites dels espais institucionals. Vaig a ficar-vos un exercici escrit. Em fixaré especialment en l’argumentació. Les afirmacions gratuïtes o les fal·làcies baixaran la nota.» Al cap d’uns minuts sonà el timbre que marcava el final de la classe. Mentre els alumnes abandonaven l’aula, el professor de llengua pensava: «Tant d’esforç per a educar el jovent i un polític bandarra em desmunta la paradeta en un tres i no res. ¡La cosa té nassos!»

 

(publicat a Levante-EMV, el 24/08/2013)

Nedar a contracorrent

Sí, ja ho sé. El meu punt de vista va contra corrent de l’opinió generalitzada. Però no puc estar-me de dir-ho: jo no voldria que canviés l’estatus de Gibraltar. ¿Per què? ¡Per motius merament sentimentals! Si fem una mica d’història, recordarem que Gibraltar és britànic des de la Guerra de Successió. Per l’agost de 1704, una flota del bàndol austriacista, formada per naus angleses i holandeses, atacà el penyal, ocupat per una guarnició borbònica. Entre els partidaris de l’arxiduc Carles, hi havia un batalló de 350 soldats catalans que desembarcaren en una platja coneguda des d’aleshores com Catalan Bay. Els defensors borbònics capitularen i lliuraren la plaça a les hosts de l’arxiduc. La corporació municipal, el governador militar i la major part de la població gibraltarenya decidiren d’abandonar el lloc, per a no prestar jurament de fidelitat a l’arxiduc. S’emportaren tots els símbols i documents de la vila: penons, arxius, segells, imatges religioses, llibres parroquials amb actes de naixements, defuncions i bodes... Marxaren cap a l’ermita de San Roque, origen de la vila homònima actual, i Algeciras, llavors despoblada i en ruïnes.

El posterior Tractat d’Utrecht, que posà fi a la guerra, establí un acord: Anglaterra reconeixia Felip de Borbó com a rei d’Espanya i aquest, en canvi, cedia Gibraltar i Menorca als anglesos. Al penyal anà establint-se una població d’origen divers (sobretot britànica, andalusa i genovesa, però també maltesa, portuguesa, jueva i magrebina). Els habitants de Gibraltar exerciren el dret a l’autodeterminació en 1967. Van rebutjar per majoria aclaparadora que Regne Unit i Espanya compartiren sobirania al penyal. Aquella consulta tindria repercussions en la constitució espanyola de 1978, que va negar a les comunitats autònomes, de manera expressa, la facultat de convocar referèndums. (Gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou.) Gibraltar és, per tant, un territori britànic d’ultramar —una petjada de l’antic imperi— i una ferida oberta, de manera permanent, en l’ànima del nacionalisme espanyol. Generalment, els governs de dretes han optat per les mesures de bloqueig al penyal. Els actuals obstacles a la lliure circulació entre Espanya i Gibraltar tenen l’antecedent de 1969, any en què les autoritats franquistes tancaren la frontera.

Tretze anys de bloqueig fronterer exacerbaren els sentiments antiespanyols dels gibraltarenys. Jo sempre he simpatitzat amb els habitants de la roca. ¿Com havien de preferir la dictadura a la democràcia? Es podrà dir que Gibraltar és un paradís fiscal, punt de destí de nombrosos capitals i empreses que fugen de la hisenda espanyola, gran casino virtual i centre d’operacions de contrabandistes, però tot això s’acabaria si existís voluntat política, per part de les autoritats europees, de combatre el frau. (En tot cas, Gibraltar no és un cas únic; Luxemburg o la City londinenca també són grans forats fiscals.) Però jo no puc imaginar aquest petit racó de la Mediterrània sense bobbies, cabines roges de telèfon, autobusos de dos pisos, soldats del Royal Gibraltar Regiment fent guàrdia davant The Convent, residència del governador sir Adrian James Johns... Bona part dels set milions de turistes que visiten anualment l’indret se sent atreta per la barreja indefinible d’anglès i andalús de Cadis, pels pubs i la presència de la Union Jack en un poble de la Costa del Sol. ¿Quin atractiu tindria visitar la roca si desaparegués tot això?

