divendres, 23 d’abril del 2010
dijous, 22 d’abril del 2010
Trobada d'Escoles en Valencià
La celebració de les Trobades d’Escoles en Valencià s'ha convertit en una de les majors manifestacions populars del País Valencià. La convocatòria de les trobades sol tenir un gran ressò a totes les comarques; hi participa gent de centres educatius públics i privats, de totes les extraccions socials i de diferents ideologies. La Trobada de la Costera se celebra a Montesa aquest dissabte. Haurà de competir amb el "numeret" borgià que ha organitzat l'Ajuntament de Xàtiva aquest cap de setmana.
Exposició fotogràfica
Continuen els actes relacionats amb la campanya “Salvem el Puig!”. Aquesta vesprada, a les vuit, s’inaugura una exposició fotogràfica a la segona planta de la Casa de Cultura de Xàtiva. S'exhibiran obres d'Argente, Cerdà, Corts, López Oliver, Marzal, Tomàs i Perales Iborra. Demà a les 21.00 h, al restaurant Casa la Abuela, sopar col·loqui amb Antoni Vela, arquitecte municipal, que explicarà el projecte de rehabilitació de l’ermita. Aquest col·loqui està organitzat per l'Associació d'Amics de la Costera.
dilluns, 19 d’abril del 2010
Manifest oficial de la XV romeria al Puig
L’any 1996 naixia la plataforma “Salvem el Puig” davant el futur incert si és que no la imminent amenaça de ruïna d’un edifici singular del patrimoni xativí referent del territori on conflueixen les comarques de la Costera i sud de la Ribera alta. Quinze anys han passat des d’aleshores. Quinze anys de romeries són un període de temps més que suficient per fer una parada i reflexionar; més encara quan en el present any 2010 han començat les obres de restauració. Saludem i celebrem des d’aquest Puig que les autoritats locals hagen decidit complir amb el seu deure legal tal i com queda recollit en la Llei de Patrimoni Cultural Valencià. Benvinguda siga la seua decisió. Anem, per tant, a oblidar els aspectes més negatius del passat recent i disposem-nos a encarar el futur.
L’arribada a terme d’una empresa d’aquest abast no és el resultat d’una sola voluntat sinó la suma de molts esforços com si fóra un riu de nombrosos afluents. Per això és just reconèixer als equips de govern municipals anteriors a l’actual els esforços conduents a salvar aquest conjunt monumental concretat en les múltiples gestions burocràtiques portades a terme a fi d’obtenir la propietat de l’ermita i restaurar-la després que les autoritats eclesiàstiques havien procedit a la seua inscripció registral malgrat haver transcorregut moltes dècades sense culte. Inscripció, que no tingué cap conseqüència per a la seua restauració. Hem de reconèixer així mateix els estudis pressupostaris municipals fets en el seu moment per tal d’actuar subsidiàriament, les visites a les Direccions Generals i als tècnics corresponents, les reunions amb l’arquitecte redactor del projecte de restauració, les pujades al Puig per fotografiar i filmar l’edifici, les consultes fetes a Capitania per estudiar la possibilitat d’enviament de transport aèri, les sempre difícils entrevistes amb la Vicaria General de l’Arxidiòcesi Valentina.
Els últims intents d’aquelles administracions municipals d’esquerra estigueren centrats en aconseguir un conveni amb la parròquia de sant Pere, titular de l’edifici, per restaurar i usar-lo conjuntament. Cap d’eixes iniciatives tingueren èxit, però la preocupació i la lluita d’uns i altres estaven allí. Per això reivindiquem el bon nom i la memòria d’aquells que les portaren a terme ja que la tasca de redreçament del malmès patrimoni arquitectònic la feren enmig d’unes campanyes populistes basades en la confusió de l’opinió pública sota el lema de gastar-s’ho tot en pedres. Per tant, molt abans de 1996, data del naixement d’aquesta campanya i aquestes romeries, hi havia ja un doll d’aigua generós substanciat com hem vist en multitud d’accions, diligències i tràmits. I diem també que els romers amb les nostres pujades anuals al Puig hem anat portant pedres d’estima, mans plenes de morter artístic, rajoles d’història.
Les romeries han anat incidint en l’opinió pública com si d’un plugim lent però constant es tractés, fet d’una irrenunciable actitud de defensa i estima del patrimoni històric i artístic que en definitiva ha ajudat a forjar la realitat present. Eixe és un altre afluent del riu d’esperança de recuperació gòtica d’una part de la nostra història. La campanya “salvem el Puig” ha generat una allau d’opinions, articles, mirades múltiples, estudis, contes, pintures, fotografies, etc seguint aquell vell lema que “tota pedra fa paret” en un cas com el present en què veiem com un any sí i un altre també anaven caient una pedra darrere una altra en una irremissible sulsida.
Des d’aquell any 1996 unes associacions han continuat, altres simplement s’han dissolt, unes de noves s‘han incorporat i el que sempre ha romàs inalterable ha estat l’esperit de defensa dels símbols d’aquells heretatges del passat contextualitzats en un paisatge, unes llegendes, uns símbols nascuts de les arrels més profundes de la nostra Història. De vegades se’ns ha acusat d’oportunisme, de ser un comboi de quatre il·lusos. Res més lluny de la veritat. Algunes de les associacions integrants tenen més que acreditat el seu interès envers el patrimoni en accions anteriors o simultànies a aquesta . Ací estan l’antiga defensa del palau d’Alarcón o l’aferrissada vindicació de l’església antiga del Genovès per qui vulga veure. Això sense citar la quantitat de ciutadans que d’una manera o altra han proclamat la necessitat i utilitat de recuperar el Puig.
Per això volíem recordar part d’una lluita que de vegades no és coneguda per l’opinió pública, perquè una societat desinformada és susceptible de creure’s les declaracions més absurdes o inversemblants. L’arribada de la nau aèria que transportava els materials pertinents per a les obres de recuperació fou motiu d’alegria i esperança. Tenim les nostres raons donat els temps que corren en què sol valorar-se molt més allò quantificable, material i tangible. Una part de la societat valenciana està assistint atònita al balafiament de quantitats monetàries ingents en iniciatives de dubtosa utilitat un cop ha passat el fum de la celebració que les ha motivades; fumeres que poden enterbolir la idea del benefici que ens pot reportar campanyes com la nostra.
