Música al Genovès

Ja s'acosta el Corpus

Tant de bo hi haja sort

El 1996, s’esdevingué un episodi que els bons aficionats al futbol encara recordaran. El Numancia, l’equip de futbol de Sòria, després de desfer-se de la Real Sociedad, el Racing de Santander i l’Sporting de Gijón, en les successives eliminatòries de la Copa del Rei, es plantà davant del Barça. David contra Goliat! Un club modest de Segona B, pràcticament desconegut per als mitjans de comunicació, s’havia col·locat als quarts de final de la Copa. L’equip sorià era entrenat en aquella època per Lotina. L’heroi per excel·lència del Numància, tant als camps rivals com a casa, fou un tal Barbarin, un vertable matagegants. El Numancia li plantà cara al totpoderós equip de Johan Cruyff: en Los Pajaritos, empatà a dos gols; durant el partit de tornada, al Camp Nou, un gol de Barbarin arribà a eliminar momentàniament els blaugranes. Quinze mil sorians que havien viatjat a Barcelona somniaren durant uns instants. Finalment, el Numància caigué derrotat per tres a u. Però malgrat la derrota, la gesta de Los Pajaritos quedà gravada en la memòria de tots els aficionats al futbol.

Una amiga meua, Mari Cruz, soriana arrelada a València, encara m’ho recorda quan ens retrobem. Durant les passades vacances de Setmana Santa i Pasqua, posem per cas, coincidirem en un viatge per Hongria. Durant els passejos per les vores del Danubi, férem pronòstics sobre els partits de la màxima rivalitat entre Barça i Real Madrid. Mari Cruz em digué: Ya sabes que mi equipo es el Numancia, pero... (Deixarem ací la cosa i no desvetllaré les preferències de la meua amiga.) I tot açò m’ha vingut a la memòria perquè l’Olímpic es jugarà aquest cap de setmana l’ascens a Segona B, la categoria en què militava el Numancia en 1996. L’equip xativí ha de jugar el partit d’anada contra l’Izarra, a l’estadi de Merkatondoa. I aquest club navarrès d’Estella —mireu si és petit el món— està entrenat per Jorge Barbarin, autor del gol al Barça (va substituir fa poc l’anterior tècnic, Miguel Sola). La vida està feta d’aquestes casualitats.

Si tirem mà dels manuals clàssics, l’Olímpic hauria de mantenir intacta la pròpia porta i clavar un gol almenys. I ja sabeu: quan es guanya per la mínima, en un partit transcendent, els equips senten la temptació de tancar-se al camp propi i esperar que el cronòmetre vaja rodant. Perill! Una cabotada perillosa del rival, una jugada a baló parat o qualsevol casualitat poden desbaratar la situació. Quan el marcador a favor és molt curt, paga la pena, doncs, de seguir tocant la pilota. En comptes de atrinxerar-se i llançar balons fora, en comptes de fer temps amb qualsevol ardit, deixant que el no res consumisca els minuts, cal obrir bé el camp i tocar, tocar i tocar, com fan els equips bons: el Barça, els equips brasilers de l’època daurada, la selecció que dirigeix Vicente del Bosque. La pilota ha d’anar i tornar d’un costat a l’altre, endavant i endarrere, totes les vegades que calga, sense precipitacions, sense ansietats, sense urgències, gaudint de la situació, gaudint del futbol, enardint els seguidors propis i els entesos de l’equip rival.

Com deia Àngel Cappa, després d’una penúltima passada pot presentar-se aquella jugada que sempre apareix quan hom té precisió i paciència. De tant anar i venir darrere del baló, sense tocar-lo, els rivals acaben deixant al punta l’espai d’un oceà. Quan no toquen el baló, els adversaris cauen en la distracció i l’angúnia. S’obliden dels marcatges, dels espais i, sobretot, del punta, que advertirà el darrer toc subtil de l’home de mig camp i es trobarà sol amb la pilota que els rivals han vist passar sense poder agafar-la. L’ariet veurà el baló davant, botant suaument, i el porter sortint per a evitar l’estocada. ¿Serà capaç de tot això un equip humil com l’Olímpic, amb una davantera ben justeta? Qui sap! Tant de bo hi haja sort. És possible —ja ho vaig dir fa dos anys— que els adversaris de Rus desitgen la derrota a mans de l’Izarra. Els bons aficionats xativins deleren, en canvi, l’ascens a la categoria de bronze, ben bonica. L’Olímpic podria somniar, l’any vinent, amb gestes com les del Numancia a Los Pajaritos.