 

Torne al principi: les coses haurien de quedar, a Gibraltar, com estan. És més: no hauríem de parlar dels actuals incidents. El premier Cameron i el president Rajoy hi han trobat un filó. L’actuació dels dos polítics, que tenen uns índexs de popularitat baixíssims, és de manual: quan els afers interns d’un país rutllen malament, cal inventar una amenaça externa, apel·lar al nacionalisme. Rajoy ha enviat la guàrdia civil a la badia d’Algeciras; Cameron, diversos vaixells de la Royal Navy (el portaavions HMS Illustrious, la fragata HMS Westminster i altres unitats). No arribarà la sang al riu. Tot és una bonica cortina de fum per amagar qüestions de més calat: el descontentament de l’ala més reaccionària dels tories amb les polítiques del primer ministre, el finançament il·legal del PP, la crisi econòmica... ¿Qui pagarà els vidres trencats de tot aquest “numeret”? La població de la roca i del Camp de Gibraltar, els pescadors de La Línea, els milers de treballadors que han de travessar tots els dies la tanca, els centenars de milers de turistes que volen fer-se fotos davant les cabines telefòniques de color roig i al costat d’un bobby, en Main Street.

Flegma britànica

Una musulmana fa senyals a un taxi londinenc per tal que s’ature. Un cop dins de l'auto, la dona assenyala l'adreça a què vol anar i demana al conductor que lleve la música d'ambient, perquè ella no pot oir melodies occidentals. La seua religió li ho impedeix. «En l’època del profeta no hi havia música com aquesta. I ràdios o equips d'àudio, encara menys», explica mentre se subjecta el vel. «La música occidental és cosa d'infidels. Per tant, jo no puc escoltar-la.» En fi, el taxista apaga l'aparell i es queda pensatiu. Al cap d’una estona, atura el black cab en un cantó d’Oxford Street, surt del vehicle i obre amb amabilitat la porta de darrere. La dona se sorprèn i pregunta una mica enutjada: «¿Què passa? Encara no hem arribat al meu destí.» Hi ha uns segons de silenci. «Mire, senyora, en l’època del profeta no hi havia taxis. Així que, per favor, isca de l’auto i busque un camell que la transporte al seu destí.»

Uns dies de descans

He estat viatjant uns dies per terres llunyanes. En tornar a la pàtria —pàtria en sentit homèric, clar—, m’he assabentat dels fets que han esdevingut notícia durant la meua absència: les declaracions de diversos caps del PP davant el jutge Ruz, les propostes estrambòtiques del president de la patronal, les cues a l’entrada i la sortida de Gibraltar, les inclinacions feixistes dels líders valencians de Nuevas Generaciones, la reacció de Rus llevant importància als nyaps dels cadells peperos... ¡Temps aquells en què agost suposava un parèntesi per a tota classe d’activitat! Tradicionalment, aquest mes s’havia de dedicar únicament a criticar el programa de fira, com més va, més devaluat. Però sembla que els polítics no estan disposats a donar respir ni en vacances d’estiu. Les notícies internacionals tampoc no han estat gens amables; el conflicte egipci, posem per cas, s’aboca perillosament a la guerra civil pura i dura. He de reconèixer la meua sort, per haver-me pogut isolar, durant uns jorns, de tota aquesta plèiade de desficacis. Però toca tornar a la realitat. Sense anar massa lluny, he de pensar en el pròxim text quinzenal per a Levante-EMV (l’anterior columna, enviada abans de marxar de viatge, la vaig deixar programada al tauler de blogger). Encara no sé quin tema tractaré a l'article del proper dissabte. Em costa trobar algun assumpte local interessant. Deu ser la síndrome de qui ha de posar mans a l'obra després d’un temps de descans.

Com rescatar un pla de pensions

La senyora s’havia jubilat feia dos mesos. Passats els moments inicials, dedicats a explorar el munt de noves sensacions que li deparava l’estat acabat d’assolir, arribà l’hora de la paperassa, d’anar solucionant nombrosos tràmits. Volia recuperar, posem per cas, les aportacions periòdiques que havia fet, durant quinze anys, a un pla de pensions privat. Havia consolidat un total de 18.000 euros. La dona va descobrir, però, coses que ignorava: en contra del que deien les comissions d’experts i els polítics, el pla de pensions no era cap ganga. La rendibilitat de les aportacions havia estat generalment negativa o nul·la; Hisenda s’anava a quedar amb un bon pessic, a compte de les desgravacions que la senyora s’havia vingut practicant en les seues declaracions anuals de l’IRPF. S’assabentà que les prestacions que anava a percebre, en forma de capital o de renda, havien de tributar com un  rendiment del treball subjecte a retenció. (Les prestacions corresponents a les aportacions realitzades abans de l’1 de gener de 2007, i els seus rendiments, tindrien, si els cobrava en forma de capital, una reducció del 40%.)

A l’antiga caixa d’estalvis li van dir que no li convenia rescatar tota la quantitat de colp; li venia més a compte cobrar-la a miquetes, en forma de renda mensual. Si establia un termini de restitució de quinze anys —res de l’altre món, atesa l’esperança de vida—, podria cobrar uns 75 euros al mes. ¡Una fortuna! L’empleat de l’oficina li prometé que faria vàries simulacions, amb diferents terminis, per tal que ella pogués elegir l’opció que més li convingués. Transcorregudes vuit setmanes, l’entitat creditícia —amb molta feina i pocs empleats— encara no havia fet cap simulació ni res de res. Armada de paciència, la jubilada ordenà que anul·laren les seues aportacions al pla. Cobrava menys que quan estava en actiu i no era cosa de seguir prescindint de cent euros mensuals. Mentre esperava notícies del carrer República Argentina, parà esment en el pla de pensions que la Generalitat dotava per als seus funcionaris, a través d’ASEVAL, del grup Bankia. ¡La mestra emèrita comprovà que hi tenia consolidats 640 euros!

«Tota pedra fa paret», es va dir. I va enfilar cap a les oficines de l’altra caixa esdevinguda banc, situades a la plaça de la Bassa. Un cop dins, va comprovar que el Vuelva usted mañana, de Mariano José de Larra, seguia tenint plena vigència. Una empleada informà a la senyora que havia de presentar un certificat acreditatiu d’estar jubilada. Sense amoïnar-s’hi, la dona es dirigí a la delegació de l’Institut Nacional de la Seguretat Social, en un lateral del centre de salut de plaça Espanyoleto. Després de prendre número i fer cua una bona estona, un funcionari li va dir: «Vostè necessita un certificat de classes passives. Li l’han de fer a l’Agència Tributària.» I heus ací la senyora baixant decidida cap a l’Albereda. «No, senyora. Aquests certificats es tramiten a València», va escridassar un jove malcarat. «Escolta. En plena era d’Internet i amb tants ordinadors, ja podríeu comprovar que estic realment jubilada. ¿És precís que vaja a València per 640 miserables euros menys la corresponent retenció?», començà a impacientar-se la bondadosa pensionista. El treballador de l’Agència Tributària alçà els muscles.

Abans de renunciar definitivament a traure’n trellat, la senyora recordà que un conegut seu treballava a la Tresoreria de la Seguretat Social, en Cerdán de Tallada. «¿Tens algun deute amb nosaltres?», bromejà ell, en veure-la entrar. Però ella no estava per a bromes. El conegut la va enviar a un col·lega que, a la seua vegada, va remetre la senyora a les oficines del PROP. Estava clar que no anava a cobrar fàcilment les seues aportacions als plans privats de pensions. En fi, la jubilada, emprenyada, decidí que ja estava bé de camejar com Leopold Bloom, protagonista de l’Ulysses de James Joyce. Era 8 d’agost i feia un sol de justícia. Un cop repapada còmodament al sofà de sa casa, pensà en els seus néts. ¿Trobaran feina aviat? Si acaben imposant-se els plans de pensions privats, ¿quines aportacions podran fer els joves? ¿Podran cotitzar temps suficient per a tenir una prestació decorosa? Si la Unió Europea pretén que els salaris baixen un 10%, ¿què passarà amb les cotitzacions a la caixa de la Seguretat Social i les pensions públiques? Massa preguntes per a un dia de calor. Els termòmetres xativins marcaven 39 graus.

 

(publicat a Levante-EMV, el 10/08/2013)

¿Un 5% de llibertat?

Dies enrere, Antonio Hernando, responsable de l’Institut de Magnetisme Aplicat, contestava el següent a un periodista: No debemos caer en la ingenua idea de que el hombre es libre. Un neurocientífico sabe que sólo el 5% de las decisiones que tomamos en la vida son soberanas. Efectivament, proliferen les explicacions deterministes dels nostres processos cognitius, els nostres estats d’ànim i la nostra presa de decisions. Els professionals de les neurociències consideren que bona part de la nostra conducta està determinada per l’estructura i el funcionament del nostre sistema nerviós, pels elements bioquímics que el composen, per la relació de tot plegat i per les patologies que l’afecten. Diferents observacions semblen provar-ho. Si tot això fos cert, tindria raó Hernando: no seríem lliures com ens ha fet creure la filosofia, o seríem només una miqueta lliures.

Aquesta tesi em recorda novament el text apòcrif Deu estratègies de manipulació mediàtica, falsament atribuït a Noam Chomsky, que comentava dies enrere. Precisament, la desena estratègia d’aquest decàleg afirma que cal conèixer els individus millor del que es coneixen ells mateixos. ¿Com? Amagant-los els avenços de la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada. Gràcies a tots aquests avenços, el “sistema” comença a conèixer exhaustivament  l’ésser humà, tant físicament com psicològica. Coneix l’individu comú millor del que aquest es coneix a si mateix. Açò significa que, en molts casos, el sistema exerceix un control sobre els individus major que el dels individus sobre si mateixos (els avanços accelerats de la ciència durant els darrers cinquanta anys han generat un abisme creixent entre els coneixements del públic i els de les elits dominants).

Noves tecnologies com la ressonància magnètica funcional, que permet prendre imatges, amb un escàner, d'un cervell viu en funcionament, han aprofundit el coneixement del comportament humà. Fa poc, vaig llegir un llibre molt interessant de la doctora Louann Brizendine, El cerebro masculino. ¿Què fa que un home siga monògam o promiscu? ¿Quins mecanismes cerebrals intervenen en l’amor patern cap als fills? ¿Què passa pel cap d’un home durant les seues relacions afectives? ¿Per què les dones tiren a faltar, en moltes ocasions, l’empatia emocional de les seues  parelles? Louann Brizendine, que ja havia publicat El cerebro femenino, completava la seua investigació sobre l’òrgan rector de les nostres decisions i els nostres desitjos, i explicava els misteris del funcionament del cervell masculí (el paper de la testosterona o l’hipocamp, posem per cas, en la conducta masculina).

 

Foto de John Wilhelm

La doctora va rebre nombroses crítiques de grups feministes. Les tesis de Louann Brizendine traspuen determinisme pels quatre costats. Vénen a suggerir que, efectivament, no som lliures, que totes les nostres actituds i les nostres conductes estan determinades per la biologia. ¡La coartada perfecta per al masclisme! En fi, sense voler llevar transcendència a les qüestions de sexe, les troballes dels neurocientífics tenen altres derivacions encara més preocupants: estarien posant a l’abast de l’elit dominant eines molt poderoses per a induir comportaments reflexos en les masses. En altres paraules: ¡estaríem tots més condicionats que els gossos de Pavlov! Jo crec que els descobriments de les neurociències s’haurien de posar a l’abast de tothom. Haurien de ser matèria obligatòria d’aprenentatge a l’educació secundària, igual que l’estudi dels gens o la circulació de la sang.