Estem convençuts que la pervivència d’elements històrics com aquest promouen l’estudi dels historiadors, ajuden la contemplació i admiració artístiques, reforcen l’autoestima col·lectiva ja que a través seu ens reconeguem com una part integrant d’un poble que malgrat les misèries que ens afligeixen no vol morir. Per tant, que ningú es cride a engany: si és bo per a l’esperit humà, és útil socialment. Nosaltres, els que som ací dalt, sabem que moltes vegades allò essencial, és invisible als ulls. Però per si de cas, ací dins estan les claus de pedra que obrin el pany de la nostra Història: les quatre barres de sang, el castell de la Ciutat i també una anunciació que indica l’origen que el féu possible.
Hem fet un alto en el camí d’aquests quinze anys, per tal de mirar la senda costeruda que ens menava a un lloc que de vegades no volíem veure pel seu estat ruïnós. Vam passar de celebrar les primeres romeries en l’interior del temple a portar-les a terme fora, en aquest mateix faralló de pedra, com si fórem un poble mariner de costa perillosa, que contempla la lluita d’un vaixell contra els embats de les ones, contra la fúria del mar sense tindre res més per ajudar que els fanals de les nostres paraules, els nostres crits i laments a fí de guiar la nau a bon recer.
Doncs bé, sembla que els nostres clams sortiren efecte i pareix que la restauració es portarà a terme. D’això es tractava. Per això hem fet aquesta llarga caminada. No ens preocupe saber qui s’emportarà els mèrits. Els nostres pits no volen ser decorats amb medalles. Sols arribar, alenar i contemplar la nau que torna a solcar les aigües del temps en busca de les futures generacions ens omplirem de goig i amb això serà suficient. Eixe serà el premi. Creguem, per tant, que caldrà seguir pujant a aquest tossal. Nosaltres hem de continuar fent aquesta ruta que ens retorna Història i Art, paisatge i natura, llegendes i mites. Diem com aquell vers rus, "habita la casa i la casa existirà". Habitem el Puig i viurà una part del nostre passat fonament essencial d’un avenir al qual no deguem renunciar. Salvem el Puig!
L’arribada a terme d’una empresa d’aquest abast no és el resultat d’una sola voluntat sinó la suma de molts esforços com si fóra un riu de nombrosos afluents. Per això és just reconèixer als equips de govern municipals anteriors a l’actual els esforços conduents a salvar aquest conjunt monumental concretat en les múltiples gestions burocràtiques portades a terme a fi d’obtenir la propietat de l’ermita i restaurar-la després que les autoritats eclesiàstiques havien procedit a la seua inscripció registral malgrat haver transcorregut moltes dècades sense culte. Inscripció, que no tingué cap conseqüència per a la seua restauració. Hem de reconèixer així mateix els estudis pressupostaris municipals fets en el seu moment per tal d’actuar subsidiàriament, les visites a les Direccions Generals i als tècnics corresponents, les reunions amb l’arquitecte redactor del projecte de restauració, les pujades al Puig per fotografiar i filmar l’edifici, les consultes fetes a Capitania per estudiar la possibilitat d’enviament de transport aèri, les sempre difícils entrevistes amb la Vicaria General de l’Arxidiòcesi Valentina.
Els últims intents d’aquelles administracions municipals d’esquerra estigueren centrats en aconseguir un conveni amb la parròquia de sant Pere, titular de l’edifici, per restaurar i usar-lo conjuntament. Cap d’eixes iniciatives tingueren èxit, però la preocupació i la lluita d’uns i altres estaven allí. Per això reivindiquem el bon nom i la memòria d’aquells que les portaren a terme ja que la tasca de redreçament del malmès patrimoni arquitectònic la feren enmig d’unes campanyes populistes basades en la confusió de l’opinió pública sota el lema de gastar-s’ho tot en pedres. Per tant, molt abans de 1996, data del naixement d’aquesta campanya i aquestes romeries, hi havia ja un doll d’aigua generós substanciat com hem vist en multitud d’accions, diligències i tràmits. I diem també que els romers amb les nostres pujades anuals al Puig hem anat portant pedres d’estima, mans plenes de morter artístic, rajoles d’història.
Les romeries han anat incidint en l’opinió pública com si d’un plugim lent però constant es tractés, fet d’una irrenunciable actitud de defensa i estima del patrimoni històric i artístic que en definitiva ha ajudat a forjar la realitat present. Eixe és un altre afluent del riu d’esperança de recuperació gòtica d’una part de la nostra història. La campanya “salvem el Puig” ha generat una allau d’opinions, articles, mirades múltiples, estudis, contes, pintures, fotografies, etc seguint aquell vell lema que “tota pedra fa paret” en un cas com el present en què veiem com un any sí i un altre també anaven caient una pedra darrere una altra en una irremissible sulsida.
Des d’aquell any 1996 unes associacions han continuat, altres simplement s’han dissolt, unes de noves s‘han incorporat i el que sempre ha romàs inalterable ha estat l’esperit de defensa dels símbols d’aquells heretatges del passat contextualitzats en un paisatge, unes llegendes, uns símbols nascuts de les arrels més profundes de la nostra Història. De vegades se’ns ha acusat d’oportunisme, de ser un comboi de quatre il·lusos. Res més lluny de la veritat. Algunes de les associacions integrants tenen més que acreditat el seu interès envers el patrimoni en accions anteriors o simultànies a aquesta . Ací estan l’antiga defensa del palau d’Alarcón o l’aferrissada vindicació de l’església antiga del Genovès per qui vulga veure. Això sense citar la quantitat de ciutadans que d’una manera o altra han proclamat la necessitat i utilitat de recuperar el Puig.
Per això volíem recordar part d’una lluita que de vegades no és coneguda per l’opinió pública, perquè una societat desinformada és susceptible de creure’s les declaracions més absurdes o inversemblants. L’arribada de la nau aèria que transportava els materials pertinents per a les obres de recuperació fou motiu d’alegria i esperança. Tenim les nostres raons donat els temps que corren en què sol valorar-se molt més allò quantificable, material i tangible. Una part de la societat valenciana està assistint atònita al balafiament de quantitats monetàries ingents en iniciatives de dubtosa utilitat un cop ha passat el fum de la celebració que les ha motivades; fumeres que poden enterbolir la idea del benefici que ens pot reportar campanyes com la nostra.
Estem convençuts que la pervivència d’elements històrics com aquest promouen l’estudi dels historiadors, ajuden la contemplació i admiració artístiques, reforcen l’autoestima col·lectiva ja que a través seu ens reconeguem com una part integrant d’un poble que malgrat les misèries que ens afligeixen no vol morir. Per tant, que ningú es cride a engany: si és bo per a l’esperit humà, és útil socialment. Nosaltres, els que som ací dalt, sabem que moltes vegades allò essencial, és invisible als ulls. Però per si de cas, ací dins estan les claus de pedra que obrin el pany de la nostra Història: les quatre barres de sang, el castell de la Ciutat i també una anunciació que indica l’origen que el féu possible.
Hem fet un alto en el camí d’aquests quinze anys, per tal de mirar la senda costeruda que ens menava a un lloc que de vegades no volíem veure pel seu estat ruïnós. Vam passar de celebrar les primeres romeries en l’interior del temple a portar-les a terme fora, en aquest mateix faralló de pedra, com si fórem un poble mariner de costa perillosa, que contempla la lluita d’un vaixell contra els embats de les ones, contra la fúria del mar sense tindre res més per ajudar que els fanals de les nostres paraules, els nostres crits i laments a fí de guiar la nau a bon recer.
Doncs bé, sembla que els nostres clams sortiren efecte i pareix que la restauració es portarà a terme. D’això es tractava. Per això hem fet aquesta llarga caminada. No ens preocupe saber qui s’emportarà els mèrits. Els nostres pits no volen ser decorats amb medalles. Sols arribar, alenar i contemplar la nau que torna a solcar les aigües del temps en busca de les futures generacions ens omplirem de goig i amb això serà suficient. Eixe serà el premi. Creguem, per tant, que caldrà seguir pujant a aquest tossal. Nosaltres hem de continuar fent aquesta ruta que ens retorna Història i Art, paisatge i natura, llegendes i mites. Diem com aquell vers rus, "habita la casa i la casa existirà". Habitem el Puig i viurà una part del nostre passat fonament essencial d’un avenir al qual no deguem renunciar. Salvem el Puig!
Xàtiva, ermita del Puig, 18 d’abril de 2010
dissabte, 17 d’abril del 2010
L’hora de les medalles
Com que, segons sembla, ara va de bo, la restauració de l’ermita del Puig està provocant tota mena de declaracions. Tenim, d’una banda, les paraules que cíclicament pronuncia el nostre alcalde. «Si cadascun d’eixos amics del Puig hagueren pujat un rajol una vegada a l’any, ja estaria acabat el 50% de les obres», va dir fa poc en un ple municipal, en què també es preguntava: «I els diners? Encara estic esperant que porten no sé quins diners». Se li nota la vena fenícia a l’edil; deu pensar que la plataforma ciutadana amaga una fortuna. De tota manera, pot acudir a les hemeroteques: «Som titulars d’un compte a la Caixa d'Ontinyent. Les quantitats dipositades en ell es destinaran a les obres del Puig, de la manera que es determine, un cop iniciades aquestes», deien els seus membres fa tres o quatre anys, en un dels seus comunicats.Tenim també les declaracions d’alguna veu eclesial. «L’ermita del Puig es propietat de la parròquia de Sant Pere», ha afirmat a la ràdio un conegut prevere. Sí, però hauria d’explicar millor les coses. A principi dels noranta, quan encara governaven els socialistes, l’ermita estava absolutament abandonada. El plenari municipal acordà d’inscriure-la com a domini públic i restaurar-la. La notícia arribà a oïdes de don Ramón, rector de Sant Pere en aquella època, que s’avançà als designis municipals. Per a què? Per a no res! Només la intervenció de qui era aleshores abat i vicari permeté d’encetar unes negociacions entre l’Església i l’Ajuntament, per a redactar un conveni segons el qual la titularitat de l’ermita havia de passar a mans municipals. A canvi, les autoritats locals es comprometien a restaurar l’edifici i a garantir-ne l’ús religiós en determinades circumstàncies. Dit en altres paraules: l’Església no ficava ni un gallet.
Es lamentava el mateix prevere, col·laborador d’aquestes pàgines, que l’Ajuntament ja s’havia emparat anteriorment de l’ermita de Santa Anna, per tal d’enderrocar-la i construir al solar un repetidor de televisió. Segons ell, l’ermita se salvà finalment gràcies a les pressions de la Seu. «Es restaurà de manera molt dolenta; es llançà per un barranc un arc carpanell perquè era d’algeps». Mare meua! Quines tergiversacions! Qui volia enderrocar el monument era el darrer ajuntament franquista; l’enderroc fou aturat per la pressió ciutadana i l’acció d’un grup de persones que militaven als partits polítics clandestins (algunes, que col·laboràvem al diari degà, en una secció denominada “Montcada 20”, fórem cremades en una falla); qui finalment restaurà el monument fou el primer ajuntament democràtic. I l’arc carpanell —o rebaixat, no recorde— no fou llançat en un barranc per ser d’algeps; s’eliminà perquè era un afegitó posterior a la construcció de l’edifici, al qual se li va voler restituir el seu aspecte originari.
Per què es fan aquestes declaracions? Perquè tothom voldrà, quan l’edifici estiga restaurat, ficar-se la medalla. Ningú no se’n recordarà dels romers que durant quinze anys han pujat puntualment al tossal del Puig. L'Administració ha fet finalment el que calia, sí. Com dèiem setmanes enrere, mai no és tard que arriba. Ara bé, hauríem tingut aquest colofó sense la pressió ciutadana? Haurien caigut del burro les autoritats municipals sense dècada i mitja de reivindicacions? Vostès què opinen?
(publicat a Levante-EMV, el 17/04/2010)
dimecres, 14 d’abril del 2010
XV Romeria al Puig
Diumenge 18 d’abril de 2010, a les 9.30 del matí, des de la base de la muntanya.
Hi haurà esmorzar, repartiment de mones i mistela, parlament, tabalets i dolçaines.
Commemorant el 25 d'abril
A l’espectacle "Contes amb Jazz" actuaran l’actor Elies Barberà i el pianista Pau Ortolà.
dissabte, 3 d’abril del 2010
Ciutat d’exiliats
La pròxima actuació de Raimon al Gran Teatre de Xàtiva palesa, una vegada més, la desafecció que molts xativins senten vers els seus compatriotes que triomfen en qualsevol activitat. Segons la dita, el bou no és d’on va néixer, sinó d'allà on pot péixer. És una història que ve de lluny: els Borja van triomfar a Roma; Josep de Ribera, a Nàpols. Algú sap, per exemple, qui va ser Emili Gandia Ortega? Aquest arqueòleg va nàixer a Xàtiva el 1866. Va marxar a Barcelona, on arribà a ser conservador del Palau Reial de la Ciutadella, conservador del Museu de l'Art Decoratiu i d'Arqueologia, i conservador general dels museus de la ciutat comtal. Emili Gandia participà en la major part d'actuacions sobre el patrimoni de Catalunya durant el primer terç del segle XX.
Destaca, sobretot, la seua actuació a les excavacions de les ciutats grega i romana d'Empúries, que dirigí al llarg de 22 campanyes, des del 1908 fins al 1937, en col·laboració amb Josep Puig i Cadafalch i Pere Bosch i Gimpera. No és tan coneguda la seua participació en el salvament de les pintures romàniques de les esglésies del Pirineu. El 1928, Emili Gandia col·laborà a la fundació i l’organització del Servei d'Investigacions Arqueològiques (SIP) de la Diputació de València, per la qual cosa fou nomenat conservador honorari del Museu de Prehistòria de Valencia. Acabada la guerra, l’il·lustre xativí encara aprofità els darrers mesos de la seua vida per a donar classe, deixant un magnífic record en molts dels seus alumnes. La seua ciutat no té, però, cap carrer ni cap centre cultural dedicat a la seua memòria.
En Raimon tenim altre exemple de xativí il·lustre que ha fet carrera fora de casa. És més: els nostres gestors culturals semblen haver oblidat que Al vent, la cançó emblemàtica de Raimon, ha complit els cinquanta anys. El cantautor, que ha celebrat l’efemèride fent concerts a diferents indrets, delerava actuar a la seua ciutat. Però ja coneixem la cobla: si volen usar el Gran Teatre, els artistes mal vistos pel règim local han de fer cua, buscar un buit a l’agenda i córrer amb el lloguer de les instal·lacions, les despeses d’infraestructura i els riscos de l’espectacle (els afectes al règim, en canvi, actuen subvencionats). I encara gràcies! Hi ha gent de la faràndula vetada, per no renunciar a Satanàs, a les seues pompes i a les seues obres —vostès ja m’entenen—.
I Raimon no és un cas aïllat. La nòmina d’exiliats xativins és molt extensa: Emili Balaguer, Artur Heras, Feliu Ventura, Elies Barberà... Aquests personatges triomfen fora de casa, però troben escassa acollida a les nostres institucions locals, que no són capaces de difondre com cal ni les glòries passades. Acabe de fullejar els primers exemplars de la col·lecció Rutes, un projecte del CEIC Alfons el Vell enllestit en col·laboració amb diverses entitats culturals de les comarques centrals. De moment, han aparegut La ruta dels clàssics, de Josep A. Gisbert, i Per terres dels Borja, de Santiago La Parra. Aquests volums, ben útils per als viatgers que cerquen una manera distinta de fer turisme, de camejar per les nostres comarques resseguint les petjades de la història i de l’art, els hauria d’haver editat el Consorci de les Comarques Centrals que presidia —o encara presideix?— el nostre alcalde. Què farem?
Destaca, sobretot, la seua actuació a les excavacions de les ciutats grega i romana d'Empúries, que dirigí al llarg de 22 campanyes, des del 1908 fins al 1937, en col·laboració amb Josep Puig i Cadafalch i Pere Bosch i Gimpera. No és tan coneguda la seua participació en el salvament de les pintures romàniques de les esglésies del Pirineu. El 1928, Emili Gandia col·laborà a la fundació i l’organització del Servei d'Investigacions Arqueològiques (SIP) de la Diputació de València, per la qual cosa fou nomenat conservador honorari del Museu de Prehistòria de Valencia. Acabada la guerra, l’il·lustre xativí encara aprofità els darrers mesos de la seua vida per a donar classe, deixant un magnífic record en molts dels seus alumnes. La seua ciutat no té, però, cap carrer ni cap centre cultural dedicat a la seua memòria.
En Raimon tenim altre exemple de xativí il·lustre que ha fet carrera fora de casa. És més: els nostres gestors culturals semblen haver oblidat que Al vent, la cançó emblemàtica de Raimon, ha complit els cinquanta anys. El cantautor, que ha celebrat l’efemèride fent concerts a diferents indrets, delerava actuar a la seua ciutat. Però ja coneixem la cobla: si volen usar el Gran Teatre, els artistes mal vistos pel règim local han de fer cua, buscar un buit a l’agenda i córrer amb el lloguer de les instal·lacions, les despeses d’infraestructura i els riscos de l’espectacle (els afectes al règim, en canvi, actuen subvencionats). I encara gràcies! Hi ha gent de la faràndula vetada, per no renunciar a Satanàs, a les seues pompes i a les seues obres —vostès ja m’entenen—.
I Raimon no és un cas aïllat. La nòmina d’exiliats xativins és molt extensa: Emili Balaguer, Artur Heras, Feliu Ventura, Elies Barberà... Aquests personatges triomfen fora de casa, però troben escassa acollida a les nostres institucions locals, que no són capaces de difondre com cal ni les glòries passades. Acabe de fullejar els primers exemplars de la col·lecció Rutes, un projecte del CEIC Alfons el Vell enllestit en col·laboració amb diverses entitats culturals de les comarques centrals. De moment, han aparegut La ruta dels clàssics, de Josep A. Gisbert, i Per terres dels Borja, de Santiago La Parra. Aquests volums, ben útils per als viatgers que cerquen una manera distinta de fer turisme, de camejar per les nostres comarques resseguint les petjades de la història i de l’art, els hauria d’haver editat el Consorci de les Comarques Centrals que presidia —o encara presideix?— el nostre alcalde. Què farem?
(Publicat a Levante-EMV, el 03/04/2010)
dissabte, 6 de març del 2010
Sana enveja
Francesc de Borja i Aragó nasqué a Gandia el 1510. Celebrem, doncs, el cinquè centenari de l’efemèride. Fou fill del tercer duc de Gandia, Joan II Borja, i de Joana d'Aragó (filla natural d’Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa i bastard de Ferran II). Francesc de Borja era, per tant, besnét d'Alexandre VI i de Ferran el Catòlic. Dues viles valencianes es disputen els fasts del centenari. Cal recordar que el sant jesuïta fou primer marquès de Llombai i quart duc de Gandia (en 1530, l’emperador Carles V, cosí seu, en nomenar-lo cavaller major de la seua esposa, transformà en marquesat la baronia de Llombai). En 1539 morí l’emperadriu, Isabel de Portugal, i Francesc de Borja escortà el seu cadàver des de Toledo fins a Granada, on un sermó de Juan de Ávila, durant el sepeli, degué impressionar-lo molt. Sant Francesc recordaria sempre aquella data al seu diari espiritual. En veure el cos de l’emperadriu, amb qui havia tingut gran amistat, i els efectes de la mort sobre qui havia estat una dona bellíssima, decidí de «no servir mai més un senyor que pogués morir» i va ingressar als jesuïtes.
Què té a veure tot açò amb Xàtiva? No res! El moll de la qüestió és el següent: com va estenent-se, a poc a poc, la impressió que Gandia ens avança per l’esquerra i per la dreta, en matèria de promoció turística i d’estudis especialitzats, alguna cosa s’havia de fer... Amb diners, torrons! Diputació ha amollat els 60.000 euros amb què es costejaran, aquest cap de setmana, unes representacions teatrals de carrer en honor als Borja que ja han vist els veïns de Llombai. Els festeigs, uns 120 espectacles que recreen l’època d’esplendor de la cèlebre nissaga xativina, hauran començat mentre vostès fullegen aquestes planes —si l’oratge ho permet, clar—. Encara és d’hora per a valorar definitivament la qualitat del muntatge, però els indicis menen al cartró pedra, les parades d’artesania i l’olor de guarda-roba. Jo no tinc massa clara la utilitat del teatret.
Què té a veure tot açò amb Xàtiva? No res! El moll de la qüestió és el següent: com va estenent-se, a poc a poc, la impressió que Gandia ens avança per l’esquerra i per la dreta, en matèria de promoció turística i d’estudis especialitzats, alguna cosa s’havia de fer... Amb diners, torrons! Diputació ha amollat els 60.000 euros amb què es costejaran, aquest cap de setmana, unes representacions teatrals de carrer en honor als Borja que ja han vist els veïns de Llombai. Els festeigs, uns 120 espectacles que recreen l’època d’esplendor de la cèlebre nissaga xativina, hauran començat mentre vostès fullegen aquestes planes —si l’oratge ho permet, clar—. Encara és d’hora per a valorar definitivament la qualitat del muntatge, però els indicis menen al cartró pedra, les parades d’artesania i l’olor de guarda-roba. Jo no tinc massa clara la utilitat del teatret.
En altres llocs, aquestes recreacions històriques, que compten amb una tradició dilatada, solen estar inscrites en un context més ample i compten amb una participació popular multitudinària. Són, salvant les distàncies, celebracions equivalents a les festes de moros i cristians d’Ontinyent o d’Alcoi. A Gubbio, posem per cas, ciutat umbra d’uns 30.000 habitants, se celebra tots els anys, des del segle XVI, el Palio della balestra (una competició entre ballesters de Gubbio i Sansepolcro). Durant els festeigs, que es fan per maig, hi ha exhibicions de vestits medievals, llançament de banderes, falconeria, música... Però clar, Gubbio és fita important als itineraris turístics de la regió d’Úmbria (acull, per tant, nombroses pernoctacions). La ciutat —i açò s’ha de remarcar— compta amb un patrimoni, històric i artístic, abundós i perfectament conservat (Sansepolcro no resta a la saga; el seu Museu Cívic alberga obres de Piero della Francesca).
A Xàtiva no s’acaben de donar totes aquestes circumstàncies; la conservació del seu patrimoni, per exemple, mostra dèficits evidents. A moltes ciutats italianes, les recreacions històriques se celebren en primavera o en estiu, en condicions climàtiques més favorables i en el marc de les respectives festes patronals (per això compten amb tanta participació). Ací, a casa nostra, fa la sensació que tot va a remolc de Gandia —gràcies, això sí, al talonari de Diputació, un pou sense fons—. Totes les idees interessants han de ser benvingudes, però —què volen?— fa l’efecte que hi ha massa improvisació i molta incompetència entre els nostres gestors municipals. Confesse que tinc sana enveja dels gandians. La ciutat ducal ha dissenyat un programa borgià que inclou, entre altres perles, un congrés, un expobús, conferències, concerts i un magnífic CD de música renaixentista interpretada per la Capella Reial de Catalunya i Hespérion XXI, els grups que dirigeix Jordi Savall. En resum: tal com va, els xativins mai no abandonarem el furgó de cua.
(publicat a Levante-EMV, el 06/03/10)
divendres, 5 de març del 2010
La tragèdia d'Haití
—El nostre president ha ofert als haitians de viure al Senegal.
—Quina sort, canviar de continent sense perdre els costums del Tercer Món.
—Quina sort, canviar de continent sense perdre els costums del Tercer Món.
divendres, 26 de febrer del 2010
Nou editorial conjunt
El passat dia 23, quaranta-quatre mitjans de premsa en català, tant en paper com digitals, publicaren un editorial conjunt que expressava el suport a la ILP Televisió sense Fronteres, impulsada per Acció Cultural. La llista de mitjans adherits a la iniciativa incloïa els mitjans en català més importants i representatius (Avui, El Punt, Vilaweb, El Temps, Diari de Balears, El 9 Nou...), que seguien un precedent: l’editorial conjunt en defensa de l’Estatut de Catalunya.
Fem-ho possible: per TV3 i la llengua catalana
El passat 2 de febrer, el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d’adhesió a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració, s’afirmava que “es tracta d’una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d’adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d’emissió i distribució de continguts comunicatius que s’estan produint al conjunt de l’estat espanyol” i que l’acord es prenia “valorant la conveniència que l’estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d’intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital”.
L’argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s’afegeix al cada vegada més unànime consens entorn d’aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les 20 universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives els que aprovaven l’adhesió a la mateixa ILP, com també ho han fet tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.
Però una ILP implica molt més que una sèrie d’adhesions i declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d’aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d’edat. I és en aquest punt que s’ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s’ha anomenat “un marc nacional de comunicació”.
Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè estigui a l’alçada del repte i col·labori activament en la recollida de signatures –que ja és en el seu tram final- per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.
Publicacions i entitats periodístiques adherides a la iniciativa
El Punt, Avui, Diari de Balears, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona (*), Segre (*), El 9 Nou Osona, El 9 Nou Vallès Oriental, El Temps, Vilaweb, L’esquerda de la Bastida, L’informador, La Farga, Nova Tàrrega, La Palanca, La Comarca, Estela, Som-hi, Vallenc, Nova Conca, El Salí, El Martinet, El 3 de vuit, La Veu de la Segarra, Som Garrigues, www.anoiadiari.cat, www.comarquesnord.cat, Diari de Manlleu, dimecres 24, Diari de Vic, dimecres 24, www.diaridevic.com, El Mirador del Pla de l’Estany, Els Colors, La Fura, www.lafura.cat, L’hiperbòlic, Mediterranean Daurat, Noticiestgn, dimecres 24, www.noticiestgn.cat, Revista Enrenou, Secundèria, www.deria.cat, www.sies.tv, Viure als Pirineus i www.viurealspirineus.cat.
Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC)
Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC)
(*) Publicacions que s’adhereixen a la iniciativa, però publiquen l’escrit com article d’opinió i no com a editorial.
Fem-ho possible: per TV3 i la llengua catalana
El passat 2 de febrer, el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d’adhesió a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració, s’afirmava que “es tracta d’una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d’adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d’emissió i distribució de continguts comunicatius que s’estan produint al conjunt de l’estat espanyol” i que l’acord es prenia “valorant la conveniència que l’estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d’intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital”.
L’argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s’afegeix al cada vegada més unànime consens entorn d’aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les 20 universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives els que aprovaven l’adhesió a la mateixa ILP, com també ho han fet tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.
Però una ILP implica molt més que una sèrie d’adhesions i declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d’aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d’edat. I és en aquest punt que s’ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s’ha anomenat “un marc nacional de comunicació”.
Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè estigui a l’alçada del repte i col·labori activament en la recollida de signatures –que ja és en el seu tram final- per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.
Publicacions i entitats periodístiques adherides a la iniciativa
El Punt, Avui, Diari de Balears, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona (*), Segre (*), El 9 Nou Osona, El 9 Nou Vallès Oriental, El Temps, Vilaweb, L’esquerda de la Bastida, L’informador, La Farga, Nova Tàrrega, La Palanca, La Comarca, Estela, Som-hi, Vallenc, Nova Conca, El Salí, El Martinet, El 3 de vuit, La Veu de la Segarra, Som Garrigues, www.anoiadiari.cat, www.comarquesnord.cat, Diari de Manlleu, dimecres 24, Diari de Vic, dimecres 24, www.diaridevic.com, El Mirador del Pla de l’Estany, Els Colors, La Fura, www.lafura.cat, L’hiperbòlic, Mediterranean Daurat, Noticiestgn, dimecres 24, www.noticiestgn.cat, Revista Enrenou, Secundèria, www.deria.cat, www.sies.tv, Viure als Pirineus i www.viurealspirineus.cat.
Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC)
Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC)
(*) Publicacions que s’adhereixen a la iniciativa, però publiquen l’escrit com article d’opinió i no com a editorial.
dijous, 25 de febrer del 2010
Aquest és dels nostres
«Mossèn Campanes i el reverend Núñez estan sempre com el gos i el gat», xiuxiueja Rocabuix amb un somrís. «Què vols dir?», inquireix Radaurí. «Ahir —explica Rocabuix—, les pàgines del Diari d’Informacions se’n feien ressò de la polèmica que mantenen els dos rectors. El primer afirma taxativament que sant Vicent Ferrer va predicar a Xàtiva; el segon ho desmenteix categòricament.» Radaurí roman absort uns instants. «No seré jo qui tercerege en aquesta discussió —diu amb indiferència—. A mi només m’interessen certs aspectes del personatge: els folklòrics i els literaris. Et vaig a contar una anècdota que fa referència al seu ditet. Ja saps que la iconografia sol mostrar sant Vicent amb un dit enlairat...» Eiximona, que surt de la cuina, matisa: «De vegades amb dos!» Rocabuix pregunta al seu amic: «Per què alça el dit sant Vicent?» Radaurí entorna els ulls i diu: «El frare dominicà tingué fama de predicador terrible. És possible que ens estiga llegint la cartilla, com fan les mares o els mestres amb aquells infants que han comès alguna malifeta. També és possible que assenyale el cel (o l’infern, vés a saber; el seu índex apunta sovint cap a l’esquerra, cap al costat en què romanen els rèprobes). La bona qüestió és que, durant la Guerra Civil, els milicians republicans solien cremar les imatges de les esglésies, però n’indultaven una: la de sant Vicent.» Rocabuix i Eiximona, que s’eixuga les mans amb el davantal, es miren estranyats. «Quan els membres dels escamots rojos trobaven una figura del sant —segueix Radaurí—, la mutilaven. En comtes de cremar-la, li tallaven el dit i deien, enlairant el puny tancat: “Aquest és dels nostres!”. I esclataven a riure.» Rocabuix i Eiximona posen uns ulls com a plats. «Això, t’ho acabes d’inventar ara mateix», crida ella, mentre marxa a la cuina rient. Rocabuix acaça Radaurí fins a la porta del carrer amb el periòdic enlairat.
dissabte, 20 de febrer del 2010
El matalàs punxat
Periòdicament, els organismes encarregats d’analitzar la conjuntura econòmica publiquen les dades relatives a la crisi. Si ens fixem en aspectes com ara la inactivitat empresarial, la morositat o l’atur, les dades no poden ser més demolidores; la situació afecta més greument el País Valencià que altres comunitats autònomes. I per aquella propietat que ens ensenyaven de menuts a classe de Matemàtiques —la propietat transitiva de les relacions entre conjunts—, la Costera i Xàtiva porten mesos ocupant els llocs capdavanters a tots els índexs de recessió. Què ha passat? Un obrer m’ho explicava l’altre dia de manera ben entenedora: «En un país en què anaven desapareixent a poc a poc sectors com el tèxtil o la fusta, la rajola havia esdevingut el matalàs d’amortiment.» A pocs se’ls acudia de promoure activitats econòmiques amb un futur més prometedor i sostenible. No pagava la pena! La construcció —una bombolla, com ara s’ha vist— oferia un descans acollidor i tou per al cul de tota mena de polítics i especuladors. Molts diners a guanyar en poc de temps!
«Ara —seguia reflexionant l’obrer—, com que de sobte se’ns ha punxat el matalàs, hem de reposar la panera en el dur paviment.» Els qui més han notat la caiguda del llit han estat —no podia ser d’altra manera— els assalariats, els autònoms i els petits empresaris. «La riquesa adquirida aviat s’esvaeix aviat; l’adquirida a poc a poc, creix», resa la dita popular. Amb la fallida del sector immobiliari, tota la plètora d’aprofitats en cerca de diners fàcils ha vist minvar els seus cabals; els treballadors, en canvi, han vist evaporar-se els seus llocs de treball. Com que cap geperut no es veu la gepa, els polítics que ens governen repeteixen com una lletania: «La culpa, Zapatero!» Sense anar massa lluny, despús-ahir, l’alcalde soltà un míting davant un grup d’alumnes de Batxillerat. Primer els detallà les meravelles del seu govern municipal. Tot seguit, explicà com van de mal les coses amb el govern de Zapatero. I finalment, amollà: «Quan guanye les pròximes eleccions, Rajoy ho solucionarà tot!» (no consta que els pares dels menors hagueren autoritzat aquesta sessió d’adoctrinament).
Tanmateix, el famós matalàs punxat l’havien fabricat —almenys ací, a València i a Xàtiva— els governs autonòmic i local dels senyors Camps i Rus. S’ha de ser molt desmemoriat per a no recordar l’activitat frenètica que han protagonitzat a la nostra ciutat, durant els últims temps, la construcció i el sector immobiliari. I s’ha de tenir molta barra per a oblidar els abusos urbanístics que s’han covat a recer d’unes normes denunciades fins i tot davant la Unió Europea, abusos que han degenerat en múltiples detencions d’edils i en l’assassinat d’un alcalde (i cada dia floreixen nous casos de corrupció a les pàgines dels diaris). Home, alguna responsabilitat tindran, en la crisi de l’economia valenciana, el govern autonòmic i la seua política de focs d’artifici. I sembla que Camps i companyia s’han quedat sense matalàs de recanvi; no tenen un euro per a inversió pública, perquè se l’han gastat en allò que vostès i jo sabem perfectament. Trobe, en definitiva, que els populars valencians tenen una bona dosi de fariseisme; mentre permeten que la nostra siga la comunitat més endeutada de tot l’Estat, els seus caps de Madrid exigeixen a Zapatero la disminució del dèficit públic. Quina tropa!
«Ara —seguia reflexionant l’obrer—, com que de sobte se’ns ha punxat el matalàs, hem de reposar la panera en el dur paviment.» Els qui més han notat la caiguda del llit han estat —no podia ser d’altra manera— els assalariats, els autònoms i els petits empresaris. «La riquesa adquirida aviat s’esvaeix aviat; l’adquirida a poc a poc, creix», resa la dita popular. Amb la fallida del sector immobiliari, tota la plètora d’aprofitats en cerca de diners fàcils ha vist minvar els seus cabals; els treballadors, en canvi, han vist evaporar-se els seus llocs de treball. Com que cap geperut no es veu la gepa, els polítics que ens governen repeteixen com una lletania: «La culpa, Zapatero!» Sense anar massa lluny, despús-ahir, l’alcalde soltà un míting davant un grup d’alumnes de Batxillerat. Primer els detallà les meravelles del seu govern municipal. Tot seguit, explicà com van de mal les coses amb el govern de Zapatero. I finalment, amollà: «Quan guanye les pròximes eleccions, Rajoy ho solucionarà tot!» (no consta que els pares dels menors hagueren autoritzat aquesta sessió d’adoctrinament).
Tanmateix, el famós matalàs punxat l’havien fabricat —almenys ací, a València i a Xàtiva— els governs autonòmic i local dels senyors Camps i Rus. S’ha de ser molt desmemoriat per a no recordar l’activitat frenètica que han protagonitzat a la nostra ciutat, durant els últims temps, la construcció i el sector immobiliari. I s’ha de tenir molta barra per a oblidar els abusos urbanístics que s’han covat a recer d’unes normes denunciades fins i tot davant la Unió Europea, abusos que han degenerat en múltiples detencions d’edils i en l’assassinat d’un alcalde (i cada dia floreixen nous casos de corrupció a les pàgines dels diaris). Home, alguna responsabilitat tindran, en la crisi de l’economia valenciana, el govern autonòmic i la seua política de focs d’artifici. I sembla que Camps i companyia s’han quedat sense matalàs de recanvi; no tenen un euro per a inversió pública, perquè se l’han gastat en allò que vostès i jo sabem perfectament. Trobe, en definitiva, que els populars valencians tenen una bona dosi de fariseisme; mentre permeten que la nostra siga la comunitat més endeutada de tot l’Estat, els seus caps de Madrid exigeixen a Zapatero la disminució del dèficit públic. Quina tropa!
(publicat a Levante-EMV, el 20/02/2010)
dissabte, 13 de febrer del 2010
Ron Mueck
Ja ho diu el Gènesi: «Formà Déu l’home del fang de la terra i bufà al seu nas un bufit de vida, i fou l’home ànima vivent.» Sembla, doncs, que pastar amb fang és una activitat que acompanya l’ésser humà des dels seus orígens; la ceràmica, l’escultura, la pintura —les Belles Arts en suma— provenen d’aquesta activitat. Canvien els materials (els escultors moderns utilitzen acer, silicona, fibra de vidre...), però sovint apareixen artistes que remeten als inicis de l’activitat creadora. L'any 1997, un grup de joves —els anomenats “joves artistes britànics”— organitzaren una exposició col·lectiva, Sensation, a la Royal Academy of L ondon. Hi van participar artistes com Ron Mueck, Damien Hirst i els germans Jake i Dinos Chapman. En general, les obres que s’hi exhibien provocaren polèmica i reaccions extremes entre crítics i públic; eren particularment colpidores les peces de Damien Hirst i els germans Chapman: el primer mostrava uns animals morts conservats en formol dins de grans urnes de cristall; els segons, figures eròtiques i escenes de mort força estremidores (posteriorment crearien polèmica de nou per llur manipulació de gravats de mestres antics com Goya).
Damien Hirst, el més conegut d’aquells joves, ha arribat a guanyar 200 milions d’euros en una subhasta enllestida sense mediació de cap galeria d’art. L’australià resident en Anglaterra Ron Mueck (nascut en 1958) és, en canvi, menys conegut. Tanmateix, entronca amb la tradició dels grans mestres, tot i utilitzar uns materials i un llenguatge moderns. Els orígens d’aquest escultor hiperrealista es troben al món dels efectes especials cinematogràfics i la publicitat. En 1996, començà a dedicar-se a l’art refinat. El seu talent per a desenvolupar creacions plàstiques d’un realisme sorprenent va atraure l’atenció de crítics i col·leccionistes. L’any següent, participà a la col·lectiva Sensation, amb Dead Dad (pare mort), una esgarrifant obra que representa, a escala reduïda, el cos mort de son pare, realitzada amb silicona i altres materials. Aquesta obra el llançà a la fama. A partir de llavors, col·laborà amb la National Gallery, el principal museu de Londres. Les escultures de Mueck reprodueixen fidelment els detalls del cos humà, però diferents trets remeten també al corrent expressionista.
Juga, posem per cas, amb l’escala. Fuig també dels cànons tradicionals de bellesa. Les seues obres sacsegen l’ànim de l’espectador. El procés creador de Ron segueix les pautes tradicionals: dibuixos preparatoris, esbossos de guix o argila, armadures de fil d’aram... L’artista ha participat en esdeveniments força reeixits. Boy, una obra seua de cinc metres, fou exhibida al Millenium Dome i a la Biennal de Venècia. Amb Ron Mueck, s’acompleix la vella màxima: l’artista ha de tenir quelcom de visionari. Les seues figures aconsegueixen de proporcionar una visió inèdita de la realitat sense caure als excessos dels seus companys de generació. Mueck interpreta de manera inopinada el món que ens envolta. Cal destacar el diàleg directe que s’estableix entre les seues obres i les dels mestres antics que atresora la National Gallery. La seua maternitat, per exemple, està lligada al tema de la Mare de Déu i el Jesuset, present en molts quadres renaixentistes penjats a les sales contigües. La dona embarassada també és un tema clàssic, abordat des d’un punt de vista actual i sense complexes: la Ceres deessa de la fertilitat. Mueck s’allibera de tabús, trenca amb segles de polèmiques i censures, i mostra la seua fascinació pel cos humà.
Damien Hirst, el més conegut d’aquells joves, ha arribat a guanyar 200 milions d’euros en una subhasta enllestida sense mediació de cap galeria d’art. L’australià resident en Anglaterra Ron Mueck (nascut en 1958) és, en canvi, menys conegut. Tanmateix, entronca amb la tradició dels grans mestres, tot i utilitzar uns materials i un llenguatge moderns. Els orígens d’aquest escultor hiperrealista es troben al món dels efectes especials cinematogràfics i la publicitat. En 1996, començà a dedicar-se a l’art refinat. El seu talent per a desenvolupar creacions plàstiques d’un realisme sorprenent va atraure l’atenció de crítics i col·leccionistes. L’any següent, participà a la col·lectiva Sensation, amb Dead Dad (pare mort), una esgarrifant obra que representa, a escala reduïda, el cos mort de son pare, realitzada amb silicona i altres materials. Aquesta obra el llançà a la fama. A partir de llavors, col·laborà amb la National Gallery, el principal museu de Londres. Les escultures de Mueck reprodueixen fidelment els detalls del cos humà, però diferents trets remeten també al corrent expressionista.
Juga, posem per cas, amb l’escala. Fuig també dels cànons tradicionals de bellesa. Les seues obres sacsegen l’ànim de l’espectador. El procés creador de Ron segueix les pautes tradicionals: dibuixos preparatoris, esbossos de guix o argila, armadures de fil d’aram... L’artista ha participat en esdeveniments força reeixits. Boy, una obra seua de cinc metres, fou exhibida al Millenium Dome i a la Biennal de Venècia. Amb Ron Mueck, s’acompleix la vella màxima: l’artista ha de tenir quelcom de visionari. Les seues figures aconsegueixen de proporcionar una visió inèdita de la realitat sense caure als excessos dels seus companys de generació. Mueck interpreta de manera inopinada el món que ens envolta. Cal destacar el diàleg directe que s’estableix entre les seues obres i les dels mestres antics que atresora la National Gallery. La seua maternitat, per exemple, està lligada al tema de la Mare de Déu i el Jesuset, present en molts quadres renaixentistes penjats a les sales contigües. La dona embarassada també és un tema clàssic, abordat des d’un punt de vista actual i sense complexes: la Ceres deessa de la fertilitat. Mueck s’allibera de tabús, trenca amb segles de polèmiques i censures, i mostra la seua fascinació pel cos humà.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)