(publicat a Levante-EMV, el 18/06/2011)

18 de juny: no a les retallades, sí al valencià

Dissabte cal tornar a dir sí al Valencià. Escola Valenciana, en el marc de la Plataforma per l'Ensenyament Públic, convoca a la manifestació de demà dissabte a València. La manifestació se centra en la reivindicació del model educatiu en valencià i en la protesta per les retallades al sistema públic. Tots i totes som conscients de les últimes agressions a l'escola pública. Totes i tots sabem que cal plantar cara a aquesta Conselleria entestada a devaluar l'educació valenciana. Tots i totes rebutgem la cessió de sòl públic per a empreses privades. Totes i tots volem que l'alumnat valencià estudie en unes condicions dignes, amb les instal·lacions adequades, amb el professorat necessari i sense increments de ràtios. I a més, després de les últimes ocurrències de Font de Mora, amb l'anunci de l'inici del seu pla de fals plurilingüisme (un pla que suposa un atac al gran consens que suposà el disseny de les línies en valencià, que ens vol enganyar amb l'ensenyament en anglés però sense la formació necessària per al professorat i que suposarà una reducció en el nombre d'aules) la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic ha decidit convocar una manifestació el dissabte 18 de juny.

Restitució del nom de la ciutat

Aquesta vesprada, aprofitant la presentació del número 14 de la revista Papers de la Costera (un monogràfic dedicat al 400 aniversari de l’expulsió dels moriscos), es presenten també a la Casa de Cultura una serigrafia d’Ernesto García Lledó i el programa d’activitats amb què l’Associació d’Amics de la Costera està commemorant el bicentenari de la restitució del nom de la ciutat per acord de les Corts de Cadis.

Batalla ideològica

Si la comunitat escolar —associacions de pares, organitzacions relacionades amb el món de l’educació i, sobretot, sindicats d’ensenyants— no es mobilitza, el PP acabarà capgirant tot el sistema educatiu valencià i farà passar el professorat dels centres públics per les forques caudines. Allò que va dir Rus, a estos hi ha que rematar-los, s’acomplirà inexorablement. Un amic meu, funcionari de la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques, i votant de l’esquerra, diu amb sorna que els servidors públics cobren massa, que encara hi ha marge per a retallar-los els seus drets; protesten molt en rogles, sales de professors, despatxos i bars, però participen ben poc a les mobilitzacions reivindicatives. Per això, la Generalitat podria estar preparant una nova retallada de sous. Segons el meu conegut burleta, els funcionaris se situaran al nivell salarial adient el dia que es posen en peu de guerra si el govern intenta rebaixar-los-el més. «Mentrestant, ja dic, cobren massa», conclou rialler. No li falta raó al meu amic.

Per als dirigents populars, el principal problema educatiu no és el fracàs escolar sinó l’escassa incidència del PP al sector; l’enorme control polític que exerceixen a les institucions públiques no té translació en un sector que es mostra rebel i poc permeable a la política d’imposicions i acudits. No puede ser que un sindicato nacionalista y de izquierdas —referint-se a l’STEPV— sea mayoritario en el sector educativo cuando ni siquiera tiene representación política, va dir Font de Mora a principis d’any durant un sopar amb militants del seu partit relacionats amb el món de l’educació. Tot seguit, el conseller va animar a la mobilització i a ocupar els llocs de representació del sector. Aquí es donde está la gran batalla ideológica, en la educación, conclogué el president de la Generalitat. Més clar, l’aigua: la dreta s’estén com una xarxa capil·lar per bona part de la societat valenciana, però no acaba de controlar l’àmbit de l’ensenyament públic. Es disposa, per tant, a canviar les coses.

La confrontació ja havia començat molt abans de la campanya electoral, amb mesures com ara la reducció de places a les oposicions, la supressió de les comissions de servei, l’assetjament a l’STEPV, la supressió dels anteriors programes d’educació sexual, els intents d’introduir el xinès i marginar el valencià (oferint poques places i professorat sense requisit lingüístic docent), l’augment de concerts i la concessió de terrenys públics per a la construcció de centres privats concertats... De més a més, les autoritats educatives guardaven al calaix un seguit de documents —decrets, ordes, resolucions, instruccions— que anirien veient la llum un cop passades les eleccions (és possible que alguns continuen amagats fins després de les pròximes legislatives). Amb aquest arsenal legislatiu i reglamentari, el PP intentarà aconseguir diferents objectius: reduir part del dèficit públic a costa dels funcionaris, castigar el professorat rebel, potenciar l’ensenyament privat en detriment del públic, implantar el seu model ideològic a tot el sistema educatiu valencià i frenar qualsevol embranzida de l’ensenyament en valencià. Com és veu, una operació de gran abast que rebrà l’impuls de la nova majoria absoluta a les Corts Valencianes.

No res, secrets d’adolescència!

No res! Que Laia, la mare del Jordi, em provocava una gran torbació. Era una dona madura d’uns quaranta anys. L’havia vist per primera vegada un dia que jo havia anat a ca Jordi a fer un treball de Biologia. Vaig picar a la porta i obrí ella. «Hola! Ets Miquel?», va preguntar amb un somrís encantador. S’apoderà de mi una gran agitació. «Està Jordi?», encertí a pronunciar a males penes, mentre notava com em pujava la calor a les galtes. «I tant! Passa, passa.» I no res, vaig seguir la dona per un llarg passadís. Anava abillada amb una bata que marcava les seues formes femenines. Caminava amb un balanceig àgil i embadalidor. Finalment arribàrem a la saleta d’estar on esperava Jordi. «Ja ha arribat el teu amic. És molt guapo.», féu ella. I, bum!, de nou vaig sentir com el rubor em bullia a les galtes. Ella ho notà. «Et passa alguna cosa?», féu. «No res!», vaig respondre jo, desmanyotat per la confusió i tenallat per una barreja de vergonya, inflamació i temor que el meu amic Jordi notés el batibull que s’agitava al meu pit. «Mare, deixa’ns estar, que hem de fer el treball», grunyí Jordi. Laia abandonà l’estança, però la seua imatge s’instal·là indefinidament al meu cervell d’adolescent. «Quan es fan majors, les mares es tornen molt fastigoses», seguí grallant el Jordi. «Majors? Fastigoses?», m’interrogava jo mentalment. I res, aquell treball de Ciències Naturals, La reproducció sexual dels éssers vius, i tots els treballs de quart de Secundària Obligatòria acabaren fent-se a ca Jordi. Millor dit: acabà fent-los Jordi, que rondinava a tort i a dret, i esperava debades alguna col·laboració escadussera meua. Una vesprada de juny, vaig entrellucar fugaçment la figura de Laia quan sortia del bany en roba interior. El desconcert i l’excitació s’empararen de mi. I no res, Jordi acabà sospitant que alguna cosa li succeïa al seu col·lega, sapastre i embadocat a tothora. «Miquel deu estar enamorat —anunciava amb somrís murri als companys de penya—; viu en èxtasi perpetu.» Jo agafava uns rebots de consideració. «T’etzibaré una tamborinada, mal amic!», li advertia, bé que un gran alleujament atenuava el meu enuig. Jordi no coneixia el meu secret. Sentia tocs de campanes, és cert, però desconeixia el campanar de què provenien. I tots els amics es demanaven pel motiu del meu embadaliment. El motiu? No res! Coses d’adolescents!

Sí al valencià

Una part important de la societat valenciana exigeix la retirada del decret del Consell contra l'ensenyament en valencià. Així es desprèn del suport que entitats de la comunitat educativa, sindicats i partits han donat al manifest i les mobilitzacions d'Escola Valenciana. A les reunions convocades la setmana passada van assistir fins i tot alguns membres de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Representants del sector educatiu, sindicats, partits polítics i entitats culturals recolzen el manifest d'Escola Valenciana en favor de l'ensenyament en valencià i d'un model plurilingüe de concòrdia, fet amb criteris pedagògics, i exigeixen la retirada immediata de l'esborrany presentat per la Conselleria d'Educació. Tothom es pot adherir al manifest. La concentració del dia 9 aplegà milers de persones a la plaça de la Mare de Déu. Per als pròxims dies està prevista una nova mobilització.

Dedicat a l'expulsió dels moriscos

En 2009, vam commemorar el quatre-cents aniversari de l’expulsió dels moriscos (moriscos era l’eufemisme despectiu amb què hom es referia als moros). Per a molta gent, l’efemèride passà desapercebuda. Per què? Tan aviat com es coneixen les circumstàncies que menaren al capítol final de la presència islàmica en terres hispanes, l’explicació de l’oblit resulta ben senzilla: els hispanomusulmans eren objecte d’un enorme refús per part dels seus coetanis cristians, actitud que en molts aspectes torna a repetir-se amb els actuals immigrants musulmans. Els moriscos, antics mudèjars (mudaÿÿan, domesticats) que foren batejats després de la revolta de les Germanies, només comptaven amb el suport de la noblesa; l’estament senyorívol feia servir els seus serfs musulmans —teòricament cristians nous— com a mà d’obra barata. Aquesta condició servil despertava la tírria de la pagesia. Els estaments més baixos de viles i ciutats també professaven una enorme animadversió als “moros”. Els motius eren múltiples: d’una banda, hom considerava que aquests acaparaven els llocs de treball; d’altra, hom mirava amb rancúnia la minoria morisca enriquida que habitava als ravals. Els historiadors han explicat que aquesta minoria, adinerada gràcies la seua activitat ramadera i agrícola, i a l’exercici d’oficis apreciats, proporcionaven sovint beneficis substanciosos a les arques de la monarquia i les ciutats.

Hom intentà d’assimilar-los moltes vegades, però distints factors, com ara l’endogàmia de les comunitats morisques i l’obsessió dels cristians vells per la neteja de sang, feren inviable el projecte d’absorció. Els moriscs romangueren com una comunitat aïllada, sense integrar-se a la societat cristiana. Al regne de València, la població musulmana es concentrava, fonamentalment, a les hortes de Gandia i Xàtiva, i als territoris de l’antiga taifa de Dénia, a les actuals comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa. Els mudèjars de les zones rurals, sotmesos a vassallatge pels nobles propietaris de la terra, patien unes condicions de vida molt dures. En esclatar la revolta de les Germanies, aquests mudèjars foren cristianitzats a la força; eren introduïts a les sèquies i eren batejats massivament amb graneres. La pretesa tolerància dels furs no tingué mai cap ressò popular. La pacífica convivència d'ambdues comunitats era totalment fictícia; sobre els mudèjars requeia l’obligació de portar un distintiu als vestits i la prohibició d'exercir determinats oficis (mesures que molt més tard serien aplicades als jueus pels nazis).

En començar el segle XVII, cent anys després de la seua conversió forçosa al cristianisme, la població morisca continuava sent un grup marginat, amb llengua, religió i formes de vida diferents, i regit per les prescripcions de l’Alcorà i els ulemes. En un principi, l’església havia fet diversos intents per cristianitzar-los “efectivament”, arribant fins i tot a editar catecismes bilingües en castellà i àrab destinats a l’adoctrinament dels cristians nous. Però successius fracassos acabarien convencent el patriarca Joan de Ribera de la inutilitat dels esforços. Començà a barallar-se, per tant, l’opció d’expulsar-los. La societat cristiana els considerava un perill, per la seua possible entesa amb els turcs, els pirates barbarescs i els hugonots francesos. Fins i tot s’arribaren a fer propostes que avui causarien perplexitat entre la bona gent: enviar-los a Terranova, castrar-los o esclavitzar-los a les mines. En definitiva, s’optà per l’expulsió.

Les conseqüències socials i econòmiques de l’èxode morisc a les nostres comarques encara són discutides pels especialistes. L’Horta de Xàtiva, especialment la Costera de Ranes, tenia una nombrosa població morisca. L’Associació d’Amics de la Costera tenia decidit de dedicar el present número extraordinari a recordar aquells trists esdeveniments. S’ha comptat per a l’ocasió amb els treballs remesos per diversos investigadors locals que han estudiat la presència de la població musulmana a la rodalia de Xàtiva, en base a diversos i valuosos documents, i les repercussions econòmiques i demogràfiques de l’expulsió. S’han reproduït alguns d’aquests documents. Hem inclòs una recreació literària de l’antiga al-Andalus que recorre tota la seua història, des de la creació de l’emirat de Còrdova fins a la sortida dels moriscos hispans cap als ports del nord d’Àfrica i la posterior dispersió per diferents països (Marroc, Algèria, Tunis...). Finalment, hem comptat amb l’aportació d’Ernesto Garcia Lledó, que ha cedit les esplendoroses pintures que il·lustren les diferents separates de l’exemplar que teniu a les mans. Estem convençuts que aquesta contribució al quart centenari de l’exili morisc serà del vostre grat.

(extret del pròleg de Papers de la Costera nº 14)

Presentació de Papers de la Costera

Commemorant un bicentenari

Temps enrere, parlava en aquestes mateixes planes dels orígens italians de la família xativina Ridocci, oriünda de la província piemontesa de Verbano Cusio Ossola. (La pedagoga, pintora i escriptora Matilde Ridocci pertanyé a aquest llinatge.) Molts italians hagueren d’emigrar a partir del segle XVIII a diferents països d’Europa i Amèrica. Alguns d’aquells emigrants recalaren a terres hispàniques. És el cas dels ascendents materns de l’historiador i escriptor liberal Joaquim Lorenzo Villanueva, nascut a Xàtiva en 1757, i el seu germà Jaume, també historiador. La mare d’ambdós, Caterina Astengo, era natural de Taurani (vila que durant el segle XVIII formava part de la República de Gènova). Caterina i el seu marit, aragonès, es traslladaren a Xàtiva, on van nàixer els seus fills. Amb el temps, Joaquim Lorenzo esdevindria una de les personalitats més reeixides de l’incipient liberalisme espanyol de primeries del segle XIX.

Precisament enguany se celebra el bicentenari de la restitució del nom de Xàtiva per decret de les Corts de Cadis. El diputat Joaquim Lorenzo Villanueva, relacionat amb el cercle d’il·lustrats i polítics xativins que havien impulsat la renovació de l’administració municipal i la creació del Seminario Patriótico (antecessor dels actuals instituts de secundària), fou el principal impulsor d’aquell decret, promulgat el 26 de setembre de 1811, que eliminava l’oprobiosa denominació de Colonia Nueva de San Felipe. En realitat, els xativins mai no havien deixat d’utilitzar el veritable nom de la ciutat, Xàtiva. Però gràcies al diputat Villanueva i a les Corts de Cadis, el topònim històric adquirí de nou carta de natura jurídica. Joaquim Lorenzo Villanueva fou també l’ànima de dues iniciatives efímeres, la concessió del bisbat i la capitalitat provincial a la nostra ciutat. Si hagueren prosperat, aquelles iniciatives haurien canviat substancialment la realitat i la projecció de Xàtiva (amb tota seguretat, li haurien retornat l’antiga esplendor).

Joaquim Lorenzo, que havia estudiat humanitats i teologia a Oriola i València respectivament, inicià una brillant carrera com a sacerdot, professor (ensenyà filosofia i teologia als seminaris d’Oriola i Salamanca), historiador, escriptor i polític. El seu pensament evolucionà des de les idees absolutistes fins al regalisme i el liberalisme. Aquesta evolució li valgué el refús de molts col·legues i la pèrdua de diferents càrrecs eclesiàstics. Dugué a cap una intensa tasca d’escriptor, publicant nombrosos treballs sobre temes religiosos, polítics i d’història eclesiàstica. També publicà obres de poesia i oratòria, escrits autobiogràfics, articles de premsa, opuscles a través dels quals polemitzà amb intel·lectuals coetanis, traduccions i llibres de temes diversos. Va defendre la traducció de la Bíblia a les llengües vernacles. Ingressà a la Reial Acadèmia de la Llengua, com a bibliotecari, i a la Reial Acadèmia de la Història.

En començar la Guerra del Francès, fou elegit diputat per València a les Corts Extraordinàries. Marxà a Cadis i esdevingué un dels parlamentaris més actius. Gran part de la política religiosa de les Corts fou inspirada pel xativí, absolutament detestat pels reialistes. Amb Ferran VII, patí empresonament (bé que en 1820, amb l’efímera tornada del sistema constitucional, fou reintegrat a la seua canongia de Conca i ocupà novament un escó de diputat per València). En 1822, fou nomenat ambaixador davant la Santa Seu, però el papa prohibí la seua entrada als Estats Pontificis. El revifament de l’absolutisme (la invasió de la Santa Aliança i els cent mil fills de Sant Lluís) l’obligà a marxar a l’exili definitiu amb el seu germà Jaume. Els germans Villanueva embarcaren a Gibraltar i es dirigiren a Irlanda i Anglaterra. Joaquim Lorenzo visqué els seus darrers dies a Irlanda (la seua tomba es conserva al cementiri de Glasnevin, al nord de Dublín). A partir del pròxim dia 15, l’Associació d’Amics de la Costera i Levante-EMV recordaran la figura de Joaquim Lorenzo Villanueva i commemoraran, amb diverses activitats, el bicentenari de la recuperació del nom històric de la ciutat.

(publicat a Levante-EMV, el 04/06/2011)

La veu de la memòria

A voltes amb la poesia

Enigmes al voltant de Tirant lo Blanch

DATA: DISSABTE 28 DE MAIG de 2011
LLOC: CINE CERVANTES DE l’OLLERIA

500 ANYS DE L’EDICIÓ CASTELLANA DEL TIRANT LO BLANCH.
ÉS EL TIRANT LO BLANCH UNA OBRA ANÒNIMA I CASTELLANA?

El segle XV va ser el segle d’or de les lletres valencianes, i el Tirant lo Blanch el seu màxim representant. Quan s’acaba el segle XV i comença el segle XVI, s’acaba el Segle d’or valencià, comença el Siglo de Oro de les lletres castellanes, i el Tirant, malgrat ser un best-seller del moment, no torna a ser publicat en català.

Però sí en castellà; el mateix editor que l’havia editat en català a Barcelona el va fer passar per castellà original i anònim a Valladolid el 28 de Maig de 1511, fa ara 500 anys. I com a tal va passar durant segles, fins que va apareixer l’original en català.

Sobre la controvèrsia de l’autoria i la nacionalitat del Tirant lo Blanch parlarem pel matí. Primer, Lluís Mandado parlarà sobre les edicions italianes i franceses antigues del Tirant, què en diuen de l'autoria, i quina relació hi podem establir amb l'Orlando el furioso i el Quixot. Posteriorment, Josep Guia ens demostrarà que l’autoria oficial del Tirant és falsa i quina és molt probablement l’autèntica.

Per la vesprada, parlarem de com la censura política alterava l’autoria i la nacionalitat no només del Tirant, sino de totes les obres literàries catalanes. Primer, Jordi Bilbeny ens donarà una visió de la situació al respecte en aquella època, ens parlarà de primeres edicions desaparegudes catalanes d'una obra que només es conserva en castellà en edicions posteriors (aquest va ser el cas del Tirante el Blanco durant molt de temps), de l'obligatorietat de traduir l'obra, de la prohibició de la llengua catalana i del segrest d'originals entre d’altres temes. I per acabar, Àlex Sendra parlarà de com la hipòtesi de Jordi Bilbeny, que el Siglo de Oro castellà s’ha fet a base de traduir del català, encaixa amb els símptomes que presenta el Tirante el Blanco, per ser una traducció del català, generals en tot el Siglo de Oro castellà.

9.30 h.
“Segles XVI-XVIII, Tirant castellà, malgrat les proves”
Sobre les edicions italianes i franceses antigues del Tirant,
què en diuen de l'autoria, i quina rel·lació hi podem fer
amb l'Orlando el furioso i el Quixot.

Lluis Mandado, nat el 59, sempre he disfrutat de la histìòria i les lletres, és vocacional. Vivint a l'Empordà sempre he mirat que passa a l'altra banda del Pirineu. Vaig fer estudis de dret i després turisme. Des que vaig coneixer el que deia en Jordi Bilbeny em vaig interessar per aquests secrets seculars i ja porto uns cinc anys estudiant i escrivint. m'ha ocupat molt de temps l'obra serventina, l l'Orland Furiós de l'Ariost, del qual he presentat els dos darrers anys ponències al simposi colombí, he fet conferències sobre el Quixot i el Pare Bartomeu Casaus o de las Casas. Fins ara en que potser ja hagi aparegut, cosa que és en mans dels fats de les impremtes, el meu primer llibre El Quixote tapa el Quixot només he publicat en revistes digitals, però m'han quedat moltes coses al pap.

12.00 h.
“La controvertida autoria del Tirant lo Blanch”
Malgrat que sembla acceptat des de l'oficialitat que l'autor del Tirant lo Blanch va ser Joanot Martorell, en Josep Guia ens demostrarà que és molt més probable que l'autor real fóra Roís de Corella.

Josep Guia (València 1947) és doctor en Matemàtiques i professor del Departament d'Àlgebra a la Universitat de València, on n'ha ocupat diversos càrrecs directius. És també membre del patronat i professor de la Universitat Catalana d'Estiu. Però la seua figura pública és més coneguda arran de la seua militància política independentista: És membre del Comité Executiu del PSAN, ha sigut detingut, multat i processat en nombroses ocasions, tant abans com després de la mort de Franco. El 1986 va ser guardonat per la Fundació Jaume I. Ha publicat diversos assajos sobre la qüestió nacional catalana: Països Catalans i Llibertat (1983, exhaurit), És molt senzill, digueu-li Catalunya (1985, cinc edicions, exhaurit), Des de la Catalunya del Sud (1987), València, 750 anys de nació catalana (1988, premi d'assaig Joan Fuster) i Catalunya descoberta (1990). A més, és editorialista de la revista Lluita. En col·laboració amb Maria Conca, la seua muller, ha publicat l'edició revisada i ampliada del llibre El Tractat de Almiçrà (1994), diversos articles, ponències d'investigació paremiològica, i el llibre Els primers reculls de proverbis catalans (1996, premi Valeri Serra i Boldú). En els darrers temps ha orientat les seues investigacions cap a l'anàlisi fraseològica del Tirant lo Blanc i de l'obra completa de Joan Roís de Corella. Arran d'aquesta investigació ha publicat el llibre De Martorell a Corella: descobrint l'autor de "Tirant lo Blanc", on mira de demostrar la intervenció de Joan Roís de Corella en la redacció del Tirant.

16.00 h.
"La usurpació de la literatura catalana del segle XVI
a mans de la censura espanyola"
...de les primeres edicions desapareguedes catalanes d'una obra que només es conserva en castellà en edicions posteriors, com va ser el cas del Tirante el Blanco durant molt de temps, de l'obligatorietat de traduir l'obra, de la prohibició de la llengua catalana, del segrest d'originals....

Jordi Bilbeny (Arenys de Mar, 1961) és escriptor i investigador. És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorand en Història Moderna a la Universitat de Barcelona. Al llarg dels darrers anys ha compaginat les tasques de recerca amb la de professor de llengua catalana per a adults. El seu primer llibre, Brevíssima relació de la destrucció de la història, fou el resultat de les seues investigacions sobre la censura, que el portaren a obrir una nova perspectiva sobre la història de Catalunya. Jordi Bilbeny considera que la història de Catalunya ha sofert un procés de manipulació i tergiversació —historicidi— des del segle XVI ençà per tal d’afavorir la construcció d’un estat espanyol llunyà del protofederalisme de la Corona d'Aragó i proper al centralisme de la Corona de Castella. Certament, minvant el protagonisme de Catalunya —o la Corona d'Aragó— en la història col·lectiva espanyola mitjançant la falsificació, l'ocultació i la censura —i l'apropiació—, s’afavorí el lideratge de la ideologia castellana en la construcció de l'estat espanyol naixent. Els seus treballs actuals s’eixamplen en tots els sentits del passat històric de Catalunya, amb una voluntat de confirmar o desmentir la sospita de la identitat oficial de figures històriques com Cristòfor Colom mateix, Miguel de Cervantes o Servent o, en un altre registre més d’anàlisi literària, d’obres de la literatura escrites en original català però manipulades, tergiversades i fetes traduir, com l’anònima El Lazarillo de Tormes o La Celestina.

18.00 h.
“El Tirante el Blanco demostra que el Siglo de Oro va ser escrit en català.”
Els errors de traducció observats al Tirante el Blanco indiquen que el Siglo de Oro castellà s'ha fet a base de traduccions del català fetes per catalans que ho van omplir tot de les mateixes espardenyades.

Àlex Sendra, nascut el 1970, agricultor i llicenciat en ciències físiques «El Siglo de Oro no m’interessava ni em pensava de cap de les maneres que m’anara a interessar el més mínim mai de la vida. Però l’any 2005 descarrege d’internet unes conferències d’un tal Jordi Bilbeny, encuriosit ja que assegurava que el Quixot va ser escrit en català. En elles explicava que el Quixot presenta catalanades, les quals no haurien de ser-hi, d’haver estat escrites en castellà originalment, tal com li passa als textos d’en Colom, i deia també que en aquest mateix sentit sospitava de la resta del Siglo de Oro castellà. Les catalanades que ell va veure al Quixot em van fer veure noves catalanades al Quixot de l’Avellaneda, després a La Celestina, al Lazarillo de Tormes i a La Galatea.

Com que el Tirante el Blanco és una obra del Siglo de Oro castellà amb l’afortunadíssima particularitat que coneixem el seu original en català, vaig decidir comprovar si les catalanades presents al Tirante pel fet de ser una traducció del català són les catalanades presents al Siglo de Oro. Per encàrrec d’en Jordi Bilbeny, mitjançant els Simposis de la Descoberta catalana d’Amèrica, d’Arenys de Munt, vaig exposar l’aplicació d’aquest mètode a dues obres concretes del Siglo de Oro, de dos cronistes suposadament castellans, Hernan Pérez de Oliva, l’any 2009, i Bartolomé de las Casas, el 2010. L’aplicació d’aquest métode al Siglo de Oro en general ha donat la conferència d’aquesta jornada.»

Temps afegit?

Després d’un escrutini d’infart, el resultat de les eleccions de diumenge ha deparat poques sorpreses a la nostra ciutat. S’ha seguit el guió previst: el PSOE continua el seu lent viatge cap a enlloc; els valencianistes es consoliden a l’Ajuntament; Esquerra Unida, a més de recuperar l’escó que Víctor d’Hont havia regalat al PP, li’n pren un al PSOE; la dreta local revalida la majoria absoluta d’un pèl. Això sí, la suma aritmètica dels vots demostra que guanyen —per poc, és cert— les esquerres: 7.928 vots de PSOE, EUPV i Compromís per 7.333 del PP. (La dreta no obtindria la majoria ni sumant els 319 de Democràcia Participativa.) Camps i Rita Barberà també han experimentat sengles retrocessos electorals. Tot açò ens permet de fer alguna elucubració i traure’n diverses conclusions. Què hauria passat, per exemple, si tota l’oposició xativina s’hagués presentat unida a les eleccions? Hauria sumat o hauria restat vots? Qui sap!

Ja no té sentit capficar-s’hi, però està clar que els tripijocs de la normativa electoral —sistema d’Hont inclòs— han donat novament el triomf a la dreta local. Quant a les conclusions, Rus hauria de ser conscient que només compta amb el recolzament explícit d’un 32,2% dels electors (6.618 xativins s’han abstingut, han votat en blanc o han emès un vot nul). L’alcalde hauria d’intentar governar per a tots els ciutadans, hauria de fer un esforç de magnanimitat. Tanmateix, coneixent el seu tarannà sectari i arrogant, la seua desconsideració amb els adversaris i amb el propi electorat, no crec que vejam cap esforç significatiu en aqueix sentit. El primer símptoma de prepotència, les traques del dia vint-i-dos per la nit, en plena eufòria triomfalista. No sé a vostès, però a mi em sembla de mal gust tirar coets després d’una victòria electoral —damunt, ben minsa, com s’acaba d’explicar. S’ha de ser elegant en el triomf i en la derrota. Com més va, els militants d’alguns partits polítics més s’assemblen als seguidors exaltats dels equips de futbol.

L’altra conclusió és evident: el PSOE, que hauria de ser la locomotora del canvi, sembla una vagoneta en via morta, o un club gran enfonsat al final de la taula classificatòria. Un amic meu, sense abandonar el símil esportiu, diu que el partit està guanyat; només queda jugar el temps afegit. I anuncia cofoi el final d’un cicle. Bonica comparació! De moment, Rus va guanyant el partit ni que siga marcant en fora de joc. I al temps afegit —un període llarguíssim de quatre anys—, l’oposició, extenuada, encara pot encaixar més d’un gol. En realitat, caldria fer anàlisis més profundes. Quan un equip va mal, cal un revulsiu. El socialistes autòctons, que també han patit un cataclisme a nivell autonòmic, necessiten una refundació urgent o potser —com diu Vicent Partal en una entrevista de la sèrie “El túnel valencià”, penjada a VilaWeb—, desaparèixer com més aviat millor, perquè ja no semblen ser alternativa de res.

Tampoc no està clar quin avantatge tindria per al pluralisme polític valencià una recuperació socialista que menés de nou al bipartidisme pur i dur. Precisament, les úniques novetats de les eleccions autonòmiques han arribat de la mà de l’esquerra plural. EUPV, bé que no ha capitalitzat com es preveia l’enrenou del 15-M, ha obtingut cinc escons a les Corts. I la coalició Compromís, que ha esdevingut la tercera força parlamentària valenciana amb sis diputats, ha proporcionat la veritable sorpresa de la nit electoral, en superar el llistó del 5% (el Bloc aconsegueix per fi representació parlamentària sense ajuda d’Esquerra Unida). En definitiva, l’esquerra plural albira certa esperança a l’horitzó, però encara haurà de completar una llarga travessia del desert. De moment, el triomf del monopartidisme és aclaparador a nivell global, malgrat les reivindicacions del 15-M, el milió de vots nuls i en blanc, i les petites alegries de la nit electoral. Com he dit en alguna ocasió, a qui no vol brou, tassa plena!

(publicat a Levante-EMV, el 25/05/2011)