 

En altres ocasions, he denunciat l’excés d’optimisme que suscita l’educació. Convé dir que, malgrat la generalització de l’ensenyament, continuaran subsistint les masses desinformades i susceptibles de manipulació. Ara bé, jo encara crec en la capacitat de l’individu per a superar els seus condicionaments socials i biològics. I també crec en el potencial alliberador de l’educació. Afirmar, sense matisacions, que només prenem lliurement un 5% de les nostres decisions es presta a l’equívoc. Efectivament, hi ha un munt d’accions (apartar-nos quan s’aproxima un cotxe, beure quan tenim set, rascar-nos quan tenim coentor, suar si fa calor...) que són automàtiques i ocupen un percentatge elevadíssim de les nostres vides. Però altres decisions —fer el bé o el mal, llegir un llibre, defendre determinades idees, votar un partit o altre— han de ser opcions lliures. Altrament, no seríem humans.

La graine et le mulet

El proper dimarts 30 de juliol, a les 21:45 h, nova pel·lícula del segon cicle de Cinema d'Estiu organitzat per l’Associació d’Amics de la Costera al poliesportiu de Novetlè. Es projectarà la pel·lícula La graine et le mulet, en versió original subtitulada en valencià. L'entrada és gratuïta. Es poden adquirir begudes al bar del recinte, que estarà obert. L’entrepà, el podeu comprar al mateix bar o dur-lo de casa.
 

La graine et le mulet (Cuscús) / França / 2007

Director: Abdellatif Kechiche

Actors: Habib Boufares, Hafsia Herzi, Farida Benkhetache

 

Retrat d’una família magrebina establerta al sud de França. El pare, Slimani Beiji, personatge protagonista, es troba en una triple cruïlla laboral, sentimental i cultural. Està  divorciat i passa per una situació delicada perquè l’han acomiadat del treball als molls del port. El seu futur i el de la seua família es presenten incerts. La seua recerca de nou treball es desenvolupa sobre un rerefons de relacions familiars i personals absorbents, i una burocràcia que entrebanca les seues iniciatives, en bona mesura per la seua condició de francès d'adopció. El seu fill li recomana que torne al nord d’Àfrica. Tanmateix, Sillmani té altre projecte: obrir el seu propi restaurant en una vella embarcació oxidada. Les autoritats no li posaran les coses fàcils. Amb aquestes referències tòpiques de partida, el mèrit d'Abdellatif Kechiche (que acaba de guanyar el Festival de Cannes amb La vie d'Adèle) resideix a mostrar amb absolut mestratge la vida real (utilitzant primers plans i diàlegs extensos) i a implicar l'espectador en la lluita dels diversos personatges per aconseguir els seus desitjos, especialment els del personatge principal i el de Rym, la filla de la seua nova parella. A destacar la importància que tenen en la pel·lícula la gastronomia, la música i la sensualitat, elements que conflueixen en un crescendo orquestrat amb mà mestra.

 

Nits de lluna plena

Total: que uns suïssos han descobert que la Lluna influeix en els somnis dels humans. ¡Quina notícia!  Concretament, uns investigadors de l’Hospital Psiquiàtric de la Universitat de Basilea han constatat que la lluna plena altera les secrecions hormonals i lleva la son. Han arribat a aquesta conclusió després d’estudiar una mostra de trenta persones. En ser publicats a la revista Current Biology els resultats de la recerca, la notícia s’ha escampat pertot arreu. Ja es veu que la ciència camina sovint dues passes endarrere de la literatura; que la lluna plena influeix en els humans és cosa que ja sabien els enamorats i els lectors de narrativa fantàstica. El satèl·lit provoca deliris com la licantropia. El cronista medieval Gervase de Tilbury atribuïa els deliris dels licantrops —homes que creien ésser llops i es comportaven com si ho foren— a l’aparició de la lluna plena. En fi, abans que algú descobrisca Amèrica per enèsima vegada, recordarem que els problemes, els maldecaps, també alteren el sistema hormonal i lleven la son.

