L’organització tradicional dels partits té
alguns avantatges. L’ingrés al PSOE, posem per cas, no és automàtic; les
sol·licituds d’alta han de comptar amb avals de gent que ja hi estiga afiliada.
Aquest sistema permet filtrar l’arribada de persones indesitjables o
“submarins” d’altres formacions. La possibilitat que una agrupació local puga
actuar d’esquenes a les directrius polítiques del partit, acordades per la majoria,
s’evita amb una organització territorial jerarquitzada. Els partits són,
finalment, escoles de quadres. Cal gent qualificada per a governar les diverses institucions
—estatals, autonòmiques, municipals. Encara que els ciutadans participen en la
presa de decisions a través dels corresponents canals de participació, la tasca
de governar no es pot encolomar al primer desconegut que entra en un ministeri,
una conselleria o un ajuntament. (Això només seria imaginable en un país de
ficció habitat exclusivament per gent saberuda o fatxendes àcrates.) En
definitiva, gestionar diners i recursos públics —materials i humans—, i prendre
decisions complicades o estratègiques requereixen formació i competència.
Tanmateix, malgrat els avantatges que
s’acaben d’esmentar, els partits tradicionals travessen per un mal moment. ¿Per
què? Perquè s’han burocratitzat, perquè llurs dirigents i quadres tendeixen a
perpetuar-se, perquè la maquinària partidista anteposa l’interès propi al col·lectiu
—són nombrosos els quadres que mai no han tingut una professió fora del
partit. La burocratització ha afavorit el finançament il·lícit i la
proliferació dels casos de corrupció política. (I es podria fer una reflexió
semblant sobre els sindicats de classe.) Els ciutadans han perdut la confiança en
els partits. Podemos ha capitalitzat aquest recel. Proposa un model alternatiu
d’organització en què no calen avals per a afiliar-s’hi (només s’ha d’omplir un
formulari a través d’Internet), no s’ha de pagar quota obligatòria i s’admet la
doble militància (s’aconsella, això sí, comunicar-la al cercle). D’altra banda, l’ús
intensiu i extensiu de les eines telemàtiques i socials permet la participació
i el debat horitzontals. Altres partits han incorporat la xarxa com un additament
d’imatge. Podemos la fa servir exhaustivament (és imprescindible per al seu
funcionament).
A hores d’ara, i mentre no canvie el seu
model organitzatiu, qualsevol es pot apuntar a la nova formació, tothom pot
participar en els processos de debat —online
o presencials— i en les votacions per a l’aprovació de documents o l’elecció de
dirigents i candidats. Ara bé, la falta de filtres té alguns perills. Podemos
encara no pot controlar la seua estructura interna. Per això, no vol presentar la
seua marca a les municipals. Res no impediria que una candidatura indesitjable
es presentés en qualsevol població i provoqués el descrèdit de tota la
formació. Aquesta està abocada, per tant, a implantar un model híbrid entre l’estructura
tradicional, de caire piramidal, i l’organització en xarxa. Això és més fàcil
de dir que de fer. Altres grups polítics —Compromís, posem per cas— ja ho estan
intentant. Les seues primàries han seguit un procés interessant: hi podien
participar militants i simpatitzants —aquests sense més requisit que inscriure’s
al procés via Internet—; s’havia de votar a través d’un formulari telemàtic
(també es podia fer de manera presencial). En resum: els partits polítics han d’anar
canviant el xip, si volen reeixir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada