Una professional dels acudits

—Saps el de les cent mil ànimes en pena que ploraven i ploraven perquè un xinès les havia rodejat?— pregunta Radaurí.
—Sí, però no té molta gràcia­— contesta Rocabuix.
—Doncs s'ha sabut que sa majestat, com era de la mateixa opinió, va modificar la lletra de l’acudit, per veure si resultava més graciós, i va contar la nova versió a la seua amiga Pilar, mentre prenien juntes un té: «Mari Pili, saps aquell dels heterosexuals que anaven plorant pel bosc...? Un dia, un minyó es va trobar cent mil mascles i femelles, ben heterosexuals, que anaven plorant per la boscúria com ànimes en pena. ‘Per què ploreu?’, els va preguntar el minyó. ‘Perquè ens hem topat amb un gai que, a poc a poc, ens ha anat rodejant, rodejant...’».
—I tu com saps això?— pregunta Rocabuix.
—Perquè Mari Pili ha ficat un pregó; ho ha contat a L'Universal, a la Gaseta Reial, al Diari d’Informacions...
—I com ha quedat la cosa?
—Malament— fa Radaurí—. Encara que els redactors de la Gaseta han ficat el breu a pàgines interiors, la notícia de l’acudit regi s’ha escampat pertot arreu. S’han sulfurat els gais, els xinesos, alguns republicans... I és que no tenen sentit de l’humor. La reina, bé que vulga llevar-se importància, és una gran professional dels acudits.
—A tu t’ha fet gràcia la sortida de sa majestat?— inquireix Rocabuix.
—Ja ho crec! Molta!— somriu Radaurí. —Tot allò que és dolent per a la monarquia és bo per a la república. Salut!

Una bona peça!

Des que la igualtat de drets entre homes i dones avança imparable, ja no és cap novetat que elles arriben a guanyar unes eleccions democràtiques. Hillary Clinton, per exemple, comptava amb moltes possibilitats d’haver triomfat a les presidencials dels USA. Qui finalment podria ocupar, però, el despatx oval és Sarah Palin. Ara mateix, les enquestes, bé que continuen pronosticant el triomf dels demòcrates, mostren que les diferències d’intenció de vot entre Barak Obama i John McCain s’han reduït a un ínfim 5%. I clar, els analistes han tret a col·lació el cas de Tom Bradley, alcalde negre de Los Ángeles entre 1973 i 1993, i candidat demòcrata a governador de l’estat de Califòrnia: encara que els sondeigs li donaven un avantatge clar, fou derrotat pel candidat blanc dels republicans, George Deukmejian. Des de llavors, hom parla de l’efecte Bradley: moltes persones que pensen votar els republicans contesten als enquestadors, per no semblar racistes, que van a recolzar el candidat demòcrata negre. Si finalment es confirmés la validesa de l’efecte Bradley, és a dir, guanyés les eleccions el tàndem McCain-Palin, l'exgovernadora d’Alaska podria acabar sent presidenta dels USA; John McCain és un home major i malalt. La biografia de Palin esgarrifa: durant l’època d’estudiant a l’institut de Wasilla (Alaska), fou líder d’un grup anomenat “Atletes Cristians”; el 1984, guanyà el concurs de bellesa “Miss Wasilla” (en què també fou elegida “Miss Simpatia”) i quedà en segon lloc al de “Miss Alaska”; després de graduar-se, treballà durant un temps com a periodista esportiva per a diverses televisions locals. El seu marit, Todd Palin, és operari de producció en un camp petrolífer de la companyia BP, cosa que, ves per on, ajudaria a comprendre les actuacions de Sarah com a governadora: volia, per exemple, explotar els jaciments de petroli i gas natural d’Alaska, incloent els situats al Refugi de la Vida Salvatge d’Alaska (ANWR, per les sigles angleses). Quant a les seues posicions polítiques, la candidata afirmà, en ser preguntada pel canvi climàtic, que «tot i afectar Alaska més que cap altre estat, l’escalfament global no es pot atribuir a factors humans». Sarah Palin ha combatut el projecte federal d’incloure l’ós polar a la llista d’espècies amenaçades, adduint que la mesura, a més de ser precipitada i poc beneficiosa per als animals, perjudica el desenvolupament de les instal·lacions de gas i petroli al nord i nord-oest d’Alaska. Palin, que s’oposa al matrimoni homosexual i a l’avortament, milita a l’organització Feminists For Life i és membre destacat de l’Associació Nacional del Rifle (NRA). També és partidària del creacionisme, conjunt de doctrines biològiques que expliquen l’origen dels éssers vius com un acte creador de Déu. Defèn, per tant, el “disseny intel·ligent”, una teoria no científica que afirma la intervenció d’un ésser superior a l'evolució dels organismes. Palin, que mai no ha viatjat a l’estranger (coneix Rússia perquè és veu des del cap Príncep de Gal·les, segons que ha manifestat ella mateixa) recolzà la invasió d’Iraq amb l’argument que era un missió divina. L’aspirant a vice-presidenta es qualifica d'ama de casa típica. Es presenta com una hockey mom (joc de paraules que recorda el soccer mom usat per a descriure l’ama de casa nord-americana de classe mitjana) i es declara aficionada a la pesca sobre gel, les hamburgueses d’ant i les motos de neu. El passat 11 d’octubre, en plena campanya electoral, fou declarada culpable d’abús de poder; sent encara governadora, havia cessat el Comissionat de Seguretat Pública d’Alaska, Walt Monegan, perquè aquest no havia volgut acomiadar l’excunyat de Palin, agent federal de policia, divorciat d’una germana seua. La candidata és, ja es veu, una bona peça!

Xavi Aliaga guanyador de l'Andròmina

L’amic —i company a les pàgines de Levante-EMV— Xavi Aliaga ha guanyat l'Andròmina de narrativa als XXXVII Premis Octubre, amb l'obra Els neons de Sodoma. L'escriptor xativí se suma així a l’extensa nòmina d’autors valencians que també han obtingut el guardó en edicions anteriors: Joan Francesc Mira, Carmelina Sánchez-Cutillas, Isa Tròlec, Josep Piera, Josep Lozano, Vicent Josep Escartí, Martí Domínguez, Isabel-Clara Simó, Toni Cucarella, Joan Olivares. Enhorabona Xavi! Heus ací un fragment de la nota que publica VilaWeb: «El periodista autònom Xavier Aliaga va guanyar l'any 2005 el Premi Vila Lloseta (Mallorca) amb Si no ho dic rebente (Moll), una sàtira de la corrupció política i urbanística actual d'un poble inventat del País Valencià. Ara, amb Els neons de Sodoma, torna a situar la història en el mateix poble, però en una altra direcció, jugant amb elements més literaris, com les petites històries rurals al voltant de les dones, de les festes patronals... ‘Se situa en l'època actual i continua havent-hi crítica social, però més lligada a la realitat. Al principi de l'obra jugue a parodiar les novel·les esotèriques i després mostre una realitat rural que al País Valencià es troba en decadència. Tot comença amb un misteri: la imatge de Sant Roc desapareix de l'església del poble. Tot plegat narrat amb una gran dosi d'humor negre i de sàtira mordaç’».

Un passeig pel riu Albaida

El pas del riu Albaida per l’Estret de les Aigües fou durant la Prehistòria un veritable santuari per als nostres avantpassats. L’indret conserva jaciments prehistòrics com ara la Cova de la Petxina, la Coveta de Samit, la Cova del Túnel i, sobretot, la Cova Negra. A partir d’època medieval, proliferaren al riu múltiples obres hidràuliques. Des de Montaverner a l’Ènova, sorgí tot el seguit de sèquies que desvien les aigües per a regar les hortes de viles i ciutats. També es bastiren diversos assuts i, almenys, dos molins fariners: el Molí Malany, a Bellús, i el Molí Guarner, prop de la Cova Negra, que conserva vestigis de la resclosa i de la sèquia que desviaven les aigües fluvials, proporcionant força motriu tant al molí com a una antiga central elèctrica, coneguda popularment com la “Casa de la Llum”.

Les vores del riu són també pròdigues en fonts. El Balneari de Bellús, avui desaparegut, arribà a tenir molta anomenada i la Font de Bellús proporciona aigua potable a Xàtiva des del segle XV. La Senda de l’Estret conserva les restes de l’antic canal: les canonades, els respiralls que regulaven la pressió i els aqüeductes medievals que encara es fan servir a la conducció actual. Un d’ells, el del barranc del Cuadrado suporta també, des d’època medieval, la senda que discorre pel marge esquerre del riu, un camí de ferradura que menava fins a Cocentaina i Alacant. Al segle XIV, s’hi van construir dos ponts: un sobre l’Albaida, ja desaparegut, i altre sobre una rambla (l’actual barranc del Pont Sec, a la partida de Bixquert). Enfront del Molí Guarner, també queden les restes d’un antic pedró, la Creu dels Armaus, del qual només subsisteix la base.

Des de fa temps, el patrimoni que atresora el riu es objecte de múltiples escomeses. En uns casos, les agressions afecten elements històrics o artístics. En altres ocasions, fan malbé espais de gran valor ecològic. Fer la llista de tots els atemptats que suporta el riu és una tasca molt àrdua. Està, per exemple, el problema dels vessaments: l’Albaida rep múltiples agents contaminants: filtracions procedents d’indústries i granges, pesticides, aigües residuals de diverses poblacions (incloent-hi les d’Ontinyent, Canals i Xàtiva, a través del riu Clariana i del riu Cànyoles, respectivament)...

Espècies vegetals foranes, com ara la ludwigia uruguayensis, colonitzen el llit de l’Albaida. Com que les estacions depuradores no donen l’abast i la presa de Bellús reté les avingudes, impedint que el riu es regenere de forma natural, la vegetació hi creix de forma incontrolada. Les urbanitzacions envaeixen les ribes (sobretot als termes del Genovés i Xàtiva), degradant de forma irreversible la sortida de l’Estret de les Aigües a l’altura d’Alboi. Fa uns anys, unes obres de renovació del Canal de Bellús, dutes a cap per la Conselleria d’Obres Públiques i Urbanisme, van provocar importants destrosses als repiralls i canonades de l’antic Canal de Bellús, i a altres elements paisatgístics. Ara, les pluges recents han afectat l’estructura del Pont Sec.

Correm, per tant, el risc de perdre una part del nostre patrimoni històric i uns espais que sempre s’han fet servir per al lleure. Activitats com ara l’excursionisme, el bany, la pesca o l’escalada (la Penya de l’Aventador, per exemple, és perfecta per a la pràctica d’aquest esport) havien tingut sempre cabuda a l’entorn del riu. Hauríem de prendre consciència del perill que s’abat sobre un espai natural ben nostre i exigir amb rotunditat que les autoritats competents prenguen les mesures adients per tal de protegir-lo i regenerar-lo.

(publicat a Levante-EMV, el 25/10/08)

Tretze són tretze

Dijous proppassat, la comunitat educativa inicià un calendari de mobilitzacions que podria culminar, el pròxim mes de novembre, amb una jornada de vaga. Aquestes mobilitzacions han estat convocades per organitzacions dels sectors implicats: associació de directors, sindicats docents, associacions de pares i mares, i organitzacions d’alumnes. Dijous mateix, es van realitzar —com ja s’informava des d’aquestes planes— unes tancades de protesta a diferents IES de la comarca. Divendres, des de les sis de la vesprada, es féu una concentració massiva a la plaça de Manises, davant la seu de Presidència de la Generalitat. Els concentrats protestaven pel caos que està provocant als centres educatius la política del conseller Font de Mora. En totes aquestes convocatòries hi ha hagut presència dels centres educatius de la comarca.

El detonant ha estat la nova assignatura Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans. El Tribunal Superior de Justícia valencià suspengué cautelarment determinats aspectes de l’orde de Conselleria que regulava l’assignatura. Els jutges negaren, per exemple, que es pogués aprovar la matèria realitzant un treball trimestral lliurement elegit per l’alumne sota la supervisió dels seus pares (aquesta opció atemptava contra la llibertat de càtedra i la normativa sobre disseny curricular, programació i avaluació). El TSJ no veia inconvenient que la matèria es donés en anglès, però ha dit que no pot avaluar-se la competència en aquest idioma; només pot avaluar-se la consecució dels continguts curriculars específics d’EpC. Els jutges han plantejat, a més, la següent reflexió: si no progressen els coneixements d’anglès de l’alumne, l’idioma estranger suposarà una clara interferència —impedirà de superar l’assignatura principal—. El TSJ ha acordat, per tant, suspendre un paràgraf de l’article 5 de l’orde que obligava a «tenir en compte, en tot cas, el grau d’adquisició de competències bàsiques de llengua anglesa».

Les reaccions a la decisió del TSJ foren de dos tipus: la Conselleria afirmà que no hi ha cap inconvenient a donar la matèria en anglès; els sindicats, que és impossible, en la pràctica, donar-la en aquest idioma i que els alumnes se n’haurien d’examinar en alguna de les llengües oficials. Els sindicats recorden també que s’haurien de complir els requisits de l’orde de 30 d’octubre de 1998 sobre programes multilingües (sol·licitud del centre, vist-i-plau del Consell Escolar i acceptació dels pares). La Conselleria, però, ha continuat dient que tretze són tretze. Ha preguntat al professorat de Filosofia i Geografia i Història sobre titulacions que no calen per a ocupar el seu lloc de treball. Ha indagat sobre la seua disponibilitat per a donar la matèria en una llengua no oficial. Ha contractat, al marge dels processos de concurs i oposició, personal precari per a donar unes hores mínimes de classe. I, com que no ha trobat tot allò que buscava, ha obligat el professorat d’anglès a fer el “numeret” de la traducció simultània. Ha creat als centres, en suma, uns greus problemes organitzatius en matèria d’horaris i espais.

Les preguntes s’amunteguen, després d’aquesta sortida: Tenen els alumnes de Secundària el nivell d’anglès necessari per a entendre un text escrit en la llengua de Shakespeare? Per què s’ha clavat la Conselleria en aquest fangar? Ho ha fet perquè els alumnes dels centres públics romanguen a la lluna de València quan s’expliquen temes relacionats amb la moral sexual i reproductiva (segons els frarots de la Generalitat, només la jerarquia eclesiàstica pot dir la seua en aquesta matèria), per fer-li la contra al govern de Rodríguez Zapatero i per a estendre una cortina de fum sobre els problemes reals de l’ensenyament públic.

A la nostra comarca, sense anar més lluny, el catàleg de mancances és ben gruixut: la dotació de professorat d’anglès a l’Educació Infantil és insuficient; la planificació de places escolars, a Primària i Secundària, necessita, en alguns casos, una revisió urgent; hi ha instituts, com ara el Francesc Gil de Canals, que compten amb unes instal·lacions totalment obsoletes; altres centres no disposen de les aules necessàries per a impartir classe i ho han de fer en barracons prefabricats. I clar, els equips directius i el professorat dels diversos instituts de Xàtiva, Canals, Moixent... han dit que ja n’hi ha prou, ja està bé de sainets i d’utilitzar la comunitat educativa com a munició per a “batalletes partidàries”. Tindrem, per tant, una tardor “calenta” al sector educatiu, vista l’actitud dels polítics que ens governen, tossuts que tossuts.

...

(publicat a Levante-EMV, el 18/10/08)

La coentor del Cap i Casal

Reflexionava, en un post anterior, sobre la violència exercida per la dreta valenciana i sobre el refús de molts nacionalistes a la bandera que emparava aquella violència (lògicament, no em referia sols a la violència física; al·ludia també a la violència moral, molt més punyent). Durant el meu diàleg amb Rafa Company, intentí d’aclarir el meu punt de vista amb un exemple: Una bona part de l’esquerra espanyola no acaba de pair la bandera rojigualda. Per què? Pel munt d’emocions que encara suscita en moltes persones. Només la dretona de tota la vida l’oneja sense complexos (n’usa i abusa a tort i dret; només cal recordar les darreres manifestacions pels carrers de Madrid). Potser, les generacions més joves (els xicots que celebren les victòries de la roja) abordaran l’assumpte amb altre tarannà, influïdes, no cap dubte, per la propaganda dels mass media espanyols.

Però la cosa no acaba ací: des de certes instàncies, es demana als seguidors del valencianisme fusterià que repensen una pàtria petita en comptes d’una gran, que repensen la llengua (amb l’inconvenient que això suposa, per exemple, per a la viabilitat de la nostra literatura i de la nostra indústria editorial), que accepten l’himne del mestre Serrano... En definitiva, se’ls demana massa. D’altra banda, podríem esmentar, arribats ací, un concepte ben nostre, la coentor. La simbologia de l’Estatut és coenta a matar! Els valencians, d’acord amb el text estatutari, som una “comunitat” i tenim un himne de sarsuela i una bandera que sembla l’estendard d’un ateneu musical. Que hagen d’acceptar banderes amb simbologia monàrquica (sense distingir entre la senyera nua i la senyera coronada; ambdues són monàrquiques) aquelles persones que, a més de nacionalistes, es reclamen socialistes i republicanes és... per a partir-se de riure.

Damunt, no està provat —com pensen els oriünds del Cap i Casal o gent que hi viu— que tot açò connecte amb la “immensa” majoria dels valencians. Els problemes de qualsevol projecte nacionalista rauen, en bona mesura, a València, una ciutat coenta, bé que necessària per al projecte de recuperació nacional (que no reeixirà mentre l’espai electoral romanga sota mínims al Cap i Casal i a les comarques alacantines més meridionals). En altres contrades, però, les coses són distintes: a l’ajuntament de Xàtiva, per exemple, hi ha hagut quasi sempre, des del 1979, representació nacionalista. Els daltabaixos d’aquesta representació no han estat provocats en absolut per qüestions simbòliques; han estat provocats per la percepció dels candidats i dels seus programes que tenia l’electorat (a les darreres eleccions, el Bloc hi duplicà la representació, bé que això no servis per a res, perquè el PSOE no havia fet “els deures”).

La bandera de Xàtiva, roja amb les quatre barres, oneja al balcó de l’ajuntament, al reial de la fira i a la salòquia del castell, sense que ningú no diga res (i governa el senyor Alfonso Rus!). El fet que la senyera amb franja blava siga oficial no implica “necessàriament” que “tothom” connecte amb ella (tornem a recordar l’exemple de la bandera espanyola). En definitiva, cal prescindir d’adorns literaris o sentimentals, i fer un esforç de concisió per tal d’aïllar les qüestions fonamentals del debat que hem mantingut durant les setmanes precedents. L’assumpció d’alguns postulats de la “Tercera Via” exigeixen els corresponents treballs d’anàlisi i consens. Habitualment, les coses no són —i menys en política— blanques o negres. Sembla que el Bloc ha encetat, ja fa temps, les tasques d’anàlisi. És evident que alguns voldrien anar més de pressa. Els processos de maduració, però, requereixen el seu temps.

Les set "Meravelles Valencianes"

La proclamació de les "SET MERAVELLES VALENCIANES" ha tingut lloc avui diumenge 5 d’octubre, a les 16.30 hores, a l’Ombracle del Jardí Botànic de València. El resultat final de les votacions a “MERAVELLA VALENCIANA” ha estat el següent:


Esdeveniments culturals i patrimoni immaterial
La processó de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí
Amb el 33,38% dels vots

Parcs i paratges naturals
Parc Natural de l’Albufera, la Devesa del Saler i el PalmarAmb el 36,42% dels vots

Conjunts historicoartístics
El castell i el conjunt monumental de Xàtiva
Amb el 32,82% dels vots.

Peces arqueològiques i obres d’art
Portada del Palau del Marqués de Dues Aigües de València
Amb el 31,79% dels vots

Monuments naturals
El Penyal d’Ifac
Amb el 34,52% dels vots

Monuments arquitectònics històrics
La Llotja de València
Amb el 44,93% dels vots

Monuments arquitectònics moderns dels segles XX i XXI
L’Estació del Nord de València
Amb el 33,81% dels vots

La bandera de la República Espanyola

Els resultats de les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 donaren la victòria als partits republicans en les principals ciutats espanyoles. Els guanyadors s’afanyaren a hissar la bandera tricolor als ajuntaments (Éibar fou la primera localitat en què onejà, el dia 13; després, ho faria a ciutats importants, com Madrid o Barcelona). El 14 d’abril, el rei optà voluntàriament per l’exili, després de l’avís dels polítics republicans, que asseguraren no poder “garantir la seguretat” del monarca ni de la seua família. Es va proclamar la Segona República. Una part del poble brandà la nova bandera a les principals places de les grans ciutats. Oficialment, fou adoptada per decret de la Presidència del Govern Provisional de la República del 27 de abril de 1931:

...El alzamiento nacional contra la tiranía, victorioso desde el 14 de abril, ha enarbolado una enseña investida por el sentir del pueblo con la doble representación de una esperanza de libertad y de su triunfo irrevocable. Durante más de medio siglo la enseña tricolor ha designado la idea de la emancipación española mediante la República. En pocas horas, el pueblo libre, que al tomar las riendas de su propio gobierno proclamaba pacíficamente el nuevo régimen, izó por todo el territorio aquella bandera, manifestando con este acto simbólico su advenimiento al ejercicio de la soberanía. Una era comienza en la vida española. Es justo, es necesario, que otros emblemas declaren y publiquen perpetuamente a nuestros ojos la renovación del Estado. El Gobierno provisional acoge la espontánea demostración de la voluntad popular, que ya no es deseo, sino hecho consumado, y la sanciona. En todos los edificios públicos ondea la bandera tricolor. La han saludado las fuerzas de mar y tierra de la República; ha recibido de ellas los honores pertenecientes al jirón de la Patria...

Posteriorment, la nova bandera fou institucionalitzada al primer article de la Constitució de 1931, que assenyalava:

...La bandera de la República española es roja, amarilla y morada...

La bandera que la Segona República adoptava com a pròpia era la mateixa que nombrosos grups republicans ja venien usant com alternativa a l’ensenya roja i groga, que identificaven amb la monarquia borbònica. Aquest ús previ permeté que, des d’abril del 1931, en proliferaren nombrosos exemplars i que fos adoptada de forma fulminant pel nou govern provisional. A més de simbolitzar el canvi radical del sistema, la inclusió del tercer color buscava el reconeixement del poble de Castella com a part vital del nou estat (els colors roig i groc ja representaven els pobles de l’antiga Corona d’Aragó). En vespres de l’adveniment de la República, tant els republicans progressistes i conservadors, com els militares coincidiren a considerar que el color morat suposava la inclusió del poble castellà a la bandera. Sorgirien projectes posteriors, com un basat als colors de la bandera tricolor francesa (representatiu dels postulats republicans, llibertat, igualtat i fraternitat, enfront de la monarquia), però mai no arribaren a ser legislats (els francesos tampoc no havien acabat d’acceptar la bandera tricolor fins a mitjan 1880, any en què es proclamà la Tercera República).

Durant els primers dies de la Guerra Civil del 1936, els insurgents feixistes brandaren la bandera tricolor, però després de moltes pressions i del recolzament de sectors monàrquics com ara el carlista acabaren assumint ràpidament la bandera monàrquica, que simbolitzava la seua oposició a la República. Durant la Transició Espanyola, després de mort el general Franco, gran part de l’esquerra a l’exili continuà reconeixent com a oficial la bandera republicana. Però el PSOE primer, amb Felipe González, i el PCE després, amb Santiago Carrillo, acceptaren de consagrar la bandera bicolor monàrquica al text de la nova Constitució de 1978. Això no obstant, durant tot el regnat de Joan Carles I, l’ús de la bandera republicana ha continuat vigent en àmbits no oficials i entre molts grups republicans d’esquerres que reivindiquen la supressió de la monarquia i el nou adveniment de la república.

Corregir errors passats?

Dies enrere, vaig mantenir un diàleg extens i força interessant amb l’amic Rafael Company. Vam confrontar les nostres discrepàncies (que en realitat no són tantes) sobre vexil·lologia i sobre altres assumptes relacionats. Afirmava jo que algunes persones provenints del “neovalencianisme fusterià” han hagut de reflexionar sobre les seues errades tàctiques impel·lits per la penúria que envolta el projecte de recuperació nacional, és a dir, obligats per les circumstàncies, i també han hagut de revisar els seus objectius estratègics, decidint, per exemple, si es dóna prioritat al projecte d’alliberament nacional o al d’alliberament de classe (partint d’una evidència: que tan utòpics són, a hores d’ara, l’un com l’altre).

Això ha significat, a més, ficar en qüestió un vell postulat fusterià: que el País serà d’esquerres o no serà. Si acceptem que la recuperació nacional té, ara mateix, la màxima prioritat, caldrà considerar l’assumpte com un element transversal; només el podrà abordar una formació nacionalista de caire interclassista que deixe per a més endavant altres projectes emancipadors (així, de pas, tindrem temps per a discutir si el concepte marxista de classe ha esdevingut o no un anacronisme). Ara bé, una orientació com aquesta ha començat a reportar als nacionalistes —als seguidors del Bloc, per exemple— alguns inconvenients.

Se’ls ha posat, posem per cas, un bon capçal: que són de dretes. I clar, amb aquest rerafons, tornar a discutir si la bandera ha de ser tal o tal no sembla el punt cabdal d’un debat més ample (perdre’s en detalls, quan hi ha qüestions d’enorme fondària, provoca fàstic). Si al final s’han d’abandonar posicions que fins ara semblaven irreductibles, s’haurà de fer per necessitat, no perquè als “fusterians” els haja entrat ara la dèria de combregar amb rodes de molí. I en aquest context, les qüestions de simbologia haurien de passar a un segon pla —allò més important hauria de ser la cosa simbolitzada, no el símbol—.

Qui coneix els rudiments de la semiòtica sap que els símbols són signes convencionals. Les banderes només tenen la importància que cadascú els vol donar. Els nacionalistes exacerbats (espanyols, per exemple) pensen que qualsevol ultratge a la sagrada bandera de la seua pàtria és un crim de lesa humanitat; en canvi, els nacionalistes agnòstics i tranquils es miren la qüestió de les “sagrades banderes” amb una certa displicència. En principi, per a mi no seria massa problema acceptar la senyera de la franja blava com a bandera oficial dels valencians. És més: jo crec que l’esquerra va cometre un error de dimensions siderals, en rebutjar als anys seixanta i setanta aquesta senyera, que al cap i a la fi també enlaira les quatre barres.

De vegades, però, em venen al cap les imatges de la bomba a la llibreria La Costera, dels escamots feixistes, de la dreta reaccionària present a totes les viles i ciutats del País (i presidint aquestes escenes, sempre la bandera de la franja blava!). I clar, és molt dur haver d’acceptar com a propi l’estendard adoptat per l’enemic (per molt que nosaltres mateixos permetérem que caigués a les seues mans). Rafa Company afirmava: «La millor cosa que es pot fer amb una errada és corregir-la, i com més prompte millor». És possible. Ara bé, quan l’errada s’ha mantingut molt de temps —cinquanta anys— i ha acabat arrelant, l’eradicació no serà fàcil. Això sense comptar que s’ha esvanit la circumstància de la immediatesa.

Deia Rafa Company: «Els dolors no els tinc lligats a les senyeres amb blau; la bandera de l’odi no necessita de cap tela, i posats a recordar els successos, no caldrà fer massa esforç per tal d’esbrinar quina bandera portarien al cor els inductors d’aquelles violències...». És possible que certes persones no tinguen lligats els dolors a la senyera amb blau, però moltes altres sí. I hauran de donar un pas psicològicament dolorós si finalment han d’abandonar els seus símbols i n’han d’adoptar de nous (no tant per por a ser titllades de traïdores pels altres, sinó pel propi sentiment de culpabilitat). Quan hom diu «no permetré que grupuscles violents m’esborren del cervell cap senyera “coronada” onejada per nacionalistes anteriors a Franco, o cap bandera amb blau feta servir pels republicans valencians», parla l’il·lustrat; hi ha molta gent que ja no guarda aqueixa memòria. A més, alguna d’aquelles banderes d’època republicana era estelada, no coronada.

La bandera monàrquica d’Espanya

Possiblement, les primeres insígnies presents a la península foren els vexilla (mot d’on prové el terme Vexil·lologia), utilitzats pels legionaris romans. Els visigots també utilitzaven estendards rígids amb alguna mena de drap. Amb la invasió musulmana, però, aparegueren les banderes de teixits lleugers (com la seda) provinents d’Orient. Es feien servir com a guions i estendards reials o senyorívols, però no com a símbols de cap territori o nació. Les primeres divises de caràcter “nacional” espanyol foren els draps que s’utilitzaren al segle XVI com a banderes de proa, pavellons o banderes de terra, després de la boda de Joana I de Castella (filla dels Reis Catòlics) amb Felip d’Habsburg. Aparegué llavors un element comú a les banderes espanyoles de l’època: la Creu de Borgonya. Aquest element, tot i experimentar lleugeres variacions amb cada monarca (Felip II, per exemple, disposà que el fons blanc canviés a groc) esdevingué el símbol vexil·lològic por excel·lència de la monarquia hispànica.

Amb l’adveniment de Felip V, aquell disseny fou substituït per altre: les armes reials sobre drap blanc. Al segle XVIII, però, Carles III decidí canviar el pavelló reial, perquè es diferenciés dels guions d’altres contrades governades pels Borbons; el blanc (propi d’aquest llinatge) també era utilitzat per les branques que regnaven a França, Nàpols, Toscana, Parma i Sicília. El nou disseny de bandera espanyola sorgí amb un Reial Decret de 28 de maig de 1785, pel qual Carles III resolia el concurs convocat per adoptar el nou pavelló de la Marina. Elegí dos dissenys, un per als vaixells de guerra i altre per a les naus mercants (civils), d’entre les dotze propostes que li havia presentat Frey Antonio Valdés y Fernández Bazán, en aqueixa època Secretari d’Estat i del Despatx Universal de Marina (Ministre de Marina). Amb la finalitat de donar a conèixer la nova ensenya, es va promulgar una Ordenança General, que al tractat IV, títol I, disposava:

