Transparència limitada

Els múltiples casos de corrupció política, real o presumpta, comencen a tenir finalment algunes conseqüències pràctiques. Aquests dies, per exemple, s’ha fet pública la declaració de bens dels nostres polítics locals, alcaldes i regidors. Es tracta d’un exercici de transparència, sí, però molt limitat. A Xàtiva, la informació subministrada per aquest diari permet satisfer la curiositat dels tafaners i poc més. D’acord amb les dades extretes del Butlletí Oficial de la Província, sabem, posem per cas, que el nostre alcalde no arriba a ser pobre de solemnitat; els seus bens mobles (diners, accions, vehicles...) només pugen a 970.968 euros. D’on ha sortit aquest patrimoni moble? És exagerat o no? El tenia ja quan va accedir a l’alcaldia? No se sap! El BOP no ha publicat quins ingressos derivats d’activitats privades o de càrrecs institucionals tenen ell i els altres polítics locals. No podem dilucidar, per tant, si la xifra és massa exigua (és a dir, si està per sota dels seus ingressos reals) o és excessiva (supera els ingressos de manera injustificada). En qualsevol cas, als electors seriosos no ens interessa saber quants diners tenen els nostres governants; només volem saber si els han guanyat honradament.

Altres alcaldes —el de Vallada, sense anar massa lluny— han fet una declaració transparent. En canvi, alguns membres de l’equip de govern xativí, sobre donar la informació mínima requerida, podrien haver usat diferents mètodes per a mantenir l’opacitat patrimonial: ingressar part dels guanys en comptes bancaris de familiars, posar els bens immobles a nom de parents, empreses pantalla o testaferros. I clar, com que no tenim totes les dades a l’abast, només podem fer-nos una idea aproximada de la realitat. El patrimoni declarat de l’alcalde podria ser, per tant, la punta d’un iceberg. Temps enrere, ja apuntàvem que el primer edil cobra 90.000 euros bruts anuals de Diputació, als quals s’han d’afegir les despeses de representació, les targes i el cotxe oficial que té assignats com a president de l’organisme provincial. (Lògicament, també cobra les dietes, les assistències a comissions de seguiment i les despeses de representació que li corresponen com alcalde de Xàtiva.) En ignorar la quantia de molts d’aquests epígrafs, només es poden fer conjectures i anar sumant números imaginaris.

Feta la suma, tindríem —imaginàriament, repetisc— la xifra declarada, que frega el milió redó d’euros, o qualsevol altra. També s’hauria de comparar aquesta xifra amb la situació patrimonial del susdit abans d’accedir a l’alcaldia. Impossible! Durant l’últim plenari municipal xativí, el PP va rebutjar una moció socialista que demanava de fer pública la declaració de bens corresponent a l’any en què els regidors populars assoliren el govern local. No podem dilucidar, per tant, si s’han produït enriquiments injustificats. Molts diners no devia tenir l’alcalde, fa pocs anys, perquè hagué de demanar un préstec per a comprar a dos socis les seues parts de l’empresa FDM (fàbrica de mobles valorada, quan s’efectuà l’operació, en uns cinc-cents milions de les antigues pessetes). Això sí, li deuen haver anat molt bé les coses a l’edil perquè, segons les dades del BOP, ara mateix no té cap deute ni cap préstec pendent. En altres paraules: ha tornat a la caixa d’estalvis els diners prestats amb què va adquirir la totalitat de FDM.

I ja que parlem d’aquesta firma, caldrà recordar que l’alcalde també presideix tres empreses de capital mixt (Imelsa, Girsa i Egevasa) dependents de la Diputació i una (Proexa) dependent de l’Ajuntament de Xàtiva. És, d’altra banda, administrador únic de l’empresa privada Aert Invest 2007 i administrador solidari de dues immobiliàries junt amb el promotor local Luis Mollà. Els ingressos que li puguen proporcionar aquestes activitats són un misteri. Sabem, això sí, que l’alcalde no té casa pròpia, ni xalet, ni apartament a la platja... Segons la seua declaració de bens, no té cap immoble. Segur? ¿No serà que el seu patrimoni immobiliari està a nom de tercers de la seua confiança? Més d’una vegada s’ha parlat d’obligar els polítics a fer públics els bens dels seus familiars. La idea no és desgavellada; recordem que l’anterior tresorer nacional del PP ficava a nom de la seua esposa els diners procedents de la trama Gürtel. De moment, ja dic, a Xàtiva, ens hem de conformar amb un exercici limitat de transparència.

(publicat a Levante-EMV, el 12/02/2011)

El serrell recte, símbol terrorista?

Ho tindrà difícil Sortu, la nova marca de l’esquerra abertzale. En una entrada anterior ja expressava la meua opinió: la redacció de l’article 9 de la Llei Orgànica de Partits Polítics persegueix, per damunt de tot, proscriure l’esquerra independentista basca. Sobre no deixar cap escletxa legal per on puga reeixir el conglomerat d’HB, els partits espanyolistes han anat posant el llistó cada vegada més alt als nous partits de l'òrbita sobiranista. Primer s’exigí al món abertzale que condemnés la violència d’ETA si volia tornar a les institucions. Quan els seus militants han rebutjat finalment tota forma de violència, inclosa la d’ETA, el front espanyolista els ha anat posant altres condicions addicionals (sense distingir entre persones que hagen rebut o no sentències fermes per actes violents): que substituïsquen el mot “rebutjar” per “condemnar”; que condemnen també, de manera retrospectiva, la violència passada; que demanen perdó a totes les víctimes del terrorisme. Dit en altres paraules: amb el reglament ja aprovat, un dels equips està inventant sobre la marxa noves normes de joc per a esbiaixar el resultat del partit.

Des del punt de vista ètic, les condicions suplementàries que s’exigeixen al conglomerat de l’antiga HB són perfectament raonables i exigibles. (Com també seria perfectament raonable i exigible al PP i al senyor Mayor Oreja que condemnaren les atrocitats comeses pel franquisme.) Però l’intent que aquestes condicions tinguen caràcter suspensiu no hauria de prosperar ni política ni jurídicament. Utilitze el condicional perquè el govern socialista, tot i estar plenament satisfet amb el pas històric donat pel món abertzale, no vol de cap manera concitar les ires de la dreta cavernícola i ha decidit passar la patata calenta als tribunals. I clar, amb gent com la magistrada Ángela Murillo, no sembla massa probable que Sortu puga participar a les pròximes eleccions municipals. En aqueix cas, però, la pífia política i legal seria majúscula.

Si ja és absolutament extravagant supeditar a circumstàncies alienes a l’ordenament jurídic i a la voluntat dels seus promotors (com ara que ploga, que neve o que un grup terrorista es dissolga) el registre d’un partit que compleix tots els requeriments legals, resulta extraordinari que la nova formació haja de fer constar per escrit el seu rebuig a la violència, cosa absolutament potestativa per a la resta dels partits. Principis consolidats del dret, com el del supòsit més favorable o el de la irretroactivitat de les lleis, no semblen d’aplicació per als militants i grups abertzales. Sempre s’havia afirmat que aquests grups tornarien a les institucions quan renunciaren expressament a la violència. Pura retòrica! Com que no s’acaba de pair l’existència del nacionalisme independentista, se’ls ha dit clar i ras que no tornaran a la legalitat mentre continue existint ETA. En definitiva, els partits espanyols volen allargar la proscripció del 10% de l’electorat basc.

I per tal d’aconseguir-ho, van a mirar amb lupa la Llei Orgànica 6/2002, de 27 de juny. L’article 9, apartat 3 (punt d) d’aquesta norma condemna els partits que utilitzen símbolos, mensajes o elementos que representen o se identifiquen con el terrorismo o la violencia y con las conductas asociadas al mismo. Veient les fotos de l’acte de presentació de Sortu, em pregunte: el look de les dones abertzales —botes altes, fulard, meleneta sobre el clatell, serrell curt i recte tallat amb regle, arracades llargues de bijuteria—, també serà considerat símbol terrorista? ¿Hauran d’anar a la perruqueria i pentinar-se com Mairen Beneyto per a no ser considerades etarres?

Pescar en aigua tèrbola a molts agrada

El capitalisme triomfant i la globalització han aconseguit desacreditar i traure de l’agenda i els debats polítics la teoria i la praxis marxistes. Tanmateix, elements com ara l’anàlisi de la realitat, proposats pel marxisme, continuen tenint vigència. Arran de l’esclat revolucionari esdevingut en diversos països del Magrib (antiga Barbaria) i l’Orient Mitjà, caldria desempolsar els vells manuals. Aquesta operació vindria bé per a establir els límits d’allò que s’entén per democràcia. Dic açò, perquè el combustible que sembla haver atiat les revoltes del Magrib és l’anhel de democràcia. A hores d’ara, ningú no coneix, però, altre sistema democràtic que el burgés, del qual hom sol dir que és el millor dels sistemes possibles. És a dir, s’accepta que som davant d’un sistema imperfecte (l’altra construcció, el centralisme democràtic propugnat pel marxisme leninisme, ha resultat ser un veritable fracàs històric).

Naturalment, sempre serà millor la més imperfecta de les democràcies que una dictadura. Ara bé, convé tenir clares algunes coses: l’experiència històrica demostra que no ha estat possible d’implantar la democràcia en cap país al qual no existís un determinat grau de desenvolupament del sistema capitalista i, alhora, un paper hegemònic de la classe social que el gestiona, la burgesia. Per regla general, la democràcia no funciona als països pobres o subdesenvolupats (qualsevol ho pot comprovar fent una simple ullada al món). Hi ha una explicació senzilla: la democràcia és el sistema natural amb què la burgesia —l’oligarquia dominant i les capes de la classe mitjana que segueixen el seu solc— usdefruiten el poder. El funcionament del sistema només resulta versemblant quan aquests estrats tenen una presència aclaparadora al cos social. Llavors, es crea la ficció que hi ha una veritable participació en la presa de decisions polítiques.

Ficció? Sí, perquè les classes socials més baixes es veuen marginades sistemàticament del poder. Només un opció d’esquerra, la socialdemocràcia, pot participar en el joc polític en canvi de no qüestionar els pilars bàsics en què recolza tot l’entramat econòmic i ideològic (fins ara, donades les limitacions del terreny de joc, la socialdemocràcia no era una mala opció; no oblidem que fou la impulsora del denominat Estat del Benestar). Les revoltes dels països magribins responen, per tant, als canvis experimentats per una part de les seues societats; hi va sorgint a poc a poc una classe mitjana de professionals, gent il·lustrada i joves universitaris amb possibilitat d’accés a les tecnologies de la informació que es veu bandejada de la participació política i —en molts casos— del benestar econòmic. A la ciutat tunisiana de Sidi Bouzid, posem per cas, el 25% dels homes i el 44% de les dones amb titulació universitària no tenen treball.

A Tunis, l’esclat d’ira contra l’atur, inicialment espontani, esdevingué un moviment de caire polític; s’hi van adherir els sindicats, els malmesos partits de l’oposició i amples capes socials que viuen sota el llindar de la pobresa. Els manifestants de Tunis exigien el final del poder que Ben Alí exercia sobre el govern, les institucions de l’estat i l’economia. Les arrels de la revolta tunisiana eren, per tant, una combinació letal de pobresa, atur i repressió política, tres factors presents a moltes societats àrabs i magribines. I clar, els problemes de Tunis provocaren calfreds a les dictadures veïnes i a les democràcies burgeses. De fet, la revolta ha acabat propagant-se a Egipte, col·locant el seu dictador, Hosni Mubarak, a la corda fluixa. Ara bé, ¿tenen realment, les masses revoltades, possibilitats de subvertir la situació? Aconseguiran d’aplanar el camí cap a la democràcia? ¿S’hi donen les condicions necessàries per aconseguir-ho?

Són preguntes de difícil resposta. Sembla que les protestes populars han agafat de sorpresa els grups salafistes i els germans musulmans. Tanmateix, després dels primers moments de desconcert, uns i altres s’han sumat a la revolta. Hom desconeix, a hores d’ara, la incidència real d’aquests grups islàmics a les societats tunisiana i egípcia, però els nord-americans no volen que torne a repetir-se l’episodi dels aiatol·làs iranians. Per això, s’han afanyat a alinear-se amb les exigències dels revoltats. Els països democràtics europeus, en canvi, han estat més cauts; saben per experiència què significa la dita «pescar en aigua tèrbola a molts agrada». En realitat, europeus i nord-americans voldrien —ves per on!— una transició a l’espanyola.

Una cançó molt coneguda

Quan estudiava el batxillerat, em van parlar de les revolucions. Millor dit: em van parlar de “la revolució”, ço és, de l’única revolució —a part, naturalment, de la pretesa revolución nacional sindicalista— que podia ser nomenada a les escoles i els instituts franquistes: la Revolució Francesa. (De la revolució bolxevic, ni parlar-ne!) Llavors, jo pensava que mai no veuria, durant el transcurs de la meua existència, cap revolució autèntica. M’equivocava. He vist, per exemple, la caiguda del Xa d'Iran, del Mur de Berlín i del dictador Ceauşescu. Ara, però, estem assistint a una veritable cadena d’alçaments populars als països magrebins i àrabs. ¿Com acabarà aquest esclat revolucionari? Com acaben totes les revolucions, amb un relleu d’oligarquies.

Tot començà a Tunis. El suïcidi d’un jove universitari aturat, que havia patit l’assetjament de la policia, fou l’espurna que encengué la metxa. Des de llavors, una ona sísmica ha recorregut tot el nord d’Àfrica, l’Orient Mitjà, la Península Aràbiga i l’Iran. L’esdeveniment ens permet de comprovar, en viu i en directe, els diferents fenòmens que afloren en un procés revolucionari. Primerament, tenim la transformació que experimenta el suport de què gaudeixen els tirans fins al moment mateix de l’esclat revolucionari. En açò, hi ha molta confusió. Hom tendeix a pensar que un dèspota es manté al poder gràcies només a l’aparell repressiu. Això és generalment fals. Com que la Reductio ad Hitlerum, sobre ser sovint una veritable fal·làcia, està ja molt gastada, no perdré massa temps a recordar que el règim de Hitler comptà amb el suport majoritari de la població alemanya. Posarem exemples més pròxims.

Ací, a casa nostra, quan s’acabà la dictadura franquista, era molt difícil trobar persones que acceptaren haver simpatitzat amb ella. Llevat de poquíssimes excepcions, els concernits tenien vergonya d’admetre-ho. Tanmateix, hi havia moltíssims franquistes. Jo, que vaig viure sota aquella dictadura —tenia 23 anys quan morí el dictador—, en puc donar fe. Sí, d’acord: existien l’exèrcit, l’aparell policial i les estructures del partit i el sindicat únics. Però també hi havia moltes persones, de diferents sectors i extraccions socials, que van donar suport al dictador, el qual finí vell i malalt al llit d’un hospital. Ara, després de trenta-cinc anys, moltes d’aquelles gents simpatitzants del franquisme han perdut la vergonya i en parlen obertament. (Recordem unes declaracions de Jaime Mayor Oreja, destacat representant del PP.)

En aquest aspecte, la magnífica transició espanyola —que torna a ser esgrimida, aquests dies, com a model a seguir— no presenta un balanç excessivament edificant. El pacte de silenci d'aquella transició està provocant, per exemple, l'embolic de les fosses en què jauen les víctimes de la repressió franquista o l’afer del jutge Baltasar Garzón. Ací, a diferència del que s’esdevé a Alemanya, no està mal vist reivindicar les bondats del règim feixista. Dit açò, tornem al nord d’Àfrica. Algú es creu que el règim de Ben Alí se sustentava únicament en l’aparell repressiu? En realitat, Ben Alí tenia també el suport de l’oligarquia i d’amples capes socials que van aprofitar la cobertura del seu règim despòtic per a enriquir-se o simplement medrar. En aquest sentit, els telediaris i els periòdics oferiren escenes certament cridaneres.

Durant els primers moments de l’esclat revolucionari, policia i exèrcit es dedicaren a reprimir-lo sense cap contemplació (així s’explica l’elevat nombre de ferits i víctimes mortals). Hi hagué després uns dies de desconcert; possiblement l’oligarquia tunisiana estava calculant de quin costat anava a inclinar-se la balança. Fet el càlcul, Ben Alí hagué de prendre un avió i fugir a l’Aràbia Saudita. Finalment, a partir de la quarta o cinquena setmana de revolta popular, els televisors mostraren oficials i policies tunisians, mesclats entre la multitud, victorejant la caiguda del règim i proclamant la seua adhesió a la llibertat i la democràcia. Això sí, es feren càrrec del govern provisional membres del partit de Ben Alí (recordem que la transició espanyola fou pilotada per Suárez).

