¿El benefici del dubte?

“Concedir el benefici del dubte” vol dir inclinar-se pel judici més favorable quan hi ha dubtes sobre el capteniment d’una persona o un col·lectiu. L’expressió deriva de la màxima llatina in dubio pro reo, invocada als processos penals. En cas de dubte, els jutges han d’emetre el veredicte més favorable per a l’acusat. Aquest principi jurídic ha passat a la parla col·loquial. Fa dies, llegia les declaracions d’un famós escriptor: Hay que conceder a Podemos el beneficio de la duda. Ignore si l’autor de la frase era víctima d’un lapsus; en donar a Podemos el benefici del dubte, semblava acceptar que la formació li suscita interrogants. Jo crec que els dubtes inicials plantejats per Podemos, les incerteses sobre el seu funcionament intern, sobre el capteniment dels seus líders i sobre les seues propostes polítiques, s’han anat aclarint a poc a poc. Avui ningú no dubta ja que la cúpula de Podemos és d’esquerres. Assistim, per tant, a un combat aferrissat entre IU, Podemos i PSOE per aconseguir l’hegemonia al camp de l’esquerra.

Només queda una incògnita per aïllar: saber quin d’aquests partits reeixirà. Al PSOE se li presenta una situació força complicada: un sector de la ciutadania no oblida que els socialistes iniciaren les polítiques de retalls; el nou líder, amb físic de galà, sembla a molts insubstancial; el partit està immers en una lluita de faccions. Amb tot, el principal problema dels socialistes és la falta d’idees; fins ara, han estat incapaços de presentar propostes audaces distintes de les receptes tradicionals, indistingibles en la pràctica de les propugnades pel PP i la troika. A ningú no pot estranyar, per tant, que les perspectives electorals del PSOE no milloren. Per la seua banda, IU i Podemos discuteixen l’herència doctrinal comunista. IU segueix el vell postulat enunciat per Lenin i Gramsci: el requisit previ a la presa del poder és la creació d’una organització política lliure d’influències burgeses, formada per quadres professionals revolucionaris encarregats de dissenyar les directrius teòriques i pràctiques necessàries per a conduir la lluita de les masses.

En canvi, el nucli dirigent de Podemos, format per professors universitaris i politòlegs, no va amb preàmbuls; afirma que el poder es pren a l’assalt amb l’ajuda dels mitjans de comunicació i les noves tecnologies de la informació i la comunicació, eines eficaces per a crear una narrativa oposada al discurs de la casta (eufemisme per a referir-se a la classe dominant, en què inclouen els líders del PSOE). El terme remet al concepte de significant flotant encunyat per Ernesto Laclau, que ha teoritzat sobre l’eficàcia del populisme en moments de crisi. Segons aquest pensador, la construcció imaginària d’una nova col·lectivitat (“els de baix”) exigeix que el populisme renuncie a les banderes i les identitats ideològiques tradicionals i es dote d’un lideratge polític potent —precisament allò que caracteritza Podemos: ambigüitat calculada i lideratge messiànic. En el fons, tant IU com Podemos volen actuar com una avantguarda disposada a dirigir la lluita dels oprimits. IU, que no ha rebutjat durant la seua existència les aliances tàctiques —herència del compromís històric italià dels anys setanta—, continua reclamant-se d’esquerres.

En canvi, els dirigents de Podemos han actualitzat el vell conte del llop disfressat de corder. Nosotros no somos ni de izquierdas ni de derechas, diuen. Es tracta, en definitiva, d’arribar al poder com més aviat millor. Per tal d’aconseguir-ho, cal atraure totes les capes subalternes (el proletariat), especialment la classe mitjana empobrida, els aturats de llarga durada, els desnonats, els jubilats, els joves emigrants. Naturalment, cal evitar qualsevol sospita de leninisme. Els ciutadans, molts dels quals són aliens —fins i tot refractaris— a la cultura del moviment obrer, estan empipats, i l’empipament és una bona màquina de vots per a una força emergent que sàpiga connectar amb el malestar col·lectiu —omplir de contingut els significants buits de Laclau. Ara bé, identificar-se clarament com un partit d’esquerres, comunista, ahuixaria molts votants. S’ha de pronunciar un discurs transversal. I s’han de fer propostes audaces —encara que algunes freguen la utopia—; altrament, la formació no alçaria cap il·lusió entre l’electorat.

Ara mateix, segons les enquestes, Podemos té tots els números per a ficar-s’ho a la butxaca. Ha sabut aglutinar en una sola direcció reclamacions molt diverses amb un denominador comú: el rebuig de la vella política tradicional. Proposa  una nomenclatura nova que pot ser assumida per tothom. Maneja conceptes que aglutinen diversos corrents d’opinió sense identificar-se expressament amb cap. Però tornem al principi del text. ¿Estan aclarits tots els dubtes sobre la formació política? ¡No! Aïllades les primeres incògnites, en sorgeixen de noves. Podemos anuncia un procés destituent, però no dóna massa pistes sobre l’alternativa constituent.  ¿Disposa de prou quadres per a poder administrar una hipotètica victòria electoral? ¿Tenen els seus dirigents un programa ocult que no van a explicitar per a no espantar ningú? A això potser es referia el personatge que demanava el benefici del dubte per a Podemos.