Para evitar los inconvenientes y perjuicios que ha hecho ver la experiencia puede ocasionar la bandera nacional de que usa Mi Armada Naval y demás Embarcaciones Españolas, equivocándose a largas distancias ó con vientos calmosos con la de otras Naciones, he resuelto que en adelante usen mis Buques de guerra de Bandera dividida a lo largo en tres listas, de las cuales la alta y la baja sean encarnadas y del ancho cada una de la cuarta parte del total, y la de enmedio, amarilla, colocándose en ésta el Escudo de mis Reales Armas, reducido a los dos quarteles de Castilla y León, con la Corona Real encima; y el Gallardete en las mismas tres listas y el Escudo a lo largo, sobre Quadrado amarillo en la parte superior. Y que las demás Embarcaciones usen, sin Escudo, los mismo colores, debiendo ser la lista de enmedio amarilla y del ancho de la tercera parte de la bandera, y cada una de las partes dividida en dos partes iguales encarnada y amarilla alternativamente, todo con arreglo al adjunto diseño. No podrá usarse de otros Pavellones en los Mares del Norte por lo respectivo a Europa hasta el paralelo de Tenerife en el Oceáno, y en el Mediterráneo desde el primero de año de mil setecientos ochenta y seis; en la América Septentrional desde principio de julio siguiente; y en los demás Mares desde primero del año mil setecientos ochenta y siete. Tendréislo entendido para su cumplimiento. Señalado de mano de S.M. En Aranjuez, a veinte y ocho de Mayo de mil setecientos ochenta y cinco.

D'entre les diferents combinacions de colors proposades, el monarca optà per la groga i roja, que recordava el pavelló de l’antiga Corona d’Aragó (el qual encara es feia servir sovint a la marina espanyola). El 1793, s’ordenà que el nou pavelló, utilitzat fins aleshores només als vaixells de guerra, onejara també als ports i als forts de la Marina. Finalment, el 1843, per Reial Decret de 13 d’octubre, sancionat per la Reina Isabel II, s’ordenà que totes les unitats militars espanyoles utilitzaren la mateixa bandera, considerant-se a partir de llavors com la bandera nacional d’Espanya. Aquesta bandera s’ha conservat fins als nostres dies (la variant per a embarcacions mercants, la bandera mercant o pavelló civil, va desaparèixer), bé que hi ha hagut constants variacions de l’escut. La proclamació de la Segona República Espanyola en 1931, durant la qual s’utilitzà una bandera tricolor de franges horitzontals d’igual amplària, que substituïa la franja inferior roja per una morada, constituí un parèntesi al seu ús.

Un dels nostres

Rocabuix cameja per l’habitació amb les celles arrufades. De sobte, s’atura i diu: «L’any passat, en tornar de Berlín, vaig redescobrir el treball de Julie Andrews i Paul Newman a Cortina esquinçada. La pel·lícula em féu reviure les passejades recents pels carrers de l’antiga capital comunista, resseguint els vestigis del vell règim. L’acció tenia moments veritablement sublims i escenes que enganxaven de debò. Newman, el científic occidental que busca una fórmula secreta, brodava els moments d’intriga amb mestria insuperable». Hi ha uns moments de silenci. «Doncs jo preferisc el seu treball en El color dels diners, la película de Martín Scorsese, amb guió de Richard Price —intervé Radaurí—. Una història de billar contada sobre taules de billar. La protagonista femenina és Mary Elizabeth Mastrantonio (la Gina Montana de Scarface, de Brian De Palma). En aquesta pel·lícula, Scorsese fa, sobre les taules de billar, uns enquadraments i uns moviments de cambra inoblidables. Paul Newman interpreta un dels seus papers clàssics: el cerca-raons que té por d’envellir com un pobre brivall». De nou hi ha una estona de silenci. «S’ha mort un dels nostres», fa Rocabuix. «Un dels vostres? Això voldríeu! —s’entremet Eiximona, que ha escoltat els monòlegs—. Ulls com els de Paul Newman no sovintegen, no senyor».

Quan hi haurà renovació al socialisme comarcal?

Si vostè, estimat lector, està llegint el diari de vesprada, és possible que ja sàpiga qui és el nou secretari general dels socialistes valencians. Jo, al moment d’escriure aquestes línies, un dia abans del seu congrés, encara desconec la bona nova. El marge per a la sorpresa és mínim; només dos candidats, Jorge Alarte i Ximo Puig, tenen possibilitats reals d’ocupar demà la primera plana dels diaris valencians (als diaris de Madrid, el guanyador ocuparà, a molt estirar, les pàgines interiors). Mentre escric, però, em venen al cap les moltes sorpreses que ens solen proporcionar els congressos del socialisme valencià. El 1999, per exemple, Joan Ignasi Pla, elegit secretari amb només el 42% dels vots, hagué de dimitir per pressions de Ferraz.

La sorpresa, en aquesta ocasió, només podia venir de Francesc Romeu, si finalment hagués estat capaç d’aconseguir el avals necessaris per a ser candidat. Com que sembla que això no ha estat possible, les coses s’hauran desenvolupat segons el guió previst, un guió on ha ficat cullerada, com sempre, la seu central del PSOE a Madrid. En realitat, més que el nom del secretari general, a mi em preocupa el futur del principal partit de l’oposició al govern de la Generalitat. El PSPV no aconsegueix llevar-se de damunt l’estigma del sucursalisme. En aquesta ocasió, Leire Pajín, nova secretària federal d’organització, s’ha encarregat d’escriure el llibret i d’assignar els papers protagonistes de l’opereta que s’havia de representar a València aquest cap de setmana.

A més de coordinar una ponència congressual que propugna el “viatge al centre”, Pajín ha estat la inspiradora d’una plataforma, coneguda com Socialisme i Ciutadania, que patrocinava, fins fa poc, la candidatura de l’alcalde d’Elx a la secretaria general. En rebutjar aquest l’oferiment, la plataforma, controlada pel pare de Leire, decidí de donar suport a Jorge Alarte, el candidat que sempre havia reivindicat una major independència de Madrid i la necessitat de tenir les mans lliures a l’hora de formar els nous òrgans de direcció. En comptes d’això, Alarte s’ha vist obligat a seguir els dictats de Ferraz i a buscar uns pactes que li asseguraren una majoria folgada d’avals (fins ahir mateix, ell i Ximo Puig es disputaven els de Francesc Romeu).

Es torna a repetir, per tant, la pel·lícula d’altres congressos del PSPV: els socialistes valencians continuen dividits en famílies, cap dels candidats a la secretaria general és un novell (tots han ocupat diferents càrrecs orgànics i institucionals) i el programa polític, més enllà de les paraules altisonants, sembla absolutament desdibuixat. No s’ha de descartar, per tant, el perill d’assistir, per enèsima vegada, a la cerimònia del «ai si tu volgueres i jo em deixara». Podríem contemplar, en suma, un nou repartiment del pastís (un pastís ben magre, per cert). Això sense comptar que, si no prosperaren algunes esmenes a la ponència, sortiria del congrés una document programàtic que, en molts aspectes, podria subscriure el PP sense cap inconvenient. En aquest sentit, cal recordar que a Jorge Alarte no li feia fàstic la proposta de canviar la denominació del partit.

Esperem que les coses no prenguen aquest rumb. Altrament, les perspectives electorals dels socialistes en particular i de l’esquerra en general serien molt boiroses. Què han fet, però, els socialistes de les nostres comarques durant el procés congressual? Han fet de tot un poc. Uns han continuat dedicant-se a vendre loteria. És una feina molt agraïda, perquè es trauen diners per a pagar deutes i, de pas, es donen consignes als afiliats afins: «S’ha de votar tal o tal com a delegat al congrés» (després, a l’assemblea, pot passar que la llista alternativa estiga a punt de donar la campanada; són coses de la democràcia interna).

L’assemblea d’Ontinyent es va decantar, a l’hora de triar delegats, pel candidat Alarte. A Xàtiva, la llista encapçalada per Roger Cerdà, que recolzava la candidatura de Francesc Romeu, només obtingué un 56% del vots. La llista alternativa s’endugué, per tant, un delegat. No passa res! Al capdavall, uns i altres hauran votat cavall guanyador si, finalment, els avals de Romeu han anat a parar a Jorge Alarte. El procés congressual, però, haurà posat de manifest, una vegada més, la divisió dels socialistes xativins i la seua falta de liderat. Podríem concloure, doncs, amb aquesta pregunta: quan hi haurà renovació al socialisme comarcal?

(publicat a Levante-EMV, el 27/09/08)

Banderes

Acaba de sortir al mercat un llibre de l’historiador Pau Viciano, Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX), publicat a l’editorial Afers. Bé que encara no he tingut temps de llegir-lo, puc deduir, per les glosses aparegudes a diversos blogs (com ara http://rafaelcompany.blogspot.com/ o http://www.ventdcabylia.com/), que l’obra no aportarà dades que alteren substancialment allò que ja sabem sobre l’assumpte. Si de cas, quedarà encara a l’aire la possibilitat que la bandera amb franja blava de la ciutat de València resulte ser més antiga del que hom creia. Vicent Baydal i d’altres, per exemple, ja parlaven, temps enrere, d’uns documents i d’unes cartes portolanes que podrien provar l’existència de la franja blava almenys des del segle XV (http://www.ventdcabylia.com/2006/10/pdf-sobre-la-bandera-del-pas-valenci.html).

Fem un poc d'història: les banderes fetes de teixits lleugers provenen d’Orient; els musulmans i els croats les van implantar a Europa. Durant l’alta edat mitjana, es feien servir com a guions i estendards representatius de reis i senyors (o de llurs cases i llinatges), però no com a símbols de cap territori o nació, tal com s’esdevé actualment. Les primeres divises assimilables a banderes de caràcter “nacional” van aparèixer a partir del segle XIII; eren les banderes de proa, pavellons o banderes de terra, com recorden unes paraules cèlebres que l’almirall Roger de Llúria va pronunciar quan tornava d’una campanya victoriosa contra els francesos: «A partir d'ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d'Aragó». I al mateix context, s’ha d’inscriure la concessió de les armes del rei a viles i ciutats de reialenc. El concepte de sobirania nacional, tal com l'entenem avui, fou inexistent almenys fins al segle XVIII.

I fou precisament al segle XVIII quan van nàixer les primeres banderes "nacionals" ex novo, com ara la bandera tricolor francesa, que consta d’un pal blau, un pal blanc i un pal roig, i va aparèixer per primera vegada durant la Revolució Francesa. Barreja els colors de l'escut de París (roig i blau) i el color reial (blanc). Sovint, se n'ha atribuït el disseny al Marquès de Lafayette. S’adoptà com a bandera oficial el 5 de febrer del 1794, durant la Primera República Francesa. Després de la restauració borbònica, que seguí la desfeta de Napoleó en 1815, la bandera fou substituïda per la reial blanca amb la flor de llis que s'havia fet servir abans de la revolució. Tanmateix, la nova revolució del 1830, que ascendí al tron Lluís Felip I, la féu oficial de nou.

La bandera del Regne Unit (denominada Union Flag o Union Jack) és una combinació de les creus dels sants patrons d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord, tres dels quatre països que, amb Gal·les, formen el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord. La creu roja sobre fons blanc del centre és la de Sant Jordi, d’Anglaterra. L’aspa blanca sobre fons blau és la creu de Sant Andreu, d’Escòcia. I l’aspa roja sobre fons blanc és la creu de Sant Patrici, d’Irlanda. La versió final d’aquesta bandera aparegué el 1801, en produir-se la unió de Gran Bretanya amb Irlanda; es va incloure al drap la creu de Sant Patrici (amb anterioritat ja s’havien combinat les creus dels patrons d’Anglaterra i Escòcia). S’ha de concloure, per tant, que, mentre les creus de Sant Jordi i Sant Andreu ja tenien una certa tradició, la creu de Sant Patrici fou un “invent” que encara roman a la bandera, bé que només Irlanda del Nord forma part actualment del Regne Unit. A més, a pesar de l’ús freqüent, la Union Jack no està reconeguda oficialment, és a dir, no hi ha cap text legal que la designe bandera nacional del Regne Unit. És, en realitat, una bandera de proa com aquelles que s’utilitzaven en època de Roger de Llúria.

L’obra de Pau Viciano desfermarà, durant una bona temporada, nous debats sobre Vexil·lologia. Aquests debats, però (d’altra banda, massa recurrents), tenen poc a veure amb la història. Som davant d’un assumpte eminentment polític. Les banderes (al capdavall, draps amb diverses coloraines) tenen la importància que cadascú els vol donar (habitualment, molta, pel rerafons simbòlic i emotiu que amaguen), però són, en realitat, creacions artificials ben recents. Sense anar massa lluny, la bandera de la República Espanyola també ho era, igual que l’actual bandera monàrquica i constitucional. S’hauria de fer l’esforç, per tant, de no perdre de vista que, sota la qüestió dels símbols, rauen assumptes de molta més transcendència.