Hi ha cançons que són molt conegudes! Estic segur que, a hores d’ara, no deu haver cap persona a Tunis que accepte haver donat mai suport al règim del dictador. En definitiva, el poble pla hauria aplanat el camí perquè altra oligarquia, o potser la mateixa —ja sabeu: els mateixos gossos amb diferent collar—, accedisca al poder.

Raimon, doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant

El passat dia 28, festivitat de Sant Tomàs d’Aquino, es va celebrar a la Universitat d’Alacant un acte solemne en el transcurs del qual van rebre el nomenament de doctors honoris causa el prestigiós químic valencià Avelino Corma Canós i el nostre compatriota Ramon Pelegero Sanchis, Raimon, a proposta de les Facultats de Ciències i Filosofia i Lletres. Presidí l’acte el magnífic senyor rector Ignacio Jiménez Raneda. Els nomenaments havien estat aprovats per unanimitat a sengles reunions del Consell de Govern de la Universitat celebrats el 27 de maig i el 30 de juliol de 2010. La cerimònia, que es desenvolupà amb el ritual previst per a l’ocasió, començà al pati de la Facultat de Dret. Un seguici format pel Consell de Govern i el Claustre de doctors, revestits dels ornaments propis de l’acte, toga i birret, es dirigí cap al paranimf. Després de la imposició del birret al químic Avelino Corma, arribà el torn del cantant de Xàtiva. Raimon comptà amb dos padrins, els professors Armand Alberola i Enric Balaguer. Durant la seua laudatio, ambdós passaren revista a la biografia del xativí des del seu pas per les aules del carrer de la Nau fins als seus èxits més recents com a cantautor. Els dos padrins dedicaren nombrosos elogis a Raimon: «Defensor de la lluita per la llibertat, poeta del coratge, intel·lectual íntegre la trajectòria del qual va superar els límits del país, símbol per als qui van voler canviar una realitat asfixiant». El professor Alberola afirmà que el reconeixement a Raimon no era un mer gest. «Es tracta d’un deute de gratitud. La institució ha volgut tornar quelcom del que Raimon ens ha donat. L’Acadèmia no pot oblidar que algunes persones transmeten valors i cultura des de fora de les aules. Avui, la nostra universitat salda un deute.» Raimon va rebre el birret, l’anell d’or i els guants blancs —símbols respectivament d’unió amb la Universitat i fortalesa— i el llibre de la ciència. La secretària li va rebre la promesa de fidelitat. Tot seguit, Raimon pronuncià, davant del nombrosíssim públic que omplia el paranimf, el seu emotiu discurs d’agraïment. Recordà els seus orígens, els vençuts de la Guerra Civil, la seua família, les primeres dificultats amb la censura, un cop havia escollit l’ofici de cantant, els primers recitals a París... També evocà el dia en què havia conegut la seua esposa, Analisa Corti, que l’escoltava emocionada.

Raimon desvetllà el secret d’una bona cançó: «Un subtil equilibri entre la música —harmonia i melodia— i les paraules». Confessà el motiu pel qual s’ha dedicat a cantar poemes dels clàssics antics i moderns: donar-los a conèixer i compartir amb la gent la seua obra. «La meua ànsia de llibertat i la lluita per aconseguir-la, i el gust per la música i la poesia foren previs a la meua decisió de dedicar-me a la cançó», proclamà Raimon. Finalment, criticà que la nostra llengua siga encara combatuda per les autoritats elegides democràticament, per aquells que es neguen a admetre una obvietat: que valencià i català són la mateixa llengua. «M’he mantingut fidel a ella exercint un dret individual i col·lectiu. I pense continuar així.» El discurs va rebre un fervorós aplaudiment del públic, entre el qual hi havia una nombrosa representació xativina. Eren presents en primera fila diversos representants polítics locals: els regidors socialistes Roger Cerdà i Rafa Llorens, i els nacionalistes Cristina Sunyer —acompanyada del seu marit— i Joan Josep Garcia Terol. També hi eren Vicent Quilis, propietari de l’empresa INELCOM —acompanyat del seu fill—, el fotògraf Antoni Marzal... Hom trobà a faltar, això sí, la presència de l’equip de govern local, que no hi havia enviat cap representació.

Entre les personalitats del món de la cultura caldria destacar Vicent Soler, antic conseller i vicepresident de les Corts Valencianes, el xativí Emili Balaguer Perigüell, catedràtic d’Història de la Medicina, Agustí Colomines, president de la Fundació Trias Fargas, el geògraf valencià Vicent Boira, president de l'Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa, autor de l'obra La Commonwealth catalanovalenciana: la formació de l'eix mediterrani al segle XX... Va cloure l’acte el rector Jiménez Raneda que, en un discurs íntegrament dit en valencià, tornà a elogiar la figura i els mèrits de Raimon. Un cop escoltat el Gaudeamus igitur, interpretat pel Cor de la Universitat, tots els presents van sortir del paranimf i començà el torn de les felicitacions. Els membres de l’expedició xativina es feren les fotografies de rigor amb Raimon.

(publicat a Levante-EMV, el 02/02/2011)

Deixar-se endur

Toni, un amic meu, em féu arribar un vídeo de Rumer. Tot un descobriment! He esbrinat, a través d’Internet, la petita biografia de la cantant britànica. Rumer va nàixer a Pakistan, però ha rodat per mig món: Austràlia, Tasmània, Sud-àfrica, Regne Unit, Estats Units... Fou la més jove de set germans i es va criar a Islamabad. El seu germà major li regalà la seua primera guitarra, que encara conserva. Aprengué a tocar-la de manera autodidacta i amb ella ha compost tots els temes del seu primer disc Seasons of my soul. La xica té una veu portentosa, comparable, segons els crítics, a la de Karen Carpenter, de The Carpenters, per la claredat i la suavitat, i a la de Dusty Springfield, per la seua transparència. El look de Rumemr s’aparta deliberadament dels cànons establerts per altres estrelles de l’univers pop. Rumer només fa valdre la seua veu i les seues composicions. Quan, sent encara una adolescent, arribà a la Gran Bretanya, descobrí els musicals en tecnicolor i la figura de Judy Garland. Les pel·lícules antigues, la seua estètica i, sobretot, les seues bandes sonores esdevingueren la seua font d’inspiració. En cançons com Slow o Come to me high es poden detectar aquestes influències. La seua música també conjuga elements de la tradició folk i la seua inclinació cap a les melodies romàntiques. En morir els seus pares, Rumer es buscà la vida; treballà de perruquera, cambrera, venedora de llepolies... Per les nits, cantava i tocava la guitarra en directe en diferents locals. En un d’ells la va descobrir Steve Brown, compositor de musicals com It’s a wonderful life o Spend, spend, spend. El primer disc de Rumer cridà l’atenció d’altre compositor, Burt Bacharach, que quedà impressionat en escoltar els seus temes. Seasons of my soul és un disc tan magnífic que ja ha merescut les cinc estrelles atorgades per algunes revistes especialitzades. De la cançó Slow, destaquen la senzillesa i l’economia de mitjans. És bàsicament un tema acústic. La bellesa de la xica, la seua veu, la melodia i els diferents instruments acompanyants inviten a deixar-se endur.

Idees destarifades

Fa quinze dies, els follets de la impremta feren una de les seues: van convertir servidor en salvador; es va produir una mena de metempsicosi, de transmigració entre Salvador Català i jo. Els lectors avisats ho notarien, perquè el meu company de planes sol escriure magnífics articles sobre la nostra història recent. Jo, en canvi, proposava aquell dissabte una idea destarifada: la unitat de tota l’oposició local de cara a les imminents eleccions municipals de maig. Sí, ja sé que he dit en més d’una ocasió que en política dos i dos no sumen quatre. Però sempre m’havia referit a escenaris distints de l’actual; als anys vuitanta i noranta del segle passat, era freqüent que la dreta local presentés dues llistes —de vegades, tres— a les eleccions municipals. En 1983, van presentar candidatures el Partit Liberal, UCD i Alianza Popular; en 1987, el CDS i el PP; en 1991, AIX, la llista independent de Rus, i el Partit Popular.

En aquella època de majories del PSOE (dues absolutes i dues simples durant les quals el govern socialista necessità el recolzament d’UPV, EU i el PP), els electors nacionalistes, socialistes o comunistes no solien plantejar-se votar a una altra candidatura que no fos la seua. I és precisament en aquell escenari de divisió on es féu, en 1987, un assaig d’unitat entre Esquerra Unida i Unitat del Poble Valencià, el partit predecessor de l’actual Bloc Nacionalista. L’assaig fou un fracàs estrepitós. A les anteriors eleccions, UPV i EU havien fregat respectivament els mil i els vuit-cents vots. Els optimistes pensaven que junts obtindrien, a la següent cita electoral, més de dos mil vots i dos o tres regidors. Però la realitat és que obtingueren uns set-cents vots i es quedaren amb un sol regidor. L’explicació és senzilla. Tradicionalment, UPV pescava els seus vots entre els ensenyants, entre els professionals liberals, entre gent de centre esquerra que es va espantar, perquè molts militants comunistes de l’Esquerra Unida local pertanyien, en aquells moments, al denominat sector stalinista. Per la seua banda, els comunistes i quasi tots els treballadors afiliats a CCOO preferiren votar al PSOE. És a dir, hi hagué on elegir.

Ara, però, l’escenari ha canviat: la dreta es presenta com un bloc monolític, enfront d’una oposició d’esquerres dividida. Dijous, escoltava a la ràdio les declaracions del número dos del Bloc. Joanjo Garcia Terol deia que el panorama polític es presenta molt obert de cara a les pròximes eleccions. Potser tinga raó. De fet, jo afirmava a la meua columna del passat dia 15 que els setze anys de govern popular podrien haver provocat ja les primeres víctimes per foc amic. Som —és evident— en un moment crucial. Cada vegada és més probable la imatge d’un president de la Generalitat assegut a la banqueta dels acusats. En unes eleccions, les locals, en què es vota més a les persones que als partits, és difícil saber com afectarà la trama Gürtel i la crisi econòmica a populars i socialistes. Hi ha, això sí, una dada incontestable: Rus, que va traure a les darreres eleccions locals i autonòmiques menys vots que Camps, ha disposat de quatre anys per a fer des de Diputació, amb diners de tots els contribuents, una tasca formidable de clientelisme. El panorama d’una oposició dividida no és, per tant, massa falaguer.

El nou decorat que dibuixaria una coalició PSOE - Compromís - Esquerra Unida no tindria res a veure, crec, amb l’escenari de 1987. Ara, al votant xativí se li presentarien només dues opcions: un cinquè mandat de Rus o el triomf de l’alternativa. No hi hauria més on elegir. Naturalment, aquesta estratègia no serviria de res sense una llista sòlida —amb una candidatura a l’alcaldia i una proposta d’equip de govern serioses i creïbles— i un bon programa electoral. Em referisc, ja s’ho hauran imaginat, a una solució transitòria guiada per la necessitat. Es tractaria de garantir l’alternança política, d’evitar fenòmens com el dels Alduy (Paul i Jean-Paul), personatges que governen Perpinyà des de la dècada dels cinquanta, o el del clan Fabra, a Castelló. S’hauria d’impedir, coste el que coste, la perpetuació indefinida de qualsevol mena de caciquisme (em ve al cap el cas de la CSU, que governa Baviera des de finals de la Segona Gerra Mundial). Però tot açò —ja ho deia fa quinze dies— són idees destarifades: somniar amb el Sol i la Lluna.

(publicat a Levante-EMV, el 29/01/2011)

Aguanta, que el treball arribarà!

Els últims dies, Itàlia ha estat notícia permanent a causa dels escàndols sexuals del seu cap de govern. Des de fa temps, el país de la bota és un paradigma del destí a què semblen dirigir-se moltes democràcies esdevingudes quelcom semblant a un reality show. La cosa té la seua lògica. Il Cavaliere controla indirecta o directament la pràctica totalitat dels canals televisius italians: el conglomerat de la RAI, per ser el president del consell de ministres; la resta, perquè n’és el propietari, a través del grup Mediaset. Aquest control li permet de convertir la vida italiana en un show permanent. I clar, un percentatge molt elevat de la joventut d’Itàlia, apàtic i despolititzat per manca d’expectatives, només aspira a participar en algun programa de televisió. Molts xics desitgen ser showmen; les xiques deleren esdevenir velines. No importa el paper que s’haja d’interpretar a l’espectacle (la màxima aspiració de moltes adolescents és simplement presentar l’espai dedicat a l’oratge); el cas és sortir a les pantalles i esdevenir famoses. La plaga de programes èmuls de Gran Germà ha envaït el país.

El pare musulmà de “Ruby Trencacors”, nom de guerra de la menor d’origen marroquí amb qui s’ho feia Berlusconi, ho ha explicat de manera molt entenedora: «La meua filla està malalta de televisió.» A casa nostra, aquest panorama ens és molt familiar; hi ha el cas de moltes dones, Belén Esteban per exemple, que s’han convertit en estrelles del talk show sense més mèrit que haver airejat en públic la seua vida privada. I la cosa pot anar a pitjor; Mediaset, el grup audiovisual de Berlusconi, que ja era accionista majoritari de Tele5, acaba d’aterrar a Canal Cuatro (propietat fins ara de PRISA, a qui Berlusconi ha comprat també un 22% de Digital Plus). El canvi de titularitat ja ha començat a notar-se; des de principis d’any, els telediaris de Cuatro semblen una versió audiovisual d’El Caso, i els talk show estan proliferant a la cadena com el verdet en un bassal. Tornant a Itàlia, l’amo del quiosquet, el papi —un personatge salaç a qui s’ha acusat de mantenir fosques relacions amb la màfia; un vell verd, un sàtir lasciu i un presumpte pederasta—, s’ha estat aprofitant de la situació a pler.

Aquest matí, sentia a la ràdio les declaracions d’unes quantes jovenetes —deu, dotze, quinze— que havien participat a les orgies del premier italià. Pel que es veu, anaven entrant a la seua habitació d’una a una —o a parells. Quan sortien, Berlusconi cridava el següent torn: Avanti! Què en pensaran els ciutadans i les ciutadanes italians, sobretot les ciutadanes, de tot açò? Fins ara han donat un suport important a Berlusconi; el papi ha guanyat diverses eleccions gràcies al vot d’una part considerable de l’electorat —i gràcies també, tot s’ha de dir, a un sistema electoral fet a la mesura. Les majories parlamentàries li han permès també de modificar les lleis penals i processals per a impedir que l’acció de la justícia caigués sobre ell. És sorprenent, però, la reacció dels pares i les mares de les velines. «Quant t’ha pagat? Quatre mil euros? Aguanta, que el treball arribarà», sembla que li ha dit la mare a una xiqueta que es queixava del “paperot”. «Tingues paciència. Això no té importància. En aquests casos, tots els homes fem igual», li ha dit un pare a la seua filla. Total: que si u es passeja, aquests dies, per la blogsfera italiana, comprovarà que Berlusconi és una mina, una font inesgotable d’inspiració per als dibuixants de vinyetes i els humoristes.

El gran germà

Somniar amb el Sol i la Lluna

Aquest article ha estat publicat el 15/01/2011 a Levante-EMV,
adjudicant-se l’autoria erròniament a altre columnista

Com tots vostès sabran, acabem d’inaugurar any electoral. El pròxim mes de maig se celebraran eleccions municipals i autonòmiques. El panorama no pinta massa bé per a l’esquerra. Algunes enquestes auguren unes Corts Valencianes bipolars. El PP, malgrat els múltiples casos de presumpta corrupció en què està incurs, podria augmentar el nombre d’escons, és a dir, ampliar la majoria absoluta; el PSOE, en canvi, continuaria sense alçar el cap. Els socialistes pagarien així les conseqüències d’una crisi que, tot i no haver provocat ells, han gestionat de manera desastrosa. També és possible que Compromís i Esquerra Unida desapareguen de l’hemicicle. Certament, ací, al País Valencià, tota la culpa d’aquest previsible resultat no la té, ni de bon tros, la crisi econòmica. Els socialistes valencians vénen demostrant, a les últimes cites electorals, llur incapacitat per a oferir una alternativa creïble, un projecte que encoratge els votants.

I ja que parlem d’enquestes, anem a referir-nos a les serps (recorde que, no fa massa temps, se solien denominar així les boles infundades, les remors que algú feia circular inconscientment o de manera interessada). Durant les últimes setmanes, ha recorregut les converses i les tertúlies polítiques una d’aquestes serps: la possible existència d’una enquesta encarregada pels populars locals que els auguraria uns mals resultats electorals. Mentida? Globus sonda? Dijous, en una tertúlia radiofònica, el regidor Parra va desmentir l’existència de tal enquesta. Segur que no hi ha sondeig? Qui sap! Vistes les famoses revelacions de Wikileaks, jo no descartaria que el rèptil estiga ben viu i cuejant. De fet —com va posar de relleu Ricard Gallego—, el regidor semblava estar enviant un missatge subliminar: «D’ací a les eleccions, hem de suar molt, si volem renovar la majoria absoluta.» Atenció! Les notícies sobre l’existència de l’hipotètic sondeig —resultats negatius inclosos— ha sortit de les pròpies files populars (ja se sap: quan un assumpte està en boca de molts, mantenir la reserva acaba sent missió impossible).

«Com s’explica això, si el clientelisme polític del PP ha tingut tants beneficiaris?», preguntarà més d’un. Sí, però també ha tingut nombroses víctimes. En podríem nomenar algunes. Dies enrere s’ha sabut, per exemple, que l’Ajuntament deu als proveïdors més de 7 milions d’euros. Uns 90.000 estan amortitzats (són d’impossible execució, bé perquè les empreses creditores han desaparegut, bé perquè les factures han prescrit), però bona part dels 7 milions correspon als anys 2008, 2009 i 2010, és a dir, als darrers exercicis. Parlem de factures que l’alcalde tenia amagades al calaix. Les empreses i treballadors autònoms que no cobren s’estaran pujant per les parets. Tampoc no estaran molt contents els comerciants —enguany, la campanya de rebaixes no està funcionant molt bé—, ni els familiars de persones dependents, ni els aturats que estiguen inclosos en alguna llista negra... Conclusió: els populars xativins podrien tenir motius per a la preocupació. De fet, la seua llista ja va experimentar una davallada a les darreres eleccions municipals. De seguir la tendència, podrien perdre la majoria absoluta.

Aquestes perspectives de canvi polític no serien —ja es veu— mèrit de l’oposició; serien més bé producte del desgast lògic que implica l’exercici continuat del poder. Ara bé, què pensa fer l’oposició davant d’aquestes remors? Pel que es veu, el mateix de sempre! No sé vostès, però jo note a faltar unitat a les files de l’esquerra. La dreta és presenta unida a les eleccions. I el seu electorat és molt disciplinat a l’hora de votar. Entre les forces més progressistes, en canvi, són freqüents les desercions, l’abstencionisme i, sobretot, la desunió. ¿Algú ha pensat en la possibilitat —ni que siga remota— de presentar una llista única de progrés, una coalició de PSOE, Compromís i Esquerra Unida? Ja sé que això és somniar amb el Sol i la Lluna, però conec molta gent que estaria encantada de votar una coalició com aquesta. Un amic meu ha pensat fins i tot en el nom: Progressistes per Xàtiva. Si prengués carta de natura aquesta opció unitària, desapareixeria la sensació que tot el peix està venut. I és possible que l’alternança política, essència de la democràcia, tornés a ser viable. Ja dic: somniar truites!

35 anys d'Al Tall

Premis literaris

El castell i el conjunt monumental de Xàtiva (i III)

De camí al castell, es poden visitar els convents de Sant Agustí i Sant Domènec, l’ermita de Sant Josep, del segle XVIII, i l’església de Sant Feliu, bastida al segle XIII, que conserva la portada romànica i un magnífic retaule realitzat entre finals del segle XV i principis del XVI. Des d’ací, els visitants ascendiran a l’alcàsser xativí, escenari de nombrosos fets en èpoques ibèrica, islàmica i foral. Jaume I va dir a la seua crònica: Com veem encara lo castell, tan noble e tan bell. Bernat Desclot i Ramon Muntaner coincideixen a lloar el caràcter singular de la fortalesa. El nucli ibèric, a la zona del castell menor, fou ampliat en temps de la Saetabis romana, cosa que augmentà la seua fama d’inexpugnabilitat. Els musulmans també ampliaren i adaptaren les defenses i el recinte. D'època islàmica és, per exemple, la Torre del Sol. El conjunt, que va patir una primera destrucció a les Germanies, ha resistit les escomeses de la guerra de Successió, la guerra del Francés i les carlinades. El terratrèmol de 1748 va alterar, però, l’aspecte anterior, que coneixem gràcies a un dibuix d’Antoon van den Wijngaerde.

Entre els segles XIII i XVI, el castell esdevingué presó d'estat i albergà “hostes” tan il·lustres com els infants de la Cerda, Jaume IV de Mallorca, el dissortat Jaume d'Urgell i Ferran d'Aragó, duc de Calàbria. Entre tots aquests personatges, sempre ha destacat la figura de Jaume, darrer comte d'Urgell, les despulles del qual reposen en un sepulcre del 1950, guardat a la capella del castell. El sepulcre, adornat amb les quatre barres, l’escut d'Urgell i la figura d’un cavaller, mostra aquesta llegenda: Hic Yacet el molt alt Senyor en Jaume d'Aragó, disortát darrér Compte d'Urgéll, fracasát hereu de la Corona del Reyalme aragonés; fallit en la presó d'Estát d'aquést Castéll de Xátiva, 1 de juny del any MCCCCXXXIII. Aquesta inscripció, plena d'errades ortogràfiques, evoca la mort del rei Martí, el Compromís de Casp, l'entronització de l’infant Ferran d’Antequera, la revolta contra el nou monarca i el trist final del comte d'Urgell.

Durant els segles XIX i XX, s’han fet, a l’alcàsser xativí (que encara conserva les muralles de llevant i ponent, amb diverses torrasses i la porta de l’Ametlla) recreacions de gust dubtós —segons els criteris vigents actualment— i restauracions molt més coherents. El recinte noble és la saloquia, la part més elevada, des de la qual es poden contemplar unes vistes magnífiques. S’hi accedeix per la porta de Santa Maria, annexa a la capella homònima, bastida per ordes de la reina Maria, esposa d’Alfons V el Magnànim. El visitant, després d’atalaiar la contrada des de l’altitud, com el falcó, escodrinyant tots els racons de la ciutat, la seua horta, la Vall de Montesa, la Ribera del Xúquer, la serra Grossa, la serra de Mariola, el Benicadell, podrà acomiadar-se de la ciutat. «Arriben a la fi els dies que hem viscut a Xàtiva, tu i jo. / Arriben a la fi. Molt els recordarem / i molt enyorarem, amb un fons de guitarres humides, aquestes hores clares, / aquest cel de coloms, / aquest no-res, / açò», deixà escrit Vicent Andrés Estellés.

(publicat a Meravelles Valencianes, llibre primer, Denes Editorial)

Veges tu!

Veges quines coses passen quan la gent s’assabenta d’un secret. Ho dic per tot açò de Wikileaks i la transparència en les relacions humanes. Veges! El secret i la diplomàcia són imprescindibles per a la convivència. Xica, si anàrem sempre amb la veritat per davant, el món seria un infern. Per exemple, ¿li he de dir jo a Saniver, el meu marit, quines coses faig quan ell es tira fora de casa dies, setmanes o mesos? «Viatges de negocis», em diu el malparit. Veges tu! Com si jo em xuplés el dit. Però el món és un mocador! Fa nou mesos —o sis, no recorde bé—, una coneguda meua em va dir —per mortificar-me, naturalment— que ella i el seu marit havien vist el meu home per Barcelona, agarrat del bracet d’una rossa amb pinta de meuca. Si sabré jo. Veges! Ah, però ell ho nega tot. Diu que era una bona clienta. «I s’agarrava del teu bracet?», li vaig preguntar jo. «Dona, no sigues tan malpensada! Plovia i Montserrat s’agarrava per a no esvarar», em va dir amb cara d’innocent. Montserrat! Veges tu! Total, que jo tampoc no li conte el que faig quan ell està fora de casa. Veges! Fins aquí podríem arribar! I a les meues veïnes? Ni pensar-ho! Mai de la vida! Veges! Se n’assabentaria tot el barri! Jo no conte la meua vida privada ni a les meues amigues més íntimes. Com? ¿Que què hi ha de les reunions que s’organitzen a ca l’Elisenda, per a veure les joguines eròtiques que ens ensenya una venedora a domicili? Res! No hi ha perill; cap assistent està interessada a fer pregó, per por que arribe a oïts del marit. Veges! Total, que el secret és una cosa essencial per a la pau i la bona harmonia. I qui diga el contari menteix! Veges tu!

El secret de l’eterna joventut

Em vaig començar a preocupar pel pas del temps a partir dels quaranta o —no recorde bé— dels quaranta-cinc anys. O siga, quan vaig complir allò que diuen l’edat madura. Em refot aquesta paraula: ma-du-ra. És a dir, que m’imagine una taronja o un plàtan passats i m’entra repèl. Bé, com deia abans, em començà a preocupar el secret de l’eterna joventut a partir de la quarantena. La paraula ja ho diu: quarantena. O siga, que a partir d’una certa edat és com si entrares en quarantena. I des d’aqueix moment, em cridaven l’atenció coses a les quals abans no havia prestat tanta atenció —vaja, que m’havien passat desapercebudes. Per exemple, aquesta notícia: «Disposa que hivernen el seu cos, per tal de reanimar-lo quan els avenços de la ciència ho permeten». O aquesta altra: «Els científics barallen la possibilitat d’allargar l’esperança de vida fins als cent vint-i-dos anys». Quan vaig entrar a la quarantena, també comencí a mirar d’altra manera les xiques, vull dir, el gènere femení. Mirava les joves amb més insistència. Era veure una xica jove i bonica, i els meus ulls —és a dir, els meus ulls i el meu cervell, segons diu la neurobiòloga Louann Brizendine— sortien de polleguera ipso facto, com atrets per un iman. «Els homes teniu el cervell al piu», em deia Eiximona. I clar, m’assaltava un terrible pensament: «Ostres, Rocabuix! T’estaràs tornant un vell verd?». Vaig llegir En braços de la dona madura, de Stephen Vizinczey, per veure de canviar el xip. Des de llavors, em criden més l'atenció les dones madures, a condició, és clar, que tinguen els pits grossos i tibants, la cintura esvelta, el cul empindongat i les cames ben tornejades. O siga, que semblen jovenetes. He arribat a la conclusió, per tant, que el secret de l’eterna joventut rau a la mirada i a la imaginació. O siga, que el secret és, en realitat, un miratge.