Presentació de La veu de la memòria

Quan veges la barba del veí pelar, posa la teua a remullar

El financial coach enviat per l’autoritat monetària conclogué la seua llarga dissertació amb aquesta comminació final a l’auditori:

—Ja heu vist com pelàvem les barbes de grecs, irlandesos, portuguesos... La dita francesa fa: Si tu vois la barbe de ton voisin brûler, tu peux mettre la tienne à tremper. Per tal d’engreixar els mercats, començàrem per afaitar Marx. Després rasuràrem la barba dels sindicats, els partits d’esquerres i els moviments socials que volien allargar la fase de plena ocupació i creixement econòmic sostenible. Més tard, començàrem a retallar l’estat del benestar, adduint diferents raons de difícil comprensió per als llecs. Gràcies a això, l’economia financera remena avui les cireres. L’altra, la real, ja no ens era d’utilitat. Ara us toca a vosaltres.

—Però jo no tinc barba —s’alçà un dit entre el públic assistent—. Patisc una alopècia galopant.

—Calla’t —li va xiuxiuejar el company del costat—, no siga que encara ens tallen el cap.

“Conforme pitjor, millor”

Ja s’ha dit altres vegades: l’esquerra de l’esquerra sol defendre la teoria del “conforme pitjor, millor”. M’explique: és millor que guanye aclaparadorament la dreta reaccionària; així, tan aviat com els seus dirigents comencen a aplicar retalls i mesures antipopulars, hi haurà un gran esclat social i s’obriran les grans alberedes a la democràcia de debò. Una derivació d’aquesta teoria és la urgència de combatre l’estat d’ànim de les capes populars, renuent a mobilitzar-se massivament contra els governs socialdemòcrates, quan aquests es pleguen davant dels poders globals. S’ha d’aplanar el camí a la dreta, perquè un govern dur i reaccionari facilita, segons aquest corrent d’opinió, la resposta social davant les enormes injustícies comeses per uns i altres. Doncs bé, ara que Rajoy ha esdevingut una mena de monarca absolut, no quedarà altre remei —«per força, els moros van a missa», fa la dita— que abonar-se a la tesi del “conforme pitjor, millor”. Dit en altres paraules: esperem que Mariano es lleve ràpidament la melena, pose en pràctica uns retalls socials encara més dràstics que els vists fins ara, i que això propicie una ràpida estavellada de la dreta.

S’ha de recordar, però, que aquesta teoria és, en realitat, un camp sembrat de mines. Primer, caldria acotar què entenem avui per classes populars o classes treballadores. Els autors de l’obra Hay alternativas, han posat de manifest com la “revolució conservadora i neoliberal” de Margaret Thatcher i Ronald Reagan «posà en marxa una estratègia política i cultural orientada a introduir nous valors socials que fomentaren l’individualisme i la fragmentació social, els quals, junt a l’atur i l’endeutament com a resultat de menors ingressos, sempre actuen com a font de submissió i desmobilització política». Les polítiques neoliberals han produït canvis graduals no sols en la base productiva i financera, sinó en tot l’orde social, en la forma de ser i actuar dels individus, com a conseqüència de la desigualtat i la desocupació provocades per aqueixes polítiques. La classe obrera ha desaparegut. Els assalariats estan molt dividits. S’han perdut la unitat i la consciència de classe. Les capes més privilegiades dels assalariats han esdevingut affluent workers que es consideren operadors, en comptes d’obrers. S’ha substituït el concepte de classe obrera pel de classe mitjana.