Fum

Es nota que Radaurí té ganes de garlar. «Els primers capitalistes protestants —explica amb èmfasi— obtenien els guanys amb gran probitat, perquè la seua conducta, a la manufactura o al comerç, estava sotmesa als dictats de la rígida moral calvinista; els diners eren producte de l’esforç, l’honradesa i el treball ben fet. Amb el pas del temps, però, sorgí una nova classe capitalista a la qual ja no feien fàstic ni la usura ni l’explotació del treball infantil. Fou el primer senyal d’alarma. Hi havia, entre els membres d’aquella nova classe acabalada, alguns catòlics que fins aleshores havien considerat pecaminós trafegar amb diners. Aquests individus, en cometre el primer pecat, havien entrat en una espiral vertiginosa d’immoralitat; eren insensibles als dictats ètics, perquè es creien condemnats de bestreta a les flames eternes de l’infern. Per últim, arribà la fornada dels descreguts. Aquests descobriren que era possible de fer negocis fabulosos traficant només amb fum. I clar, a partir de llavors, tots els homes de negocis i les grans corporacions començaren una cursa frenètica per organitzar els mercats del fum, atresorar fum, especular amb fum, vendre fum, guanyar sumes estratosfèriques amb el fum...». Eiximona, que ha escoltat la dissertació sense parpellejar, pregunta: «I què s’ha fet del fum i dels diners?». Radaurí continua explicant: «S’han esfumat sense deixar rastre. Les primeres sospites d’esvaniment sorgiren quan els banquers començaren a desconfiar els uns dels altres. Aviat, esclatà la notícia: no podien prestar diners; els havien invertit en fum o els tenien ben resguardats, amagats sota un còdol». Ací intervé Rocabuix: «I què pensa fer al respecte el superior govern central?». Després d’uns moments de pausa, Radaurí informa: «La putada de sempre! Fer una col·lecta entre els pobres i injectar fons al sistema, perquè tot funcione de nou». Els tres amics es queden absorts. De sobte, Rocabuix s’alça i sentencia: «Allò que no van aconseguir els comunistes ho aconseguiran, finalment, els mercaders del fum: provocar la crisi definitiva del capitalisme».

Activitat elitista

Hom diu, des de fa temps, que l’Associació d’Amics de la Costera és elitista. No seré jo qui m’esforce per capgirar o treure del mig aquest corrent d’opinió. No aconseguiria cap resultat pràctic; les idees arrelades són difícils d’eliminar. Voldria, això sí, explicar algunes qüestions que, potser, podrien aclarir de què es parla quan s’al·ludeix a l’elitisme d’aquesta entitat.

Diversos teòrics —Arnold Hauser entre ells— han posat de relleu l’existència de tres manifestacions culturals distintes: la cultura popular o de masses (allò que els anglosaxons anomenen cultura pop), la cultura del poble (ço és, les tradicions i el folklore de cada poble o nació) i la cultura exquisida o elitista (a la qual pertanyen les manifestacions més elevades de l’intel·lecte, entre elles la literatura i les belles arts).

L’Associació, que va nàixer durant la Transició (quan les nostres viles i ciutats encara eren governades pels ajuntaments franquistes), tingué voluntat, des del principi, d’incidir a les tres manifestacions que s'acaben d'enumerar, referides sempre, com és natural, a la nostra cultura, a la cultura dels valencians. Aquesta voluntat era conseqüència d’una realitat òbvia: els ajuntaments franquistes tenien absolutament abandonada la parcel·la cultural.

Amics de la Costera volgué prendre, per tant, el testimoni d’aquelles antigues entitats sorgides a l’època de la Il·lustració: les “Societats d’Amics del País”. Les pretensions eren massa ambicioses, ja ho sé. Sort que el pas del temps anà alleugerint la triple responsabilitat. Sorgiren grups (com l’Escola de Danses, l’Associació del Corpus...) que van prendre el relleu en una tasca admirable: la recuperació de les nostres manifestacions folklòriques. Quant a la cultura popular (al seu vessant més carrincló), hem acabat governats per un alcalde que en té cura; toca la bateria als concerts d’Elton John o patrocina, amb diners públics, actuacions de Madonna.

Quins àmbits d’actuació, doncs, li quedaven a l’Associació d’Amics de la Costera després d’un periple de trenta anys? La recerca (suplir l’absència d’un Centre d’Estudis Comarcals), la programació d'activitats culturals elevades i la tasca d’animació cultural de caire popular. És evident que l’Associació ha fet incursions als tres camps: al llarg de trenta anys, ha programat exposicions, recitals i concerts (de cançó, música culta, jazz...); ha promogut l’excursionisme i les campanyes de salvaguarda del patrimoni (Salvem el Puig, per exemple). També manté una línia editorial molt exigent; publica, posem per cas, el Papers de la Costera, una revista de recerca local.

I tot això ho fa, en aquests moments, sense rebre un euro de subvencions públiques, d’una forma absolutament privada. Naturalment, unes coses es fan millor i altres pitjor. Si comptara amb més recursos i amb relleu generacional (escassegen uns i altre), milloraria la seua tasca. I precisament una part d’aquesta tasca li ha valgut un bon capçal: el d’elistista. Què hi anem a fer! Aquesta acusació no deixa de tenir cert fonament; ben mirat, l'Associació dedica molts esforços i recursos a activitats de caire exquisit. És lògic! Si no les fera ella, algunes d’aquestes activitats desapareixerien de la programació cultural (altres no, per descomptat; a la ciutat i a la comarca, hi ha més grups que també programen, afortunadament, activitats culturals).

En definitiva, l'Associació supleix mancances. Té vocació de resistència. Els seus directius podran canviar, però ella continuarà sent útil durant molt de temps. I algun llegat, per humil que siga, deixarà per a la posteritat. Almenys, un bon grapat de publicacions interessants, com ara el llibre Xàtiva, de Vicent Andrés Estellés, o la col·lecció Conèixer la Costera, en què col·labora molta gent de forma desinteressada.