Provoca insomni, posem per cas, una acumulació de pagaments que la gent ha d’afrontar de manera sobtada. A Xàtiva, sense anar massa lluny, els veïns es veuran obligats a pagar, durant els mesos d’estiu, el 70% dels imposts i taxes municipals, un maldecap que llevarà la son als aturats, als treballadors precaris i als pensionistes. Damunt, hem tingut pleniluni el passat dilluns i tornarem a tenir-lo el 21 d’agost. (El 14, dia d’inauguració de la fira, la Lluna estarà en quart creixent.) ¡Mãemeua! ¿S’imaginen vostès la quantitat de xativins i xativines que perdran hores de son durant el més d’agost? Els veïns domiciliats a l’Albereda —des de Plaça de la Bassa a Jardí del Bes— empalmaran la contaminació acústica de la fira amb la lluna plena. Només podran descansar una miqueta aquells que fugen espaordits. Però tornem als imposts. Ja sabran que el govern central, en mans del mateix partit que dirigeix els nostres afers locals, ha decidit d’augmentar els ingressos fiscals pujant els imposts indirectes, que no distingeixen entre pobres i rics. El Ministeri d’Hisenda ha pujat el tipus normal de l’IVA al 21%.

Aquest percentatge pot tenir sobre la son efectes més devastadors que el pleniluni. Imaginem que el propietari d’una casa situada a la ciutat vella vol reparar la teulada. (Es tracta —no caldria dir-ho— d’una pretensió encomiable; la rehabilitació d’edificis dinamitza l’activitat econòmica, promou l’ocupació en uns moments de crisi immobiliària i beneficia la conservació del patrimoni històric.) L’home demana tres pressuposts i descobreix que la reparació costarà 24.000 euros, però haurà de pagar 6.000 o 7.000 més —un milió llarg de les antigues pessetes— per diferents conceptes: IVA, llicència municipal, imprevists... Sense abandonar encara el seu projecte, es dirigeix a l’Ajuntament; vol saber si hi ha qualsevol tipus d’ajuda oficial (subvenció o préstec amb interès baix i condicions d’amortització favorables) destinada a la rehabilitació de vivenda antiga. La resposta és no. El nostre veí acut en última instància a diferents bancs, però troba que l’aixeta del crèdit està tancada. El pobre home arriba a casa i explica a la seua dona el seguit d’entrebancs que s’ha trobat. «¿D’on traurem els diners?», pregunta ella.

¡Heus ací una nova causa d’insomni! La parella de l’exemple no podrà agafar el son. Passarà les nits en vetlla durant la lluna nova, la creixent, la plena i la minvant. Nombrosos edificis del nucli històric de Xàtiva estan demanant a crits actuacions urgents de reparació de cobertes, cornises i façanes, però l’administració local no preveu, en aquests moments, cap tipus d’ajuda als seus propietaris. De manera que la ciutat vella corre el perill de caure a trossos. Caminar de nit per alguns carrers xativins fa por. Ja sé que no hi veurem el licantrop Waldemar Daninsky de La marca del lobo, pel·lícula dirigida per Enrique López Eguiluz en què l’inoblidable Paul Naschy —en realitat, Jacinto Molina— posava els pèls de punta. Però ganes de mossegar o de clavar una urpada als culpables de tanta alteració del somni no falten, no. Des d’ací, brindem una idea als científics de Basilea: haurien de cercar un antídot contra la descurança dels governants. Així, els ciutadans podrien dormir més tranquils, fins i tot les nits de lluna plena.

 

(publicat a Levante-EMV, el 27/07/2013)