D’altra banda, les dades concretes no corroboren la pretesa submissió dels treballadors als governs socialistes. Al govern de Felipe González se li feren quatre vagues generals (en 1985, 1988, 1992 i 1994), algunes d’elles amb un enorme seguiment; a Zapatero, li n’han convocat una. Hi ha la tendència inveterada a ser més crític amb l’esquerra que amb la dreta. Quan els socialistes prenen mesures antipopulars, la gent es revolta; quan les pren la dreta, la gent acota el cap (pel que es veu, encara no ha desaparegut el costum ancestral d’inclinar-se davant dels senyors). No està clar, per tant, que el poble es vaja a revoltar aviat contra el govern de Rajoy. Tampoc no veig massa clar que un esclat social imminent òbriga les grans alberedes a una esquerra decidida a impulsar polítiques econòmiques d’esquerres. De moment, tindrem un govern absolut del PP, que governarà l’estat, les autonomies, les diputacions i les grans ciutats. I el recanvi a mitjà termini, si Rajoy s’entesta a seguir aplicant les mateixes polítiques constrictives —de manera més dura encara— i s’estavella, podria ser un govern de tecnòcrates com el de Grècia o el d’Itàlia. Visca Goldman Sachs Group, Inc. i visca la democràcia! I mentrestant, ja dic, ens abonarem  a la teoria del “conforme pitjor, millor”. Quin remei!

Nostàlgia dels països boreals

Avui dissabte és jornada de reflexió electoral, una peculiaritat autòctona. (En altres països amb democràcia ben acendrada —al Regne Unit, posem per cas— no existeix jornada de reflexió; es pot fer propaganda partidària fins i tot el mateix dia de les eleccions, davant dels col·legis.) Altra característica del sistema electoral espanyol és l’escassa vinculació entre els parlamentaris electes i els seus votants. Les circumscripcions són provincials i no existeix oficina del diputat. Els ciutadans no tenen, per tant, cap relació amb els seus representants. En realitat, les eleccions generals només dirimeixen quin candidat a la presidència obtindrà  més escons i podrà formar el govern de l’estat. Per això, la ciutadania sol tenir la percepció que els grups parlamentaris són una tropa llunyana i anònima que, seguint les indicacions del cap de files, es limita a votar sí o no, o a votar en blanc, quan es debat un projecte de llei. De fet, els partits polítics estatals han col·locat sovint, a les llistes valencianes, candidats paracaigudistes o cuneros.

Un candidat cunero és aquell que, sense tenir cap relació amb una circumscripció —o tenint-la molt dèbil—, forma part d’una de les seues llistes electorals. Des dels orígens de la democràcia, el número de “paracaigudistes” que s’han llançat sobre el país és nombrós. Abril Martorell, per exemple, que estiuejava de menut a Picassent, encapçalà la candidatura d’UCD per València. EUPV arribà a presentar Cristina Almeida, oriünda de Badajoz, com a cap de llista per Alacant. El PSOE també ha tirat mà dels cuneros sovint: José María Maravall, María Teresa Fernández de la Vega... Però la palma se l’emporta, sense cap dubte, el PP: Nacho Uriarte, José María Michavila, Federico Trillo... Sortosament, el paracaigudisme ha minvat; quasi totes les llistes que es voten demà estan encapçalades per gent vinculada al país (així i tot, Trillo, natural de Cartagena, ocupa per enèsima vegada el primer lloc a la llista popular d’Alacant).

Tothom sap que els diputats intervenen poc als debats —els de peu solen romandre callats—, que fallen més que una carrabina de fira a les seues obligacions laborals —és freqüent veure l’hemicicle pràcticament buit—, que cobren sous, complements, dietes i jubilacions molt suculents... Durant la campanya electoral, s’ha sentit dir, al líder d’un partit majoritari, que caldria reduir el nombre de diputats. Tal i com estan les coses, potser pagaria la pena d’eliminar-los tots i establir un sistema de vot ponderat —d’acord amb els resultats dels comicis—, que fins i tot es podria articular a través de mitjans telemàtics, sense necessitat de presència física a l’hemicicle. (El Senat, vist que no serveix per a res, es podria eliminar ja.) Entre les propostes del Moviment 15-M hi ha una, la revisió del sistema electoral, que podria solucionar les coses. Ara bé, com això requereix l’acord dels grans partits, ja ens podem acomiadar d’una nova llei que corregisca el bipartidisme hegemònic a l’escena política espanyola.

En aquestes circumstàncies, quina cosa hem de reflexionar els xativins? No sé. Els seguidors dels partits polítics són com els fanàtics d’un equip de futbol, d’una fidelitat a prova de bomba. Altres persones també tenen ja decidit què faran amb el seu vot. La jornada de reflexió sols serà d’utilitat per als indecisos i els defraudats. Tinc unes amigues vacil·lants que encara no saben si votaran a pallús conegut o a savi per conèixer. Jo els dic: «Teniu altres possibilitats: quedar-se a casa, a recer de la pluja, o votar a candidats pròxims, de la terra, que porten una mica d’aire fresc a la Carrera de San Jerónimo.» A mi, en realitat, només em pica la curiositat una cosa: saber com celebraran la victòria els militants del partit que guanye. A Xàtiva, la prepotència i la falta d’estil d’alguns s’havien traduït fins ara en llançament de coets, com fan els exaltats del futbol. Però se’ns anuncia una manera distinta i sorprenent d’exterioritzar la saragata: xampany i dones. (I mentrestant, les farmàcies sense cobrar els medicaments, i les persones dependents sense ajudes.) De vegades m’entren ganes d’emigrar a qualsevol país boreal.

(publicat a Levante-EMV, el 19/11/2011)

Probable demolició del benestar social

A la dècada dels noranta, mesos abans del final del darrer govern de Felipe González, se sentia contínuament allò de Váyase, señor González. Reconec que, d’alguna manera, jo també em vaig sumar a la cobla; era l’època dels casos de corrupció del PSOE i la guerra bruta contra ETA. Molta gent d’esquerra opinava que els socialistes mereixien un bon càstig. Ara no se sent cap cantilena, perquè Zapatero va anunciar fa mesos que no repetiria com a candidat a la presidència del govern, i totes les enquestes pronostiquen que Mariano Rajoy serà el guanyador de la pròxima cita electoral. Quan marxà Felipe González, vingueren Aznar, Álvarez Cascos, Isabel Tocino, Federico Trillo... Ara podrien venir Rajoy, Cospedal, Saénz de Santamaría, González Pons...

El meu parer sobre els càstigs electorals —d’alguna cosa ha de servir l’edat i l’experiència— ha experimentat variacions; des la meua perspectiva d’esquerres, el puniment al PSOE, per no haver aplicat un programa veritablement socialdemòcrata, mai no hauria de consistir a obrir les portes de bat a bat a la dreta cavernícola —que és allò que tenen pensat de fer molts electors diumenge vinent. Això sí, després del terrabastall electoral, els socialistes haurien d’interrogar-se sobre la seua gestió de la crisi, i no mirar cap a un altre costat. Jo desitge que ningú no obtinga, a les pròximes eleccions, la majoria absoluta. I de cap manera em sedueix la idea d’un govern presidit pel cap dels mateixos que governen a casa nostra des de fa temps.

Si això s’esdevé, esperem almenys que la probable demolició del benestar social, fins a extrems insuportables, acabe estavellant-los com més aviat millor. Mentrestant, com que els socialistes valencians baixaran previsiblement tres o quatre graons més cap al seu infern particular, no estaria mal que el nacionalisme progressista valencià assolís per fi representació parlamentària a Madrid. No sé si la seua presència serviria de molt, però almenys visualitzaria una opció nova i diferent. El bipartidisme ja comença a ser francament anguniant. Tanmateix, s’ha de recordar que hi ha molta més pluralitat a la banda esquerra que a la banda dreta de l’espectre polític. El bloc de dretes és monolític. Això i les martingales de la llei electoral solen afavorir descaradament les hosts conservadores.

Mare, quina por!

Generalment, quan arriben eleccions generals, els partits que tenen les enquestes en contra solen apel·lar a l’argument de la por. Ara bé, ho fan —com diria jo?— d’una manera massa rutinària, sense creativitat. «Si guanya en tal, congelarà les pensions», solen dir, intentant acollonir els avis. I clar, com que els avis ja han sentit moltes vegades aquesta cançó, no solen picar l’ham. Damunt, en aquesta ocasió, qui realment ha retallat el sou als funcionaris i ha congelat les pensions dels majors és el partit que previsiblement perdrà les eleccions del proper diumenge. ¿Hi ha motius, en vista d’aquestes previsions, per a tenir por? I tant! Anem a explicar el perquè.

Si obté la majoria absoluta, Rajoy serà com el rei Lluís XIV de França. La France c’est moi, deia el monarca gal; L’Espagne c’est moi, podrà dir Mariano Rajoy. El PP manarà a Xàtiva, a la Diputació, a la Generalitat i al Govern de l’Estat. Rajoy serà una mena de reietó absolut. Més d’un pensarà: «Sí, però encara no has dit de què s’ha de tenir por.» Anem allà! Està clar que Zapatero s’ha plegat als designis dels poders globals; Rajoy, en canvi, “és” part d’aquests poders. Les retallades amb què ens ha obsequiat durant aquesta legislatura el govern socialista seran una minúcia comparades amb aquelles que presumiblement durà a cap el govern del Partit Popular, seguint els desigs dels mercats.

De fet, Dolores de Cospedal ja ha anunciat que la gent es tirarà al carrer quan el PP començe a destapar el seu programa ocult. En què consistirà aquest programa? «A qui no vol cols, dos plats», fa la dita. La idea, pel que portem vist a les comunitats governades pel PP, és posar a la venda l’estat del benestar complet: privatització de la sanitat, l’educació, les pensions, les oficines d’ocupació, les televisions públiques, les infraestructures... (Només alguns d’aquests serveis públics —dispensaris, escoles— sobreviuran amb un caire merament residual i assistencial.) Es podrien decretar, per exemple, el copagament de l’assistència sanitària i un augment del percentatge que han de pagar els malalts pels medicaments que necessiten. (Els populars parlen insistentment d'aquests plans.)

També podrien arribar l’augment de les taxes universitàries, noves retallades salarials als funcionaris, la disminució de les pagues extres als treballadors, l’augment de l’edat de jubilació, el comiat lliure, la desregulació de la negociació col·lectiva, l’augment de l’IVA, el retall de les plantilles de funcionaris; la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions... Finalment, Rajoy ja ha anunciat que pensa modificar —per enèsima vegada— la llei d’educació i totes aquelles normes que asseguren a diversos sectors socials el gaudi més efectiu de llurs drets civils: dret a l’avortament, matrimoni homosexual... Anem a estar governats al dictat de l’Església!

I totes aquestes mesures es podran prendre sense cap problema, gràcies a una còmoda majoria absoluta. Molta gent no sembla, però, tenir por d’aquestes perspectives. Ni indignats del 15-M, ni nassos! Una plèiade d’electors, farta de les polítiques socialistes, votarà a un partit que pensa dur a cap unes polítiques encara més escorades a la dreta, als postulats de les teories neoliberals que acabaran abocant-nos al caos i la ruïna absoluts. ¡Com són de misterioses, de vegades, les reaccions humanes! Molta gent votarà —tot i saber que és una persona indolent i flemàtica— al “Rei Sol”, només pel gust d’enviar Zapatero a fer punyetes. Mare, quina por! Si almenys es produís un miracle d’última hora, si el PP no obtingués la majoria absoluta i fos possible un govern de coalició amb el concurs dels nacionalistes i EU...

La solució, a quatre passes

La salut és lo primer

—Saps? No hi ha cap principi universal, immutable o sagrat que obligue a finançar la seguretat social amb les aportacions dels futurs perceptors. Es tracta d’un d’aqueixos dogmes de fe acceptats per molta gent, la inconsistència dels quals ningú no es molesta a rebatre seriosament. Sí, home, com els de la santíssima trinitat o la infal·libilitat papal, posem per cas. ¿Amb quins diners s’han construït la CV-640, la presó de Villena o les instal·lacions de Canal 9? ¿Només amb diners dels respectius usuaris, els automobilistes que circulen per l’autovia, els delinqüents empresonats o els espectadors de la televisió valenciana? Noo!! Aquestes obres públiques s’han enllestit amb els diners dels impostos. I ningú no ens ha preguntat si som usuaris habituals de la CV-640 o si veiem Canal 9. De fet, jo no el veig per prescripció del meu metge de família. Llavors, per què no s’han de poder utilitzar els impostos per a finançar la seguretat social, o almenys una part d’ella? Com? Que tota la vida s’ha fet de l’altra manera. Escolta: doncs ja és hora d’anar canviant, no? La bona qüestió és que ens estan venent la moto, dient-nos que el futur de les prestacions socials és molt negre. Claar! Normal! Amb tanta gent a l’atur. Negre no, negríssim! I quina cosa se’ls ha acudit als polítics de la dreta? Privatitzar la sanitat, tu. Ara ens toca anar a Adeslas, Sanitas o què sé jo. I va i resulta que aquestes companyies privades els tenen dit als seus facultatius que s’han d’estalviar diners. En Aragó també, sí. Total: que la meua dona anà ahir a la consulta de ginecologia i obstetrícia, i mira el tractament que li va receptar la doctora.

—No em digues! Ostres, això sí que és un genèric, tu. Un tractament com aquest li vindria però que molt bé a la meua parenta. Avui mateix parlaré amb ella. No, si sempre ho he pensat: com l’empresa privada no hi ha res. Que sí, home, que sí. I com has dit que s’anomena aquesta companyia? Li diré a l’Empar que ens hem d’esborrar del Servasa. Ens apuntarem a... Aleslas? M’és igual. Encara que s’haja de vindre a Saragossa, tu! La salut és lo primer.

Sic transit gloria mundi

 

Qui en traurà profit?

Ara mateix, molta gent no deixa de fer-se la mateixa pregunta: qui traurà profit electoral del cessament definitiu de les accions violentes d’ETA? Tot i acceptar la possibilitat d’equivocar-se, la majoria creu que només se n’aprofitarà l’entorn de la il·legalitzada Batasuna. I clar, a alguns els trau de polleguera aquesta perspectiva. «¿Com és possible que la decisió etarra de no matar mai més puga traduir-se en vots per al seu entorn polític?», s’interroga més d’una persona. L’explicació és relativament senzilla. El final de la violència dificulta la impugnació de la nova marca abertzale, Amaiur. (De fet, el govern i  la fiscalia ja han decidit de no impugnar-la.) El món radical basc recuperarà, per tant, els vots perduts per les successives sigles declarades il·legals. Una part d’aquells vots havia engreixat l’abstenció, és cert, però altra part havia anat a parar provisionalment a distintes forces polítiques (especialment al PNB). Ara, Amaiur els recuperarà. En aquest sentit, cal recordar que Bildu, la marca predecessora d’Amaiur, es quedà tan sols a cinc punts de distància de la primera força política basca, el PNB, a les darreres eleccions locals. Una distància, ja es veu, ben curta.

El món abertzale sempre ha tingut un viver important de vots, però la millora dels seus recents resultats electorals té altres possibles explicacions. El nacionalisme basc més moderat sol sentir —malgrat la seua incomoditat per les accions violentes— certa simpatia envers els activistes d’ETA. Recordem la frase d’Arzalluz: «Uns agiten l’arbre i altres recullen les anous.» Les accions d’ETA privaven el seu entorn polític d’un recolzament electoral més ample. Amb el cessament de la violència, part del nacionalisme moderat es repensarà el seu vot. Actuarà com el pare que rep el fill pròdig. I no seria estrany que aquest fill faça seus els fruits de la noguera, almenys durant un temps. Recordem que la nova marca sobiranista compta amb el concurs d’Aralar. En definitiva, veurem novament, després del pròxim dia 20, com els diputats abertzales fan acte de presència a la Carrera de San Jerónimo (fins i tot cap la possibilitat que puguen formar grup parlamentari propi). Seria el corol·lari lògic al llarg període de proscripció política imposat pel PSOE i el PP a l’esquerra basca. Els dos partits espanyols s’ho haurien d’haver pensat millor.

Haurien d’haver pres exemple dels partits majoritaris britànics, als quals no se’ls passà pel cap d’il·legalitzar el Sinn Féin irlandès, braç polític de la banda terrorista IRA. Ara, en escampar-se per moltes zones d’Euskal Herria la sensació que els soldats tornen de la guerra, l’entorn polític de la banda podria atreure un flux de simpatia que desborde el PNB. (Sí, ens pot semblar inaudit, però una franja gens menyspreable de l’electorat nacionalista pensa que els anteriors gudaris , tant si estan llicenciats com si estan tancats a les presons, són una mena de reservistes o presoners de guerra.) Això sí, serà difícil que els abertzales conserven indefinidament el corrent d’afecció. El temps acabarà posant cadascú al seu lloc. Cal recordar que ETA es proclama marxista leninista. No crec que el conjunt de la societat basca estiga per a bromes. En acabar-se la primera onada de congratulacions pel final de la violència, els electors —inclosos els nacionalistes— exigiran a tots els partits que gestionen i, si és possible, acreixen les quotes de benestar amb què compta Euskadi, més elevades —cal recordar— que les vigents a la resta de l’Estat espanyol. El conglomerat radical es desinflarà si no dóna resposta a aquesta demanda.

Errare humanum est, errare humanum oest

Què faig? Estic feta un embolic. De menuda, ma mare em deia: «Ets l’eterna indecisió!» En arribar a l’adolescència, em passava hores davant de l’espill. «¿Em fique la minifaldilla roja i el suèter blanc a ratlles roses o els vaquers blaus i la brusa verd maragda? Quina combinació em pararà millor?» Amb els xics, em passava igual; m’agradava Alfred, però també em feia gràcia Enric. «No et convenen ni l’un ni l’altre», feia la mare. Finalment, vaig elegir Rocabuix —no sabria dir el perquè. Amb ell, continue experimentant l’eterna indecisió. «Què faig? ¿Demane el divorci o el mate? ¿L’ofegue directament o li pose dosis graduals d’arsènic als menjars?» Quan encara festejàvem, ja discutíem per coses que jo no captava aleshores en la seua veritable dimensió. Per exemple: si jo volia anar a veure una pel·lícula de Robert Redford, ell volia seure en un bar on hi hagués televisor, perquè retransmetien un partit del Barça; si jo volia anar a la platja, ell preferia la muntanya... De fet, ens vam barallar unes quantes vegades, però sempre acabàvem reconciliant-nos. En política també tenim les nostres discrepàncies: Rocabuix diu, posem per cas, que el partit col·lectivista ha fet mèrits sobrats perquè l’enviem a fer la mà; jo, en canvi, no sé què fer, perquè trobe que els altres encara ho han d’empitjorar més. Així que acabaré votant a la tercera via, no sé, o abstenint-me, com diu Rocabuix que farà el seu amic Radaurí, un dimoni cucarell independentista i republicà. No sé... Això sí, el meu marit em té tipa; no deixa de repetir destrellats. Segons ell, ara va i resulta que és millor que la gent d’ordre de tota la vida guanye les eleccions. «Si les coses no s’han d’apanyar en anys, que els representants del capital s’estampen com més aviat millor. I ja tornaran els col·lectivistes quan s’hagen regenerat a la puta oposició», diu amb cara de mala llet. Jo, la veritat, no vull que guanyen els de l’escapulari ni farta de vi. Mare meua, què faig? Quins dilemes!

Se va el caimán, se va el caimán

 

 

Abstenció?

Des de fa dies, apareixen a la blogosfera propostes d’abstenció activa de cara a les pròximes eleccions del dia 20. Totes tenen la seua lògica, si més no aparent: part de l’electorat socialista —l’ala més esquerrana, cabrejada amb les mesures neoliberals preses pel govern de Rodríguez Zapatero— podria votar Compromís, EU o abstenir-se; els independentistes diuen que aquestes no són les seues eleccions i titllen Compromís de formació aigualida i neoblavera; molts indignats no se senten representats per ningú... Un company de blogosfera ha dit que aquestes són les eleccions del je ne sais quoi. En principi, jo no tinc pensat d’abstenir-me. Trobe que l’abstenció no servirà de res. És possible, segons les enquestes, que no vaja més enllà del 30%. Pensem que els electors i els simpatitzants del PP, que ja oloren un triomf aclaparador, acudiran a votar en massa. (També hi acudiran gents de pelatge divers; els qui busquen una taula de salvació equivocada, els qui volen pegar-li un puntelló al PSOE...)

Amb un índex d’abstenció del 30%, els partits polítics majoritaris no se sentiran al·ludits. Per a prendre-se-la seriosament, caldria una abstenció massiva, altíssima. I així i tot és possible que els partits hegemònics continuaren mirant cap a d’altre costat. Recordem què va passar a Catalunya amb el nou Estatut: sotmès a referèndum, s’aprovà amb una abstenció del 60% més o menys, però els partits polítics que promovien el vot afirmatiu estaven la mar de satisfets, perquè la majoria dels catalans, segons ells, havia recolzat la reforma estatutària. Quan la gent no acut a votar, els governants solen dir que ha fet bon dia i les famílies han sortit d’excursió, o que ha fet un dia de gossos i no abellia sortir de casa. Com que no hi ha manera de provar l’abstenció activa i conscient, els polítics acaben atribuint-la a simple passotisme, a desafecció envers tot allò que faça olor a política o al mal oratge. És més, l’abstenció alta permet d’aconseguir un escó amb menys vots, i afecta igualment tots els partits, grans o menuts.

Hi ha també la temptació del vot en blanc. Aquest vot és demolidor per a les minories. És vot vàlid, tal com contempla la Llei Electoral, però no computa, és a dir, no passa a la fase de repartiment d’escons. Altera a la baixa, per tant, els percentatges de vots obtinguts pels partits, cosa que perjudica particularment aquelles forces minoritàries que lluiten per superar el tant per cent mínim exigit per a obtenir representació parlamentària. En resum: és evident que perjudica moltíssim els partits menuts i beneficia els grans.

La mare de tots els debats

Els dos polítics que debatien ahir ho tenien francament complicat. Rubalcaba no sabia com vorejar les decisions econòmiques i socials preses pel govern socialdemòcrata de què ha format part fins a dates molt recents. Aquestes decisions, recordem-ho, s’han pres al dictat dels denominats “mercats”, en realitat un grup ben reduït de polítics i especuladors (directius dels bancs centrals, gestors de bancs privats i fons d’inversió d’alt risc, propietaris de grans fortunes, accionistes majoritaris de grans empreses multinacionals...). El govern de Rodríguez Zapatero ha comès sis errors colossals: no punxar, quan encara tenia possibilitats de fer-ho, la bombolla immobiliària, no apostar més decididament per un nou model productiu, no reconèixer la crisi quan aquesta començava a traure les orelles, prendre mesures demagògiques per a guanyar les darreres eleccions generals (la decisió de donar 2500 euros a cada xiquet nascut, per exemple), afavorir els culpables de la crisi i carregar l’ajust sobre les esquenes dels treballadors, i anunciar falsament l’aparició dels denominats “brots verds”. Tots aquests errors es resumeixen en una sola frase: Zapatero s’ha plegat en excés a les pressions dels poders globals i a l'oportunisme polític.

Es podran fer conjectures sobre les escasses possibilitats que tenia el govern socialista de defugir les pressions. Jo mateix era dels qui opinaven que Rodríguez Zapatero tenia un marge de maniobra molt estret; si un estat com el nostre s’hagués sortit de les regles del joc imperants en Europa —on ara mateix mana la dreta pura i dura— els atacs a la nostra economia haurien estat ferotges. Entre el blanc i el negre està, però, el gris. L’actual president del govern ha portat les coses a l’extrem. Pactà, posem per cas, d’incloure a la Constitució, sense consultar a la ciutadania, el dogma neoliberal del dèficit zero. I encara més: quan el primer ministre grec, Yorgos Papandreu, anuncià la seua intenció de convocar un referèndum —per a donar la paraula als seus conciutadans, que han d’engolir-se, tant si vols com si no vols, unes mesures d’ajust duríssimes—, Zapatero féu els cors a Nicolas Sarkozy i Angela Merkel, i es llançà a la jugular del seu company d’Internacional Socialista. (De tota manera, Papandreu tampoc no ha resultat ser un rebel irredempt; més bé ha acabat practicant allò tan valencià d’arrancâ de burro, parâ de rossí.) En definitiva, la gestió econòmica de Zapatero ha resultat insuportable fins i tot per a molts simpatitzants socialistes.

Rajoy, en canvi, havia de vorejar altre perill: deixar al descobert alguna de les cartes que amaga. (Si l’electorat arribés a saber les veritables intencions de la dreta, les enquestes es podrien tornar en contra seua.) Així que tot el debat va transcórrer per senderes previsibles: el candidat socialista tractant de destapar les cartes del contrincant; el candidat popular retraient al socialista els errors comesos pel seu govern i anunciant un canvi que no va concretar en què consistirà. Qui dels dos va guanyar? No sabria dir. A Rubalcaba, el van trair l’inconscient i les enquestes; durant el primer bloc, actuava com qui ja se sent irremissiblement relegat a l’oposició (al segon bloc, es va sobreposar, probablement advertit pels seus assessors). Per la seua banda, Rajoy estava nerviós, llegia molt i es va equivocar sovint. ¿Haurà influït el debat en els indecisos? ¿Aconseguirà Rubalcaba arrapar algun vot que atenue la previsible derrota? Tampoc no estaria mal que l’espectacle bipolar difós anit anime algun indecís a votar pels partits minoritaris de caire progressista que també participen a la contesa electoral. La solució, el pròxim dia 20.

D’excursió per Nova York

Tothom sabia que l’anunci del final de la violència era imminent. A ningú li cabia en el cap que els diversos assistents a la Conferència Internacional de Pau (Kofi Annan , Gerry Adams, Bertie Ahern, Pierre Joxe, Gro Harlem Brundtland) hagueren vingut a Donostia sense tenir un compromís previ d’ETA d’anunciar públicament el final de les seues activitats. Tothom ho sabia. Ho sabien Zapatero i Rajoy, que ho havien parlat uns dies abans per telèfon. Ho sabia Arzalluz. Ho sabia una persona molt ben informada, Jesús Eguiguren, que per això mateix havia acudit al palau d’Ayete, on se celebrava el happening que la banda terrorista necessitava com a coartada, per a salvar la cara davant dels seus. Ho sabia fins i tot l’inefable Esteban González Pons, malgrat haver soltat aquella parida seua: estos [els assistents a la conferència] no tienen ni puñetera idea de lo que sucede en el País Vasco. ¿I Patxi López Álvarez, lehendakari del Govern Basc? ¿Ho sabia Patxi? ¿Sabia que la banda terrorista anava a anunciar el final de les seues activitats? Sembla que sí; altrament, hauríem de pensar que és un incompetent o un lehendakari molt mal informat —no sé quina de les dues coses és pitjor. Prova que estava ben assabentat són les paraules d’Eguiguren:  «El lehendakari s’hauria d’haver cremat per la pau». (Al pobre Eguiguren l’obligaren a retractar-se d’aquestes paraules i hagué de demanar disculpes al lehendakari.) Doncs bé, tot i ser sabedor que s’aproximava el final de la violència, Patxi López decidí de fer un joiós viatge als Estats Units d’Amèrica. Quan la banda terrorista anunciava l’esperada notícia, Patxi López estava d’alegre excursió per Nova York. Algú ho entén? En un reportatge de televisió, un jove basc afirmava estar més interessat pel partit de l’Athletic que pel final del terrorisme. El lehendakari feia la impressió d’estar molt més interessat per l’Empire State Building que pels esdeveniments del seu país. Quines coses!